Les paraules “partit radical” poden fer aixecar la cella d’entrada i, de fet, ahir vaig llegir diversos comentaris al meu facebook i twitter preguntant precisament què és el “Partit Radical Noviolent Transnacional i Transpartit” als quals vaig rebre ahir en audiència al Parlament. Doncs bé, es tracta d’una oenagé d’estatus consultiu de les Nacions Unides que treballa des de fa temps en favor del dret internacional, els drets de les persones, la democràcia i la llibertat. Aquests dies celebren el seu Consell General a Barcelona i avui he tingut l’honor de dirigir-los unes paraules en l’acte d’inauguració en presència del líder del moviment, Marco Panella i de la vicepresidenta del Senat Italià, exministra i excomissiària europea, Emma Bonino.

El treball del Partit Radical resulta especialment interessant en l’actual i complex context de canvis que estem vivint. Ens trobem en una situació de crisi global i són necessàries mesures globals, a escala europea, que ens permetin resoldre els reptes que tenim. Però, per aconseguir aquest objectiu, cal combinar aquesta visió transnacional amb una visió de proximitat, que tingui en compte les moltes realitats que conviuen a Europa. Sempre he defensat que els projectes comuns requereixen d’una visió plural i d’un respecte a la identitat diferenciada.

Treballar en favor dels drets humans ha estat una de les característiques del poble català al llarg del temps i son moltes les persones que s’han implicat en moviments de cooperació o de pau fora de les nostres fronteres. Que Catalunya sigui un agent actiu en la defensa dels drets humans és un valor que hem de saber preservar, especialment en un moment complicat ple de dificultats per a moltes persones. En aquesta comesa, és reconfortant que existeixin propostes com la del Partit Radical que plantegen noves maneres de fer en la lluita pels drets humans.

Que en els meus anys la joia recomenci

sense esborrar cap cicatriu de l’esperit.

O Pare de la nit, del mar i del silenci,

jo vull la pau --però no vull l’oblit

(1 de setembre de 1942)

A qui defensa el Defensor del Pueblo? És evident que no pas als catalans. El recurs que ha interposat contra la llei d’acollida només defensa l’obsessió nacionalista espanyola. Amb ell, clava una puntada de peu als drets dels immigrants que volen integrar-se a Catalunya, carrega contra la convivència i la cohesió social del nostre país, i agredeix descaradament el nostre autogovern.

Un cop més, una persona al capdavant d’una institució de l’Estat espanyol (exercint en funcions, amb el mandat caducat de qui va ser escollit pel càrrec), vol anul·lar el que ha votat el nostre Parlament, el que el Govern i els partits catalans van consensuar amb les mateixes entitats representatives dels immigrants.Vulnera els drets d’alguna persona que a Catalunya es fixi el català com a primera llengua d’acollida per a garantir que els immigrants puguin acabar coneixent les dues llengües oficials al nostre territori? Que potser el català és una llengua perjudicial, lesiva o maligna?

El que sí sembla cada cop més perjudicial i lesiu és formar part d’un Estat que un dia sí i l’altre també va contra els interessos i els drets de les persones que viuen a Catalunya. Mentre alguns encara demanen i esperen gestos positius, ells ens responen amb una altra agressió. Una gota més en el got ja vessat de la paciència dels catalans. Els arguments per replantejar-nos el nostre marc estatal comencen a ser infinits.

La lectura atenta dels diaris de dissabte al matí va aturar-se el passat dia 24 a les pàgines d’opinió de La Vanguardia, concretament a l’article «¿Independencia?», de Manuel Castells. L’anàlisi que fa el professor Castells del canvi de la centralitat de la societat catalana cap a posicions sobiranistes té a veure amb el tracte despectiu que ens dispensa l’Estat, a més, evidentment, dels anhels històrics de la nació catalana. La frase de l’article final és demolidora en aquest sentit: “Así no, señores o señoritos. Pasó el tiempo del ordeno y mando”.

Comparteixo els tres eixos clau del text: la independència com a procés i no com a objectiu; la urgència que les institucions s’adaptin a la nova realitat i articulin correctament la demanda de la majoria dels ciutadans; i la independència no només com una qüestió identitària sinó de benestar econòmic i social.

