La segona edició dels Premis Gaudí, que convoca l’Acadèmia del Cinema Català, posa de manifest el bon estat de salut d’una indústria cada vegada més madura, talentosa i creativa, i evidencia que la institució organitzadora que hi ha al darrera va arrelant amb força i solidesa. L’atzar, però, ha volgut que aquesta vegada coincidís la gran gala del nostre cinema amb el tancament d’una part del Gremi d’Empresaris de Cinema de Catalunya.
Avui he tingut l’oportunitat de reunir-me al Parlament amb el poeta i lluitador antifranquista Fernando Macarro Castillo, Marcos Ana, que va estar més de vint anys empresonat durant la dictadura. Militant històric del Partit Comunista, Macarro té una trajectòria vital interessantíssima i apassionant. Us recomano que visiteu el seu bloc per poder-lo conèixer amb més detall:
Al CEIP Perú de Barcelona hi ha un 93% d’alumnes que prové d’altres parts del món. Fa uns dies hi vaig ser, en el marc del programa «El Parlament a les aules». Em va agradar l’escola i la feina que s’hi fa, i em va confirmar que gràcies als mestres d’aquest país la convivència és possible i la cohesió, una realitat. En el torn de preguntes un alumne de sisè de primària nascut a Bolívia em va preguntar pel tema de l’habitatge i els lloguers.
Expressava una problemàtica particular però, alhora, molt pròpia dels col·lectius d’immigrants (d’«estrangers», en deia ell): els excessos en els lloguers i el fet que molta gent hagi de compartir espais reduïts. Li vaig preguntar si se sentia estranger. Em va respondre que sí. Li vaig fer notar que el seu català era perfecte i li vaig demanar si volia viure aquí a Catalunya. Em va dir que sí. «Doncs ets tan català com ho pugui ser jo, si ho vols ser. I per a ser-ho, no cal que renunciïs a ser bolivià; no és incompatible. El que tenim en comú tots plegats, tots els que som en aquesta aula, és el nostre futur.»
Fa dies que dono voltes a la necessitat d’expressar el meu punt de vista sobre el debat generat per l’intent de l’Ajuntament de Vic de posar traves a l’empadronament a la seva ciutat i fer-lo servir d’instrument contra la immigració irregular. Per sobre de la demagògia i el populisme, tan fàcils en aquesta qüestió, vull posar damunt la taula dues reflexions. La primera, que el que proposava fer el consistori vigatà, més enllà de la seva il·legalitat, entra en contradicció amb els principis d’actuació del Pacte Nacional per la Immigració, signat el 19 de desembre de 2008. Cal perspectiva de país en la gestió de la immigració. La segona, que no és suficient dir a l’Ajuntament de Vic que així no es poden fer les coses, quan precisament els darrers anys Vic ha estat un exemple positiu i remarcable de l’esforç dels ajuntaments per a acollir i integrar les onades migratòries. El cas de Vic és un símptoma que, tot i la molt bona feina de les administracions (amb la Secretaria d’Immigració de la Generalitat i els mateixos ajuntaments al capdavant), en la gestió de la immigració encara hi ha moltes contradiccions i mancances
El Parlament de Catalunya va aprovar l’11 de març de 2008 una resolució en què mostrava “el rebuig a la possible instal·lació d’un magatzem temporal centralitzat (MTC) per a residus nuclears a les comarques de la Ribera d’Ebre i el Baix Camp i, per extensió, a tot el territori de Catalunya”. Em plau recordar avui aquesta resolució de la cambra, en un moment en què la candidatura d’Ascó a acollir aquest magatzem ha centrat bona part del debat públic i polític a casa nostra. Així mateix li he fet avinent a l’alcalde d’Ascó, Rafel Vidal i Ibars, per mitjà d’una carta, just ara, quan s’acosta la data en què s’han de conèixer les ciutats candidates a albergar el MTC.
Fa molt temps que la història del patrimoni cultural de Catalunya està íntimament lligat a la Fundació Lluís Carulla, una entitat que construeix a diari amb sentit i esperit nacional, i que treballa des de diferents fronts i amb distintes propostes amb l’únic objectiu d’engrandir i dignificar encara molt més el llegat cultural del país. Acabo de visitar una de les seves darreres obres, a l’epicentre del seu origen, l’Espluga de Francolí, que encara em té emocionat.
Anant cap a l’aeroport del Prat, com si d’una premonició es tractés, he llegit l’entrevista que l’Avui li feia a Germà Bel, la qual fa reflexionar i molt. S’hi poden llegir unes quantes veritats i se’n desprenen uns quants interrogants força preocupants.
Al Prat hem agafat l’avió. Ha estat només mitja hora, però el vol inaugural Barcelona-Alguaire amb un Airbus 320 de Vueling simbolitza la voluntat de connectar millor Lleida amb el territori i amb Europa, tot reconeixent el seu paper geoestratègic entre França, l’Estat espanyol i la resta del país.
