No hi ha cap dubte que estem davant d’un moment històric. El gran èxit de la manifestació d’ahir ens ha de fer pensar molt bé quin és el camí a seguir. Algunes reflexions en veu alta, que caldrà anar polint els propers dies.
I comencem per l'autocrítica. Aquesta setmana prèvia a la manifestació no hem fet bé les coses. La convocatòria ha tingut massa tensió i massa polèmica per la capçalera. Una tensió que al final era més fruit d’una pugna entre partits que no pas una qüestió de fons. El lema era claríssim i unànimement compartit. L’important era el missatge i s’ha donat clarament. I encara més important era quanta gent hi donava suport. És indiscutible que ho va fer una immensa gernació de catalanes i catalans. La primera lliçó és que la tàctica electoral, la de curta volada, ha de passar a la història. Malgrat la proximitat de les eleccions, l'estratègia de la política que ho embruta tot, que no té prejudicis, que funciona a base del poc respecte és enemiga dels grans èxits com el d'ahir. És la política que la gent no vol i que rebutja, la que fa mal al país. Alguns dels més famosos estrategues d'aquest país s'ho haurien de fer mirar...
En aquesta mateixa línia, tot el procés estatutari ha estat massa complex, massa tacticisme de mirada curta. Ahir vaig constatar de nou que no haver fet una llei electoral moderna, avançada i pròpia d'una democràcia del segle XXI és un dels greus errors d'aquesta legislatura.
Avui toca també preguntar-se pel que vam sentir a la manifestació. I vam sentir moltes coses. Majoritàriament independència, és cert. I això és una gran esperança. Les generacions que pugen la viuen amb normalitat. Les estelades ja formen part del paisatge polític normal de Catalunya, molta gent d'orígens ben diferents accepta la idea. I això és un gran tresor de cara al futur. Però també vaig sentir com també molta gent exigia unitat als polítics i demanava un canvi en la manera de fer política. Un canvi en la manera de procedir dels polítics. S’ha acabat el peix al cove i s’ha acabat acceptar de manera submisa allò que vingui de Madrid, perquè ve de Madrid. Això és el passat. I el present, i sobre tot el futur, es mesuren per altres paràmetres. Comença una nova manera d’actuar, de fer, de pensar. Comença un nou compromís amb el país, amb la nació. Comença una nova responsabilitat amb la societat. L'11 de setembre de 1977 un milió de catalanes i catalans sortien al carrer i marcaven una època. La transició es va desembussar i, malgrat les amenaces de cop d'estat i d'involució, l'autogovern va avançar. I ho va fer amb unes regles de joc marcades per la por, la recança i la submissió. El 10 de juliol de 2010 un milió i mig de persones han sortit al carrer. I han dit prou a la por, a la recança i a la submissió. Han deixat clar que volen decidir. Han iniciat una altra transició, una revolució tranquil·la cap a un altre gran canvi. Una revolució on hi cap tothom, on tothom hi és benvingut. Aquest cop passarem de l'autogovern condicionat, al govern propi que només té els condicionants del seu propi poble. Comença una altra etapa, i aquesta ens ha de portar a l'estat propi. I quedi clar. El camí no és curt, per desgràcia. El camí està farcit de trampes, dificultats i complicacions. Però el camí ara ja està marcat.
I la pregunta del milió és, i ara què? Evidentment ara toca actuar. I fer-ho amb la unitat del catalanisme com a bandera, com a element de motivació per a la gent i de mostra de la nostra força. Aviat hi haurà un ple al Parlament que debatrà la sentència del TC. És una gran oportunitat per a què des del catalanisme autonomista, federalista i independentista, des de la transversalitat, s’aconsegueixi donar un missatge clar i contundent. Però tan important com el missatge ha de ser el full de ruta. Saber què hem de fer. Saber com responem la sentència, com la desmuntem, com continuem aprovant aquelles lleis que nosaltres volem i sabem justes per al nostre poble, digui el que digui el TC o el govern d'Espanya. M'ha semblat interessant la reflexió del vice-president de la Generalitat en relació a l'assemblea de parlamentaris, en pactar uns mínims tots els partits. I cal donar respostes jurídiques i científiques al nyap de la sentència. Demostrar que és una sentència política feta per un tribunal deslegitimat. I cal que la societat catalana porti el conflicte a Europa, al món. Necessitem complicitats en l'àmbit internacional. I al mateix temps hem de saber explicar a la nostra ciutadania quin és l'abast pràctic de la sentència. Com afecta la sentència a l'hora d'escolaritzar els seus fills, com ens afecta el sistema de finançament, i per tant en les polítiques socials, com ens afecta en l'àmbit de la justícia, en l'acollida d'immigrants i per tant en l'aposta eterna de Catalunya per la convivència i la cohesió...
