Sense quarter

Sé que encara no és el moment. Com tampoc era el moment quan ens vam haver d’alçar després de l’11M reclamant la veritat abans de fer el dol corresponent. Sé que segurament, tot i el que exposaré ara, potser tampoc s’hagués pogut evitar el desastre.

Però ells des del minut 1 han trencat la baralla. Des de la casa reial dient que “la Rambla volverá a ser de todos” fins al Rajoy arribant a misses dites a parlar d’unidad.

No és una excusa. Segurament tot i això hauria de callar, encara. Però no puc. Les raons s’amunteguen i m’han de sortir del pap. Perdoneu si no toca encara. Fareu bé de no llegir-ho.

Ahir vam patir un atemptat gihadista a Barcelona. És quelcom que hem de donar per descomptat que pot passar i pot tornar a passar. És el nostre preu per la llibertat de no viure en una societat militaritzada. L’analogia que se m’acut (confio que no massa feridora)  és la de l’aigua a l’estiu. Tots sabem que hi haurà morts a les platges i piscines. Unes desenes. I prenem precaucions. Però no deixem de fer-les servir ni hi entrem amb salvavides. La vida s’ha de viure.

Ara bé, les raons s’amunteguen en contra del govern castellà. De l’estructura de poder de Castella. Potser és necessari tenir present que fa només 2 anys la policia espanyola informava als gihadistes que estaven éssent espiats pels Mossos. Potser és imprescindible recordar que el Gobierno de Castella va evitar que els Mossos tinguessin informació de l’Europool. Potser és imprescindible dir que els responsables de la lluita antiterrorista, que són ells, en comptes de fer la seva feina, estaven inspeccionant maletes a El Prat perquè el Gobierno volia protegir els negocis de Feijoo i perquè El Gobierno i AENA havien destinat la meitat de diners a la seguretat de El Prat que a la seguretat de Barajas.

Potser cal afegir que aquests últims 2 anys, la GC en comptes de perseguir cèl·lules radicalitzades, s’ha dedicat a perseguir catalans pel sol fet de ser sobiranistes.

Potser cal posar sobre la taula que el Gobierno de Castella va negar a la Generalitat la contractació de 500 policies més i pretenia utilitzar les eines repressives per impedir la contractació. Potser resulta bàsic tenir en compte que Castella es va negar a permetre la reunió de la Junta bilateral de seguretat durant més de 8 anys.

Però sobretot, el que resulta imprescindible és tenir present que el Gobierno de Espanya no existeix a Catalunya. A l’hora de la veritat, és el departament d’interior el que pren el control, i sota aquest lideratge, el Govern Català i les màximes autoritats de l’Ajuntament de Barcelona es posen a treballar.

Hi són els que hi han de ser. L’Alcaldesa de Barcelona, com a màxim representant, per si s’ha de fer alguna cosa ràpidament que desbordi la capacitat de qualsevol altre alt càrrec. El president del país que arriba a BCN en el temps imprescindible per venir de Palamós. El vicepresident, el ministre d’exteriors català. Hi són tots, perquè hi han de ser. I han de ser ells.

Però el Gobierno espanyol no hi és. I no hi serà fins 7 hores més tard. El delegat del gobierno Millo no és qui ha d’estar present. Ni el ministro del interior (que intenta per twitter associar l’atemptat a ETA, un altre cop), ni la SS que potser està a BCN però no darrera el president com sí que hi són Colau i Junqueres, ni tan sols el ministro del Interior, que no se sap on para.

No hi són durant 7 hores. El presidente del Gobierno pot fletar un avió del ejercito, si és convenient, i volar de Pontevedra a Barcelona en 90 minuts, però en necessita 420. I això 45 dies abans que decidim si els necessitem o preferim anar per lliure.

I encara, quan arriben a quarts d’una de la matinada, en comptes de reunir-se amb els que han estat a primera línia, amb els mossos, amb la guàrdia urbana, amb el departament d’interior de la Generalitat i el gabinet de crisi, va i se’n va al seu búnquer, la delegación del Gobierno, amb la seva Policia Española i la seva Guardia Civil i els seus inútils i després fa les seves declaracions en favor de “La Unidad”.

