Gràcies, President Pujol, per ajudar-nos a entendre Duran i Lleida
Les declaracions extemporànies de Duran i Lleida d’aquest cap de setmana, en forma de piulades no s’entendrien si no és gràcies a la inestimable confessió del President Pujol al començament de l’estiu.
El President Pujol va destapar al començament de l’estiu la seva pròpia caixa dels trons. I fent-ho ens va revelar un punt del procés que no sempre queda clar: els draps bruts són una variable fonamental en el posicionament dels partits polítics catalans.
No podem entendre les declaracions dels partits polítics, especialment UDC i PSC sense tenir clar aquest aspecte. Aquestes formacions (i CDC) tenen molt a amagar. Moltíssim. Tanta porqueria guarden sota la catifa que arriben a preferir enfonsar els seus respectius partits polítics davant la possibilitat que algun dossier dels que guarda el sistema corrupte castellà vegi la llum. Perquè si veu la llum algun d’aquests dossiers, no només poden acabar amb el seu partit, sinó que poden acabar a la garjola.
Cal tenir en compte que la direcció d’Unió, i sobretot la direcció del PSC, no ha canviat. Són els mateixos que fa anys i panys que es reparteixen les cireres. Duran, Pellegrí, Sanchez Llibre, Salvador Sedó, Iceta, Chacón, Balmon, Zaragoza, Corbacho, Sabaté, Daniel Fernández, Joan Rangel, Teresa Cunillera, Montilla,… qualsevol cas de corrupció institucionalitzada entre el 1990 i el 2006 (en especial el desori del Fòrum 2004) els afecta directament.
Es veritat que CDC també manté uns quants històrics que hom pot suposar que tenen les mans brutes, com Felip Puig, però són molts menys i no tenen el control del partit que tenen els antics dirigents del PSC i UDC.
Hom podria pensar que el posicionament polític d’UDC i PSC, decantat cap a l’unionisme “at any means”, els salva d’estar a l’objectiu del CNI i dels aparells corruptes de l’estat, però no és ben cert. L’objectiu de Castella és fer rebentar el procés, i en qualsevol moment poden decidir que, per fer-ho, els interessa treure els xanxullos d’UDC.
I la única manera de que això no succeeixi és que en Duran, ara sí, ara també, exerceixi activament de gra al cul del sobiranisme.
Les declaracions extemporànies i repetides de Duran i Lleida, així com el posicionament de la direcció del PSC, els hem d’entendre en aquest sentit. Per sobre de la por a la pèrdua de poder i vots, i per sobre dels interessos de partit i país, està la por a que l’estat pugui fer publiques les seves vergonyes. Perquè aquestes vergonyes, tal i com està el pati, els poden portar a la presó de pet i sense l’indult corresponent del que històricament han gaudit els dirigents d’UDC.
I tot això ho veiem clar gràcies a la manera com el President Pujol ha enfonsat la seva imatge i la de la seva família per un cas menor de fa 34 anys que ha deixat al descobert els casos punibles i menyspreables de la seva dóna i fills.
Quan en Duran diu que es trenca el consens, en veritat, el que està és suplicant a l’estat castellà que no destapi allò que amaguen.
Estic totalment d’acord amb aquesta visiò, tot i no poder-ho domostrar, però el temps posará les coses a lloc.
Gràcies. Arreglat.