El bloc d'Ernest Benach

Publicat a Delcamp.cat el 02.03.2011

Aquests darrers dies han estat molt interessants pel que fa a l’esport a casa nostra. El Reus Deportiu ha jugat amb gran intensitat la Copa del Rei, que finalment s’ha adjudicat el Barça, però on crec sincerament que s’ha de destacar el fantàstic nivell d’hoquei que s’ha pogut veure. Grans partits a totes les eliminatòries i la reivindicació de l’hoquei com un dels esports més intensos del moment, que hauria de poder ser equiparable perfectament als grans esports que ens tenen el cor robat, com el futbol, l’handbol, el bàsquet,… Segurament que a l’hoquei li falta el component televisiu. No s’ha pogut resoldre bé la visió de la bola, i això fa que moltes vegades, veure un partit d’hoquei per la televisió, sigui un exercici intuïtiu. Quina llàstima que quan hi havia l’oportunitat de tenir l’hoquei olímpic (per allà als volts del 1992, quan els Jocs Olímpics de Barcelona), no s’aconseguís. Catalunya és una potència mundial en hoquei. Aquí tenim els millors jugadors, els millors equips, els millors tècnics, l’afició més entesa…

Pensava en tot això diumenge passat quan em va venir al cap la nominació de Tarragona com a seu dels Jocs Mediterranis. L’oportunitat per ser-ho el 2013 no ha reeixit. Caldrà esperar al 2017, i estic d’acord amb aquells que diuen que ara, la candidatura tarragonina té més possibilitats que abans. I de debò que m’agradaria molt que poguéssim gaudir d’un esdeveniment d’aquestes característiques que permetés projectar Tarragona i Catalunya al món.

I saltar de l’hoquei als Jocs Mediterranis del 2017 té un comú denominador, el paper que les seleccions catalanes han de tenir en el futur, ja sigui en esports on som els millors, o en esdeveniments que ens projectin al món.

També enllaço aquí [a la dreta d’aquest article] amb unes declaracions que el flamant Secretari General de l’Esport, Ivan Tibau, i alhora ex-capità de la selecció catalana d’hoquei patins feia en una de les primeres entrevistes que concedia als mitjans de comunicació, on ens sorprenia amb l’afirmació que si no hi ha independència no hi haurà seleccions. Vatua l’olla! Quina una me’n dius estimat Secretari General! Consti que quan vaig veure el nomenament de Tibau per a aquest càrrec, vaig pensar, anem bé, un aliat de la causa de les seleccions catalanes. Però aquestes declaracions són com un gerro d’aigua freda. És evident que el dia que Catalunya sigui un estat no caldrà demanar permís per fer res. Aquell dia ja no caldrà concert econòmic, no caldrà demanar la transferència dels aeroports, obrirem ambaixades de debò i sense demanar permís, tindrem representació a les Nacions Unides, parlarem en català a Europa, tindrem les seleccions que voldrem,… Però és clar, per desgràcia encara no hi som, i ens queda un bon tros de camí per recórrer. I mentrestant què fem? Res de res? O continuar lluitant per aconseguir més seleccions catalanes que ens representin al món, que donin sentit a l’esport que es fa a Catalunya, que tanquin el cercle esportiu d’un país esportiu que es vol normal? Pensava que aquesta qüestió era clara, més clara que l’aigua, i que tots plegats havíem de continuar remant en aquesta direcció. Tenim oportunitats al davant i no les podem desaprofitar. I ara, més que mai, la reivindicació de seleccions pròpies que ens representin al món, s’ha de fer sentir amb tota la intensitat.

L’hoquei és una oportunitat, i de fet, ha sigut la Federació més valenta fins ara, amb resultats i arribant molt lluny. No se’ls pot abandonar a la seva sort, o dir-los que quan tinguem la independència tornarem a parlar. Aquesta és una lluita constant, que no es pot aturar i que cada cop ha d’anar a més. S’han de mimar les federacions i els esportistes per guanyar més adeptes a la causa. I aquí el govern hi té una gran responsabilitat.

I Tarragona 2017 és una altra gran oportunitat. Catalunya a través de Tarragona pot explicar al món qui és, i que té projecte esportiu, i que té projecte de país. I Tarragona pot ser la bandera que l’esport català utilitzi per donar-nos a conèixer també com a país esportiu.

L’objectiu evidentment ha de ser aconseguir els Jocs Mediterranis del 2017 per a Tarragona, i tota Catalunya ha de sentir la candidatura com a seva. Però l’objectiu també ha de ser, en tots els àmbits, en tots els camps i sense defallir, continuar sent un país esportiu davant el món. Fer-ho ens fa més nació internament.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!