Però si situem l’article en el seu context, la valentia de Manuel Castells és la de promoure aquest debat, la de voler-hi entrar a fons sense prejudicis. Aquest i d’altres textos que han anat apareixent als mitjans de comunicació en els darrers dies, especialment després de la manifestació històrica del 10 de juliol evidencien un canvi en aquesta direcció i posen de manifest que algunes visions abans allunyades de la independència que accepten el debat i la reflexió des de la racionalitat. Noms com Ferran Mascarell, Juan José López Burniol o Ferran Requejo s’han posicionat a favor d’iniciar aquest debat i de fer-lo ben fet. Personalment també reclamo que es faci des de la raó i l’argument.

Com diu el professor Castells, “(...) on germinen els canvis socials: a la ment de les persones”.

Catalunya ha recuperat en el darrer ple d’aquest període de sessions la figura històrica de la vegueria com a eix d’organització territorial que li era propi abans que no li fos imposada la divisió per províncies (1833) amb una ferma voluntat centralitzadora i aliena a la tradició catalana. I en només unes hores de marge, el Parlament ha aprovat també, per majoria absoluta, prohibir les corrides de toros i els espectacles públics que incloguin la mort de l’animal, a partir de 2012.

Ambdues lleis són de gran calat, equiparables a d’altres que s’han aprovat aquesta legislatura, com la llei de consultes populars, la d’educació, la d’acollida dels immigrants o la del cinema, per citar-ne només quatre, i reflecteixen d’una banda la determinació del país d’avançar socialment i nacionalment, i, en conseqüència, la voluntat d’anar perfilant una nova Catalunya, més cohesionada, més moderna i adequada als nous temps, més respectuosa, i més lliure.

Possiblement moltes d’aquestes lleis no es valoraran en la seva justa mesura fins que passin uns anys, però és innegable que una llei com la de vegueries ha de permetre equilibrar el territori i reorganitzar el sistema de poders públics en benefici del conjunt del país; i que l’aprovació de la ILP per prohibir les curses de braus ens projecta davant del món com un país que rebutja els espectacles públics en què es tortura i se sacrifiquen animals i que es posiciona a favor del respecte a la vida i als drets dels animals. Els límits a la llibertat els fixa la societat de cada època. I la societat catalana del s.XXI ha decidit, a través del Parlament, que no és acceptable fer espectacle de la tortura fins a la mort d’un animal. Això és exercir la llibertat.

D’altra banda, en aquest mateix ple, el darrer d’aquest període de sessions -i qui sap si de la legislatura- s’ha produït un fet que m’ha desconcertat. Em refereixo a les piulades dels diputats de Convergència i Unió al Twitter acusant-me d’acabar el ple abans d’hora. I trio la paraula desconcert perquè no acabo d’entendre la seva actitud. Per això crec oportú fer aquestes consideracions:

Primera: Tots els diputats de la cambra saben que qui decideix l’ordre del dia és la Junta de Portaveus, no el president. Per tant, la Junta de Portaveus proposa.

Segona: Tots els diputats saben que és el ple qui aprova els possibles canvis o modificacions en l’ordre del dia, no el president. Per tant, només el ple disposa.

Tercera: En aquest ple hi ha hagut diverses alteracions. Unes provocades pels grups que donen suport al Govern i d’altres pel mateix grup de CiU. Retirar iniciatives o portar lleis al Consell de Garanties Estatutàries, que és ben legítim, també fa canviar l’ordre del dia. Però qualsevol canvi que no sigui una retirada d’un punt ha de ser votat i només s’accepta si s’aprova per majoria. El que sempre hem fet, doncs, és vetllar perquè el Reglament del Parlament, norma bàsica del nostre funcionament, es compleixi escrupolosament.

Quarta: No és bo reproduir a la xarxa els esquemes tradicionals de la política: l’acusació sense fonament, no acabar de donar tota la informació, inculpar a l’altre... Sincerament, i estic disposat a debatre-ho amb qui vulgui i quan vulgui, crec que això no és política 2.0. Potser és utilitzar eines 2.0 per a la manera clàssica de fer política, aquella que no agrada i que poc convenç a la ciutadania.

