L'ombra de l'hegemó

Hola a todos. Hoy escribo en castellano.

Sabéis que nunca lo hago. En inglés, en portugués, o en catalán, pero casi nunca en castellano.

Pero igual algún castellano hablante de bien leerá estas palabras. Y quiero que las lea.

Lo que ha pasado en Cataluña este fin de semana no tiene igual. Hemos tenido que guardar los colegios abiertos durante 48 horas. Durmiendo poco y en el suelo y haciendo guardias porque una loca que se cree Juez y un estado represor consideró que lo que decidió la gente hace 40 años es palabra de dios. Un texto que han modificado a su antojo en 5 ocasiones y nunca se atrevieron a refrendar de nuevo simplemente porque saben que nadie aceptaría desde hace mucho tiempo.

Un texto sacralizado por una votación a punta de pistola que contiene conceptos como monarquía machista o ejército contra pueblo que si fuera refrendado otra vez, hace mucho tiempo que seria rechazado.

A las 5 de la mañana del domingo cientos de personas ocupaban pacíficamente los 2300 centros electorales para asegurar el voto. Cansados, sin haber dormido, o durmiendo en el suelo de miles de colegios electorales, solo para permitir que el NO se pudiera expresar, que el Sí ya tenia mayoría en El Parlament.

Cientos de miles de personas repartidos en pequeños grupos indefensos. Todos jugándonos nuestra integridad y nuestra posición económica, mientras que el estado español nos decía que en su demencia nos arruinaría a todos si nos atrevíamos a ponernos en una mesa electoral para contarnos.

Y entonces el horror. Seis mil mal nacidos han empezado a reventar cabezas, protegidos por nuestra determinación de no responder más que con la resistencia pacífica. Seis mil. Solo. Contra cientos de miles de personas. Aprovechando que estábamos en grupúsculos asegurando los votos. Aprovechando que no íbamos a presentar combate, ni siquiera pacífico.

Llegaban noticias de heridos graves. De policías y guardia civiles rompiendo uno a uno los dedos de mujeres indefensas. De policías lanzando escaleras abajo a mujeres y gente mayor que protestaba pacíficamente. De disparos al aire y de pelotas de goma, prohibidas en Cataluña, que hacían reventar ojos de ciudadanos indefensos que no presentaban más batalla que la determinación de dejar que el pueblo se expresara para constituir una nueva república, más justa y democrática, menos corrupta y más libre.

Nos llegaban videos de policías sanguinarios cobardes desbocados. De grupos de paramilitares uniformados en cantidades desproporcionadas que sin levantar acta alguna llegaban a pequeñas poblaciones lanzaban gases lacrimógenos, reventaban y destruían escuelas y ayuntamientos aun después de haber requisado los votos. De una masa inmensa de gente de bien protegiendo con su vida, literalmente, el derecho del NO a expresarse y frenar la república que vamos a declarar.

Y también de colegios aplaudiendo los votantes que llegaban con la bandera de España a votar NO o nulo. Porque de eso se trataba, de expresarse democrática y pacíficamente.

Por la tarde nos ha tocado a nosotros. Se me llenan de lágrimas los ojos cuando lo escribo. Han llegado a mi pueblo. 25 furgones de cobardes asesinos, dispuestos a repartir golpes, romper piernas, estirar cabellos de mujeres de 60 años. Nos iba a tocar recibir. Aguantar los golpes con el único propósito que perdieran tiempo y no pudieran hacer daño en otro sitio. Las urnas estaban a buen recaudo, pero teníamos que resistir. Que sufrir en nuestras carnes la represión injustificada, la violencia fascista de Soraya y sus sanguinarios ejércitos civiles.

Sabíamos perfectamente lo que había pasado en otros lugares. Y sabeis que? Que nos hemos quedado todos allí. Juntos. Determinados. Cientos de adultos de muchas edades. Parapetados delante de la puerta del colegio electoral. Terror. Pero también inmenso orgullo. Intensas horas que parecían siglos mientras llegaban noticias de por donde andaban los secuaces. Estaban cerca. No eran rumores. Durante muchos minutos sabíamos positivamente que nos iba a tocar a nosotros. Iban a machacarnos y reventar las puertas de la escuela de adultos donde ejercíamos nuestro derecho al voto. Pero íbamos a resistir. Pacífica y contundentemente. Hombres, mujeres. Castellano-hablantes, catalano-hablantes. Gente de paz, de 20 a 70 años.

No nos ha tocado. Por casualidad. Pero el miedo y el terror de vivir momentos en los que no sabes si vas a sobrevivir, eso no sabes lo que es si no lo has vivido. Iban dando vueltas porque querían impedir que la gente votara. Porque si la gente votaba, se acababa el régimen fascista. Pero hemos votado. Con rigor. Con miedo. Con valentía. Y hemos ganado. 2.300.000 votos que se han podido contar. Un resultado apabullante. Incontestable teniendo en cuenta los centenares de miles de votos robados por los ejércitos de Mordor. Un resultado sin discusión sabiendo la cantidad de gente que no ha ido a votar por miedo, o porque ha encontrado su colegio electoral cerrado antes de hora ante el riesgo que nos quitaran los votos conseguidos.

Y os aseguro una cosa. No hay marcha atrás. No somos unos cuantos que hemos sentido la represión y el horror recorriendo nuestras venas. Somos todos. Los miles que se agolpaban delante de los colegios y los cientos que miraban por las ventanas o lo veían por televisión. Lo que nos ofrece España es eso. Represión, muerte, encarcelamientos, multas, condenas, imposición.