No ens podem quedar només en la teoria, cal passar a l'acció i tenim una feinada per davant. I l'acció demana valentia i sortir del guió que ens ha condicionat tots aquests anys. Qui no sigui capaç de sortir dels esquemes del passat, i de començar a escriure el guió del futur, com a la taula del Bernat, possiblement no hi serà comptat.
Ja és hora de saber com comencem a dissenyar el futur de la nostra nació, que ja no pot ser el mateix. Catalunya reclama justícia, Catalunya vol llibertat, i tots plegats hem de saber estar a l’alçada. Ahir el poble de Catalunya ens va donar una lliçó, una gran lliçó. Prenguem-ne nota, i amb tota la humilitat i amb tota la constància no defallim fins aconseguir una gran victòria. I nosaltres avui ja només podem plantejar-nos la victòria de la llibertat. La més important de les victòries, la definitiva.
Hem d’omplir el centre de Barcelona. És molt important que a la manifestació de demà dissabte convocada per Òmnium Cultural –i a la qual ja hi han donat suport, fins ara, més de 1.225 associacions- hi vagi molta gent; que els carrers de Barcelona s’omplin de catalans i catalanes per dir que ja n’hi ha prou. Ha de ser una manifestació multitudinària perquè ens uneixen moltes més coses que no pas les que ens separen i perquè ens hi va el present i el futur com a país. Un crit per la nostra dignitat, perquè som una nació i per la llibertat de triar el futur que nosaltres decidim.
La sentència del Tribunal Constitucional ha estat la gota que ha fet vessar el got de la paciència perquè ataca directament la dignitat del nostre poble. Catalunya no mereix aquest menyspreu i, arribats a aquest punt, aquesta manifestació obre una nova etapa, un nou escenari on nosaltres i només nosaltres som els qui tindrem la responsabilitat de decidir el nostre futur.
Segur que si poguéssim mirar tot el què està succeint aquests dies amb la perspectiva del temps veuríem que, sens dubte, estem vivint i protagonitzant un capítol importantíssim de la nostra història. I l’èxit de demà, perquè estic convençut que serà un gran èxit de país, s’ha de convertir en una eina de construcció nacional i de cohesió. Els expresidents de la Generalitat i del Parlament han fet una sàvia i serena crida a la dignitat, i és que en aquesta manifestació convergiran moltes sensibilitats diferents però que creuen i diuen ben alt que el futur el decidim nosaltres; ningú més. Jo hi seré, i tu?
Aquesta és una setmana transcendental per al futur del país. Dissabte, Òmnium Cultural ha convocat una manifestació amb el lema “Som una nació. Nosaltres decidim” per mobilitzar la societat civil catalana (ja s’hi han adherit 691 associacions de tot el territori) després de la sentència de l’Estatut. Alguna cosa s’ha trencat i, per tant, la manifestació -que desitjo que sigui multitudinària- no és un punt d’arribada, ben al contrari, és un punt de sortida, l’inici d’una nova etapa per què Catalunya decideixi quin ha de ser el seu futur.
Aquest és el tema d’actualitat que va centrar bona part de l’entrevista que Xavier Bosch em va fer ahir al programa Àgora de TV3. Vam parlar també d’altres coses, de la desafecció, de la llei de finançament de partits, de la llei electoral, de les properes eleccions al Parlament de Catalunya... He seleccionat alguns dels fragments de l’entrevista, els teniu en aquest vídeo.