Avui, doncs, resolem una part del greuge amb la connectivitat de les terres de Ponent, cohesionem el territori i situem Lleida al mapa internacional de l’activitat econòmica i el turisme. L’aeroport d’Alguaire no només afavorirà el turisme (hauria de ser l’aeroport de referència no només per Lleida sinó per altres destinacions com Andorra, Aragó o el Pirineu francès) sinó que econòmicament és una enorme oportunitat per a les empreses del territori que vulguin sortir i per les empreses estrangeres que vulguin establir-se a Lleida. Les possibilitats de negoci creixeran, n’estic convençut.
A la inauguració s’ha parlat de cohesió territorial i d’equilibri. A mi m’agrada parlar també d’equitat territorial. El concepte me’l va explicar un bon dia l’amic tarragoní Robert Casadevall i la base del concepte és ben simple: no es tracta només de reequilibrar o d’equilibrar, sinó de fer-ho amb un sentit de justícia que sovint no s’aplica en qüestions territorials. El nou aeroport d’Alguaire és un bon exemple d’un clar exercici d’equitat territorial.
A nivell aeroportuari en els darrers temps s’han produït notícies importants. L’aposta per Spanair que s’ha fet des de Catalunya amb l’esperança de ser competitius en aquest món i la inauguració de l’Aeroport de Lleida Alguarie fan concebre un punt d’esperança en el futur. I per això és clau aconseguir un model aeroportuari gestionat des de Catalunya i que ens permeti ser competitius. Reus i Girona són part fonamental d’aquest sistema i el Prat no pot seguir sent tractat com un aeroport de segona sense participació catalana en la decisió estratègica. Ara mateix el model que proposa el ministeri de Foment és clarament insuficient i si, a la pràctica, impedeix que Catalunya tingui majoria determinant, per tant, dret a decidir, en una matèria tan sensible al segle XXI com són les infraestructures aeroportuàries, aquest model no pot ser acceptat. Ens hi juguem massa tots plegats com a país per tenir dubtes al respecte.
Avui s’ha produït una bona notícia, avancem. Però encara queda molta feina per a fer, feina que serà difícil i complexa.
La Fundació Joan
Miró ha inaugurat una
nova sala on es poden veure 17 obres originals que Miró va realitzar entre el
1931 i el 1953.
A més, la Fundació té una nova instal·lació de la
col·lecció permanent del centre.
Quan amb poc més de 19 anys vaig començar a donar les primeres passes en el món de la política, ell ja era una persona de prestigi en el seu àmbit, la Història, tot i la seva joventut, i també una persona compromesa i amb uns ideals sòlids de llibertat i progrés que anhelava pel conjunt dels Països Catalans. El recordo perfectament el dia que vam presentar Nacionalistes d’Esquerra a Reus, al Centre de Lectura, un dels primers actes polítics que compartia amb Josep Lluís Carod-Rovira i Magda Oranich, entre d’altres. En acabar, quan encara em tremolaven les cames i la veu, ell va venir i em va felicitar pel discurs que acabava de pronunciar. Fa pocs mesos vaig tenir l'oportunitat d'evocar aquest capítol en una conferència al Círcol de Reus. I és que aquelles paraules, aquell copet a l’esquena, van significar molt per a mi fins al punt que avui encara les recordo.
Bones notícies per als qui defensem la identitat pròpia de Catalunya també a la xarxa. Un estudi de l’empresa nord-americana d’antivirus McAfee ha situat el domini .cat en segon lloc pel que fa a la seguretat informàtica, o, dit d’una altra manera, ens diu que navegar per aquestes pàgines és segur. És important que un informe internacional ens doni una posició de podi en aquesta qüestió juntament amb el domini genèric .gov que ha aconseguit la primera posició entre els 280 analitzats a tot el món.
ebenach |
dimecres, 9 de desembre de 2009 | 20:11h
Dilluns al vespre vaig assistir al sopar de cloenda de temporada de la Colla Vella dels Xiquets de Valls. El que segueix a continuació és l'acta que va aprovar, per unanimitat, la Junta de Govern de l'entitat vallenca en què decidia atorgar-me el títol de Casteller honorífic, un guardó que en els seus més de dos-cents anys d'història només havien concedit a dues persones més, a l'expresident de la Generalitat, Jordi Pujol, i a l'insigne poeta català Miquel Martí Pol. Per tant, com els vaig dir a ells, l'honor és meu. Gràcies Vella!
