L'ombra de l'hegemó

Ahir a la tarda corrien per Twitter i Whatsapp imatges de l’amfiteatre de Tarragona (amb un aforament de 800 persones) mig ple. Són imatges que va enviar la mateixa organització. Tot indicava que la concentració havia punxat estrepitosament. Els números que deien (4.000 o 7.000 persones) eren irrisoris, i evidentment, després que els mitjans castellans parlessin de 100.000 persones al centre de la plaça Catalunya el 12O2013, podíem pensar que el bluf havia estat sonat.

Avui però, hem pogut llegir a diaris no unionistes que a l’hora dels discursos l’amfiteatre estava ple de gom a gom, i que es va quedar força gent fora.

El col·lectiu Contrastant parla de 3.307 persones. Em sembla que, comptabilitzar 7.000 manifestants no és forassenyat, tenint en compte que sempre, sempre, s’inflen les dades de manifestants a qualsevol manifestació.

Quanta gent podem assegurar que hi havia ahir a Barcelona? 560.000 inscrits, més nens i jovent, més aquells que hi van anar sense registrar-se i els nombrosos que van registrar-se però no van rebre el correu, més tots aquells que pensaven anar a un tram que ja estava ple, i per tant no es van registrar, més la gent que va baixar al carrer sense samarreta, més aquells que es van apuntar a un autobús o un cotxe però no es van registrar, perquè ja s’havia registrat l’amo del cotxe… podem més o menys assegurar que érem com a mínim 1 milió.

És just admetre que si ens contem 1.800.000 permetem que ells es contin 7.000.

No hem de caure en la supèrbia. És molt més savi ser realistes.

7.000 persones és la xifra. I a favor d’ells cal contar que l’acte no l’organitzaven a Barcelona, sinó que obligaven a la gent de l’àrea metropolitana a desplaçar-se fins a Tarragona.

Quan la gent s’ha de desplaçar per manifestar-se, sobretot quan ho ha de fer fora de Barcelona, cada manifestant té molt més valor.

Perquè d’això es tracta. Un “manifestant” és diferent a “una persona que es manifesta”. Si la manifestació és lluny, o costa diners, o t’has de registrar abans (ni que sigui per reservar plaça a un autobús), si et demanen dades teves o de la gent a qui representes, o t’has de comprar una samarreta d’un color determinat, o has d’escollir una posició determinada en un tram concret, el número de persones que es manifesten per la mateixa causa és molt menor. El valor de cada manifestant en relació a la causa que representa creix.

Està bé que contem 7.000 persones. 7.000 persones de les que una part van desplaçar-se a Tarragona, amb les despeses pagades. 7.000 persones resultat de la crida feta per el PP, part del PSC, UPyD, C’s, PxC i diferents col·lectius feixistes.

7.000 persones en una àrea metropolitana de prop de 456.000 habitants, on és correcte especular que molta gent assistí sense desplaçar-se.

7.000 persones després que tots els mitjans castellans i els locals donessin cobertura a l’acte amb escreix.

7.000 persones de les que desconeixem quantes vingudes d’Aragó i quants Blavers.

7.000 persones quan la organització havia posat desenes d’autocars gratuïts des de Barcelona, Mataró i Sant Cugat i un tren a disposició dels assistents.

7.000 persones entre les que hem de comptar la direcció i agrupacions territorials de Ciutadans, la direcció i agrupacions territorials del partit popular i destacats dirigents del PSC, tant a nivell local com a nivell estatal.

7.000 persones i cap incident remarcable.

7.000 persones el dia que necessitaven ser-ne centenars de milers si havien de plantar cara al sobiranisme, just en el penúltim “tour de force” abans del 9N.

No hem de minimitzar les xifres que ens presenten. No perquè no ens calgui, sinó perquè la nostra força resideix en part en ser conscient de la realitat que ens envolta i no falsejar-la a conveniència.