La Federació Catalana de Futbol ha presentat aquesta setmana la nova vestimenta de la selecció catalana amb un acte al qual m’hi van convidar a participar juntament amb el president de la Federació, Jordi Casals, els jugadors catalans Víctor Valdés i Sergio García, i el seleccionador nacional, Johan Cruyff, entre d’altres. La reivindicació de les seleccions nacionals és una vindicació pels drets i les llibertats: la llibertat d’expressar el sentiment de pertinença d’una nació, el dret dels esportistes a competir nacionalment pel seu país, el dret de les persones a emocionar-nos amb els nostres esportistes defensant la seva nació, la seva bandera, el seu himne... En aquest vídeobloc teniu algunes de les sensacions i els pensaments que em generen les seleccions nacionals del meu país.

El Priorat i la Conca de Barberà són dues comarques del Camp de Tarragona que històricament, i per diverses qüestions, les han passat magres per progressar i créixer al mateix ritme que altres zones del territori i del país. D’uns anys cap aquí, però, les coses han canviat radicalment i tant el Priorat com la Conca (per cert, dues comarques amb moltes més similituds) s’han espavilat de valent traient el màxim rendiment al seu principal i gran valor: els paisatges i l’entorn natural. I és gràcies a aquesta fórmula que em pocs anys han passat de considerar-se i de ser considerades comarques deprimides a emergir amb força i liderar el creixement dels respectius territoris. I en bona mesura ho han aconseguit definint i impulsant una aposta clara i decidida pel turisme de qualitat, entre d’altres coses.

La setmana passada vaig visitar Montblanc (Conca de Barberà), on em van convidar a pronunciar el pregó de la Festa Major en honor a la Mare de Déu de la Serra; i Siurana (Priorat), on es va inaugurar un hotel rural de quatre estrelles, en un paratge únic i màgic. Montblanc, a l’entorn dels vestigis medievals que encara conserva amb tot el seu esplendor, té tots els elements que requereix i exigeix el turisme del segle XXI: patrimoni, paisatge i una oferta enogastronòmica de gran qualitat. La mateixa fórmula màgica que desplega amb tot el seu potencial i amb tota la seva bellesa, el Priorat. I un exemple és el de Siurana, que penjat a més de 700 metres esdevé un balcó privilegiat de la Serra de Prades i les muntanyes del Montsant, envoltat de vinyes sensacionals i paratges únics.

El que poden oferir avui el Priorat i la Conca de Barberà (i mica en mica també la Terra Alta i d’altres comarques que han sabut identificar i potenciar la seva marca) no té res a envejar al que ofereixen altres regions de gran renom -i consagrades pel turisme-, com són la Borgonya francesa i, sobretot, la Toscana italiana. Territoris, tots ells, on els sentits cobren més vida i que quan aquests s’expressen amb tota la seva generositat, esclaten com un regal impagable a la vista, a l’olfacte, a l’oïda i al tacte.

Fa unes setmanes, el programa ‘Quarts de 9’, de la Televisió de Catalunya, em va fer una entrevista a Reus durant la qual vam repassar diversos temes d’actualitat castellera, com ara l’evolució que han experimentat els castells els darrers anys, la dicotomia de si han de ser considerats esport o cultura –per a mi són clarament cultura!- o els canvis que encara han de venir perquè perdurin en el temps. De l’entrevista -que podeu seguir en el vídeo del programa que us adjunto, a partir del minut 28- us en destaco un repte, una constatació i un desig.

El repte és que les colles castelleres (i per tant, el món casteller) siguin el més independents possibles, econòmicament parlant, per tal que creixin amb salut de ferro i tinguin el futur garantit. La constatació és que el fet de fer pinya en els castells, que simbolitza un treball en comú i solidari per tirar endavant una empresa o objectiu, és la gran mancança que hem tingut els partits polítics catalans en els darrers temps. I el desig, que els castells siguin declarats ben aviat Patrimoni Immaterial de la Humanitat, com a gran aportació que són de Catalunya a la cultura universal.

* Article publicat a La Vanguardia de dissabte 11 de setembre.

