Roma no paga covards
Aquests dies he estat reflexionant sobre el curiós cas del PSC. Com convertir en 6 anys el partit amb més vots a la insignificança més absoluta. I me n’he adonat d’una variable que es manté inalterable. La covardia.
La covardia es troba en tota la evolució del PSC i la socialdemocràcia que representa (no és la única socialdemocràcia que hi ha a Catalunya, ERC i PDC tenen molt o tot de socialdemòcrates).
La covardia et porta, per exemple, a no renovar el partit. A mantenir la majoria de quadres per por a perdre visibilitat o a que el partit canvii de discurs. Barons i Capitans fan i desfan i la joventut ha abandonat totalment el PSC. Els únics joves que tenen (que jo conegui) són la Núria Parlon i el Javi López, l’Eurodiputat.
Pel camí, quan ja tenien un dèficit brutal de joventut, han deixat escapar perles com la Laia Bonet, la Rocio Martinez-Sampere, el Jordi Martí i tants i tants altres. I aquesta gent eren la única joventut que encara conservaven!
Els partits polítics, com els arbres, si no els podes de tant en tant, van perden més i més força, per molt que a curt termini pugui semblar el contrari. Quan el gran Carod i tot el seu equip va trobar-se enfrontat a la militància (que no entenia el gran moviment que va generar), va saltar. I després en Puigcercós. Carod, Benach, Puigcercós, Tresserres, Joan Ridao, Puigcercós…
Tots van saltar, i el partit va patir-ho electoralment de la mateixa manera que un arbre podat fa menys fulles. Però gràcies a això aparegueren branques noves, no només noves cares sinó capacitat per adaptar-se a un entorn canviant. Decisions valentes, com la de posar un extern catòlic a dirigir el partit o posar un castellano-parlant a Madrid.
Evidentment, el PDC és un altre exemple d’aquesta valentia. Es va adaptar a la realitat sobiranista, va fer net amb tot el passat de convivència amb el pont aeri (que no aportava res al país i cada cop menys als diputats), va canviar tots els seus quadres i fins i tot va trencar amb UDC i rebentar la marca CDC.
Altre cop, tota una mostra de coratge. Evidentment la poda de PDC és recent i encara no es veuen els resultats electorals, però no es troba en mala posició.
Ara, el PSC és tan covard que no ha canviat amb la societat a la que representava. La posició que havia d’ocupar un PSC valent és la que ocupa CSQEP però amb la valentia d’afegir-se a una data límit en la celebració del referèndum. Perquè és això el que convé al país, i perquè els seus votants els entendrien.
I en canvi ocupen la posició de C’s per por que C’s els prengui un vot que igualment els ha pres.
L’últim exemple de covardia immensa del PSC l’hem vist amb el teatret del No és No.
Ja tinc escrit que la única explicació plausible de l’abstenció del PSOE és la corrupció. El PSOE recolzant a un PP que no s’ha mogut ni un mil·límetre per cercar cap acord. Només té sentit per amagar la corrupció. La por als tribunals. La por al sistema mediàtic. Molt superior a la por als seus votants. Tenen molta merda sota l’estora i tenen una por terrible a que uns tribunals no pressionats pel legislatiu-executiu estirin de l’estora i els mitjans s’hi acarnissin.
Però el PSC, en una rocambolesca por al quadrat intenta quadrar el cercle. Deixar que el PSOE perdi els vots per amagar vergonyes i ells votar NO per por als seus votants.
Però fixeu-vos-hi que a sobre supliquen al PSOE mantenir-hi la relació. Perquè tenen por a quedar al descobert.
Bé. El fet és que tanta covardia al final rebenta. I el PSC s’ha passat de la ratlla. La por l’ha fet trair tothom. El país, els votants, els militants, els joves, els simpatitzants i l’IBEX 35.
I ara estan nus. El vot NO de dissabte no anirà acompanyat amb l’orgull i valentia de denunciar el PSOE de decisions corruptes i abandonar-lo. I com que no serà així, estic convençut que en els propers mesos apareixeran informes del PSC als mitjans de tot l’estat amb les martingales que van estar fent fins fa no gaire.
De moment en vam tenir un tast ahir, amb el Pedro J denunciant a TV3 l’intocable Javier Zaragoza per haver-li proporcionat informes falsos sobre Mas.
Al PSC li ha caigut l’escut. Morirà de covardia.