El retorn a la feina després de pasqua ha estat trepidant. La feina és tan intensa que al cap de dos dies ja ni pensava en les vacances. La feina a la sala és cada cop més silenciosa. La correcció s'apilona sobre la taula i cal fer-ne via. En dies com aquests trobo a faltar la companyia de'n Manel. Aviat farà un any que va fer el cop de cap i provar una nova vida més tranquil·la. Les converses sobre els nostres horts ens havien apropat força; el fet de compartir assignatura també va ser un bon vincle. No sé què deu ser de la seva vida. Espero que les coses li vagin bé.
Demà s'acaba la setmana laboral. Comença un període de descans més que merescut, i necessari. Trobaré a faltar algunes coses de Barcelona; les meves nits de pissarra digital... m'emportaré La noia del ball i miraré d'acabar-lo. Inevitablement pensaré en aquests darrers dies de març. Pescant des de l'espigó tindré molt de temps per acabar d'endreçar les idees. Guardaré un raconet del meu cor per aquests dies; espero que la ferida acabi de tancar-se. M'he imposat un silenci tant dur que ara cal temps per fer entrar una alenada d'aire fresc que em renovi.
Marxarem tots cinc cap a les terres del Maestrat. Com cada Setmana Santa, Vinaròs ens enspera. Seran dies de baixa intensitat. Llevar-se sense presses, sortir del llit per anar directe al jardí i sentir el tràfec dels ocells enfeinats mentre el dia es va aixecant amb la seva mandra particular. Vinaròs és sobretot dies de calma i tranquil·litat en família. Em ve molt de gust.
Imagino que la crisi del sector de la construcció estarà fent estralls a Vinaròs. Ja fa temps vaig fer una entrada lamentant la febrada constructiva i l'urbanisme salvatge dels darrers anys a Vinaròs. La construcció de segones residències havia arribat a nivells insostenibles. El paisatge de la costa nord ha patit una transformació espantosa en molt poc temps. És una llàstima; una vergonya pels que estimem el poble. Els responsables polítics en tenen la culpa. Ells són els que han permès aquesta destrossa; han venut el patrimoni paisatgístic a canvi d'unes quantes llicències d'obres per inflar els pressupostos municipals. Urbanitzacions, apartaments, cases aparellades sense cap mena d'ordre ni valor estètic... Si almenys fos una arquitectura de qualitat, integrada i respectuosa amb el paisatge... però és que són lletges de collons!
Algun dia pujarem cap a Catí i d'allà marxarem cap a la Llàcua per trobar-nos amb els nostres amics valencians. Serà una bona descoberta. Caldrà estudiar la ruta per determinar si és ciclable.
Aprofitaré també aquests dies per mantenir-me ocupat en coses diferents. El manteniment del jardí és una de les meves activitats preferides. Reparar alguna cosa, netejar el garatge, pintar, envernissar... M'agrada també veure com estan els nivells de la cisterna. Les darreres pluges hauran anat de fàbula. L'aigua caiguda del cel... un regal per la terra.
Are you home from the sea, my soul balladeer You've been away roaming far away from here weathered a storm , your heart unafraid crossed every ocean in the boat that you made
Been blowing your horn, scaring the spooks No crotches or quavers in your books Gone sailing all night, straight in the vein like a bird on his own flight in his domain in the sky
Running in on the tide with the first of the stars
the moon on the water and the sound of guitars
Glide into the homing as the night falls
to tie up in the haven by the old harbour wall
And the hard-bitten stranger as deaf as a post
who stands at the fire where a poet’s dreams roast
He can’t know the story, he can’t feel the pain
and all of the glory falls around him like rain in the sky
You’re a light in the dark, a beacon of hope
and strong as a sea boat, strong as a rope
And the vagabond wind, whispers over the bay
and the songs and the laughter, are carried away in the sky
Aquests dies el silenci s'ha apoderat de mi. Vaig vivint les hores pensant amargament aquesta realitat inabastable que m'envolta. Els nostres camins ja estan traçats; caminem per vies diferents però estem massa a la vora. No podem desfer els camins ja fets perquè desfaríem les nostres vides. Quant dolor! Quantes hores pensant en silenci... No hi ha res a fer... només tancar els ulls, somiar i alliberar-me d'una llosa massa feixuga però tan certa com la meva vida.