«Catalunya i la llibertat són la mateixa cosa». Con esta frase del president Companys abrí ayer mi discurso en el homenaje que, con motivo de la Diada, ofrecimos a quienes han presidido el Parlament. La lucha por las libertades individuales y colectivas ha impulsado a Catalunya a lo largo de la historia. Y así sucede también ahora, tras la sentencia del Tribunal Constitucional sobre el Estatut d’autonomia, que exige una decisión colectiva sobre cuál ha de ser nuestro futuro y cómo construirlo.

Varios son los motivos que fuerzan a iniciar una nueva etapa para nuestro país. Por un lado, la cada vez más evidente e insostenible ineficiencia e ineficacia de los grandes Estados centralistas en un mundo globalizado, que acentúa la aspiración de mayor autogobierno para defender nuestro bienestar, nuestro progreso y nuestros derechos. Ligado a ello, las crisis de los últimos años han puesto de manifiesto que el poder real del que disponemos, como comunidad autónoma, no es suficiente, y lo lejanas que son en ocasiones las prioridades y las necesidades del Estado con relación a las de Catalunya. Es decir, se ha vislumbrado que con mayor poder político, con mayor libertad para actuar (más recursos, más competencias, más peso en Europa), un gobierno catalán, incluso la propia sociedad catalana, podrían ofrecer al país mejores respuestas a las crisis.

Fa trenta anys, el Parlament de Catalunya aprovava la seva primera llei de l’actual període democràtic. En aquesta llei, els nostres representants polítics declaraven la Diada de l’Onze de Setembre festa nacional de Catalunya.

S’institucionalitzava allò que, de fet, ja era una realitat social. Al llarg dels anys, els catalans havíem commemorat aquesta data, ja fos de manera oberta o reprimida, per a «recordar la història de la nostra nació i dels seus protagonistes», per a «mostrar una actitud de reivindicació i resistència activa enfront de l’opressió» i també per a expressar «l’esperança d’un total recobrament nacional». Així va quedar recollit en aquella primera llei, amb la qual el Parlament deixava clar, des de l’inici, que Catalunya era una nació amb voluntat d’exercir el seu autogovern. Ningú no va portar aquella llei al Tribunal Constitucional.

Catalunya ni es considera ni actua com una comunitat autònoma més, i on no arribava el concepte de nacionalitat històrica inclòs a la Constitució, ho feien les negociacions (formals o informals) amb els successius governs de l’Estat. I és així que Catalunya es va anar dotant de televisió pública, mossos d’esquadra i altres competències executives, moltes de les quals posteriorment eren també cedides a la resta de comunitats autònomes.

Les paraules “partit radical” poden fer aixecar la cella d’entrada i, de fet, ahir vaig llegir diversos comentaris al meu facebook i twitter preguntant precisament què és el “Partit Radical Noviolent Transnacional i Transpartit” als quals vaig rebre ahir en audiència al Parlament. Doncs bé, es tracta d’una oenagé d’estatus consultiu de les Nacions Unides que treballa des de fa temps en favor del dret internacional, els drets de les persones, la democràcia i la llibertat. Aquests dies celebren el seu Consell General a Barcelona i avui he tingut l’honor de dirigir-los unes paraules en l’acte d’inauguració en presència del líder del moviment, Marco Panella i de la vicepresidenta del Senat Italià, exministra i excomissiària europea, Emma Bonino.

El treball del Partit Radical resulta especialment interessant en l’actual i complex context de canvis que estem vivint. Ens trobem en una situació de crisi global i són necessàries mesures globals, a escala europea, que ens permetin resoldre els reptes que tenim. Però, per aconseguir aquest objectiu, cal combinar aquesta visió transnacional amb una visió de proximitat, que tingui en compte les moltes realitats que conviuen a Europa. Sempre he defensat que els projectes comuns requereixen d’una visió plural i d’un respecte a la identitat diferenciada.

Treballar en favor dels drets humans ha estat una de les característiques del poble català al llarg del temps i son moltes les persones que s’han implicat en moviments de cooperació o de pau fora de les nostres fronteres. Que Catalunya sigui un agent actiu en la defensa dels drets humans és un valor que hem de saber preservar, especialment en un moment complicat ple de dificultats per a moltes persones. En aquesta comesa, és reconfortant que existeixin propostes com la del Partit Radical que plantegen noves maneres de fer en la lluita pels drets humans.