Si el grau d’educació d’un poble i d’un home es valora per com tracten els animals -frase que van fer seva Thomas Edison i Mahatma Ghandi-, Catalunya ha dit majoritàriament que no vol més curses de braus, un espectacle públic basat en la tortura, el dolor i la crueltat contra un ésser viu.

L’aprovació de la ILP contra les corrides de toros fa que avui sigui un d’aquells dies en què et sents especialment orgullós de formar part d’un país modern, avançat i respectuós, que es posiciona majoritàriament a favor del respecte a la vida i als drets dels animals, que rebutja les tortures, que vol continuar avançant amb base a uns sòlids valors com el progrés moral, i que treballa per deixar un futur millor per als nostres fills i les noves generacions que ens seguiran, un futur que no els avergonyeixi.

S’equivoquen els que es pensen que la ILP contra les corrides de toros és un debat identitari o antiespanyol. En cap cas. És un debat animalista. Com bé ha dit l’Anna Mula, la promotora de la ILP, la tortura i la mort d’un animal com a espectacle públic no coneix signes identitaris, però és normal que els que rebutgen el debat ètic utilitzin aquests tipus d’arguments. L’abolició de la tortura no té pàtria, sinó que és un bé universal, i això és precisament el que avui ha subscrit la majoria de parlamentaris catalans, en representació del poble.

Aquesta setmana hem tingut coneixement que l’Oficina del Cens Electoral ha notificat per escrit que la Iniciativa Legislativa Popular (ILP) “Televisió sense Fronteres” ha superat el mínim de 500.000 signatures exigides perquè el projecte de llei pugui ser tramitat i aprovat pel Congrés espanyol.

Sens dubte aquesta és una gran notícia perquè pot permetre reconnectar TV3 al País Valencià, i per la qual cal felicitar, en primer lloc, a Acció Cultural del País Valencià i, de manera extensiva, als 2.830 fedataris que han ajudat en la recollida de signatures, així com a totes les entitats, associacions, partits, sindicats i demés col·lectius que han participat activament per refer una injustícia més amb Catalunya. Perquè intentar aixecar i tancar una frontera que impedeixi en ple segle XXI, en plena era de les comunicacions, l’emissió d’una televisió, és una acció pròpia de gent ancorada en el passat i amb poca cultura democràtica.

Perquè aquesta és una altra. D’una banda és una excel·lent notícia haver recollit més de 650.000 signatures, però de l’altra és la constatació que les coses no s’estan fent bé a l’Estat i que el català és molest i menystingut per moltes administracions i institucions de fora del Principat fins al punt que desitjarien que la llengua quedés reduïda a una expressió regional i folclòrica, sense cap tipus d’ambició. I això també cansa i desgasta, i suma en la desafecció cap a l’Estat fent que cada cop hi hagi més i més ciutadans que optin per defensar posicions sobiranistes i independentistes, a les quals cada vegada més s’hi arriba per camins diferents, ja siguin identitaris, pràctics, econòmics, socials, culturals...

Però aquesta ILP, com recorda sovint l’Eliseu Climent, va molt més enllà de l'objectiu de resoldre la censura de TV3 al País Valencià. El gran objectiu és superar les restriccions dels estats de les autonomies pel que fa a la llengua i l'intercanvi comunicatiu dels mitjans parlats en català. I insisteixo, tot plegat ja cansa, provoca fatiga i fins i tot pot arribar a avorrir, però mentre anem avançant com a país cap a la plena llibertat, la que decideixin els ciutadans de Catalunya, el nostre deure, el de tots plegats, és anar vetllant per denunciar i corregir aquests greuges.