Ante eso solo cabe la posibilidad de ofrecer resistencia y empequeñecer un 20% el monstruo constituyendo una república libre, pacífica y democrática. Y cualquier español de bien debería ver cómo ayudarnos. Porque después de nosotros seréis vosotros. Aún no sabéis la causa. Quizás protestas por recortes de las pensiones, quizás una ley que vuelva a prohibir el matrimonio LGTB. Quizás mas recortes en los derechos laborales. Algo encontraran, porque su régimen necesita de un enemigo interno desvalido. Y esos asesinos sanguinarios os los van a enviar a vosotros si esta batalla no la luchamos. La ganaremos porque somos la gran mayoría, alegres, combativos y porque lo que nos han hecho pasar este fin de semana nadie lo olvidará jamás.

Pero id pensando en ayudarnos o en sucumbir unas generaciones mas al yugo del fascismo disfrazado de “democracia modélica” como vuestro estúpido presidente tubo bien en describir ayer.

844 víctimas contabilizadas. Dos muy graves.

La República ha llegado.

Fixeu-vos que el Gobierno sempre diu que la resposta que fa és “mesurada” i que no vol ser més contundent per no escalfar els ànims, perquè “és el que els independentistes volem”. Això no és més que una excusa que amaga una gran veritat: No poden fer més del que fan.

Aquesta setmana hem vist com han detingut a la gent impunement, sense garanties, sota la base que un jutge els havia, simplement, cridat a declarar per aprofundir en la investigació que està fent sobre un tema que ni tan sols és penal. Regirant les conselleries, símbol de la nostra sobirania. I hem vist com han enviat la policia nacional espanyola a la seu de la CUP, sense cap ordre judicial, només per intentar generar una revolta que els permetés repartir llenya i vendre revolta i violència.

I ara veiem com porten dos o tres vaixells carregats de policies per intentar prendre el control del país, un país que, per altra banda, resta lligat de mans fins el dia 1-O quan els vots donin la definitiva autorització al govern per declarar la independència i prendre les regnes, si el país, evidentment, així ho vol.

És normal que ens espantem i pensem que són molt més poderosos del que són. Però si ho analitzem, veurem que no ho son tan. Ans al contrari. Van al límit i els estan sobrepassant.

Per exemple, analitzem el tema dels vaixells, que és un desllorigador. Ja corren vídeos per la xarxa de policies nacionals queixant-se de les condicions. Els cambrots dels vaixells són petits. Ínfims. Són, de fet, una presó. Una presó que acceptem amb ganes quan fem un viatge de plaer amb la família, però que seran molt difícils de suportar per uns policies que hi hauran d’estar mesos, just en el seu període de vacances. Si els estibadors del port es mantenen ferms, els vaixells no tindran neteja ni accés a serveis bàsics. Els policies no són militars. No han escollit la seva feina per a viure en aquestes condicions. Quan surtin al carrer, dia rere dia, i es trobin un poble unit, alegre i combatiu, però pacífic, començaran a preguntar-se què hi estan fent en aquella presó. La pressió per tornar cap a les seves llars es tornarà més i més forta cada dia que passi.

Però, a més, enviant tots els antidisturbis a Catalunya, deixen la resta de l’estat sense antidisturbis. És fàcil endevinar que a Madrid, els 30 antidisturbis que hi quedaran, seran incapaços de controlar una situació que pot molt bé convertir-se en insostenible. Si supleixen els antidisturbis amb policies de carrer, se la juguen a que a qualsevol d’ells el nerviosisme el pugui i es generi una revolta. Si la gent a Madrid surt al carrer, els feixistes també hi sortiran, i sense antidisturbis l’escalada de conflicte pot esdevenir molt important.

I qui diu Madrid, diu el país basc o Andalusia.

No aguantaran més de 15 dies amb els antidisturbis aquí. I l’exèrcit no el poden mobilitzar si la nostra resposta és pacífica, perquè sortiran automàticament de la UE i llavors seran ells els que tindran problemes per tornar-hi a entrar.

Han posat tota la carn a la graella mentre diuen que poden fer molt més. Però estan al límit. I a més, és un límit que no poden mantenir gaire temps.

Així que nosaltres a lo nostre. Ja tenim totes les eines. Encara que ens tanquessin el govern en ple, tenim els col·legis electorals, tenim la manera de fer paperetes, i qualsevol caixa pot servir d’urna. Tenim la gent. Si votem a les 8 del matí tenim tot el temps del món per anar a recolzar aquella gent que tingui problemes per votar. I a les 8 de la tarda podem estar tots als col·legis defenent el recompte de qualsevol intromissió.

No ens espantem. Estem guanyant i ells estan molt més enllà del límit del que ens sembla. Temps al temps.

Un dels punts que jo preveia més controvertits a partir del 2-O és què passaria amb l’estament judicial. Prescindir totalment d’un estament tant unionista com aquest és complicat. És més senzill prescindir de l’exèrcit que de tot l’estament judicial. I en canvi, ens podem trobar que en el procés de creació de la república, el judicial s’afegeixi a la oposició per posar pals a les rodes a la decisió sobirana del poble.

Una vegada més, però, la clarividència del gobierno de Castella, que envesteix com un brau ferit, ens fa la feina. Primer va involucrar el TSJC en la seva lluita i els va obligar a posicionar-se respecte a les dues legalitats, la castellana i la catalana, i aquests han optat per la castellana. Molt bé. Resultarà fàcil inhabilitar-los a tots el dia 2 d’octubre un cop el país hagi decidit ser sobirà.

Però a quí posarem en el seu lloc? El Gobierno ara fa uns minuts ha decidit ajudar-nos en això. Ara exigeix a tots els jutges que exerceixin a Catalunya que detinguin alcaldes díscols amb Castella.

Perfecte. Així sabrem quins d’ells no poden ser jutges a la república catalana perquè no han estat disposats a acceptar la sobirania del parlament.

Gràcies Soraya. Un problema més que ens heu tret de sobre.

