Feia dies que no em passejava per aquí, així que per no perdre la musculatura, torno a la feina. El pretext: en José Antich, director d’aquell, gran, gran, inmens, inconmensurable diari radicat a Barcelona, el nom del qual és compost de dues paraules, l’una comença per «La» i l’altre acaba en «vanguardia». Això ara, perquè no oblidem que a l’època del genocida Franco, aquell assassí de masses, el nom del diari el componien tres mots, el darrer dels quals era «espanola». Francament, m’agradava més amb el nom antic. Quedava tot més clar, més ben definit, més precís, més honest, més... Antich.

El passat dia 26 de setembre vaig poder participar al primer allistament de voluntaris al submarí Catalaalatac. Com que jo ja hi estava inscrita vaig anar directament a la tria. Mmmmm! Aquells torsos de samarretes de ratlles apretadessss, aquelles gorres de plàààtannn!, aquells torpedes en posicióóó!! Realment s'ha de ser estreta per rebutjar la possibilitat de gaudir dels plaers submarins de la immersió (i no miro a cap diputada que fa morros, líder de cap partit, les sigles del qual no sé si comencen per P i acaben en P) Tant li fa que s'hagi de navegar ara en aigües càl·lides ara fredes. La dutxa escocesa és un gran invent. De fet, com tots els costums escocesos, com ara l'estalvi, el bon beure, el desig de llibertat (que arriba fins a sota del «kilt»). En aquesta crida, les meves camarades Dolors Camats i Anna Simó van atansar-se a la paradeta i li van donar aquell toc femení i poderós que només algunes li sabem donar en esdeveniments tant farcits de testosterona. Molt bé, molt bé, estic posant-hi molta literatura, però què seria d'aquestes cròniques sense el meu toquet rosa meitat làtex, meitat couché a l'ensems? Acompanyant la sessió de fotos, us deixo amb el senzill però contundent document que va acompanyar l'allistament de voluntaris. Ens veiem a la propera capbussada!

Plaça Catalunya, triomfant, ha esdevingut rica i plena! Ni rastre d’aquella gent, tan ufana i tan superba (banquers, polítics dels partits grans, etc.). Ni rastre tampoc de la policia a les dotze de la matinada d’aquest dissabte quan s’havia iniciat el toc de queda decretat per la Junta Electoral Central. I a mi no m’hagués anat pas del tot malament que la policia hagués desallotjat, perquè des que em vaig asseure al terra de la Plaça Catalunya, a escoltar la dissertació del gran Arcadi Oliveres (que va estar fantàstic i l’aplaudiment final que va rebre va ser dels que fan època), que em va agafar una rampa a la cama que a hores d’ara encara em fa mal. Però no passa res, n’estic orgullós de la meva contractura muscular o el que sigui, doncs ho considero una ferida d’aquesta guerra, pacífica, engrescadora i sanament indignada, que encara ningú pot dir com acabarà, però que promet molt.

Dues coses sí que en puc assegurar: 1) No m‘havia assegut mai al terra de Plaça Catalunya. 2) No em tornaré a asseure mai més al terra de Plaça Catalunya. De fet, la meva primera proposta revolucionària és instal·lar sofàs arreu de la Plaça Catalunya per poder fer la revolució una mica més confortablement. Però, en tot cas, si cal, continuaré la revolució a peu dret, amb rampa i escarxofat!

Unes parauletes per alguns dels que volen posar pals a les rodes a tot aquest moviment, començant per l’inefable  col·lectiu “independensia”, ja sabeu, aquells individus que només tenen entre cella i cella una única idea i, de seguida, tot el que no el que no tingui única i exclusivament a veure amb defensar aquesta única i gran idea els hi sembla espanyolista, comunista, botifler, fora de lloc, o tot alhora... Em sabria molt greu ser com ells, perquè el dia que efectivament aconseguim la independència —dia que, ningú en tingui cap dubte, que espero arribi el més aviat possible—, només els hi quedarà suïcidar-se, doncs la seva vida quedarà completament desproveïda de tot sentit. Que llegeixin aquest manifest “catalanrevolution” on clarament també es parla dels drets nacionals, sobirania fiscal, etc., a veure si se’ls espavilen les neurones. I a  certs “intel·lectuals” els hi diria que baixin de les seves torres de vori si no volen quedar retratats com justament el que no ha de ser un “intel·lectual” de debò: un llepa llefiscós del poder establert. O potser és que actualment són majoria els d’aquesta mena? Ai, que em penso que hi ha preguntes que es responen soles...