No hi són. Ni poden ni volen guanyar-se el respecte dels Catalans.

No hi són, i així és com ha de ser.

 

PS: Per cert, si el Gobierno Espanyol va arribar tard, el Rei d’Espanya ni tan sols ha aparegut mentre escric aquestes linies. Potser és que estava a Arabia Saudita amb els seus amics els reis d’Arabia, que es dediquen a finançar EI i a tot aquell que a Catalunya decideixi radicalitzar-se, a veure si de tant en tant surt algun sonat com els d’ahir.

 

 

 

 

El 2-O dels altres.

Guanyarem, entre d’altres coses, perquè ells no poden guanyar.

L’estratègia i arguments unionistes s’han fonamentat en projectar un període de transicisió caòtic i complicat per a la independència. No ens diuen que l’Estat Català no tingui futur. Ens diuen que vagarem a l’espai interestel·lar durant un temps molt llarg, que tindrem problemes per pagar les pensions durant un temps massa prolongat o que aconseguiran fer-nos un veto a Europa i el món que no ens permetrà estabilitzar-nos durant anys.

Ara, imaginem que Castella és capaç d’evitar el referèndum. Que és capaç de controlar els mossos d’esquadra i de mantenir Catalunya sota el seu control aquest octubre. La pregunta és… i desprès què? Poden convocar eleccions il·legalitzant tota una part de l’electorat? Ok, i desprès què? Quina legitimitat tindrà un govern escollit per un 30% de l’electorat i liderat per la cap de la oposició? Quina serà la següent cagada que encendrà la guspira? Com podrà CSQEP justificar les genuflexions constants a la política neo-liberal que els obligarà la Cort? O CSQEP també serà il·legalitzat? Durant quant de temps? Quanta gent necessitaran portar de Castella per mantenir Catalunya sota control? Quan trigarà a sortir un grup d’ajuntaments i fer front a l’autoritat castellana? Quanta gent forania i per tant ben pagada necessitaran per controlar els ajuntaments? O escolliran entre els seus votants locals? Quanta gent se’ls colarà si ho fan? Quants ineficients unionistes hauran de contractar? Com ho faran sense generar un deute enorme?

I sobretot… ens encarem a una nova crisi econòmica, o millor dit a la sortida de la crisi, que és una crisi en ella mateixa. Per sortir de la crisi ha quedat una cosa pendent de fer. Cal tornar a pujar els tipus d’interès. El tema és complicat i gens trivial. Quan pugin els tipus, els països que estiguin al descobert com Castella patiran. De fet, sembla la raó per la que no han pujat els tipus fins ara. Però no pots pujar els tipus quan vols. Si puges els tipus d’interès les valoracions de les companyies a les borses cauen. Si un Estat et dona un 0,5% pels teus diners, sense risc, una companyia al la borsa te n’ha de donar un 1% perquè et surtin els números. Però si l’estat et dona un 2,5%, la companyia te n’ha de donar un 5%. I això només pot passar de dues maneres. O bé els preus de les accions es redueixen a una cinquena part, o bé esperes al moment en que les companyies comencen a recuperar-se de la crisi per pujar els tipus en sincronia amb els seus creixements de marges.

En tot cas, no ho fas quan vols, sinó quan pots. I quan puguis, a més, hauràs d’acompanyar a la sortida als països que han sobreviscut en base a l’augment de deute sota interessos inexistents. O els acompanyes o els deixes caure definitivament, que també és una opció.

Així que Castella es pot trobar amb un augment del dèficit a termini indefinit per intentar mantenir sota control Catalunya a la vegada que el món té pressa per pujar tipus. La possibilitat que els deixin caure esdevé altíssima.

I llavors què? Sense economia, com aconseguiràs evitar la revolta?

Un argument benintencionat però trampós.

Quan estem a vigílies del referèndum d’autodeterminació, surten veus reclamant un mínim de participació i un mínim de diferència entre el sí i el no per validar-lo.