A l’any 1987 vaig entrar de regidor a l’Ajuntament de Reus. Una de les primeres propostes que vam plantejar va ser la creació d’una Comissió de Seguiment del Barri Sant Josep Obrer, que composada per membres del Consistori i l’Associació de Veïns del barri plantegés solucions a una de les zones més conflictives de la ciutat, amb greus problemes de seguretat ciutadana, tràfic de drogues, elevats índex de delinqüència,... Per sort, dos elements del barri van saber plantar cara a una situació difícil: l’Associació de Veïns 1er de Maig, amb el combatiu Domingo Bahillo al capdavant, un comunista honest i valent com pocs, i l’Escola Rosa Sensat, amb un equip de mestres que donaven sentit a la paraula educar i al concepte vocació. El temps evidentment també va ajudar i les administracions es van posar les piles amb el barri. Avui, el barri Sant Josep Obrer ha esdevingut una de les àrees de nova centralitat de la ciutat de Reus. Pensava això justament quan des del primer pis del nou Hospital Universitari Sant Joan de Reus veia al davant mateix el barri de Sant Josep Obrer. Quants canvis en tots aquests anys! I canvis per a bé, per descomptat.

I és que Reus posarà en marxa, a finals de setembre, el nou Hospital Universitari Sant Joan, que esdevindrà un centre sanitari de referència al país i al Camp de Tarragona pel que fa a oncologia i radioteràpia, també en cirurgia de l’obesitat mòrbida i en el tractament de dislipèmies familiars, a més de comptar amb un aparell de diagnòstic que detecta les alteracions en l’àmbit de les malalties oncològiques i amb equips per fer transplantaments. A tot això cal sumar-hi, a més, una millor atenció sanitària, més consultes que mai, unes urgències molt millorades (el gran repte sempre pendent de la sanitat) i uns espais molt més adequats per a l’atenció sanitària.

La sentència del Tribunal Constitucional sobre el recurs del PP contra l’Estatut de Catalunya marca la fi d’una etapa de l’Estat espanyol i del catalanisme polític. S’ha fet evident que la voluntat creixent d’autogovern de Catalunya, plenament democràtica, no cap en el vestit que se’ns imposa.

El disseny inicial de l’Estatut, aprovat al Parlament aquell tan recordat 30 de setembre de 2005, l’havíem fet molt ajustat, però podia servir per intentar donar resposta a les necessitats de Catalunya en el món global del nostre temps. Malauradament, el van anar retallant, fins a la tisorada final del Tribunal Constitucional. No hi cabem.

La següent etapa vindrà marcada per les eleccions al Parlament de la propera tardor. Cada partit presentarà el seu projecte de futur per a Catalunya, amb els seus matisos, amb la pluralitat que caracteritza i enriqueix la política catalana. Els resultats, la voluntat de la ciutadania, ens dirà si acceptem anar posant pedaços al vestit, si tornem a demanar als de les tisores que ens l’arreglin, o si ens en fem un de nou nosaltres mateixos.

Abans però, caldrà resoldre altres temes oberts, temes pendents d’aquesta legislatura. I en aquest sentit, a partir de dimarts que ve, el Parlament viurà tres dies intensos de ple, en els que es votaran projectes de lleis catalanes pensant en els interessos de les catalanes i els catalans. Des de l’ordenació del territori fins a les polítiques de joventut, passant per la protecció de dades o la dels animals. Actuarem com el que som, un Parlament que legisla per la seva nació.

Article publicat al diari digital www.cronica.cat el dimarts 20 de juliol de 2010

La Mesa del Parlament va prendre ahir dues decisions relatives a la possible convocatòria d’un referèndum d’independència del nostre país. La primera era atendre una petició del grup socialista i una altra del grup popular en què demanaven que es revoqués un acord pres anteriorment i pel qual es donava curs a una petició d’Iniciativa Popular, basada en la llei de consultes popular per via de referèndum. Aquests grups demanaven la revocació basant-se en el dictamen del Consell de Garanties Estatutàries que de manera unànime declara inconstitucional aquesta iniciativa. La llei, tanmateix, diu que el dictamen del CGE no és vinculant, i precisament per això el meu vot va ser contrari a la revocació. Creia, i encara crec, que la via iniciada a partir de la llei de consultes era i és l’única possible que ens pot dur en aquesta direcció. Amb moltes dificultats i fent una cursa d’obstacles, però al capdavall, havíem començat a bastir l’estructura. Em vaig quedar sol a la Mesa i l’acord al què es va arribar, insisteixo, amb el meu vot en contra, va ser el de revocar la petició d’IP. Cadascú s’ha de fer responsable del seu vot.