Ah caram, gairebé me n’oblido, avui es vota als ajuntaments! Quina novetat, d’altra banda... Ho sento, nois, aquest cop la veritable notícia serà al carrer!

Òscar Xofat per a tots vostès (escarxofat i sense sofà) a Plaça Catalunya

La manifestació del 25 d’abril ha estat enguany el 16 d’abril. No ens podem queixar, altres anys ha estat el 27, el 28 o el 6 de maig. Per aquestes latituds meridionals sempre hi ha una certa flexibilitat que s’agraeix en un món cada cop més quadriculat i capquadrat. Hi ha un perill, això sí: que se’t passi el dia de la mani. També és pràctic, si hi va poca gent, sempre podem pensar que com la convocatòria és un embolic, la gent s’ha embolicat i per això no hi ha anat. En canvi, a les comarques del nord dels Països Valencians, si l’onze de setembre queda buit, s’ha de donar la culpa a la pluja, al bon temps, a les divisions internes…

Des del dia 3 de febrer que ha arrencat el nou any xinès. L'any del conill. Diuen que portarà estabilitat i prosperitat i com solen dir gairebé sempre les males traduccions de l'estàndard mandarí, el nou any concedirà a tots els habitants de la terra el desig de la seva flor de lotus més apreciada... blablabla.

Això ja és més o menys sabut. En realitat però, el què la gent li convé saber és que en aquesta altra part de món, l'occidental per a nosaltres, començarà, coincidint amb el tombant de l'any nou xinès, les celebracions de l'any del Cat. Del Dr. Cat  Més concretament la seva icona més coneguda: el catigat. Una icona que va nèixer per trencar l'avorriment incesant d'imperiets i detractors catunyescos, allà pels volts del 11S, pròpiament dit.

La celebració s'estrenarà amb sengles entrades a les vikipèdies catalana i anglesa de l'organització que en va fer una icona de rebeldia durant tota la passada dècada, la Lliga Anticolonial. Més endavant aquestes entrades seran traduïdes també a les llengües de l'imperiet i le petit empire, per contribuir a la descolonització mental dels seus súbdits directes.

A més a més, s'obrirà un grup de FB per rememorar les aventures lligaires i que tots els seus seguidors, activistes i demès nostàlgics, puguin sumar-s'hi. Les celebracions de l'any nou catià es prolongaran durant tot l'any en curs amb exposicions, blog amb idees renovades, festes i alguna que altra sorpresa. Només podem avançar, ara per ara, que el petit i simpàtic catigat, en deu anys s'ha fet gran, i ara ja no només esgarrapa. El catigat mossega i s'ha convertit en pantera.

Atents a les vostres ciberpantalles. Comença l'any del Cat!
Grrrrrrr!!

Salvat-Papasseit al Centre D’Arts Santa Mònica

Una exposició que no us podeu perdre per començar immillorablement l’any...

(1924, el 7 d’agost mor Salvat-Papasseit, poeta català d’origens humils i de formació autodidacta, personalitat rebel, vitalista, antiburgès, revolucionari, independentista, iconoclasta, avantguardista... Només tenia 30 anys en morir, però sembla que va viure bastant més de set vides...)

Si no em puc aixecar,

mai més,

heus aquí el que m’espera:

-Vosaltres restareu,

per veure el bo que és tot:

i la Vida

i la Mort.

(Fragment de “Tot l’enyor de demà” de Joan Salvat-Papasseit.)

L’any... 2011  ...

surrealisme, expressionisme, dadaisme, cubisme, futurisme, vibracionisme, ultraisme, creacionisme, imaginisme, suprematisme, constructivisme i... catisme... o “l’aristarquisme àcrata i l’avantguardisme heroic” Mèu!Mèu!!Mèu!!!

EDISSON... Carles Andreu ho sap dir com ningú . (Immillorable Ovidi a banda:)

No us el perdeu, no us ho perdeu, i recordeu...

Escopiu a la closca

pelada

dels cretins                   Subversió espiritual, eternament!!!

Òscar Xofat, per a tots vostès, des del sofà del Centre d’Arts Santa Mònica