Llegeixo alguns poemes de Joan Vinyoli... escolto Penelope's Song. Una mescla que em deixa abatut. Em rellegeixo i dono sentit a cadascuna de les paraules escrites i d'aquelles altres que no han estat mai dites. Els meus silencis no són pas buits... Busco desesperadament un senyal que em tregui d'aquests paratges de solitud i silenci. M'agradaria trobar un camí marcat per la certesa, els somriures, la il·lusió per encarar nous reptes. Ara mateix estic força cansat.
Vius immers en la solitud del teu silenci, has arribat a una cruïlla inesperada, t'atures, et paralitzes. Vols creure que hi ha altres camins... por, seny, impotència... les sensacions es barregen i dibuixen, també, la seva cruïlla particular. Avances molt lentament mogut per la incertesa, camines en silenci buscant un horitzó... un espai immens s'imposa al teu davant, no hi ha cruïlles, ni camins... un miratge t'ha fet creure que podies sortir del laberint.
Corren aires difícils... temps de crisi... Malgrat la primavera, el sol no surt per a tothom. Avui he volgut començar a llegir una novel·la. La noia del ball, me la va regalar en Toni, un company de feina. Llegir és una manera de poder fer volar la ment tant lluny com la història ho permeti... M'ha enganxat de bon principi. I això que només he anat de Barcelona cap a Menorca per situar l'escena. Després vindrà el rerefons històric; l'anarquisme, la guerra civil, la història d'amor (suposo...). Una bona història d'amor em ve de gust. Veurem fins on em porta...
Fa dies que em ronda alguna cosa... encara no tinc nom per definir-la. La vida sempre ens sorprèn. Quan ens sentim forts, valents i, tal vegada, indestructibles... apareix la vulnerabilitat de cop i volta.
L'altre dia algú em va preguntar quin motiu tenia per estar tan content. Jo, que sempre m'he considerat una persona optimista de mena, vaig dir-li: - No calen motius per estar content. En tot cas calen motius per estar trist. I vaig seguir amb el meu somriure i la meva mirada alegre. A mi m'agrada entendre així les coses.
És cert que a vegades pensem que la vida és massa complicada i que tot podria ser molt més senzill. La simplicitat de les petites coses és suficient per fer-nos feliç.
19 d'octubre 2008. I ja en van trenta-quatre! Ja hi torno a ser. Arriben els llargs vespres de correcció al costat de l'ordinador de casa; amb la selecció musical corresponent... un recull de cançons que em relaxa i se m'endú ben lluny de tant en tant. Els records em fan sentir ben viu.
Clarament la memòria és selectiva, la meva estada a Lund ja té més de 10 anys. Voldria tornar-hi. Passar-hi uns dies amb la família i allotjar-me al tren que feia d'alberg al costat de l'estació. Passats deu anys penso que tal vegada no vaig saber aprofitar aquella oportunitat. I això em causa un cert dolor; tristesa pel temps perdut... Em va costar molt tancar aquell episodi. El meu retorn a Barcelona no va ser ben entès pels pares. Crec que ni tan sols jo n'estava prou convençut de portes enfora. És molt fotut sentir-se sol quan has de prendre una decisió important. Potser les noves tecnologies d'avui dia (només onze o dotze anys més tard) m'haurien ajudat a no sentir-me tan lluny de casa. La connexió a internet no era un servei a l'abast de qualsevol. Què diferent hauria estat poder "xatejar" cada dia amb Barcelona... A vegades voldria rebobinar la cinta i tornar a viure alguns episodis de la meva vida. Aquest n'és un. Potser algun dia... qui sap?
Més enllà dels plantejaments partidistes de caire nacional m'agrada pensar que hi ha un sentiment que viu al marge dels discursos oficials. On és la força que ve del poble? Sovint penso que Catalunya és una nació adormida, que viu en la letàrgia i l'aborriment de la inacció i la dialèctica política. Emulant el símil de la caverna de Plató, Catalunya viu embadalida amb les ombres que es projecten sobre l'escena política. Cal fer un gest de valentia i d'autoafirmació popular. Hem de ser valents i fer botifarra, si cal, a l'engany que ens venen els prestidigitadors de la política. Bon cop de falç.