Que en els meus anys la joia recomenci

sense esborrar cap cicatriu de l’esperit.

O Pare de la nit, del mar i del silenci,

jo vull la pau --però no vull l’oblit

 

 

(1 de setembre de 1942)

A qui defensa el Defensor del Pueblo? És evident que no pas als catalans. El recurs que ha interposat contra la llei d’acollida només defensa l’obsessió nacionalista espanyola. Amb ell, clava una puntada de peu als drets dels immigrants que volen integrar-se a Catalunya, carrega contra la convivència i la cohesió social del nostre país, i agredeix descaradament el nostre autogovern.

Un cop més, una persona al capdavant d’una institució de l’Estat espanyol (exercint en funcions, amb el mandat caducat de qui va ser escollit pel càrrec), vol anul·lar el que ha votat el nostre Parlament, el que el Govern i els partits catalans van consensuar amb les mateixes entitats representatives dels immigrants.Vulnera els drets d’alguna persona que a Catalunya es fixi el català com a primera llengua d’acollida per a garantir que els immigrants puguin acabar coneixent les dues llengües oficials al nostre territori? Que potser el català és una llengua perjudicial, lesiva o maligna?

El que sí sembla cada cop més perjudicial i lesiu és formar part d’un Estat que un dia sí i l’altre també va contra els interessos i els drets de les persones que viuen a Catalunya. Mentre alguns encara demanen i esperen gestos positius, ells ens responen amb una altra agressió. Una gota més en el got ja vessat de la paciència dels catalans. Els arguments per replantejar-nos el nostre marc estatal comencen a ser infinits.

La lectura atenta dels diaris de dissabte al matí va aturar-se el passat dia 24 a les pàgines d’opinió de La Vanguardia, concretament a l’article «¿Independencia?», de Manuel Castells. L’anàlisi que fa el professor Castells del canvi de la centralitat de la societat catalana cap a posicions sobiranistes té a veure amb el tracte despectiu que ens dispensa l’Estat, a més, evidentment, dels anhels històrics de la nació catalana. La frase de l’article final és demolidora en aquest sentit: “Así no, señores o señoritos. Pasó el tiempo del ordeno y mando”.

Comparteixo els tres eixos clau del text: la independència com a procés i no com a objectiu; la urgència que les institucions s’adaptin a la nova realitat i articulin correctament la demanda de la majoria dels ciutadans; i la independència no només com una qüestió identitària sinó de benestar econòmic i social.

Però si situem l’article en el seu context, la valentia de Manuel Castells és la de promoure aquest debat, la de voler-hi entrar a fons sense prejudicis. Aquest i d’altres textos que han anat apareixent als mitjans de comunicació en els darrers dies, especialment després de la manifestació històrica del 10 de juliol evidencien un canvi en aquesta direcció i posen de manifest que algunes visions abans allunyades de la independència que accepten el debat i la reflexió des de la racionalitat. Noms com Ferran Mascarell, Juan José López Burniol o Ferran Requejo s’han posicionat a favor d’iniciar aquest debat i de fer-lo ben fet. Personalment també reclamo que es faci des de la raó i l’argument.

Com diu el professor Castells, “(...) on germinen els canvis socials: a la ment de les persones”.

Catalunya ha recuperat en el darrer ple d’aquest període de sessions la figura històrica de la vegueria com a eix d’organització territorial que li era propi abans que no li fos imposada la divisió per províncies (1833) amb una ferma voluntat centralitzadora i aliena a la tradició catalana. I en només unes hores de marge, el Parlament ha aprovat també, per majoria absoluta, prohibir les corrides de toros i els espectacles públics que incloguin la mort de l’animal, a partir de 2012.

Ambdues lleis són de gran calat, equiparables a d’altres que s’han aprovat aquesta legislatura, com la llei de consultes populars, la d’educació, la d’acollida dels immigrants o la del cinema, per citar-ne només quatre, i reflecteixen d’una banda la determinació del país d’avançar socialment i nacionalment, i, en conseqüència, la voluntat d’anar perfilant una nova Catalunya, més cohesionada, més moderna i adequada als nous temps, més respectuosa, i més lliure.

