Jordi Porta, Catalonia Today, Cristóbal Colón representant La Fageda, la Fundació Ared i, ex aequo, Rosa Calafat i Oriol Illa, han estat els grans protagonistes de la Nit Irla 2010, que convoca cada any la Fundació Josep Irla. Per a ells han estat els premis Memorial Lluís Companys, concedits a qui destaca en la seva acció social en favor de l’emancipació de les classes populars o en la lluita contra la marginació dels sectors menys afavorits; el Memorial Francesc Macià, a l’acció social en favor de la llengua, la cultura o la nació catalanes; i el Premi d'Assaig Breu Irla, a l’estímul de l’estudi de la realitat política, econòmica, social i cultural dels Països Catalans, així com el desenvolupament del seu pensament.
La presentació del llibre ‘#Política2.0’, ahir a Reus, va deixar interessants reflexions a l’entorn de l’ús de la web 2.0 i de les xarxes socials, i de la configuració d’una nova societat digital. En aquesta ocasió vaig comptar amb la complicitat de tota la gent que va omplir el Centre d’Art Cal Massó –jugava a casa!- i, sobretot, de tres professionals referents en el món 2.0: Bernadette Farriol (@bfarriol) Jordi Cervera (@JordiCervera) i Xavier Menduiña (@xmenduina). Tots quatre vam parlar de les bondats i les possibilitats que ofereixen les noves tecnologies en els diferents àmbits de la societat, i també en la política, sense amagar les zones fosques que hi ha ni els perills i les amenaces que poden sobrevenir com a conseqüència d’un mal ús.
Fa molts anys que el Parlament de Catalunya i el Parlament flamenc tenen unes relacions excel·lents. Som dues nacions històriques de la vella Europa que treballen per consolidar i millorar els seus nivells d’autogovern i que, de manera permanent i al llarg de la història, han aspirat sempre a un horitzó de major progrés, major benestar i més llibertat.
Les situacions polítiques són molt diferents i el nivell competencial també. De fet, Bèlgica és un estat federal, que no és el cas d’Espanya. De qualsevol manera, el contacte amb el parlament flamenc és molt interessant. Ahir vam tenir una sessió de treball durant la qual vam poder compartir i discutir els temes més de fons, des del punt de vista polític. El finançament dels respectius governs, els mapes territorials, les polítiques d’immigració o com aconseguir un nivell òptim en educació van ser els principals temes de debat polític i de comparació entre ambdós països.
Aquesta nit s’entreguen els premis Enderrock, guardons que ha prestigiat una de les revistes que més i més bé treballa per la cultura musical del país, i que s’atorguen als millors grups, discos i cançons de la música catalana. I això és d’agrair.
Ja està! Finalment aquesta setmana ha vist la llum #Política 2.0, el meu primer llibre d'assaig, en el qual he escrit i ordenat una sèrie de reflexions al voltant de la irrupció de la web 2.0 i les noves xarxes socials, i de com pot arribar a transformar (si no ho està fent ja) els diversos àmbits de la societat i, sobretot, la política. En diverses ocasions i en altres posts he parlat de la filosofia d’aquest assaig i de l’oportunitat que representa el concepte 2.0 per vèncer la desil·lusió i reconnectar la gent a la política, i en el llibre ho faig més a bastament. Així que, posant en pràctica una de les reflexions que faig a #Política 2.0 -que els polítics escoltin més i parlin menys-, cedeixo la paraula a tothom que estigui disposat a dir-hi la seva i a fer les seves aportacions. Aquest és un llibre que, com vaig dir a la presentació, no acaba aquí, sinó que té la intenció de continuar amb les reflexions que em faci arribar la gent.
ebenach |
divendres, 26 de febrer de 2010 | 13:49h
‘#Política2.0’ és el títol del llibre que presentaré el dimarts 9 de març a Barcelona. Es tracta d’un reflexió sobre com l’aplicació de blocs i xarxes socials al món de la política està fent més fàcil la participació i interacció amb la ciutadania. En aquest videobloc us explico alguns detalls més, però mentre no arriba el dia, sapigueu que he obert un perfil del llibre a Facebook i un a a Twitter per anar debatent i construint el relat de la presentació.
