Parlem clar

Parlem clar

La Mesa del Parlament va prendre ahir dues decisions relatives a la possible convocatòria d’un referèndum d’independència del nostre país. La primera era atendre una petició del grup socialista i una altra del grup popular en què demanaven que es revoqués un acord pres anteriorment i pel qual es donava curs a una petició d’Iniciativa Popular, basada en la llei de consultes popular per via de referèndum. Aquests grups demanaven la revocació basant-se en el dictamen del Consell de Garanties Estatutàries que de manera unànime declara inconstitucional aquesta iniciativa. La llei, tanmateix, diu que el dictamen del CGE no és vinculant, i precisament per això el meu vot va ser contrari a la revocació. Creia, i encara crec, que la via iniciada a partir de la llei de consultes era i és l’única possible que ens pot dur en aquesta direcció. Amb moltes dificultats i fent una cursa d’obstacles, però al capdavall, havíem començat a bastir l’estructura. Em vaig quedar sol a la Mesa i l’acord al què es va arribar, insisteixo, amb el meu vot en contra, va ser el de revocar la petició d’IP. Cadascú s’ha de fer responsable del seu vot.

Paral·lelament els mateixos promotors havien dissenyat el que ells anomenen un pla B que era la presentació d’una ILP per fer una consulta. Un greu error. La llei que regula les ILP deixa molt clar quins són els casos que es poden admetre i quins no. I aquest cas, per motius diversos, no es podia admetre. Permetin-me que ho il·lustri amb un exemple: Segur que si fem una enquesta a la població, majoritàriament ens diran que no els agrada pagar impostos. Per tant si algú promou una ILP per suprimir un impost, per exemple l’IBI, l’impost de béns immobles, trobaria moltes simpaties. És possible fer aquesta ILP? Per descomptat que no. De fet, ni tan sols es pot admetre perquè no està previst en la llei. I és aquí on rau la trampa de la ILP de la consulta. Primer, per utilitzar una eina que no és vàlida i que no té cap mena de recorregut, perquè si el Parlament l’aprova, automàticament l’advocat de l’Estat, en nom del govern de l’Estat la suspèn d’ofici. I aquí s’ha acabat el referèndum!. No dura ni 30 segons. I segon, perquè la llei també deixa clar que no es poden presentar ILP sobre la mateixa qüestió en la mateixa legislatura. Per desgràcia, seria paper mullat. No dóna ni tan sols per a fer gestos, que sembla que és el que alguns esperaven. I de la mateixa manera que cadascú s’ha de fer responsable dels seus vots, cadascú també s’ha de fer responsable de la frustració generada amb les seves accions.


Amb tot això, algú podria pensar que la via jurídica s’ha acabat després d’aquesta ILP. I el que passa és que ni tan sols ha començat a caminar. Per tant, cal continuar treballant per a la convocatòria d’un referèndum. Però no ens enganyem, el final de la legislatura ho complica tot, i ja no hi ha temps per a segons què, perquè això s’acaba. El que queda clar és que des del primer dia de la següent legislatura (parlem de tres, quatre mesos?) s’ha de treballar en aquesta direcció. I tinc molt clar que és possible fer-ho. Però només ho serà si hi ha voluntat i una majoria que ho vulgui fer, un govern compromès al respecte i defugint els personalismes. Aquí tots som necessaris i les vies de col·laboració i diàleg entre la societat civil i els partits que volem la independència s’han de reforçar i millorar. Només hi ha aquest camí. O el fem tots plegats i decidim i pactem junts com avancem, o no trobarem la via. El marc del diàleg és més indispensable que mai.

Com a resposta, el consell assessor municipal d’Esquerra Republicana de Catalunya (format per alcaldes i regidors del partit) ha aprovat presentar una moció a tots els ajuntaments en què s’instarà, al Parlament, l’inici d’un procés democràtic per a la constitució de Catalunya en un estat independent, de dret, democràtic i social a través de la convocatòria d’un referèndum.

El Parlament de Catalunya ha aprovat una llei que era i és una via, la llei de consultes, i que certament queda afectada per la sentència del Constitucional. Però la via existia i en el procediment iniciat, entenc que havíem d’anar fins al final, perquè a més partia de la més estricta legalitat democràtica. I això és el que amb coherència he defensat a la Mesa del Parlament.

Ara bé, acceptar la ILP era donar per morta la llei de Consultes i acceptar la sentència del TC. Esquerra manté la validesa de la llei de Consultes i no acata ni acatarà la sentència del TC. I en conseqüència, el que no podem fer és enganyar a la gent i dir-los que una via que no es pot utilitzar sigui l’alternativa o el pla B. En aquest sentit, trobo injust que es doni tota la credibilitat a determinades persones sense entrar a avaluar la credibilitat de les seves propostes que, un cop analitzades, no donen per a més.

Algun dia haurem de saltar la paret. És cert. I res em farà més feliç que fer-ho. Però el dia que ho haguem de fer, fem-ho si us plau seriosament. No pot ser que l’independentisme s’identifiqui permanentment amb poc rigor. I em sap greu, però el pla B famós era poc rigorós. Per tant, disposat a saltar la paret sempre, però sobre tot, el dia que ho intentem estiguem segurs que arribarem lluny, tot i el risc de no aconseguir-ho. Ara mateix, amb aquesta proposta, ni tan sols haguéssim pogut agafar empenta per intentar el salt. I això és el que genera frustració i desencís. No s’hi val a carregar el mort als polítics per definició, quan n’hi ha que intentem treballar amb rigor.

Divendres al Parlament hi haurà una sessió important. Un ple que ha de pensar en el futur de Catalunya. I és en aquesta clau de futur que ERC plantejarà aquest divendres el procés de la independència com una necessitat, cada cop més compartida, per a la societat catalana.

Estem en un moment crucial de la nostra història. Probablement estem més a prop que mai de fer el salt definitiu. Però ni la precipitació ni, tampoc, fer les coses mal fetes ens portaran enlloc. Un procés com aquest és extraordinàriament complex. No és un joc i demana molts sacrificis, personals i col·lectius. I malgrat tot, hi som més a prop que mai.

Aconseguir-ho passa per apropar-nos a una majoria cada vegada més gran que ho vulgui. I aquesta majoria l’hem de poder veure al Parlament, al Govern, als ajuntaments, a la societat civil. El dia que ens haguem de saltar la llei per fer el salt definitiu, el dia que haguem de superar la legalitat espanyola ha de ser perquè podem fer-ho perquè ja no hi ha marxa enrera. Perquè la força que hem aconseguit ens fa imparables i invencibles. I ara estem en fase d’aconseguir aquesta força. El camí no és fàcil i està ple d’obstacles, però no ens podem aturar. I tampoc ens podem equivocar. Algunes dreceres ens poden portar a camins sense sortida. I a aquestes alçades de la història no ens ho podem permetre.

Estic a la disposició dels promotors per aclarir-los qualsevol aspecte d’aquest procés i de processos futurs. La llàstima és que no ho haguéssim pogut parlar abans. Personalment m’hauria agradat.

Foto: www.cronica.cat

Afegeix un comentari

Deixa un comentari

L'adreça electrĂČnica no es publicarĂ  Els camps necessaris estan marcats amb *


*

Podeu fer servir aquestes etiquetes i atributs HTML: <a href="" title=""> <abbr title=""> <acronym title=""> <b> <blockquote cite=""> <cite> <code> <del datetime=""> <em> <i> <q cite=""> <strike> <strong>