Sobre la primera de les qüestions no m’hi estendré gaire. Ja hi ha prou gent que ho explica millor que jo. En quatre números s’explica ràpid. La diferència entre un referèndum guanyat per el 90%  amb una participació del 40% i un referèndum guanyat pel 55% amb una participació del 70% és que en el segon cas, o bé la gent no té un criteri definit sobre el tema, o bé ha decidit boicotejar l’elecció. Si admetéssim que cal un mínim de participació, sempre, els partidaris de no canviar res promourien l’abstenció. Dit d’una altra manera, si exigim un mínim de participació, aquest mínim s’hauria de moure al voltant del 20-30% que no és pas el que pretén qui reclama un mínim. O podríem reclamar que la opció guanyadora es mogui al voltant d’un 15-20% del vot total. Tampoc és això el que es reclama. I ni així. El referèndum sobre la diagonal va tenir una participació irrisòria, bàsicament, perquè la majoria de la població no creia tenir una opinió prou sòlida o interessada com per desplaçar-se a votar. I això no treu que la ciutadania va parlar.

Dit això, el que em crida més l’atenció és la reclamació que un referèndum d’autodeterminació no es pot guanyar per un vot, sinó que caldria guanyar-lo per 10 punts de diferència com a mínim.

Aquest argument es basa en el supòsit que no es pot anar tirant endavant i enrere una independència en base a petites variacions en el pensament social i que si la solució és del 51%-49%, uns mesos després el resultat pot haver capgirat i llavors caldria tornar enrere.

Aquest argument és fal·laç per diferents motius. En primer lloc: No ha passat MAI A LA HISTÒRIA que un país que s’autodetermina decideixi uns anys després tornar enrere. MAI. Un cop el país s’allibera del seu conqueridor, mai torna a trucar a les portes d’aquell de qui va marxar. Per molt ínfima que sigui la diferència. La raó? Segurament hi ha un percentatge important de vot que, simplement, no vol canvis, ni en una direcció ni en la contrària, i, per tant, un cop decidit encarar el país en una altra direcció, continuarà votant no a qualsevol canvi que es proposi.

La segona falsedat de l’argument és considerar que la tornada és tan traumàtica com la sortida inicial. Això és fàcil d’entendre amb el Brèxit. Suposem que UK decideix que potser s’han de repensar això de sortir de la UE. Referiu-vos a l’argument 1 (això no passa mai) si en teniu dubtes. Però imaginem que passa. Bé. I què? Deixar el Brèxit suposaria zero maldecaps. Simplement s’encetarien les negociacions amb Europa en base a un acord treballat durant anys i en unes hores es podria haver canviat de direcció sense cap mena de problema.

Ara, la tercera falsedat, la més ignominiosa, és pretendre que l’argument del canvi com a inconvenient no ha estat considerat ja per la població votant. És voler comptar doble una variable. Els que consideren traumàtic prendre una decisió transcendent per un 51% sota el supòsit que pot implicar canvis repetits de direcció ho tenen prou fàcil. Si existeix una segona ronda de votacions, simplement, que s’abstinguin o votin en contra de tornar a canviar la direcció.

Oi que no? Oi que no admetran que no puguin votar unitat d’aquí a uns mesos si ho estimen necessari i es planteja un segon referèndum? Oi que no admetran que el país ha de seguir la seva ruta cap a la independència plena encara que un segon referèndum doni una majoria petita a tirar enrere el que ha decidit el poble sobirà? És evident que no ho admetran. Perquè en veritat hom només vol posar un diferencial mínim, bé perquè pensa que perdrà i no és prou demòcrata, bé perquè ha cregut en un argument que d’inici sembla que pugui ser lògic però que amaga una gran trampa.

 

Fer por als Funcionaris

Ahir la Guardia Civil Española es va dedicar a interrogar a tort i a dret els funcionaris de la Generalitat, intentant aconseguir alguna declaració atemorida que els pogués incriminar, a ells o als seus companys.

És la manera que té l’estat d’intentar atemorir als ciutadans. O em fas cas i et comportes submisament o et castigaré.