Ara fa dos anys es van fer unes eleccions al parlament de Catalunya per desbloquejar el tema del referèndum. En aquelles eleccions es van presentar 5 alternatives.

La primera la ventilem ràpidament. PACMA, RECORTES CERO, PIRATA.CAT,… va aconsequir un 1,12% dels vots i els desestimo perquè no queda gaire clar el seu posicionament i entenc que el seu votant no es va definir sobre l’estat sinó sobre d’altres coses. Una mica de tot en aquests grups.

La segona és JxSí i la CUP. Proposaven la independència i van obtenir el 47,8% dels vots.

La tercera és el PP i C’s. Proposaven la submissió incondicional i van obtenir el 26,39% dels vots.

Això fa que entre el Sí i el NO, el resultat fos 64% a favor del sí a la independència i 36% en contra de la independència.

Els resultats, com ja sabem, no varen ser definitoris. I no ho varen ser perquè hi ha dues altres alternatives que es van presentar amb sopars de duro, però tot i això van aconseguir una mica més del 24% del vot. No és d’extranyar. Uns anys abans la Carme Chacón havia guanyat unes eleccions amb un èxit inigualat venent als mateixos votants que la crisi que patim des de fa 10 anys no existia ni existiria si la votaven a ella.

Ara bé, aquestes dues opcions presentaven dues propostes diferenciades i similars. La primera opció, la que més hem denunciat, és la de CSQEP. Bàsicament deien que el tema de l’encaix es podia fer d’una altra manera, que només feia falta tenir aliats a Madrid. Bé, durant aquests dos anys aquesta opció s’ha demostrat totalment falsa. Els aliats de Madrid no han estat ni molt menys els que farien falta, i el PSOE va preferir renunciar al govern castellà, mantenir un any el seu país sense govern, repetir eleccions, fer saltar la direcció del partit i donar el govern al corrupte Rajoy abans que permetres ni tan sols seure a una taula a negociar un referèndum. Qualsevol referèndum.

La segona opció pretenia que existia una tercera via, que l’empresariat català i la classe política tradicional podia forçar Madrid a obrir una negociació que podria aconseguir algun rèdit, ni que fos petit, que provoqués que una part de l’electorat deixés d’optar per la independència. Aquesta segona opció, a la que hi contem PSC i UDC encara ha estat un fracàs més estrepitós. Per no aconseguir no han aconseguit ni tan sols un full de ruta dels seus socis a Madrid. Ni un pacte fiscal, ni un compromís inalienable amb res del que ells requerien per Catalunya. Res de res. Ans al contrari. Van guanyar els vots per la tercera via i els han utilitzat pel NO davant la seva impossibilitat de negociar, ja no amb el Gobierno o amb el Congreso, sinó ni tan sols amb el PSOE. Un fracàs estrepitós tenint en compte que contaven amb el suport del pont aeri i gran part de l’empresariat català de l’IBEX 35.

Aquesta tercera opció va aconseguir un 24% del vot.

Total, que aquesta és la gran diferència entre fa dos anys i avui en dia. Un 24% d’electors han picat de cara amb la realitat. Quants d’ells es mantindran en l’absurd? No ho sabem, i no ho sabrem fins que es convoquin les eleccions constituents. Però no seria d’estranyar que una part significativa d’aquests votants, 1 de cada 4 dels que van votar fa 2 anys, decideixi que els van enredar, com els van enredar al dir que no hi havia crisi, i decideixi votar sí. I com que només va d’un 1,5% per tenir majoria absoluta en vots, aquesta és la gran diferència entre el 2015 i el 2017.

Per això no ens volen deixar votar.

La bandera de la legalitat ha canviat de bàndol i és fonamental ser-ne conscients. A partir d’ahir per la nit, el que és legal és fer el referèndum i el que és il·legal és intentar evitar-lo. Tota la gent que ha estat anys i panys pretenent que les lleis estaven per sobre de la voluntat popular han de saber que el seu argument els obliga a acceptar el referèndum i el seu efecte vinculant. Cal que ho tinguem molt clar.
Diran que la llei es va tramitar irregularment. Total, tot l’espectacle d’ahir tractava d’això. No podem acceptar-los aquest argument. La llei va ser pulcrament legal. No té sentit, per exemple, que el consell de garanties estatutàries hagi d’emetre un dictamen en una llei que es tramita d’urgència en una única sessió. No té sentit per molt que el CGE envii un escrit dient que és preceptiu. Finalment, són consultius, i en aquest cas els desautoritza la pròpia lògica.
Però és que a més, resulta que la seva llei, la seva constitució, aquesta sí que va ser tramitada irregularment. Al 78 amb els militars a la sala del costat dictant-ne els artícles, al 81 amb un cop militar, i al 2012 en una nit, sense CGE ni res, sense referèndum i canviant-la de dalt a baix amb un article que deia que tots els drets quedaven eliminats perquè el deute els passa obligatòriament per davant. Això sí que va ser irregular. I antidemocràtic. I anticonstitucional, perquè la mateixa seva constitució obliga a fer un referèndum si els canvis afecten a la part de l’articulat referent als drets, i evidentment quan van fer un article que posava per sobre el deute internacional dels drets van afectar-los de ple.

Les seves lleis han estat aprovades sempre amb mecanismes irregulars. Exèrcit, cop d’estat, reforma anticonstitucional,… la nostra en canvi és perfectament ajustada a reglament. I l’han d’acceptar. Ara és part de la seva llei.

Ara la legalitat està de la nostra banda. I ells l’han de respectar, no perquè la llei estigui per sobre les persones, sinó perquè ells han estat dient que la llei està sobre les persones durant anys i anys.