Falset, capital del vi i amb dues denominacions d’origen de qualitat i prestigi reconegudes arreu, la DOQ Priorat i la DO Montsant, va estrenar encara no fa un any el Parc Tecnològic del Vi (VITEC) a l’empara de la Universitat Rovira i Virgili. Crec que no m’equivocaré si dic que l’esmentat Parc s’ha convertit, en poc temps, en una de les joies de la corona de la URV, que està desenvolupant una intel·ligent aposta per les potencialitats i especificitats de cada territori del Camp de Tarragona.
Aquest matí he tingut l’oportunitat de visitar les instal·lacions de VITEC, acompanyat pel seu director general, Sergi de Lamo, i del president del Consell Regulador de la DO Montsant i membre del Patronat de VITEC, Jaume Domènech, entre d’altres, i m’he adonat que aquest és un projecte amb molt recorregut i amb grans possibilitats d’èxit.
El Parc, com a institució, és un gran punt de trobada per la recerca, el desenvolupament i la investigació de tot el que està relacionat amb el món vitivinícola, i en ell hi convergeixen les principals denominacions d’origen del país, així com centres d’investigació, institucions i universitats que generen coneixement en vinya i vi. I quan dic que és un projecte amb recorregut, em refereixo a que encara té capacitat de creixement a l’hora de donar cobertura a noves iniciatives del sector que suposin aportar valor afegit i que permetin cooperar i assolir massa crítica per afrontar els grans reptes de futur.
Malgrat la setmana ha començat amb la mirada posada al Tribunal Constitucional i amb l’enuig per la sentència de l’Estatut injusta i perjudicial per a Catalunya, per sort ni el país ni el Parlament no s’atura i aquest matí hem aprovat per àmplia majoria (amb els vots a favor d'ERC, CIU, PSC i ICV) una de les lleis més importants del tram final de la legislatura: la llei del cinema.
Mentre estava al meu escó i escoltava el conseller Tresserras defensant el projecte de llei pensava en les vegades que des de blocs o través d’articles o declaracions als mitjans he reivindicat el dret de la ciutadania a poder veure cinema en català, a poder triar en igualtat de condicions. Governar vol dir canviar l’estat de les coses, transformar la realitat al servei del país i això és el que fa la llei de cinema: donar accés i llibertat de triar cinema en català igual com ja es pot fer en altres plataformes culturals; acabar amb una anomalia hereva de la transició; millorar l’oferta cinematogràfica i enfortir la indústria.
El Parlament de Catalunya, doncs, ha aprovat avui el marc normatiu de les indústries cinematogràfiques, de producció, de distribució, de comercialització i d’exhibició a Catalunya amb la màxima de preservar la llibertat artística, la creativitat, la diversitat lingüística i convertir el cinema en motor estratègic nacional.
Avui és d’aquells dies en què tenir el privilegi de votar una llei et fa sentir orgullós.
Llibertat, igualtat, respecte, tolerància, estima... tots ells són drets i valors que serveixen per consolidar els sòlids fonaments de les societats més avançades, més justes i més humanes. I en aquest marc, Catalunya ha estat i continua sent un clar referent per a moltes altres comunitats i per a molts països. Un referent de pau, un referent de diàleg, un referent d’integració d’igualtats, de respecte i de tolerància. El nostre no és un país d’acollida perquè sí, sinó perquè vetlla i s’esforça cada dia per tal que tots aquests drets i valors continuïn vigents avui i sempre, inherents a la manera de ser dels catalans i de les catalanes, i a la construcció nacional.
Un exemple. Aquest cap de setmana –i avui mateix- Barcelona acull la PRIDE i el Dia de l’Orgull LGBT, una festa que, precisament, reivindica la plena normalització dels nous models de família i dels diversos col·lectius que la conformen. Doncs bé, la capital catalana s’ha convertit, una vegada més, en altaveu de denúncia d’una sèrie de perjudicis retrògrads i de situacions anormals que fan que, havent entrat al segle XXI encara hi hagi grups de persones que pateixen discriminació i vexacions per la seva orientació sexual. Perquè, si bé és cert que ens els darrers anys hem avançat molt en aquest camí i hem aconseguit, per exemple, que l’opció sexual de cadascú estigui protegida per la legislació, també ho és que la commemoració d’aquests tipus de diades ens recorden que encara hi ha molta feina per fer i moltes consciències per despertar.