Darrerament, davant de l’estat d’ànim col·lectiu i de la crisi econòmica, sembla que hàgim de demanar permís per parlar de segons quins temes o d’emprar esforços en segons quines qüestions. Per això, des d’aquí vull valorar públicament la feina que ha fet la Plataforma per la Llengua amb l’estudi al voltant de l’estatus legal del català. D’ençà que vaig ser escollit president del Parlament i en tots els contactes que he mantingut a nivell internacional, especialment en l’àmbit europeu, sempre he intentat fer entendre als meus interlocutors que el català és una llengua minoritzada, no minoritària. Una llengua parlada per dotze milions d’europeus ha de tenir un reconeixement a la Unió Europea. I sempre topo amb la mateixa paret, amb la mateixa resposta en forma de pregunta: què fa el vostre Estat per protegir la vostra llengua?
El món 2.0 és, per definició, un espai actiu i participatiu, i als seus ‘evangelitzadors’ els uneixen unes quantes característiques comunes. Per exemple, el convenciment que el món camina indefectiblement per aquest camí; però també la persistència i la tossuderia per estendre el missatge i fer-lo arribar cada vegada a més gent, talment com una taca d’oli. Ahir vaig assistir a una trobada amb un grup selecte d’aquests precursors, ‘blocaires’, ‘feisbucaires’, ‘tuitaires’..., la gran majoria d’ells referència de les noves tecnologies i les xarxes socials.
El 9 de març presento llibre: #Política 2.0. Feia temps que tenia al cap posar negre sobre blanc un seguit de reflexions, anotacions i anècdotes viscudes aquests darrers anys en el món de la política i les noves tecnologies. No recordo exactament el moment en què vaig decidir-me, però sí que aquest estava lligat a l’actual moment de pessimisme que viu la política entre la ciutadania, i a l’oportunitat que representen, al meu entendre, internet i les xarxes socials, per revertir la situació.
La segona edició dels Premis Gaudí, que convoca l’Acadèmia del Cinema Català, posa de manifest el bon estat de salut d’una indústria cada vegada més madura, talentosa i creativa, i evidencia que la institució organitzadora que hi ha al darrera va arrelant amb força i solidesa. L’atzar, però, ha volgut que aquesta vegada coincidís la gran gala del nostre cinema amb el tancament d’una part del Gremi d’Empresaris de Cinema de Catalunya.
Avui he tingut l’oportunitat de reunir-me al Parlament amb el poeta i lluitador antifranquista Fernando Macarro Castillo, Marcos Ana, que va estar més de vint anys empresonat durant la dictadura. Militant històric del Partit Comunista, Macarro té una trajectòria vital interessantíssima i apassionant. Us recomano que visiteu el seu bloc per poder-lo conèixer amb més detall:
Al CEIP Perú de Barcelona hi ha un 93% d’alumnes que prové d’altres parts del món. Fa uns dies hi vaig ser, en el marc del programa «El Parlament a les aules». Em va agradar l’escola i la feina que s’hi fa, i em va confirmar que gràcies als mestres d’aquest país la convivència és possible i la cohesió, una realitat. En el torn de preguntes un alumne de sisè de primària nascut a Bolívia em va preguntar pel tema de l’habitatge i els lloguers.
Expressava una problemàtica particular però, alhora, molt pròpia dels col·lectius d’immigrants (d’«estrangers», en deia ell): els excessos en els lloguers i el fet que molta gent hagi de compartir espais reduïts. Li vaig preguntar si se sentia estranger. Em va respondre que sí. Li vaig fer notar que el seu català era perfecte i li vaig demanar si volia viure aquí a Catalunya. Em va dir que sí. «Doncs ets tan català com ho pugui ser jo, si ho vols ser. I per a ser-ho, no cal que renunciïs a ser bolivià; no és incompatible. El que tenim en comú tots plegats, tots els que som en aquesta aula, és el nostre futur.»