Benvolgut Jordi Évole,

Ahir ens obsequiaves amb un enllaç a un article que celebraves i agraïes públicament per tuiter, senyal, entenc, que el recolzaves.

https://amp.elmundo.es/espana/2017/08/27/59a1d123e5fdeaa2738b462d.html

Amb el títol de “pobres muertos” el periodista pretén dues coses. La primera, responsabilitzar l’independentisme de polititzar la manifestació. De fet, ens acusa de fer teatre en una manifestació, de buscar-hi la foto. Com si una manifestació no fos justament això. La segona, considerar que som uns ingenus, perquè en comptes de respondre a l’agressió amb la cara ben alta i els braços ben oberts, posant-hi l’altra galta, s’entén al final de l’article que el periodista voldria que optéssim per l’altra via, i aquesta no és altra que la de la repressió, la de la revenja, la de l’exèrcit al carrer i la de la militarització de la ciutat sota el pretext de voler evitar que torni a passar el que va passar. La de la por. La del ressentiment. La de l’odi.

No ho diu a l’article que aquesta és la seva via. Però sí que es desmarca de la via del “No tinc por” i per tant, l’altra via és la que és.

I a sobre, el periodista que es posa el vestit de la no politització acaba l’article decidint el que pensen els morts i decidint que la resposta oberta no només és ingènua (un insult si tenim en compte que Barcelona és la rosa de foc, bombardejada durant tota la seva història, pels de dins i sobretot els de fora) sinó que tot és un negoci. És a dir, si no penses com jo, ets un mesell manipulat per fer diners.

Avui hi tornes. I ho escrius tu mateix. Un esquema similar. Pretens parlar des de l’objectivitat però elimines del teu discurs un munt de dades monumental.

http://www.elperiodico.com/es/opinion/20170827/y-cuando-despertamos-todo-estaba-politizado-6248977

En primer lloc, és evident, tot és política. Davant d’un atemptat com el de les Rambles, hom pot decidir convocar la manifestació amb el nom de NoTincPor i abraçar imams o pot convocar-la amb el nom “Fuera ETA de las instituciones” i fer una llei de partits per la que pot il·legalitzar a qui li plaga.

Però la injustícia de l’article és que passa de puntes per la realitat. En primer lloc. Hi va haver 3 manifestacions. A Cambrils, a Ripoll i a Barcelona. Cap de les altres dues va tenir cap lluita de banderes ni es va xiular als representants unionistes. Què passa? Que no hi ha independentistes manipuladors a Ripoll? O a Cambrils? És evident que n’hi ha de malvats independentistes. Que aquelles manifestacions no eren polititzades? I tant que ho eren! Fer parlar en una manifestació a la germana d’un dels agressors és de premi de politització! Politització per la causa del #NoTincPor.

Jordi, com bé saps, la única raó per la que hi havia multitud d’estelades en una manifestació en la que no havien de ser el referent és perquè a Castella van decidir rebentar-nos el dol, i van portar la plana major del PP (aquell govern corrupte que no es va presentar a Barcelona, sospitosament, fins a quarts d’una de la matinada i encara no va voler parlar amb els mossos). Castella va decidir portar el seu Rei, aquell al que xiulem sorollosament cada cop que hi ha un acte públic en el que ens l’imposen.

I va decidir omplir de banderes espanyoles la manifestació per jugar a vendre una realitat fictícia en uns mitjans per als que la realitat esdevé plastilina.

Què buscaven? Són tant aliens a la realitat que pensaven que se sortirien amb la seva? O justament buscaven obligar-nos a respondre per poder rebentar-nos la manifestació pacífica i pretendre que som uns fanàtics mesells? Intueixo que se sumaven les dues coses, però tenint en compte la presència d’estants de SCC i “con la selección” és molt possible que busquessin només la nostra resposta.

Buscaven, segurament, que tu els ajudessis, com estàs fent amb aquest article.

Perquè, quina és la resposta que pretens que haguéssim hagut de tenir des de l’independentisme? Que no apareguéssim a la Manifestació perquè no se’ns comptes com unionistes? O millor, que permetéssim la imatge d’una manifestació totalment plena, onejant banderes espanyoles i tots darrera el rei i Rajoy?

És això el que pretens amb el teu article? Ens renyes perquè? Només hi ha tres alternatives: no anem a la mani, hi anem deixant que la foto sigui la que han preparat, o hi anem deixant clar què som i qui no hi és benvingut.

I com que som una societat lliure i no mesella, quan prenem aquesta determinació, la prenem individualment. I si molts arribem a la mateixa conclusió, resulta que la xiulada és brutal. Al Rei, al ministre Piqué o a la UEFA. Tant se val.

Vam xiular perquè ens van rebentar el dol. Perquè havíem de fer una manifestació de dol i ens van obligar a reprendre la batalla sense treva. I justament aquells que van rebentar l’acte de dol van venir a fer-nos ganyotes.

Tot és política, Jordi, ja ho saps. Però és deshonest que facis un escrit com el que fas sense plantejar que cap altra alternativa era possible. Sense reconèixer que aquells que hem decidit que no tenim por i que som ciutadans sobirans i no súbdits no podíem admetre que manipulessin la manifestació sense posar en seriós risc la nostra sobirania i ciutadania.

Per cert, jo no recelo de les teves intencions. Crec que estan honestament equivocades i crec que parteixen d’esquemes mentals oposats, però no són intel·lectualment planes i que si resulten tramposes no és voluntàriament, sinó dut per la rauxa de la que ens acuses.

Sé que encara no és el moment. Com tampoc era el moment quan ens vam haver d’alçar després de l’11M reclamant la veritat abans de fer el dol corresponent. Sé que segurament, tot i el que exposaré ara, potser tampoc s’hagués pogut evitar el desastre.

Però ells des del minut 1 han trencat la baralla. Des de la casa reial dient que “la Rambla volverá a ser de todos” fins al Rajoy arribant a misses dites a parlar d’unidad.