El Parlament de Catalunya i el Govern hem posat damunt la taula el debat de l’elaboració d’una legislació que normalitzi la situació d’aquests col·lectius i avanci en els drets de les persones lesbianes, gais, bisexuals i transsexuals.
A Esquerra Republicana de Catalunya (ERC) hem presentat i engegat el primer procés 2.0 d’elaboració d’un programa electoral, innovador i pioner. Darrerament es parla molt de democràcia participativa o deliberativa, però la veritat és que fins ara s’han vist molt poques concrecions. Doncs bé, aquesta n’és una i, segurament, una de les més ambicioses i sinceres que s’hagin posat en marxa mai.
I és que si realment volem recuperar la confiança dels ciutadans en la política i fer-los participar activament, hem de canviar les maneres de fer política, i una d’elles és donant l’opció a la gent a que pugui dir la seva, com per exemple en la confecció de les propostes electorals dels partits. És allò de deixar de parlar A la gent per passar a parlar AMB la gent; i tenint en compte que un programa electoral és el gran full de ruta d’un partit per als pròxims quatre anys, és bo que la societat civil es pugui implicar en el procés des del seu inici.
Així doncs, tots els ciutadans que ho desitgin –i des d’aquí animo a fer-ho- poden accedir des d’aquesta mateixa setmana al nou sistema d'elaboració del programa electoral a través del web d'Esquerra, ‘clicant’ els continguts concrets del programa proposat fins ara per les diferents sectorials del partit. L’aplicatiu, que és actiu des del dimecres passat, anirà incorporant les modificacions a mida que es vagin acceptant, de manera que el programa esdevindrà un conjunt de propostes vives, canviants, i que les anirem fent entre tots.
Sant Joan, Diada Nacional dels Països Catalans. Malgrat la crisi econòmica, malgrat la crisi de confiança en la política, malgrat la crisi nacional, val la pena celebrar la revetlla i la diada de Sant Joan com a festa d’identitat col·lectiva, de reafirmació nacional, com a símbol d’unitat i convivència, de llibertat i de diàleg entre els pobles. El foc simbolitza força, energia, orgull, desig, renovació. Cremem tot allò dolent i deixem pas a allò nou. Tanquem aquesta porta i mirem endavant.
Catalunya és un país amb una gran diversitat de paisatges, la majoria d’ells d’una bellesa particular i extraordinària. Com el de la Noguera. Ahir vaig visitar Àger i Montgai, dos municipis separats per unes desenes de quilòmetres que es fan ràpid mentre observes els contrastos de colors verds i ocres que t’anuncien unes collites enguany generoses per les pluges caigudes.
Àger ja el coneixia. I el Montsec. No obstant això, he de reconèixer que a cada visita descobreixes noves coses. Aquesta vegada vaig tenir l’oportunitat de veure les obres de restauració de la Canònica de Sant Pere d’Àger i comprovar el bon treball de rehabilitació que s’ha fet. També vaig descobrir Corçà, pedania d’Àger, una localitat privilegiada on es respira pau i tranquil·litat i des d’on es pot comprovar el bon nivell dels embassaments. I també vaig conèixer alguns projectes impulsats a l’ampara de les oportunitats naturals del territori.
Un d’aquests grans projectes, que quan estigui enllestit actuarà d’epicentre, és el de la Casa del Montsec, un centre d’interpretació amb el què es pretén donar un impuls a la marca turística i a la difusió del patrimoni natural, astronòmic, històric, cultural i gastronòmic, que és molt ric en totes les seves facetes si bé que encara és desconegut per al gran públic.
Catalunya té autèntics tresors naturals. Si en volen descobrir un de molt potent, els recomano la visita a Àger i el Montsec.
Jaume Cabré és el flamant Premi d’Honor de les Lletres Catalanes. Ahir vaig ser present a l’acte de lliurament del guardó, celebrat al Palau de la Música, que alhora va ser un homenatge més que merescut a la trajectòria de l’escriptor. Com bé ha dit la presidenta d’Òmnium Cultural, Muriel Casals: “El Premi honora el guardonat i el guardonat honora el Premi”.