Ara bé, conforme l’estat mostra la seva cara repressiva, per activar la por d’aquells que volen celebrar el referèndum, també activa una por paral·lela. Què passa als funcionaris si no aconseguim celebrar el referèndum? Bé, amb un estat que és capaç d’enviar la Guardia Civil sense ordre judicial a interrogar arbitràriament funcionaris com si fossin delinqüents, és fàcil de preveure que, si no aconseguim fer el referèndum, el mateix estat no tindrà cap mena de problema per rebentar la Generalitat, eliminar-ne qualsevol eina executiva i reduir-la a una mera institució folclòrica.

És a dir, els funcionaris potser s’enfronten a interrogatoris si es fa el referèndum. Però se’n van a l’atur massivament si no es fa. Perquè el que és evident és que si guanya Castella, la repressió està garantida i serà brutal.

Al 1715, els exèrcits castellans anaven pels pobles de Catalunya exigint els vilatans que escollissin un de cada 8 vailets del poble per a ser executat públicament.

Als funcionaris els pot fer por que la Guardia Civil actuï per lliure mentre existeix resistència. Però el que els ha de fer por de veritat és que si guanyen, Castella els passarà per sobre sense miraments, els expulsarà, tancarà els departaments de la generalitat i els enviarà a treballar a Extremadura mentre envia Castellans de pro aquí. Com sempre han fet.

Majoria absoluta de votants

CSQEP es va presentar a les eleccions amb el compromís d’engegar un procés constituent català sense supeditar a l’evolució de l’estat castellà. Que l’objectiu final que persegueixin sigui una federació ibèrica no vol dir que no hagin d’honorar el seu programa electoral.

Políticament, els grups pro independència tenim tot el dret a llegir la voluntat del votant de CSQEP com honestament considerem.

Fins ahir, però, des de CSQEP venien a dir que, encara que no estiguessin complint el seu compromís fundacional, ells representaven els seus votants, i, en certa manera, ells eren els que sabien què pensaven els seus votants.

Bé. Fins ahir. Perquè ahir una de les diputades de CSQEP va decidir unilateralment representar els seus votants i el seu compromís electoral i, per tant, votar a favor dels pressupostos per poder fer el referèndum.

El percentatge de sí del 27S era del 48,2%, cada un dels 11 diputats de CSQEP representa aproximadament un 0,8 dels 8,94% de votants que van tenir.

Així doncs, amb el seu vot, la posició de JxS+CUP+partdeCSQEP ja representa un 49% dels votants. Amb dos díscols més, tindrem també majoria absoluta de votants.

Confio que no s’atreviran a considerar també que el que pensa el Coscubiela sobre el que opinen els seus votants té més valor que el que pensa qualsevol altre diputat del grup.

 

El cas Palau FAES

El sistema ataca aquests dies anomenant el cas Palau com el cas 3%, i reanomenant el que s’havia dit el cas del saqueig al palau com el cas del finançament il·legal de Convegència. I nosaltres, candits com som, ens ho mengem amb patates.

Si analitzem el cas, però, sembla que no quadra res del que els mitjans ens fan arribar.

Per començar, Millet fou SOCI FUNDADOR de la FAES i amic personal d’Aznar (al que convidava a la seva casa a Menorca).

També sabem que Ferrovial, l’empresa del gendre de Calvo Sotelo feia importants donacions al Palau de la Música. Sabem que els diners que donaven els directius de Ferrovial desapareixien. Dels 30 milions en donacions que se sap que no es van utilitzar per al Palau, 9 estan desapareguts.

Ara, Millet i Montull, a 6 mesos de declarar la independència i amb el poder judicial en mig d’un cop d’estat en el que pretenen imposar-se a la societat sobirana, acusen CDC d’embutxacar-se els 9 milions que, segons ells, els donava Ferrovial TANT SI MANAVA CONVERGÈNCIA COM SI HO FEIA EL TRIPARTIT.

Proves? Cap. Un parell d’ACUSATS diuen que convergència els va dir que anessin al Palau a cobrar unes coses seves.