Possiblement moltes d’aquestes lleis no es valoraran en la seva justa mesura fins que passin uns anys, però és innegable que una llei com la de vegueries ha de permetre equilibrar el territori i reorganitzar el sistema de poders públics en benefici del conjunt del país; i que l’aprovació de la ILP per prohibir les curses de braus ens projecta davant del món com un país que rebutja els espectacles públics en què es tortura i se sacrifiquen animals i que es posiciona a favor del respecte a la vida i als drets dels animals. Els límits a la llibertat els fixa la societat de cada època. I la societat catalana del s.XXI ha decidit, a través del Parlament, que no és acceptable fer espectacle de la tortura fins a la mort d’un animal. Això és exercir la llibertat.

D’altra banda, en aquest mateix ple, el darrer d’aquest període de sessions -i qui sap si de la legislatura- s’ha produït un fet que m’ha desconcertat. Em refereixo a les piulades dels diputats de Convergència i Unió al Twitter acusant-me d’acabar el ple abans d’hora. I trio la paraula desconcert perquè no acabo d’entendre la seva actitud. Per això crec oportú fer aquestes consideracions:

Primera: Tots els diputats de la cambra saben que qui decideix l’ordre del dia és la Junta de Portaveus, no el president. Per tant, la Junta de Portaveus proposa.

Segona: Tots els diputats saben que és el ple qui aprova els possibles canvis o modificacions en l’ordre del dia, no el president. Per tant, només el ple disposa.

Tercera: En aquest ple hi ha hagut diverses alteracions. Unes provocades pels grups que donen suport al Govern i d’altres pel mateix grup de CiU. Retirar iniciatives o portar lleis al Consell de Garanties Estatutàries, que és ben legítim, també fa canviar l’ordre del dia. Però qualsevol canvi que no sigui una retirada d’un punt ha de ser votat i només s’accepta si s’aprova per majoria. El que sempre hem fet, doncs, és vetllar perquè el Reglament del Parlament, norma bàsica del nostre funcionament, es compleixi escrupolosament.

Quarta: No és bo reproduir a la xarxa els esquemes tradicionals de la política: l’acusació sense fonament, no acabar de donar tota la informació, inculpar a l’altre... Sincerament, i estic disposat a debatre-ho amb qui vulgui i quan vulgui, crec que això no és política 2.0. Potser és utilitzar eines 2.0 per a la manera clàssica de fer política, aquella que no agrada i que poc convenç a la ciutadania.

Si el grau d’educació d’un poble i d’un home es valora per com tracten els animals -frase que van fer seva Thomas Edison i Mahatma Ghandi-, Catalunya ha dit majoritàriament que no vol més curses de braus, un espectacle públic basat en la tortura, el dolor i la crueltat contra un ésser viu.

L’aprovació de la ILP contra les corrides de toros fa que avui sigui un d’aquells dies en què et sents especialment orgullós de formar part d’un país modern, avançat i respectuós, que es posiciona majoritàriament a favor del respecte a la vida i als drets dels animals, que rebutja les tortures, que vol continuar avançant amb base a uns sòlids valors com el progrés moral, i que treballa per deixar un futur millor per als nostres fills i les noves generacions que ens seguiran, un futur que no els avergonyeixi.

S’equivoquen els que es pensen que la ILP contra les corrides de toros és un debat identitari o antiespanyol. En cap cas. És un debat animalista. Com bé ha dit l’Anna Mula, la promotora de la ILP, la tortura i la mort d’un animal com a espectacle públic no coneix signes identitaris, però és normal que els que rebutgen el debat ètic utilitzin aquests tipus d’arguments. L’abolició de la tortura no té pàtria, sinó que és un bé universal, i això és precisament el que avui ha subscrit la majoria de parlamentaris catalans, en representació del poble.