De vegades sembla que no vulguem aprendre la lliçó i que fem mans i mànigues per no fer quedar malament el refrany popular que diu que l’home és l’únic animal que ensopega dues vegades amb la mateixa pedra. Dues? I tres, i quatre..., i anar sumant. Dic això perquè no entenc com a hores d’ara encara hi ha qui està interessat a buscar i alimentar polèmiques amb relació al nom de l’aeroport de Reus o el port de Tarragona. Realment, a qui interessa, això? És el nom, el que fa la cosa?
Davant la polèmica sorgida per l’ús del PowerPoint al Parlament de Catalunya apareguda avui al diari El País, m’agradaria fer algunes matisacions i expressar la meva opinió:
1) Personalment estic plenament a favor d’utilitzar les noves tecnologies en política, i per tant, sóc partidari de fer servir totes les eines informàtiques, PowerPoint inclòs, que faciliten la tasca dels diputats i diputades. I em sembla que no es pot dubtar que, com a president del Parlament, he intentat modernitzar i obrir la cambra a la ciutadania.
2) Qualsevol decisió a la Mesa del Parlament, sobre tot pel que fa referència a la regulació i al funcionament de la casa, s’ha d’intentar prendre amb el màxim consens. Hi insisteixo, em sembla perfecte que qualsevol diputat pugui fer servir un PowerPoint en una comissió però aquesta mesura, que actualment no està regulada, cal acordar-la per consens. Dimarts passat, la mesa va acordar debatre aquesta qüestió per tal d’intentar regular-la de cara al futur i, per tant, intentar establir els criteris per regular l’ús en comissió de suports power-points o d’altres mitjans audiovisuals. És cert que aquests procediments potser són lents, però tenen una única raó de ser: garantir el rigor i l’acord en les decisions, i assumir-les tots plegats. El convenciment és més pràctic i útil a la llarga que la imposició. Sempre, des que sóc president del Parlament, he intentat fer-ho així.
Fet tot l’aclariment i encara que un PowerPoint no és una eina 2.0, posats a fer m’agradaria manifestar que hem de perdre la por a obrir la porta a les eines del web 2.0. La societat s’encamina en aquesta direcció i bona part de la nostra ciutadania ens demana que siguem més transparents, més accessibles, més oberts i que deixem de posar els interessos de partit per davant dels interessos de la gent. Hi ha riscos, però el futur ens porta en aquesta direcció.
Avui dotze diaris han publicat el mateix editorial, fet que no té precedents en la política i en el periodisme a casa nostra. Són "El Periódico de Catalunya", "Avui", "El Punt", "Segre", "Diari de Tarragona", "La Mañana", "Diari de Girona", "Regió 7", "El 9 Nou", "Diari de Sabadell", "Diari de Terrassa" i "La Vanguardia", que han decidit unir les forces per defensar l’Estatut de Catalunya. Deixant de banda que per mi, personalment, l’Estatut òptim és el que el Parlament de Catalunya va aprovar el 30 de setembre de 2005 i no el que està encallat avui al Tribunal Constitucional, val la pena aclarir que el text actual és fruit del pacte entre els parlaments català i espanyol i que està referendat pels catalans. Una retallada de l’Estatut aprovat pel poble de Catalunya generaria dubtes sobre el model autonòmic actual perquè demostraria que té una lògica injusta i negativa per a Catalunya i representaria una greu crisi d’Estat. Tant de bo que els partits polítics, en aquests moments transcendentals per a la història de Catalunya, fóssim capaços de seguir l’exemple que ens han marcat aquests mitjans de comunicació escrita amb el seu editorial. La unitat és l’única recepta. (Continua)
ebenach |
dimecres, 18 de novembre de 2009 | 22:08h
Vull felicitar públicament a Televisió de Catalunya per la decisió de portar a la pantalla Les veus del Pamano, de Jaume Cabré, un dels escriptors més brillants i exportats del moment. I vull aprofitar aquest exemple de producció pròpia de qualitat amb un èxit d’audiència espectacular per reivindicar el model de comunicació audiovisual del que gaudim a Catalunya.
Ja fa vint anys —o només fa vint anys, perquè la percepció del temps és molt subjectiva— que va caure el mur de Berlín. Més que caure, va ser enderrocat pel triomf de la raó i l’ànsia de llibertat. Va ser un fet que, sens dubte, va canviar el món i va transformar Europa, i que, ara, vist des de la distància, em pregunto si es podria repetir. És cert que al món hi continuen havent situacions de violència, repressió i injustícia, i que l’enderrocament del mur va donar pas a una era de neoliberalisme salvatge que ens ha portat a una situació de crisi mundial. Deixant, però, de banda, el context i l’equilibri de poders global, hi ha una novetat que crec que ho impediria: Internet i les tecnologies de la informació i la comunicació. Perquè la guerra freda se sustentava bàsicament en el control de la informació i de la comunicació, i actualment aquest control seria bastant més difícil, com a mínim en l’entorn del món occidental, gràcies a les xarxes socials i a l’accés gairebé universal a la informació.