No és una excusa. Segurament tot i això hauria de callar, encara. Però no puc. Les raons s’amunteguen i m’han de sortir del pap. Perdoneu si no toca encara. Fareu bé de no llegir-ho.

Ahir vam patir un atemptat gihadista a Barcelona. És quelcom que hem de donar per descomptat que pot passar i pot tornar a passar. És el nostre preu per la llibertat de no viure en una societat militaritzada. L’analogia que se m’acut (confio que no massa feridora)  és la de l’aigua a l’estiu. Tots sabem que hi haurà morts a les platges i piscines. Unes desenes. I prenem precaucions. Però no deixem de fer-les servir ni hi entrem amb salvavides. La vida s’ha de viure.

Ara bé, les raons s’amunteguen en contra del govern castellà. De l’estructura de poder de Castella. Potser és necessari tenir present que fa només 2 anys la policia espanyola informava als gihadistes que estaven éssent espiats pels Mossos. Potser és imprescindible recordar que el Gobierno de Castella va evitar que els Mossos tinguessin informació de l’Europool. Potser és imprescindible dir que els responsables de la lluita antiterrorista, que són ells, en comptes de fer la seva feina, estaven inspeccionant maletes a El Prat perquè el Gobierno volia protegir els negocis de Feijoo i perquè El Gobierno i AENA havien destinat la meitat de diners a la seguretat de El Prat que a la seguretat de Barajas.

Potser cal afegir que aquests últims 2 anys, la GC en comptes de perseguir cèl·lules radicalitzades, s’ha dedicat a perseguir catalans pel sol fet de ser sobiranistes.

Potser cal posar sobre la taula que el Gobierno de Castella va negar a la Generalitat la contractació de 500 policies més i pretenia utilitzar les eines repressives per impedir la contractació. Potser resulta bàsic tenir en compte que Castella es va negar a permetre la reunió de la Junta bilateral de seguretat durant més de 8 anys.

Però sobretot, el que resulta imprescindible és tenir present que el Gobierno de Espanya no existeix a Catalunya. A l’hora de la veritat, és el departament d’interior el que pren el control, i sota aquest lideratge, el Govern Català i les màximes autoritats de l’Ajuntament de Barcelona es posen a treballar.

Hi són els que hi han de ser. L’Alcaldesa de Barcelona, com a màxim representant, per si s’ha de fer alguna cosa ràpidament que desbordi la capacitat de qualsevol altre alt càrrec. El president del país que arriba a BCN en el temps imprescindible per venir de Palamós. El vicepresident, el ministre d’exteriors català. Hi són tots, perquè hi han de ser. I han de ser ells.

Però el Gobierno espanyol no hi és. I no hi serà fins 7 hores més tard. El delegat del gobierno Millo no és qui ha d’estar present. Ni el ministro del interior (que intenta per twitter associar l’atemptat a ETA, un altre cop), ni la SS que potser està a BCN però no darrera el president com sí que hi són Colau i Junqueres, ni tan sols el ministro del Interior, que no se sap on para.

No hi són durant 7 hores. El presidente del Gobierno pot fletar un avió del ejercito, si és convenient, i volar de Pontevedra a Barcelona en 90 minuts, però en necessita 420. I això 45 dies abans que decidim si els necessitem o preferim anar per lliure.

I encara, quan arriben a quarts d’una de la matinada, en comptes de reunir-se amb els que han estat a primera línia, amb els mossos, amb la guàrdia urbana, amb el departament d’interior de la Generalitat i el gabinet de crisi, va i se’n va al seu búnquer, la delegación del Gobierno, amb la seva Policia Española i la seva Guardia Civil i els seus inútils i després fa les seves declaracions en favor de “La Unidad”.

No hi són. Ni poden ni volen guanyar-se el respecte dels Catalans.

No hi són, i així és com ha de ser.

PS: Per cert, si el Gobierno Espanyol va arribar tard, el Rei d’Espanya ni tan sols ha aparegut mentre escric aquestes linies. Potser és que estava a Arabia Saudita amb els seus amics els reis d’Arabia, que es dediquen a finançar EI i a tot aquell que a Catalunya decideixi radicalitzar-se, a veure si de tant en tant surt algun sonat com els d’ahir.

Guanyarem, entre d’altres coses, perquè ells no poden guanyar.

L’estratègia i arguments unionistes s’han fonamentat en projectar un període de transicisió caòtic i complicat per a la independència. No ens diuen que l’Estat Català no tingui futur. Ens diuen que vagarem a l’espai interestel·lar durant un temps molt llarg, que tindrem problemes per pagar les pensions durant un temps massa prolongat o que aconseguiran fer-nos un veto a Europa i el món que no ens permetrà estabilitzar-nos durant anys.

Ara, imaginem que Castella és capaç d’evitar el referèndum. Que és capaç de controlar els mossos d’esquadra i de mantenir Catalunya sota el seu control aquest octubre. La pregunta és… i desprès què? Poden convocar eleccions il·legalitzant tota una part de l’electorat? Ok, i desprès què? Quina legitimitat tindrà un govern escollit per un 30% de l’electorat i liderat per la cap de la oposició? Quina serà la següent cagada que encendrà la guspira? Com podrà CSQEP justificar les genuflexions constants a la política neo-liberal que els obligarà la Cort? O CSQEP també serà il·legalitzat? Durant quant de temps? Quanta gent necessitaran portar de Castella per mantenir Catalunya sota control? Quan trigarà a sortir un grup d’ajuntaments i fer front a l’autoritat castellana? Quanta gent forania i per tant ben pagada necessitaran per controlar els ajuntaments? O escolliran entre els seus votants locals? Quanta gent se’ls colarà si ho fan? Quants ineficients unionistes hauran de contractar? Com ho faran sense generar un deute enorme?