Però jo pregunto… 9 milions sense declarar en mans de CDC… no haurien d’haver generat alguna mena de pagament en negre de campanyes publicitàries o qualsevulla altra despesa de CDC?

Perquè, tot i que la desviació de fons cap al CDC pugui ser real, a mi em sembla que hi ha una altra possibilitat molt més congruent que explicaria molt millor el tema del Palau.

Podria ser, simplement, que els diners que pagava Ferrovial i que es convertien en negre per a no aparèixer mai més servissin per pagar sobresous als directius de Ferrovial, o engreixar els comptes de la FAES de la que Millet era soci fundador i president a Catalunya.

Podria ser que Millet, soci de la FAES, sàpiga que la seva millor defensa és intentar arrossegar amb ell CDC, coneixedor que si fa aquest favor als seus, ells li el tornaran en forma d’indult per motius humanitaris.

Perquè, perdoneu, però a mi no em quadra que una empresa de construcció nascuda en la renfe franquista i d’arrel franquista, faci donacions a l’amic d’Aznar i fundador de la FAES perque les faci arribar a CDC, fins i tot quan qui governa és el Tripartit.

I això no té res a veure amb pensar o no que CDC s’hagi finançat “irregularment” durant aquests 40 últims anys.

 

 

Aquest 13N tenim una responsabilitat indefugible.

reiFa 6 anys Catalunya decidí esdevenir sobirana, i els súbdits del rei que la integraven decidirem, sense saber-ho encara, esdevenir ciutadans.

La diferència entre súbdit (subjecte a un poder major) i ciutadà ( no subjecte a cap poder superior si no és per delegació voluntària) és fonamental. És el que diferencia les democràcies de qualsevol altre sistema (incloses les democràcies aparents com la castellana).

Quan els súbdits esdevenen ciutadans paguen un preu: a partir de llavors tenen la obligació indefugible d’auto-governar-se. Sembla una evidència, però no ho és. El govern del poble implica, justament això. Que hom ha d’entendre que és responsable de no tirar deixalles al carrer si no vol que el carrer estigui brut, i que és responsable de collar els polítics i crear alternatives (CUP, Cseqp, C’s) si no vol ser governat per un altre i esdevenir súbdit una altra vegada.

Bé, el 2010 potser no érem conscients que havíem decidit ser ciutadans. Abans d’anar a la gran manifestació no sabíem que acabaríem sobrepassant la capçalera de polítics que ens volien súbdits, ni que cridaríem independència.

Però van venir més manifestacions, i vies catalanes. I llavors, com a ciutadans lliures, vam decidir encarar el país cap a la sobirania plena, condició indispensable per a esdevenir ciutadà.

Una part important dels nostres polítics va reaccionar com els exigíem. I una altra part, tant o més important, va pensar que en el fons érem súbdits amb aires de grandesa, covards que es farien enrere al moment de tirar endavant la nostra sobirania.

Per sorpresa de molts, va ser una part del centre el que va decidir esdevenir ciutadà (CDC). En canvi, la dreta (UDC) i el centre-esquerra ( PSC, ICV) van renunciar a ser ciutadans lliures.

Les conseqüències de tot plegat són conegudes. I ara som on som. Amb prop d’una desena de polítics encausats per haver pres partit per la voluntat popular en comptes de fer cas al sistema hereu del franquisme.

El diumenge s’ha convocat una manifestació per fer saber a aquests polítics que estem junts en aquest procés d’emancipació ciutadana. Que farem el que calgui fer per esdevenir lliures. Que no hem llençat la pedra i amagat la mà. Que no els hem llençat als lleons per deixar que se’ls cruspeixin per desídia o cobardia.

I crec honestament que el diumenge és una prova de foc. Hem de ser molts. Si no hi som, no podrem reclamar res a aquells que els poden fer figa les cames. Fa mandra. Ja ho sé. Però és un pas fonamental. Tenim la responsabilitat ciutadana que representa La Coronela, l’exèrcit ciutadà que es posava voluntàriament a les ordres dels braços quan el país o la ciutat necessitava defensa. Via fora. Perquè si no ens movem quan cal, no només serem arrasats, sinó que en serem responsables.