Paral·lelament els mateixos promotors havien dissenyat el que ells anomenen un pla B que era la presentació d’una ILP per fer una consulta. Un greu error. La llei que regula les ILP deixa molt clar quins són els casos que es poden admetre i quins no. I aquest cas, per motius diversos, no es podia admetre. Permetin-me que ho il·lustri amb un exemple: Segur que si fem una enquesta a la població, majoritàriament ens diran que no els agrada pagar impostos. Per tant si algú promou una ILP per suprimir un impost, per exemple l’IBI, l’impost de béns immobles, trobaria moltes simpaties. És possible fer aquesta ILP? Per descomptat que no. De fet, ni tan sols es pot admetre perquè no està previst en la llei. I és aquí on rau la trampa de la ILP de la consulta. Primer, per utilitzar una eina que no és vàlida i que no té cap mena de recorregut, perquè si el Parlament l’aprova, automàticament l’advocat de l’Estat, en nom del govern de l’Estat la suspèn d’ofici. I aquí s’ha acabat el referèndum!. No dura ni 30 segons. I segon, perquè la llei també deixa clar que no es poden presentar ILP sobre la mateixa qüestió en la mateixa legislatura. Per desgràcia, seria paper mullat. No dóna ni tan sols per a fer gestos, que sembla que és el que alguns esperaven. I de la mateixa manera que cadascú s’ha de fer responsable dels seus vots, cadascú també s’ha de fer responsable de la frustració generada amb les seves accions.

REFLEXIONS DESPRÉS DE LA MANIFESTACIÓ

No hi ha cap dubte que estem davant d’un moment històric. El gran èxit de la manifestació d’ahir ens ha de fer pensar molt bé quin és el camí a seguir. Algunes reflexions en veu alta, que caldrà anar polint els propers dies.

I comencem per l'autocrítica. Aquesta setmana prèvia a la manifestació no hem fet bé les coses. La convocatòria ha tingut massa tensió i massa polèmica per la capçalera. Una tensió que al final era més fruit d’una pugna entre partits que no pas una qüestió de fons. El lema era claríssim i unànimement compartit. L’important era el missatge i s’ha donat clarament. I encara més important era quanta gent hi donava suport. És indiscutible que ho va fer una immensa gernació de catalanes i catalans. La primera lliçó és que la tàctica electoral, la de curta volada, ha de passar a la història. Malgrat la proximitat de les eleccions, l'estratègia de la política que ho embruta tot, que no té prejudicis, que funciona a base del poc respecte és enemiga dels grans èxits com el d'ahir. És la política que la gent no vol i que rebutja, la que fa mal al país. Alguns dels més famosos estrategues d'aquest país s'ho haurien de fer mirar... 

En aquesta mateixa línia, tot el procés estatutari ha estat massa complex, massa tacticisme de mirada curta. Ahir vaig constatar de nou que no haver fet una llei electoral moderna, avançada i pròpia d'una democràcia del segle XXI és un dels greus errors d'aquesta legislatura.

Avui toca també preguntar-se pel que vam sentir a la manifestació. I vam sentir moltes coses. Majoritàriament independència, és cert. I això és una gran esperança. Les generacions que pugen la viuen amb normalitat. Les estelades ja formen part del paisatge polític normal de Catalunya, molta gent d'orígens ben diferents accepta la idea. I això és un gran tresor de cara al futur. Però també vaig sentir com també molta gent exigia unitat als polítics i demanava un canvi en la manera de fer política. Un canvi en la manera de procedir dels polítics. S’ha acabat el peix al cove i s’ha acabat acceptar de manera submisa allò que vingui de Madrid, perquè ve de Madrid. Això és el passat. I el present, i sobre tot el futur, es mesuren per altres paràmetres. Comença una nova manera d’actuar, de fer, de pensar. Comença un nou compromís amb el país, amb la nació. Comença una nova responsabilitat amb la societat. L'11 de setembre de 1977 un milió de catalanes i catalans sortien al carrer i marcaven una època. La transició es va desembussar i, malgrat les amenaces de cop d'estat i d'involució, l'autogovern va avançar. I ho va fer amb unes regles de joc marcades per la por, la recança i la submissió. El 10 de juliol de 2010 un milió i mig de persones han sortit al carrer. I han dit prou a la por, a la recança i a la submissió. Han deixat clar que volen decidir. Han iniciat una altra transició, una revolució tranquil·la cap a un altre gran canvi. Una revolució on hi cap tothom, on tothom hi és benvingut. Aquest cop passarem de l'autogovern condicionat, al govern propi que només té els condicionants del seu propi poble. Comença una altra etapa, i aquesta ens ha de portar a l'estat propi. I quedi clar. El camí no és curt, per desgràcia. El camí està farcit de trampes, dificultats i complicacions. Però el camí ara ja està marcat.