I sobretot… ens encarem a una nova crisi econòmica, o millor dit a la sortida de la crisi, que és una crisi en ella mateixa. Per sortir de la crisi ha quedat una cosa pendent de fer. Cal tornar a pujar els tipus d’interès. El tema és complicat i gens trivial. Quan pugin els tipus, els països que estiguin al descobert com Castella patiran. De fet, sembla la raó per la que no han pujat els tipus fins ara. Però no pots pujar els tipus quan vols. Si puges els tipus d’interès les valoracions de les companyies a les borses cauen. Si un Estat et dona un 0,5% pels teus diners, sense risc, una companyia al la borsa te n’ha de donar un 1% perquè et surtin els números. Però si l’estat et dona un 2,5%, la companyia te n’ha de donar un 5%. I això només pot passar de dues maneres. O bé els preus de les accions es redueixen a una cinquena part, o bé esperes al moment en que les companyies comencen a recuperar-se de la crisi per pujar els tipus en sincronia amb els seus creixements de marges.

En tot cas, no ho fas quan vols, sinó quan pots. I quan puguis, a més, hauràs d’acompanyar a la sortida als països que han sobreviscut en base a l’augment de deute sota interessos inexistents. O els acompanyes o els deixes caure definitivament, que també és una opció.

Així que Castella es pot trobar amb un augment del dèficit a termini indefinit per intentar mantenir sota control Catalunya a la vegada que el món té pressa per pujar tipus. La possibilitat que els deixin caure esdevé altíssima.

I llavors què? Sense economia, com aconseguiràs evitar la revolta?

Quan estem a vigílies del referèndum d’autodeterminació, surten veus reclamant un mínim de participació i un mínim de diferència entre el sí i el no per validar-lo.

Sobre la primera de les qüestions no m’hi estendré gaire. Ja hi ha prou gent que ho explica millor que jo. En quatre números s’explica ràpid. La diferència entre un referèndum guanyat per el 90%  amb una participació del 40% i un referèndum guanyat pel 55% amb una participació del 70% és que en el segon cas, o bé la gent no té un criteri definit sobre el tema, o bé ha decidit boicotejar l’elecció. Si admetéssim que cal un mínim de participació, sempre, els partidaris de no canviar res promourien l’abstenció. Dit d’una altra manera, si exigim un mínim de participació, aquest mínim s’hauria de moure al voltant del 20-30% que no és pas el que pretén qui reclama un mínim. O podríem reclamar que la opció guanyadora es mogui al voltant d’un 15-20% del vot total. Tampoc és això el que es reclama. I ni així. El referèndum sobre la diagonal va tenir una participació irrisòria, bàsicament, perquè la majoria de la població no creia tenir una opinió prou sòlida o interessada com per desplaçar-se a votar. I això no treu que la ciutadania va parlar.

Dit això, el que em crida més l’atenció és la reclamació que un referèndum d’autodeterminació no es pot guanyar per un vot, sinó que caldria guanyar-lo per 10 punts de diferència com a mínim.

Aquest argument es basa en el supòsit que no es pot anar tirant endavant i enrere una independència en base a petites variacions en el pensament social i que si la solució és del 51%-49%, uns mesos després el resultat pot haver capgirat i llavors caldria tornar enrere.

Aquest argument és fal·laç per diferents motius. En primer lloc: No ha passat MAI A LA HISTÒRIA que un país que s’autodetermina decideixi uns anys després tornar enrere. MAI. Un cop el país s’allibera del seu conqueridor, mai torna a trucar a les portes d’aquell de qui va marxar. Per molt ínfima que sigui la diferència. La raó? Segurament hi ha un percentatge important de vot que, simplement, no vol canvis, ni en una direcció ni en la contrària, i, per tant, un cop decidit encarar el país en una altra direcció, continuarà votant no a qualsevol canvi que es proposi.

La segona falsedat de l’argument és considerar que la tornada és tan traumàtica com la sortida inicial. Això és fàcil d’entendre amb el Brèxit. Suposem que UK decideix que potser s’han de repensar això de sortir de la UE. Referiu-vos a l’argument 1 (això no passa mai) si en teniu dubtes. Però imaginem que passa. Bé. I què? Deixar el Brèxit suposaria zero maldecaps. Simplement s’encetarien les negociacions amb Europa en base a un acord treballat durant anys i en unes hores es podria haver canviat de direcció sense cap mena de problema.

Ara, la tercera falsedat, la més ignominiosa, és pretendre que l’argument del canvi com a inconvenient no ha estat considerat ja per la població votant. És voler comptar doble una variable. Els que consideren traumàtic prendre una decisió transcendent per un 51% sota el supòsit que pot implicar canvis repetits de direcció ho tenen prou fàcil. Si existeix una segona ronda de votacions, simplement, que s’abstinguin o votin en contra de tornar a canviar la direcció.

Oi que no? Oi que no admetran que no puguin votar unitat d’aquí a uns mesos si ho estimen necessari i es planteja un segon referèndum? Oi que no admetran que el país ha de seguir la seva ruta cap a la independència plena encara que un segon referèndum doni una majoria petita a tirar enrere el que ha decidit el poble sobirà? És evident que no ho admetran. Perquè en veritat hom només vol posar un diferencial mínim, bé perquè pensa que perdrà i no és prou demòcrata, bé perquè ha cregut en un argument que d’inici sembla que pugui ser lògic però que amaga una gran trampa.

Ahir la Guardia Civil Española es va dedicar a interrogar a tort i a dret els funcionaris de la Generalitat, intentant aconseguir alguna declaració atemorida que els pogués incriminar, a ells o als seus companys.

És la manera que té l’estat d’intentar atemorir als ciutadans. O em fas cas i et comportes submisament o et castigaré.