Dolors Montserrat (PPC) i Lluís Franco Rabell (CSQEP)

Dolors Montserrat ha estat escollida Ministra de Sanitat, Serveis Socials i Igualtat del país del costat. Curiosament comparteix una interessant característica amb Lluís Franco Rabell.

Tots dos, se suposa, defensen la despesa social. Defensen, en teoria, que el govern gasti en seguretat social i polítiques socials, l’una per ser la ministra del ram, l’altre per el posicionament polític de Csqep.

I tots dos tenen o han tingut empreses que, per les raons que sigui, han acabat amb grans deutes amb Hacienda i la Seguretat Social.

Pel que m’ha arribat per Internet, sembla que les empreses de la ministra deuen 2 milions d’Euros a Hacienda i Franco Rabell tenia una empresa que al 2009 va fer suspensió de pagaments i va deixar a deure a la Seguretat Social 33.000 Euros.

Les empreses poden anar malament i tenir deutes. És evident. Però arriba un moment que hom ha de decidir si qui es queda sense cobrar són els proveïdors o les Escoles, els Hospitals i els Pensionistes.

Entenc que tant l’una com l’altre hagin optat per pagar abans als comerciants capitalistes que no pas la igualtat, la Sanitat i les polítiques socials.

Ara bé, és legitim considerar que aquesta decisió els inhabilita, l’una per ser la Ministra que distribueix els fons dels que és morosa, l’altre per liderar un partit en el cor del qual està la recaptació i distribució per part de l’estat (el que sigui) de partides socials que un dia va decidir que no pagava.

Enllaços:

http://locomotoracatalana.blogspot.com.es/2015/09/quien-es-lluis-rabell.html

http://www.diaridevilanova.cat/noticia/1984/deute/amb/hisenda/empresa/familiar/dolors/montserrat/supera/meur

Horari d’hivern.

El canvi d’hora trasbalsa molt a una part de la població. Cada any la gent se’n queixa i desacredita l’existència d’aquesta norma.

Hi ha dos punts que cal tenir en compte a l’hora de prendre partit.

En primer lloc, cal tenir en compte que l’horari canviat és l’horari d’estiu i no el d’hivern. El problema que soluciona la norma és que abans als voltants de Sant Joan es feia de dia cap a les cinc del matí, però la gent continuava dormint fins a les 8, de manera que perdien 3 hores de llum.

El segon punt és que l’horari que ens pertocaria per la situació en que ens trobem és l’horari de Greenwich. El meridià d’Aragon o de Greenwich passa, precisament, per Aragó.

Però bé, en tot cas, el tema per a mi és molt senzill. Si us trasbalsa tant el canvi d’horari, simplement, no el feu. És així de senzill. Si us lleveu a l’estiu a les 7 del matí, quan es canvia l’hora lleveu-vos a les 6. És fàcil. I si us anàveu a dormir a les 11, aneu a dormir a les 10 a l’hivern. Problema resolt.

En comptes de pensar que a l’hivern ens llevem una hora més tard, podem pensar que a l’hivern entrem a treballar una hora més tard. Els que entren a treballar a les 10 (per exemple els que treballen a les botigues) no necessàriament es lleven una hora més tard que els altres.

Aprofiteu aquesta hora per fer coses que faríeu a la tarda. És senzill.

De fet, fins i tot podeu negociar amb l’empresa d’entrar a treballar una mica abans i sortir una mica abans a l’hivern.

La única cosa que us farà anar malament si ho mireu així és la televisió. Aquells programes que estàveu acostumats a seguir els faran una hora més tard. Però això també té solució: Desempallegue-vos de la televisió en directe. És fàcil. TV3 a la carta i televisió per Internet.

Roma no paga covards

Aquests dies he estat reflexionant sobre el curiós cas del PSC. Com convertir en 6 anys el partit amb més vots a la insignificança més absoluta. I me n’he adonat d’una variable que es manté inalterable. La covardia.

