Aquest 13N tenim una responsabilitat indefugible.
Fa 6 anys Catalunya decidí esdevenir sobirana, i els súbdits del rei que la integraven decidirem, sense saber-ho encara, esdevenir ciutadans.
La diferència entre súbdit (subjecte a un poder major) i ciutadà ( no subjecte a cap poder superior si no és per delegació voluntària) és fonamental. És el que diferencia les democràcies de qualsevol altre sistema (incloses les democràcies aparents com la castellana).
Quan els súbdits esdevenen ciutadans paguen un preu: a partir de llavors tenen la obligació indefugible d’auto-governar-se. Sembla una evidència, però no ho és. El govern del poble implica, justament això. Que hom ha d’entendre que és responsable de no tirar deixalles al carrer si no vol que el carrer estigui brut, i que és responsable de collar els polítics i crear alternatives (CUP, Cseqp, C’s) si no vol ser governat per un altre i esdevenir súbdit una altra vegada.
Bé, el 2010 potser no érem conscients que havíem decidit ser ciutadans. Abans d’anar a la gran manifestació no sabíem que acabaríem sobrepassant la capçalera de polítics que ens volien súbdits, ni que cridaríem independència.
Però van venir més manifestacions, i vies catalanes. I llavors, com a ciutadans lliures, vam decidir encarar el país cap a la sobirania plena, condició indispensable per a esdevenir ciutadà.
Una part important dels nostres polítics va reaccionar com els exigíem. I una altra part, tant o més important, va pensar que en el fons érem súbdits amb aires de grandesa, covards que es farien enrere al moment de tirar endavant la nostra sobirania.
Per sorpresa de molts, va ser una part del centre el que va decidir esdevenir ciutadà (CDC). En canvi, la dreta (UDC) i el centre-esquerra ( PSC, ICV) van renunciar a ser ciutadans lliures.
Les conseqüències de tot plegat són conegudes. I ara som on som. Amb prop d’una desena de polítics encausats per haver pres partit per la voluntat popular en comptes de fer cas al sistema hereu del franquisme.
El diumenge s’ha convocat una manifestació per fer saber a aquests polítics que estem junts en aquest procés d’emancipació ciutadana. Que farem el que calgui fer per esdevenir lliures. Que no hem llençat la pedra i amagat la mà. Que no els hem llençat als lleons per deixar que se’ls cruspeixin per desídia o cobardia.
I crec honestament que el diumenge és una prova de foc. Hem de ser molts. Si no hi som, no podrem reclamar res a aquells que els poden fer figa les cames. Fa mandra. Ja ho sé. Però és un pas fonamental. Tenim la responsabilitat ciutadana que representa La Coronela, l’exèrcit ciutadà que es posava voluntàriament a les ordres dels braços quan el país o la ciutat necessitava defensa. Via fora. Perquè si no ens movem quan cal, no només serem arrasats, sinó que en serem responsables.