I la pregunta del milió és, i ara què? Evidentment ara toca actuar. I fer-ho amb la unitat del catalanisme com a bandera, com a element de motivació per a la gent i de mostra de la nostra força. Aviat hi haurà un ple al Parlament que debatrà la sentència del TC. És una gran oportunitat per a què des del catalanisme autonomista, federalista i independentista, des de la transversalitat, s’aconsegueixi donar un missatge clar i contundent. Però tan important com el missatge ha de ser el full de ruta. Saber què hem de fer. Saber com responem la sentència, com la desmuntem, com continuem aprovant aquelles lleis que nosaltres volem i sabem justes per al nostre poble, digui el que digui el TC o el govern d'Espanya. M'ha semblat interessant la reflexió del vice-president de la Generalitat en relació a l'assemblea de parlamentaris, en pactar uns mínims tots els partits. I cal donar respostes jurídiques i científiques al nyap de la sentència. Demostrar que és una sentència política feta per un tribunal deslegitimat. I cal que la societat catalana porti el conflicte a Europa, al món. Necessitem complicitats en l'àmbit internacional. I al mateix temps hem de saber explicar a la nostra ciutadania quin és l'abast pràctic de la sentència. Com afecta la sentència a l'hora d'escolaritzar els seus fills, com ens afecta el sistema de finançament, i per tant en les polítiques socials, com ens afecta en l'àmbit de la justícia, en l'acollida d'immigrants i per tant en l'aposta eterna de Catalunya per la convivència i la cohesió...

No ens podem quedar només en la teoria, cal passar a l'acció i tenim una feinada per davant. I l'acció demana valentia i sortir del guió que ens ha condicionat tots aquests anys. Qui no sigui capaç de sortir dels esquemes del passat, i de començar a escriure el guió del futur, com a la taula del Bernat, possiblement no hi serà comptat.

Ja és hora de saber com comencem a dissenyar el futur de la nostra nació, que ja no pot ser el mateix. Catalunya reclama justícia, Catalunya vol llibertat, i tots plegats hem de saber estar a l’alçada. Ahir el poble de Catalunya ens va donar una lliçó, una gran lliçó. Prenguem-ne nota, i amb tota la humilitat i amb tota la constància no defallim fins aconseguir una gran victòria. I nosaltres avui ja només podem plantejar-nos la victòria de la llibertat. La més important de les victòries, la definitiva.

Foto: Josep Losada - Diari AVUI

Hem d’omplir el centre de Barcelona. És molt important que a la manifestació de demà dissabte convocada per Òmnium Cultural –i a la qual ja hi han donat suport, fins ara, més de 1.225 associacions- hi vagi molta gent; que els carrers de Barcelona s’omplin de catalans i catalanes per dir que ja n’hi ha prou. Ha de ser una manifestació multitudinària perquè ens uneixen moltes més coses que no pas les que ens separen i perquè ens hi va el present i el futur com a país. Un crit per la nostra dignitat, perquè som una nació i per la llibertat de triar el futur que nosaltres decidim.

La sentència del Tribunal Constitucional ha estat la gota que ha fet vessar el got de la paciència perquè ataca directament la dignitat del nostre poble. Catalunya no mereix aquest menyspreu i, arribats a aquest punt, aquesta manifestació obre una nova etapa, un nou escenari on nosaltres i només nosaltres som els qui tindrem la responsabilitat de decidir el nostre futur.