En un acte carregat d’emotivitat, Cabré va fer aflorar molts sentiments amb un discurs en què va parlar d’algunes de les seves passions, com l’art literari “que es fa des de l’interior dels individus”, i Catalunya. “Vull una llengua que no hagi de demanar ni perdó ni permís pel sol fet d'existir; no vull que li discuteixin les poques i tímides lleis que la protegeixen; vull que els seus parlants visquin sense els complexos que els porten a l'autoodi i la renúncia lingüística perquè no es molesti el veí o, encara pitjor, per una pretesa i malentesa bona educació”. Cabré va esmentar també les consultes per a la independència, que han mobilitzat milers de persones arreu de Catalunya, com un clar exemple del treball de la societat civil per a assolir aquesta fita.
Des de fa sis anys i mig tinc el privilegi de presidir el Parlament de Catalunya; una etapa en què les crítiques i les contradiccions han estat permanents en el dia a dia de la política parlamentària i han centrat tota l'atenció de l'opinió pública. Però si mirem enrere ens adonarem també que és un període en què la cambra catalana impulsa avenços socials i nacionals de gran abast que fins ara no s'han valorat en la mesura justa.
Penso, per posar un exemple, en la llei de serveis socials, de l'octubre del 2007, que ha necessitat un llarg procés d'implementació política i que està molt condicionada per la capacitat dels recursos econòmics de les administracions catalanes. I, tanmateix, és una llei que fa un salt endavant que fins aleshores era impensable en el marc de la protecció social al nostre país, i que ens acosta una mica –només una mica– als serveis de què gaudeixen els països nòrdics. És una llei que, tot i les limitacions pressupostàries, ha permès millorar la qualitat de vida i el benestar de milers de persones. I és fàcil també pensar en la llei d'educació, que va propiciar un debat intens en la nostra societat, i que ha blindat el sistema d'immersió lingüística.
En gran part, lleis com aquestes no s'han valorat prou a causa de l'obsessió per la immediatesa que viu la societat dels nostres dies, i que condiciona tant l'exercici de la política com la percepció que en té la ciutadania. Moltes persones voldrien veure grans canvis d'un dia per l'altre, exigeixen respostes urgents a demandes que impliquen grans transformacions. Però, precisament, les grans transformacions requereixen un procés, demanen rigor: per assolir-les cal fer passes successives en el temps, cal sumar suports, dotar-se d'instruments que permetin assolir els objectius. Aquestes són condicions a les quals la cultura de la immediatesa no ofereix rèdits de confiança ni suports electorals. I això porta massa vegades –el govern de l'Estat ens n'ha donat un bon nombre d'exemples en l'àmbit de la política econòmica– a posar pedaços i abusar de les decisions populistes, en comptes d'impulsar mesures amb visió de futur, amb voluntat d'anar a les arrels dels problemes, de fixar les bases del progrés.
No entens aquesta llengua que et parla entre perills?
Has desaprès d’entendre an els teus fills?
Adéu, Espanya!
El documental ‘Adéu Espanya?’ que TV3 va emetre ahir al vespre comença d’aquesta manera, recordant la darrera estrofa de l’”Oda a Espanya’ (1898), de Joan Maragall. El reportatge, des que arrenca la veu en off que recita Maragall fins que acaba amb imatges de castells que cauen per tornar-se a aixecar amb més solidesa i forces renovades –quina gran al·legoria!-, és un treball periodístic excel·lent que mereix el reconeixement i la felicitació més sincera a Dolors Genovès –la directora-, als periodistes que han treballat en el reportatge, i, sobretot, a Mònica Terribas per haver decidit emetre el documental en horari prime time, complicat per la competència existent entre televisions. Quin gran encert!
Les primeres xifres, amb 733.000 espectadors de mitjana i un 24 per cent de share, demostren fets i desmunten tòpics, com que la política no interessa a la gent. I tant que interessa! Quan es parla de política amb rigor i de manera seriosa, constructiva i participativa, són molts els que s’interessen i volen dir-hi la seva. I el d’ahir va ser, sens dubte, un gran exercici de pedagogia política. Pocs esdeveniments televisius tenen el seguiment i el ressò que va aconseguir ahir ‘Adéu, Espanya?’. Perquè aquesta és una altra consideració a tenir en compte: El reportatge televisiu va ser retransmès i comentat de manera espontània a les xarxes socials, especialment a Twitter, amb uns resultats igualment aclaparadors, com ho demostra que el hastag #adeuespanya va ser el més seguit a tot l’Estat espanyol, poca broma...