Ara bé, conforme l’estat mostra la seva cara repressiva, per activar la por d’aquells que volen celebrar el referèndum, també activa una por paral·lela. Què passa als funcionaris si no aconseguim celebrar el referèndum? Bé, amb un estat que és capaç d’enviar la Guardia Civil sense ordre judicial a interrogar arbitràriament funcionaris com si fossin delinqüents, és fàcil de preveure que, si no aconseguim fer el referèndum, el mateix estat no tindrà cap mena de problema per rebentar la Generalitat, eliminar-ne qualsevol eina executiva i reduir-la a una mera institució folclòrica.

És a dir, els funcionaris potser s’enfronten a interrogatoris si es fa el referèndum. Però se’n van a l’atur massivament si no es fa. Perquè el que és evident és que si guanya Castella, la repressió està garantida i serà brutal.

Al 1715, els exèrcits castellans anaven pels pobles de Catalunya exigint els vilatans que escollissin un de cada 8 vailets del poble per a ser executat públicament.

Als funcionaris els pot fer por que la Guardia Civil actuï per lliure mentre existeix resistència. Però el que els ha de fer por de veritat és que si guanyen, Castella els passarà per sobre sense miraments, els expulsarà, tancarà els departaments de la generalitat i els enviarà a treballar a Extremadura mentre envia Castellans de pro aquí. Com sempre han fet.

CSQEP es va presentar a les eleccions amb el compromís d’engegar un procés constituent català sense supeditar a l’evolució de l’estat castellà. Que l’objectiu final que persegueixin sigui una federació ibèrica no vol dir que no hagin d’honorar el seu programa electoral.

Políticament, els grups pro independència tenim tot el dret a llegir la voluntat del votant de CSQEP com honestament considerem.

Fins ahir, però, des de CSQEP venien a dir que, encara que no estiguessin complint el seu compromís fundacional, ells representaven els seus votants, i, en certa manera, ells eren els que sabien què pensaven els seus votants.

Bé. Fins ahir. Perquè ahir una de les diputades de CSQEP va decidir unilateralment representar els seus votants i el seu compromís electoral i, per tant, votar a favor dels pressupostos per poder fer el referèndum.

El percentatge de sí del 27S era del 48,2%, cada un dels 11 diputats de CSQEP representa aproximadament un 0,8 dels 8,94% de votants que van tenir.

Així doncs, amb el seu vot, la posició de JxS+CUP+partdeCSQEP ja representa un 49% dels votants. Amb dos díscols més, tindrem també majoria absoluta de votants.

Confio que no s’atreviran a considerar també que el que pensa el Coscubiela sobre el que opinen els seus votants té més valor que el que pensa qualsevol altre diputat del grup.

El sistema ataca aquests dies anomenant el cas Palau com el cas 3%, i reanomenant el que s’havia dit el cas del saqueig al palau com el cas del finançament il·legal de Convegència. I nosaltres, candits com som, ens ho mengem amb patates.

Si analitzem el cas, però, sembla que no quadra res del que els mitjans ens fan arribar.

Per començar, Millet fou SOCI FUNDADOR de la FAES i amic personal d’Aznar (al que convidava a la seva casa a Menorca).

També sabem que Ferrovial, l’empresa del gendre de Calvo Sotelo feia importants donacions al Palau de la Música. Sabem que els diners que donaven els directius de Ferrovial desapareixien. Dels 30 milions en donacions que se sap que no es van utilitzar per al Palau, 9 estan desapareguts.

Ara, Millet i Montull, a 6 mesos de declarar la independència i amb el poder judicial en mig d’un cop d’estat en el que pretenen imposar-se a la societat sobirana, acusen CDC d’embutxacar-se els 9 milions que, segons ells, els donava Ferrovial TANT SI MANAVA CONVERGÈNCIA COM SI HO FEIA EL TRIPARTIT.

Proves? Cap. Un parell d’ACUSATS diuen que convergència els va dir que anessin al Palau a cobrar unes coses seves.

Però jo pregunto… 9 milions sense declarar en mans de CDC… no haurien d’haver generat alguna mena de pagament en negre de campanyes publicitàries o qualsevulla altra despesa de CDC?

Perquè, tot i que la desviació de fons cap al CDC pugui ser real, a mi em sembla que hi ha una altra possibilitat molt més congruent que explicaria molt millor el tema del Palau.

Podria ser, simplement, que els diners que pagava Ferrovial i que es convertien en negre per a no aparèixer mai més servissin per pagar sobresous als directius de Ferrovial, o engreixar els comptes de la FAES de la que Millet era soci fundador i president a Catalunya.

Podria ser que Millet, soci de la FAES, sàpiga que la seva millor defensa és intentar arrossegar amb ell CDC, coneixedor que si fa aquest favor als seus, ells li el tornaran en forma d’indult per motius humanitaris.

Perquè, perdoneu, però a mi no em quadra que una empresa de construcció nascuda en la renfe franquista i d’arrel franquista, faci donacions a l’amic d’Aznar i fundador de la FAES perque les faci arribar a CDC, fins i tot quan qui governa és el Tripartit.

I això no té res a veure amb pensar o no que CDC s’hagi finançat “irregularment” durant aquests 40 últims anys.

Fa 6 anys Catalunya decidí esdevenir sobirana, i els súbdits del rei que la integraven decidirem, sense saber-ho encara, esdevenir ciutadans.

La diferència entre súbdit (subjecte a un poder major) i ciutadà ( no subjecte a cap poder superior si no és per delegació voluntària) és fonamental. És el que diferencia les democràcies de qualsevol altre sistema (incloses les democràcies aparents com la castellana).