Segur que si poguéssim mirar tot el què està succeint aquests dies amb la perspectiva del temps veuríem que, sens dubte, estem vivint i protagonitzant un capítol importantíssim de la nostra història. I l’èxit de demà, perquè estic convençut que serà un gran èxit de país, s’ha de convertir en una eina de construcció nacional i de cohesió. Els expresidents de la Generalitat i del Parlament han fet una sàvia i serena crida a la dignitat, i és que en aquesta manifestació convergiran moltes sensibilitats diferents però que creuen i diuen ben alt que el futur el decidim nosaltres; ningú més. Jo hi seré, i tu?

Aquesta és una setmana transcendental per al futur del país. Dissabte, Òmnium Cultural ha convocat una manifestació amb el lema “Som una nació. Nosaltres decidim” per mobilitzar la societat civil catalana (ja s’hi han adherit 691 associacions de tot el territori) després de la sentència de l’Estatut. Alguna cosa s’ha trencat i, per tant, la manifestació -que desitjo que sigui multitudinària- no és un punt d’arribada, ben al contrari, és un punt de sortida, l’inici d’una nova etapa per què Catalunya decideixi quin ha de ser el seu futur.

Aquest és el tema d’actualitat que va centrar bona part de l’entrevista que Xavier Bosch em va fer ahir al programa Àgora de TV3. Vam parlar també d’altres coses, de la desafecció, de la llei de finançament de partits, de la llei electoral, de les properes eleccions al Parlament de Catalunya... He seleccionat alguns dels fragments de l’entrevista, els teniu en aquest vídeo.

Falset, capital del vi i amb dues denominacions d’origen de qualitat i prestigi reconegudes arreu, la DOQ Priorat i la DO Montsant, va estrenar encara no fa un any el Parc Tecnològic del Vi (VITEC) a l’empara de la Universitat Rovira i Virgili. Crec que no m’equivocaré si dic que l’esmentat Parc s’ha convertit, en poc temps, en una de les joies de la corona de la URV, que està desenvolupant una intel·ligent aposta per les potencialitats i especificitats de cada territori del Camp de Tarragona.

Aquest matí he tingut l’oportunitat de visitar les instal·lacions de VITEC, acompanyat pel seu director general, Sergi de Lamo, i del president del Consell Regulador de la DO Montsant i membre del Patronat de VITEC, Jaume Domènech, entre d’altres, i m’he adonat que aquest és un projecte amb molt recorregut i amb grans possibilitats d’èxit.

El Parc, com a institució, és un gran punt de trobada per la recerca, el desenvolupament i la investigació de tot el que està relacionat amb el món vitivinícola, i en ell hi convergeixen les principals denominacions d’origen del país, així com centres d’investigació, institucions i universitats que generen coneixement en vinya i vi. I quan dic que és un projecte amb recorregut, em refereixo a que encara té capacitat de creixement a l’hora de donar cobertura a noves iniciatives del sector que suposin aportar valor afegit i que permetin cooperar i assolir massa crítica per afrontar els grans reptes de futur.

Malgrat la setmana ha començat amb la mirada posada al Tribunal Constitucional i amb l’enuig per la sentència de l’Estatut injusta i perjudicial per a Catalunya, per sort ni el país ni el Parlament no s’atura i aquest matí hem aprovat per àmplia majoria (amb els vots a favor d'ERC, CIU, PSC i ICV) una de les lleis més importants del tram final de la legislatura: la llei del cinema.

Mentre estava al meu escó i escoltava el conseller Tresserras defensant el projecte de llei pensava en les vegades que des de blocs o través d’articles o declaracions als mitjans he reivindicat el dret de la ciutadania a poder veure cinema en català, a poder triar en igualtat de condicions. Governar vol dir canviar l’estat de les coses, transformar la realitat al servei del país i això és el que fa la llei de cinema: donar accés i llibertat de triar cinema en català igual com ja es pot fer en altres plataformes culturals; acabar amb una anomalia hereva de la transició; millorar l’oferta cinematogràfica i enfortir la indústria.

El Parlament de Catalunya, doncs, ha aprovat avui el marc normatiu de les indústries cinematogràfiques, de producció, de distribució, de comercialització i d’exhibició a Catalunya amb la màxima de preservar la llibertat artística, la creativitat, la diversitat lingüística i convertir el cinema en motor estratègic nacional.

Avui és d’aquells dies en què tenir el privilegi de votar una llei et fa sentir orgullós.