Fa dies que dono voltes a la necessitat d’expressar el meu punt de vista sobre el debat generat per l’intent de l’Ajuntament de Vic de posar traves a l’empadronament a la seva ciutat i fer-lo servir d’instrument contra la immigració irregular. Per sobre de la demagògia i el populisme, tan fàcils en aquesta qüestió, vull posar damunt la taula dues reflexions. La primera, que el que proposava fer el consistori vigatà, més enllà de la seva il·legalitat, entra en contradicció amb els principis d’actuació del Pacte Nacional per la Immigració, signat el 19 de desembre de 2008. Cal perspectiva de país en la gestió de la immigració. La segona, que no és suficient dir a l’Ajuntament de Vic que així no es poden fer les coses, quan precisament els darrers anys Vic ha estat un exemple positiu i remarcable de l’esforç dels ajuntaments per a acollir i integrar les onades migratòries. El cas de Vic és un símptoma que, tot i la molt bona feina de les administracions (amb la Secretaria d’Immigració de la Generalitat i els mateixos ajuntaments al capdavant), en la gestió de la immigració encara hi ha moltes contradiccions i mancances
El Parlament de Catalunya va aprovar l’11 de març de 2008 una resolució en què mostrava “el rebuig a la possible instal·lació d’un magatzem temporal centralitzat (MTC) per a residus nuclears a les comarques de la Ribera d’Ebre i el Baix Camp i, per extensió, a tot el territori de Catalunya”. Em plau recordar avui aquesta resolució de la cambra, en un moment en què la candidatura d’Ascó a acollir aquest magatzem ha centrat bona part del debat públic i polític a casa nostra. Així mateix li he fet avinent a l’alcalde d’Ascó, Rafel Vidal i Ibars, per mitjà d’una carta, just ara, quan s’acosta la data en què s’han de conèixer les ciutats candidates a albergar el MTC.
Fa molt temps que la història del patrimoni cultural de Catalunya està íntimament lligat a la Fundació Lluís Carulla, una entitat que construeix a diari amb sentit i esperit nacional, i que treballa des de diferents fronts i amb distintes propostes amb l’únic objectiu d’engrandir i dignificar encara molt més el llegat cultural del país. Acabo de visitar una de les seves darreres obres, a l’epicentre del seu origen, l’Espluga de Francolí, que encara em té emocionat.
Anant cap a l’aeroport del Prat, com si d’una premonició es tractés, he llegit l’entrevista que l’Avui li feia a Germà Bel, la qual fa reflexionar i molt. S’hi poden llegir unes quantes veritats i se’n desprenen uns quants interrogants força preocupants.
Al Prat hem agafat l’avió. Ha estat només mitja hora, però el vol inaugural Barcelona-Alguaire amb un Airbus 320 de Vueling simbolitza la voluntat de connectar millor Lleida amb el territori i amb Europa, tot reconeixent el seu paper geoestratègic entre França, l’Estat espanyol i la resta del país.
Avui, doncs, resolem una part del greuge amb la connectivitat de les terres de Ponent, cohesionem el territori i situem Lleida al mapa internacional de l’activitat econòmica i el turisme. L’aeroport d’Alguaire no només afavorirà el turisme (hauria de ser l’aeroport de referència no només per Lleida sinó per altres destinacions com Andorra, Aragó o el Pirineu francès) sinó que econòmicament és una enorme oportunitat per a les empreses del territori que vulguin sortir i per les empreses estrangeres que vulguin establir-se a Lleida. Les possibilitats de negoci creixeran, n’estic convençut.
A la inauguració s’ha parlat de cohesió territorial i d’equilibri. A mi m’agrada parlar també d’equitat territorial. El concepte me’l va explicar un bon dia l’amic tarragoní Robert Casadevall i la base del concepte és ben simple: no es tracta només de reequilibrar o d’equilibrar, sinó de fer-ho amb un sentit de justícia que sovint no s’aplica en qüestions territorials. El nou aeroport d’Alguaire és un bon exemple d’un clar exercici d’equitat territorial.
A nivell aeroportuari en els darrers temps s’han produït notícies importants. L’aposta per Spanair que s’ha fet des de Catalunya amb l’esperança de ser competitius en aquest món i la inauguració de l’Aeroport de Lleida Alguarie fan concebre un punt d’esperança en el futur. I per això és clau aconseguir un model aeroportuari gestionat des de Catalunya i que ens permeti ser competitius. Reus i Girona són part fonamental d’aquest sistema i el Prat no pot seguir sent tractat com un aeroport de segona sense participació catalana en la decisió estratègica. Ara mateix el model que proposa el ministeri de Foment és clarament insuficient i si, a la pràctica, impedeix que Catalunya tingui majoria determinant, per tant, dret a decidir, en una matèria tan sensible al segle XXI com són les infraestructures aeroportuàries, aquest model no pot ser acceptat. Ens hi juguem massa tots plegats com a país per tenir dubtes al respecte.
Avui s’ha produït una bona notícia, avancem. Però encara queda molta feina per a fer, feina que serà difícil i complexa.