Quan els súbdits esdevenen ciutadans paguen un preu: a partir de llavors tenen la obligació indefugible d’auto-governar-se. Sembla una evidència, però no ho és. El govern del poble implica, justament això. Que hom ha d’entendre que és responsable de no tirar deixalles al carrer si no vol que el carrer estigui brut, i que és responsable de collar els polítics i crear alternatives (CUP, Cseqp, C’s) si no vol ser governat per un altre i esdevenir súbdit una altra vegada.

Bé, el 2010 potser no érem conscients que havíem decidit ser ciutadans. Abans d’anar a la gran manifestació no sabíem que acabaríem sobrepassant la capçalera de polítics que ens volien súbdits, ni que cridaríem independència.

Però van venir més manifestacions, i vies catalanes. I llavors, com a ciutadans lliures, vam decidir encarar el país cap a la sobirania plena, condició indispensable per a esdevenir ciutadà.

Una part important dels nostres polítics va reaccionar com els exigíem. I una altra part, tant o més important, va pensar que en el fons érem súbdits amb aires de grandesa, covards que es farien enrere al moment de tirar endavant la nostra sobirania.

Per sorpresa de molts, va ser una part del centre el que va decidir esdevenir ciutadà (CDC). En canvi, la dreta (UDC) i el centre-esquerra ( PSC, ICV) van renunciar a ser ciutadans lliures.

Les conseqüències de tot plegat són conegudes. I ara som on som. Amb prop d’una desena de polítics encausats per haver pres partit per la voluntat popular en comptes de fer cas al sistema hereu del franquisme.

El diumenge s’ha convocat una manifestació per fer saber a aquests polítics que estem junts en aquest procés d’emancipació ciutadana. Que farem el que calgui fer per esdevenir lliures. Que no hem llençat la pedra i amagat la mà. Que no els hem llençat als lleons per deixar que se’ls cruspeixin per desídia o cobardia.

I crec honestament que el diumenge és una prova de foc. Hem de ser molts. Si no hi som, no podrem reclamar res a aquells que els poden fer figa les cames. Fa mandra. Ja ho sé. Però és un pas fonamental. Tenim la responsabilitat ciutadana que representa La Coronela, l’exèrcit ciutadà que es posava voluntàriament a les ordres dels braços quan el país o la ciutat necessitava defensa. Via fora. Perquè si no ens movem quan cal, no només serem arrasats, sinó que en serem responsables.

Dolors Montserrat ha estat escollida Ministra de Sanitat, Serveis Socials i Igualtat del país del costat. Curiosament comparteix una interessant característica amb Lluís Franco Rabell.

Tots dos, se suposa, defensen la despesa social. Defensen, en teoria, que el govern gasti en seguretat social i polítiques socials, l’una per ser la ministra del ram, l’altre per el posicionament polític de Csqep.

I tots dos tenen o han tingut empreses que, per les raons que sigui, han acabat amb grans deutes amb Hacienda i la Seguretat Social.

Pel que m’ha arribat per Internet, sembla que les empreses de la ministra deuen 2 milions d’Euros a Hacienda i Franco Rabell tenia una empresa que al 2009 va fer suspensió de pagaments i va deixar a deure a la Seguretat Social 33.000 Euros.

Les empreses poden anar malament i tenir deutes. És evident. Però arriba un moment que hom ha de decidir si qui es queda sense cobrar són els proveïdors o les Escoles, els Hospitals i els Pensionistes.

Entenc que tant l’una com l’altre hagin optat per pagar abans als comerciants capitalistes que no pas la igualtat, la Sanitat i les polítiques socials.

Ara bé, és legitim considerar que aquesta decisió els inhabilita, l’una per ser la Ministra que distribueix els fons dels que és morosa, l’altre per liderar un partit en el cor del qual està la recaptació i distribució per part de l’estat (el que sigui) de partides socials que un dia va decidir que no pagava.

Enllaços:

http://locomotoracatalana.blogspot.com.es/2015/09/quien-es-lluis-rabell.html

http://www.diaridevilanova.cat/noticia/1984/deute/amb/hisenda/empresa/familiar/dolors/montserrat/supera/meur

El canvi d’hora trasbalsa molt a una part de la població. Cada any la gent se’n queixa i desacredita l’existència d’aquesta norma.

Hi ha dos punts que cal tenir en compte a l’hora de prendre partit.

En primer lloc, cal tenir en compte que l’horari canviat és l’horari d’estiu i no el d’hivern. El problema que soluciona la norma és que abans als voltants de Sant Joan es feia de dia cap a les cinc del matí, però la gent continuava dormint fins a les 8, de manera que perdien 3 hores de llum.

El segon punt és que l’horari que ens pertocaria per la situació en que ens trobem és l’horari de Greenwich. El meridià d’Aragon o de Greenwich passa, precisament, per Aragó.

Però bé, en tot cas, el tema per a mi és molt senzill. Si us trasbalsa tant el canvi d’horari, simplement, no el feu. És així de senzill. Si us lleveu a l’estiu a les 7 del matí, quan es canvia l’hora lleveu-vos a les 6. És fàcil. I si us anàveu a dormir a les 11, aneu a dormir a les 10 a l’hivern. Problema resolt.

En comptes de pensar que a l’hivern ens llevem una hora més tard, podem pensar que a l’hivern entrem a treballar una hora més tard. Els que entren a treballar a les 10 (per exemple els que treballen a les botigues) no necessàriament es lleven una hora més tard que els altres.

Aprofiteu aquesta hora per fer coses que faríeu a la tarda. És senzill.

De fet, fins i tot podeu negociar amb l’empresa d’entrar a treballar una mica abans i sortir una mica abans a l’hivern.

La única cosa que us farà anar malament si ho mireu així és la televisió. Aquells programes que estàveu acostumats a seguir els faran una hora més tard. Però això també té solució: Desempallegue-vos de la televisió en directe. És fàcil. TV3 a la carta i televisió per Internet.