Catalunya celebra cada any tres ‘diades nacionals’: l’oficial, la de l’Onze de Setembre, en què reivindiquem la nostra identitat política, la social, el 23 d’abril, en què celebrem Sant Jordi i reivindiquem la nostra identitat cultural, i encara una tercera: l’esportiva, el dia de les seleccions catalanes, en què reivindiquem la identitat esportiva de la nostra nació.
El dia de les seleccions d’enguany se celebra a Tortosa just quan ja són una vintena les disciplines esportives en què Catalunya té representació oficial, i de segur que en continuarem sumant. Més enllà que algunes siguin menys conegudes que altres, crec que ens trobem en un procés ascendent imparable i això ha de ser un estímul per continuar treballant. I em sembla especialment necessari aquest esforç tenaç perquè el dia de les seleccions no és només un dia de celebració sinó també de reivindicació dels nostres drets i les nostres llibertats en diversos àmbits: la dels esportistes, per competir per la seva nació, la dels clubs i les federacions, i la de l’afició, de qui vol gaudir d’una competició internacional seguint la selecció del meu país.
Les Terres de l’Ebre són un dels grans paisatges del nostre país i una vertadera meravella. I la seva gent, els ebrencs i les ebrenques, conscients d’aquesta riquesa única i salvatge en alguns casos, s’han erigit fa temps amb agents actius de la salvaguarda d’aquest territori, sovint exposat a amenaces que arriben des de l’exterior.
Acabo d’arribar de visita oficial a Tortosa i l’Aldea on he pogut conèixer de primera mà la candidatura de les Terres de l’Ebre com a Reserva de la Biosfera per part de la UNESCO. Em sembla un projecte il·lusionador i fantàstic que no farà més que blindar, protegir i enriquir encara més el patrimoni natural i paisatgístic d’aquest bocí del sud de Catalunya.
El delegat de les Terres de l’Ebre i un dels grans motors d’aquest ambiciós projecte, Lluís Salvadó, té tota la raó del món quan diu que hi ha determinats valors, com el respecte pel medi natural i la conservació, entre d’altres, que poden ajudar a construir una economia pròspera en sectors fonamentals com la pagesia, la pesca, l’agroindústria o el turisme, que doni equilibri i noves oportunitats al territori.
I davant d’aquest repte, la responsabilitat de les administracions locals, territorials i nacionals, però també de les entitats socioeconòmiques i, per descomptat, dels ciutadans i les ciutadanes, és fer costat i ajudar a impulsar aquest catàleg de valors que ens permetin singularitzar i valoritzar la riquesa de l’Ebre alhora que projectar-la en un món cada vegada més globalitzat. A més, ajudant les Terres de l’Ebre a esdevenir una reserva de la Biosfera estem ajudant a construir una economia amb valors que acabarà revertint en el país.
Estem massa acostumats a fer política des de la confrontació més que no des del diàleg. Si tu ets d’un color, diràs blanc; si jo sóc d’un altre color, diré negre. I, així, la nostra incapacitat per posar-nos d’acord a l’hora de trobar el terme adequat –hi ha una gamma de colors immensa!– ens acaba convertint en ineptes i generant frustració, distància i descrèdit entre la ciutadania amb relació a la política.
I la política justament ha de ser el contrari. S’ha de basar en primera instància en la capacitat de diàleg, en la capacitat de trobar acords i en la capacitat de raonar. I perquè això sigui possible no hem de tenir cap recança a reconèixer que ens cal estudiar més, que ens cal escoltar més, que ens cal compartir coneixement i que ens cal ser més generosos. La política del segle XXI només es podrà fer des d’aquest concepte: o compartim coneixement i som capaços de seure en una taula per parlar, dialogar i trobar solucions als problemes, o la política agafarà unes altres vies d’expressió.
La política també és l’art de gestionar i de resoldre conflictes. I en el debat de la divisió territorial segurament hem fet el contrari. En comptes de dialogar, proposar, discutir i negociar, hem fet un conflicte de tot, i així hem demostrat que caiem una vegada i una altra en els mateixos errors.