La presentació del llibre ‘#Política2.0’, ahir a Reus, va deixar interessants reflexions a l’entorn de l’ús de la web 2.0 i de les xarxes socials, i de la configuració d’una nova societat digital. En aquesta ocasió vaig comptar amb la complicitat de tota la gent que va omplir el Centre d’Art Cal Massó –jugava a casa!- i, sobretot, de tres professionals referents en el món 2.0: Bernadette Farriol (@bfarriol) Jordi Cervera (@JordiCervera) i Xavier Menduiña (@xmenduina). Tots quatre vam parlar de les bondats i les possibilitats que ofereixen les noves tecnologies en els diferents àmbits de la societat, i també en la política, sense amagar les zones fosques que hi ha ni els perills i les amenaces que poden sobrevenir com a conseqüència d’un mal ús.
Aquesta nit s’entreguen els premis Enderrock, guardons que ha prestigiat una de les revistes que més i més bé treballa per la cultura musical del país, i que s’atorguen als millors grups, discos i cançons de la música catalana. I això és d’agrair.
Ja està! Finalment aquesta setmana ha vist la llum #Política 2.0, el meu primer llibre d'assaig, en el qual he escrit i ordenat una sèrie de reflexions al voltant de la irrupció de la web 2.0 i les noves xarxes socials, i de com pot arribar a transformar (si no ho està fent ja) els diversos àmbits de la societat i, sobretot, la política. En diverses ocasions i en altres posts he parlat de la filosofia d’aquest assaig i de l’oportunitat que representa el concepte 2.0 per vèncer la desil·lusió i reconnectar la gent a la política, i en el llibre ho faig més a bastament. Així que, posant en pràctica una de les reflexions que faig a #Política 2.0 -que els polítics escoltin més i parlin menys-, cedeixo la paraula a tothom que estigui disposat a dir-hi la seva i a fer les seves aportacions. Aquest és un llibre que, com vaig dir a la presentació, no acaba aquí, sinó que té la intenció de continuar amb les reflexions que em faci arribar la gent.
Darrerament, davant de l’estat d’ànim col·lectiu i de la crisi econòmica, sembla que hàgim de demanar permís per parlar de segons quins temes o d’emprar esforços en segons quines qüestions. Per això, des d’aquí vull valorar públicament la feina que ha fet la Plataforma per la Llengua amb l’estudi al voltant de l’estatus legal del català. D’ençà que vaig ser escollit president del Parlament i en tots els contactes que he mantingut a nivell internacional, especialment en l’àmbit europeu, sempre he intentat fer entendre als meus interlocutors que el català és una llengua minoritzada, no minoritària. Una llengua parlada per dotze milions d’europeus ha de tenir un reconeixement a la Unió Europea. I sempre topo amb la mateixa paret, amb la mateixa resposta en forma de pregunta: què fa el vostre Estat per protegir la vostra llengua?
El món 2.0 és, per definició, un espai actiu i participatiu, i als seus ‘evangelitzadors’ els uneixen unes quantes característiques comunes. Per exemple, el convenciment que el món camina indefectiblement per aquest camí; però també la persistència i la tossuderia per estendre el missatge i fer-lo arribar cada vegada a més gent, talment com una taca d’oli. Ahir vaig assistir a una trobada amb un grup selecte d’aquests precursors, ‘blocaires’, ‘feisbucaires’, ‘tuitaires’..., la gran majoria d’ells referència de les noves tecnologies i les xarxes socials.
El 9 de març presento llibre: #Política 2.0. Feia temps que tenia al cap posar negre sobre blanc un seguit de reflexions, anotacions i anècdotes viscudes aquests darrers anys en el món de la política i les noves tecnologies. No recordo exactament el moment en què vaig decidir-me, però sí que aquest estava lligat a l’actual moment de pessimisme que viu la política entre la ciutadania, i a l’oportunitat que representen, al meu entendre, internet i les xarxes socials, per revertir la situació.
La segona edició dels Premis Gaudí, que convoca l’Acadèmia del Cinema Català, posa de manifest el bon estat de salut d’una indústria cada vegada més madura, talentosa i creativa, i evidencia que la institució organitzadora que hi ha al darrera va arrelant amb força i solidesa. L’atzar, però, ha volgut que aquesta vegada coincidís la gran gala del nostre cinema amb el tancament d’una part del Gremi d’Empresaris de Cinema de Catalunya.
Fa molt temps que la història del patrimoni cultural de Catalunya està íntimament lligat a la Fundació Lluís Carulla, una entitat que construeix a diari amb sentit i esperit nacional, i que treballa des de diferents fronts i amb distintes propostes amb l’únic objectiu d’engrandir i dignificar encara molt més el llegat cultural del país. Acabo de visitar una de les seves darreres obres, a l’epicentre del seu origen, l’Espluga de Francolí, que encara em té emocionat.