Aquesta setmana hem tingut coneixement que l’Oficina del Cens Electoral ha notificat per escrit que la Iniciativa Legislativa Popular (ILP) “Televisió sense Fronteres” ha superat el mínim de 500.000 signatures exigides perquè el projecte de llei pugui ser tramitat i aprovat pel Congrés espanyol.

Sens dubte aquesta és una gran notícia perquè pot permetre reconnectar TV3 al País Valencià, i per la qual cal felicitar, en primer lloc, a Acció Cultural del País Valencià i, de manera extensiva, als 2.830 fedataris que han ajudat en la recollida de signatures, així com a totes les entitats, associacions, partits, sindicats i demés col·lectius que han participat activament per refer una injustícia més amb Catalunya. Perquè intentar aixecar i tancar una frontera que impedeixi en ple segle XXI, en plena era de les comunicacions, l’emissió d’una televisió, és una acció pròpia de gent ancorada en el passat i amb poca cultura democràtica.

Perquè aquesta és una altra. D’una banda és una excel·lent notícia haver recollit més de 650.000 signatures, però de l’altra és la constatació que les coses no s’estan fent bé a l’Estat i que el català és molest i menystingut per moltes administracions i institucions de fora del Principat fins al punt que desitjarien que la llengua quedés reduïda a una expressió regional i folclòrica, sense cap tipus d’ambició. I això també cansa i desgasta, i suma en la desafecció cap a l’Estat fent que cada cop hi hagi més i més ciutadans que optin per defensar posicions sobiranistes i independentistes, a les quals cada vegada més s’hi arriba per camins diferents, ja siguin identitaris, pràctics, econòmics, socials, culturals...

Però aquesta ILP, com recorda sovint l’Eliseu Climent, va molt més enllà de l'objectiu de resoldre la censura de TV3 al País Valencià. El gran objectiu és superar les restriccions dels estats de les autonomies pel que fa a la llengua i l'intercanvi comunicatiu dels mitjans parlats en català. I insisteixo, tot plegat ja cansa, provoca fatiga i fins i tot pot arribar a avorrir, però mentre anem avançant com a país cap a la plena llibertat, la que decideixin els ciutadans de Catalunya, el nostre deure, el de tots plegats, és anar vetllant per denunciar i corregir aquests greuges.

A l’any 1987 vaig entrar de regidor a l’Ajuntament de Reus. Una de les primeres propostes que vam plantejar va ser la creació d’una Comissió de Seguiment del Barri Sant Josep Obrer, que composada per membres del Consistori i l’Associació de Veïns del barri plantegés solucions a una de les zones més conflictives de la ciutat, amb greus problemes de seguretat ciutadana, tràfic de drogues, elevats índex de delinqüència,... Per sort, dos elements del barri van saber plantar cara a una situació difícil: l’Associació de Veïns 1er de Maig, amb el combatiu Domingo Bahillo al capdavant, un comunista honest i valent com pocs, i l’Escola Rosa Sensat, amb un equip de mestres que donaven sentit a la paraula educar i al concepte vocació. El temps evidentment també va ajudar i les administracions es van posar les piles amb el barri. Avui, el barri Sant Josep Obrer ha esdevingut una de les àrees de nova centralitat de la ciutat de Reus. Pensava això justament quan des del primer pis del nou Hospital Universitari Sant Joan de Reus veia al davant mateix el barri de Sant Josep Obrer. Quants canvis en tots aquests anys! I canvis per a bé, per descomptat.

I és que Reus posarà en marxa, a finals de setembre, el nou Hospital Universitari Sant Joan, que esdevindrà un centre sanitari de referència al país i al Camp de Tarragona pel que fa a oncologia i radioteràpia, també en cirurgia de l’obesitat mòrbida i en el tractament de dislipèmies familiars, a més de comptar amb un aparell de diagnòstic que detecta les alteracions en l’àmbit de les malalties oncològiques i amb equips per fer transplantaments. A tot això cal sumar-hi, a més, una millor atenció sanitària, més consultes que mai, unes urgències molt millorades (el gran repte sempre pendent de la sanitat) i uns espais molt més adequats per a l’atenció sanitària.