La covardia es troba en tota la evolució del PSC i la socialdemocràcia que representa (no és la única socialdemocràcia que hi ha a Catalunya, ERC i PDC tenen molt o tot de socialdemòcrates).

La covardia et porta, per exemple, a no renovar el partit. A mantenir la majoria de quadres per por a perdre visibilitat o a que el partit canvii de discurs. Barons i Capitans fan i desfan i la joventut ha abandonat totalment el PSC. Els únics joves que tenen (que jo conegui) són la Núria Parlon i el Javi López, l’Eurodiputat.

Pel camí, quan ja tenien un dèficit brutal de joventut, han deixat escapar perles com la Laia Bonet, la Rocio Martinez-Sampere, el Jordi Martí i tants i tants altres. I aquesta gent eren la única joventut que encara conservaven!

Els partits polítics, com els arbres, si no els podes de tant en tant, van perden més i més força, per molt que a curt termini pugui semblar el contrari. Quan el gran Carod i tot el seu equip va trobar-se enfrontat a la militància (que no entenia el gran moviment que va generar), va saltar. I després en Puigcercós. Carod, Benach, Puigcercós, Tresserres, Joan Ridao, Puigcercós…

Tots van saltar, i el partit va patir-ho electoralment de la mateixa manera que un arbre podat fa menys fulles. Però gràcies a això aparegueren branques noves, no només noves cares sinó capacitat per adaptar-se a un entorn canviant. Decisions valentes, com la de posar un extern catòlic a dirigir el partit o posar un castellano-parlant a Madrid.

Evidentment, el PDC és un altre exemple d’aquesta valentia. Es va adaptar a la realitat sobiranista, va fer net amb tot el passat de convivència amb el pont aeri (que no aportava res al país i cada cop menys als diputats), va canviar tots els seus quadres i fins i tot va trencar amb UDC i rebentar la marca CDC.

Altre cop, tota una mostra de coratge. Evidentment la poda de PDC és recent i encara no es veuen els resultats electorals, però no es troba en mala posició.

Ara, el PSC és tan covard que no ha canviat amb la societat a la que representava. La posició que havia d’ocupar un PSC valent és la que ocupa CSQEP però amb la valentia d’afegir-se a una data límit en la celebració del referèndum. Perquè és això el que convé al país, i perquè els seus votants els entendrien.

I en canvi ocupen la posició de C’s per por que C’s els prengui un vot que igualment els ha pres.

L’últim exemple de covardia immensa del PSC l’hem vist amb el teatret del No és No.

Ja tinc escrit que la única explicació plausible de l’abstenció del PSOE és la corrupció. El PSOE recolzant a un PP que no s’ha mogut ni un mil·límetre per cercar cap acord. Només té sentit per amagar la corrupció. La por als tribunals. La por al sistema mediàtic. Molt superior a la por als seus votants. Tenen molta merda sota l’estora i tenen una por terrible a que uns tribunals no pressionats pel legislatiu-executiu estirin de l’estora i els mitjans s’hi acarnissin.

Però el PSC, en una rocambolesca por al quadrat intenta quadrar el cercle. Deixar que el PSOE perdi els vots per amagar vergonyes i ells votar NO per por als seus votants.

Però fixeu-vos-hi que a sobre supliquen al PSOE mantenir-hi la relació. Perquè tenen por a quedar al descobert.

Bé. El fet és que tanta covardia al final rebenta. I el PSC s’ha passat de la ratlla. La por l’ha fet trair tothom. El país, els votants, els militants, els joves, els simpatitzants i l’IBEX 35.

I ara estan nus. El vot NO de dissabte no anirà acompanyat amb l’orgull i valentia de denunciar el PSOE de decisions corruptes i abandonar-lo. I com que no serà així, estic convençut que en els propers mesos apareixeran informes del PSC als mitjans de tot l’estat amb les martingales que van estar fent fins fa no gaire.

De moment en vam tenir un tast ahir, amb el Pedro J denunciant a TV3 l’intocable Javier Zaragoza per haver-li proporcionat informes falsos sobre Mas.

Al PSC li ha caigut l’escut. Morirà de covardia.