Una imatge persistent de solitud, de silenci... i tal vegada, no ho sé, de patiment. Podria ser un senyal que alguna cosa no va bé. Cerques el racó i t'hi amagues... de què? tens por? què calles? Voldria saber... entendre, ajudar-te... tal vegada voldria ser jo el teu racó.
downshifting |
dimarts, 17 de juliol de 2007 | 01:33h
Demà baixo cap al Maestrat. Fa un any que no hi baixo i la veritat és que en tinc moltes ganes. La calma del juliol a Barcelona s'arriba a fer inaguantable. Els pares m'esperen ja des de fa alguns dies; més ben dit esperen veure els seus néts i poder fer d'avis durant uns quants dies... la veritat és que és una gran sort per la mainada poder estar amb els avis. Crec que és una relació d'enriquiment mutu com poques altres.
downshifting |
dilluns, 25 de juny de 2007 | 11:37h
La meva vida ha anat donant tombs afortunats de manera inesperada. Si analitzo la meva trajectòria professional podria dir que sempre he pogut fer allò que he volgut allà on he volgut. Clarament això és un privilegi que no està a l'abast de tothom...
downshifting |
dissabte, 23 de juny de 2007 | 21:09h
I once held her in my arms,
She said she would always stay.
But I was cruel,
I treated her like a fool,
I threw it all away.
Once I had mountains in the palm of my hand,
And rivers that ran through ev'ry day.
I must have been mad,
I never knew what I had,
Until I threw it all away.
Love is all there is, it makes the world go 'round,
Love and only love, it can't be denied.
No matter what you think about it
You just won't be able to do without it.
Take a tip from one who's tried.
So if you find someone that gives you all of her love,
Take it to your heart, don't let it stray,
For one thing that's certain,
You will surely be a-hurtin',
If you throw it all away
downshifting |
dijous, 21 de juny de 2007 | 10:05h
Busco un poema que et vaig dedicar; no el trobo... Intento refer-lo mentalment però no me'n surto. En qualsevol cas, és ben cert que la força creativa només surt quan hi ha emocions, sentiments, pulsions vitals ben endins. De sobte te n'adones que l'atracció física reneix, que la bellesa et captiva i que vius amb la dona més maca del món. T'estimo i m'agrades tant....
El retorn a la feina després de pasqua ha estat trepidant. La feina és tan intensa que al cap de dos dies ja ni pensava en les vacances. La feina a la sala és cada cop més silenciosa. La correcció s'apilona sobre la taula i cal fer-ne via. En dies com aquests trobo a faltar la companyia de'n Manel. Aviat farà un any que va fer el cop de cap i provar una nova vida més tranquil·la. Les converses sobre els nostres horts ens havien apropat força; el fet de compartir assignatura també va ser un bon vincle. No sé què deu ser de la seva vida. Espero que les coses li vagin bé.
Demà s'acaba la setmana laboral. Comença un període de descans més que merescut, i necessari. 
Are you home from the sea, my soul balladeer
Aquests dies el silenci s'ha apoderat de mi. Vaig vivint les hores pensant amargament aquesta realitat inabastable que m'envolta. 
Llegeixo alguns poemes de Joan Vinyoli... escolto Penelope's Song. Una mescla que em deixa abatut. 
Vius immers en la solitud del teu silenci,
Corren aires difícils... temps de crisi...
Fa dies que em ronda alguna cosa... encara no tinc nom per definir-la. 
L'altre dia algú em va preguntar quin motiu tenia per estar tan content. Jo, que sempre m'he considerat una persona optimista de mena, vaig dir-li:
19 d'octubre 2008. I ja en van trenta-quatre!
Clarament la memòria és selectiva, la meva estada a Lund ja té més de 10 anys.
Tens ganes d'escriure alguna cosa i no saps per on començar. Tens tantes coses a dir... tantes paraules...
Més enllà dels plantejaments partidistes de caire nacional m'agrada pensar que hi ha un sentiment que viu al marge dels discursos oficials.
Una imatge persistent de solitud,
Now that the time has come
Demà baixo cap al Maestrat. Fa un any que no hi baixo i la veritat és que en tinc moltes ganes. La calma del juliol a Barcelona s'arriba a fer inaguantable. Els pares m'esperen ja des de fa alguns dies; més ben dit esperen veure els seus néts i poder fer d'avis durant uns quants dies... la veritat és que és una gran sort per la mainada poder estar amb els avis. Crec que és una relació d'enriquiment mutu com poques altres.
La meva vida ha anat donant tombs afortunats de manera inesperada. Si analitzo la meva trajectòria professional podria dir que sempre he pogut fer allò que he volgut allà on he volgut. Clarament això és un privilegi que no està a l'abast de tothom...
I once held her in my arms,
Busco un poema que et vaig dedicar; no el trobo...