La sentència del Tribunal Constitucional sobre el recurs del PP contra l’Estatut de Catalunya marca la fi d’una etapa de l’Estat espanyol i del catalanisme polític. S’ha fet evident que la voluntat creixent d’autogovern de Catalunya, plenament democràtica, no cap en el vestit que se’ns imposa.

El disseny inicial de l’Estatut, aprovat al Parlament aquell tan recordat 30 de setembre de 2005, l’havíem fet molt ajustat, però podia servir per intentar donar resposta a les necessitats de Catalunya en el món global del nostre temps. Malauradament, el van anar retallant, fins a la tisorada final del Tribunal Constitucional. No hi cabem.

La següent etapa vindrà marcada per les eleccions al Parlament de la propera tardor. Cada partit presentarà el seu projecte de futur per a Catalunya, amb els seus matisos, amb la pluralitat que caracteritza i enriqueix la política catalana. Els resultats, la voluntat de la ciutadania, ens dirà si acceptem anar posant pedaços al vestit, si tornem a demanar als de les tisores que ens l’arreglin, o si ens en fem un de nou nosaltres mateixos.

Abans però, caldrà resoldre altres temes oberts, temes pendents d’aquesta legislatura. I en aquest sentit, a partir de dimarts que ve, el Parlament viurà tres dies intensos de ple, en els que es votaran projectes de lleis catalanes pensant en els interessos de les catalanes i els catalans. Des de l’ordenació del territori fins a les polítiques de joventut, passant per la protecció de dades o la dels animals. Actuarem com el que som, un Parlament que legisla per la seva nació.

 

Article publicat al diari digital www.cronica.cat el dimarts 20 de juliol de 2010

La Mesa del Parlament va prendre ahir dues decisions relatives a la possible convocatòria d’un referèndum d’independència del nostre país. La primera era atendre una petició del grup socialista i una altra del grup popular en què demanaven que es revoqués un acord pres anteriorment i pel qual es donava curs a una petició d’Iniciativa Popular, basada en la llei de consultes popular per via de referèndum. Aquests grups demanaven la revocació basant-se en el dictamen del Consell de Garanties Estatutàries que de manera unànime declara inconstitucional aquesta iniciativa. La llei, tanmateix, diu que el dictamen del CGE no és vinculant, i precisament per això el meu vot va ser contrari a la revocació. Creia, i encara crec, que la via iniciada a partir de la llei de consultes era i és l’única possible que ens pot dur en aquesta direcció. Amb moltes dificultats i fent una cursa d’obstacles, però al capdavall, havíem començat a bastir l’estructura. Em vaig quedar sol a la Mesa i l’acord al què es va arribar, insisteixo, amb el meu vot en contra, va ser el de revocar la petició d’IP. Cadascú s’ha de fer responsable del seu vot.

Paral·lelament els mateixos promotors havien dissenyat el que ells anomenen un pla B que era la presentació d’una ILP per fer una consulta. Un greu error. La llei que regula les ILP deixa molt clar quins són els casos que es poden admetre i quins no. I aquest cas, per motius diversos, no es podia admetre. Permetin-me que ho il·lustri amb un exemple: Segur que si fem una enquesta a la població, majoritàriament ens diran que no els agrada pagar impostos. Per tant si algú promou una ILP per suprimir un impost, per exemple l’IBI, l’impost de béns immobles, trobaria moltes simpaties. És possible fer aquesta ILP? Per descomptat que no. De fet, ni tan sols es pot admetre perquè no està previst en la llei. I és aquí on rau la trampa de la ILP de la consulta. Primer, per utilitzar una eina que no és vàlida i que no té cap mena de recorregut, perquè si el Parlament l’aprova, automàticament l’advocat de l’Estat, en nom del govern de l’Estat la suspèn d’ofici. I aquí s’ha acabat el referèndum!. No dura ni 30 segons. I segon, perquè la llei també deixa clar que no es poden presentar ILP sobre la mateixa qüestió en la mateixa legislatura. Per desgràcia, seria paper mullat. No dóna ni tan sols per a fer gestos, que sembla que és el que alguns esperaven. I de la mateixa manera que cadascú s’ha de fer responsable dels seus vots, cadascú també s’ha de fer responsable de la frustració generada amb les seves accions.