Els vells ideals que van canviar el món d’igualtat, llibertat i fraternitat, si són 2.0, són molt més difícils de coartar. I aquest és un pas endavant que ha fet la humanitat i que ja no té marxa enrere. Per això, quan dic, sovint, que tenim l’oportunitat d’establir noves formes de relació amb la ciutadania crec que ja no és possible continuar fent polítiques del segle XX, perquè aquesta és una etapa que els ciutadans i el progrés tecnològic ja han superat. La participació, la llibertat d’expressió, la democràcia són inherents a les noves tecnologies i ja no podem construir el món sense tenir-les en compte. Sovint, quan mesurem la salut democràtica d’un país, pensem en la llibertat de circulació i de manifestació, o en la participació de les dones o d’algunes minories en la presa de decisions. A partir d’ara, caldrà tenir en compte el grau de llibertat i de participació a la xarxa.
La segona edició dels Premis Gaudí, que convoca l’Acadèmia del Cinema Català, posa de manifest el bon estat de salut d’una indústria cada vegada més madura, talentosa i creativa, i evidencia que la institució organitzadora que hi ha al darrera va arrelant amb força i solidesa. L’atzar, però, ha volgut que aquesta vegada coincidís la gran gala del nostre cinema amb el tancament d’una part del Gremi d’Empresaris de Cinema de Catalunya.
Fa molt temps que la història del patrimoni cultural de Catalunya està íntimament lligat a la Fundació Lluís Carulla, una entitat que construeix a diari amb sentit i esperit nacional, i que treballa des de diferents fronts i amb distintes propostes amb l’únic objectiu d’engrandir i dignificar encara molt més el llegat cultural del país. Acabo de visitar una de les seves darreres obres, a l’epicentre del seu origen, l’Espluga de Francolí, que encara em té emocionat.
Quan amb poc més de 19 anys vaig començar a donar les primeres passes en el món de la política, ell ja era una persona de prestigi en el seu àmbit, la Història, tot i la seva joventut, i també una persona compromesa i amb uns ideals sòlids de llibertat i progrés que anhelava pel conjunt dels Països Catalans. El recordo perfectament el dia que vam presentar Nacionalistes d’Esquerra a Reus, al Centre de Lectura, un dels primers actes polítics que compartia amb Josep Lluís Carod-Rovira i Magda Oranich, entre d’altres. En acabar, quan encara em tremolaven les cames i la veu, ell va venir i em va felicitar pel discurs que acabava de pronunciar. Fa pocs mesos vaig tenir l'oportunitat d'evocar aquest capítol en una conferència al Círcol de Reus. I és que aquelles paraules, aquell copet a l’esquena, van significar molt per a mi fins al punt que avui encara les recordo.
Bones notícies per als qui defensem la identitat pròpia de Catalunya també a la xarxa. Un estudi de l’empresa nord-americana d’antivirus McAfee ha situat el domini .cat en segon lloc pel que fa a la seguretat informàtica, o, dit d’una altra manera, ens diu que navegar per aquestes pàgines és segur. És important que un informe internacional ens doni una posició de podi en aquesta qüestió juntament amb el domini genèric .gov que ha aconseguit la primera posició entre els 280 analitzats a tot el món.
Dilluns al vespre vaig assistir al sopar de cloenda de temporada de la Colla Vella dels Xiquets de Valls. El que segueix a continuació és l'acta que va aprovar, per unanimitat, la Junta de Govern de l'entitat vallenca en què decidia atorgar-me el títol de Casteller honorífic, un guardó que en els seus més de dos-cents anys d'història només havien concedit a dues persones més, a l'expresident de la Generalitat, Jordi Pujol, i a l'insigne poeta català Miquel Martí Pol. Per tant, com els vaig dir a ells, l'honor és meu. Gràcies Vella!
De vegades sembla que no vulguem aprendre la lliçó i que fem mans i mànigues per no fer quedar malament el refrany popular que diu que l’home és l’únic animal que ensopega dues vegades amb la mateixa pedra. Dues? I tres, i quatre..., i anar sumant. Dic això perquè no entenc com a hores d’ara encara hi ha qui està interessat a buscar i alimentar polèmiques amb relació al nom de l’aeroport de Reus o el port de Tarragona. Realment, a qui interessa, això? És el nom, el que fa la cosa?
Avui dotze diaris han publicat el mateix 
Vull felicitar públicament a Televisió de Catalunya per la decisió de portar a la pantalla Les veus del Pamano, de Jaume Cabré, un dels escriptors més brillants i exportats del moment. I vull aprofitar aquest exemple de producció pròpia de qualitat amb un èxit d’audiència espectacular per reivindicar el model de comunicació audiovisual del que gaudim a Catalunya.
