- ... i llavors hi ha La sombra del viento... - ... que és un boom... - ... sí: és un boom. Però jo la vaig llegir sense saber que era un boom. - I et va agradar? - No. - No et va agradaaaaar? - Sí, sí que em va agradar. Em va agradar molt. Però em vaig avorrir bastant. - Ja t'entenc, ja.
donat |
Llibres |
dimecres, 25 de juny de 2008 | 12:54h
D'Expiació en deuen haver fer una pel·lícula perquè, a la portada de l'edició de butxaca de la novel·la d'Ian McEwan, hi surt aquesta actriu que es diu Romola Garai, i que em sembla que va nèixer a la colònia britànica de Hong Kong. M'ha agradat, perquè la història és forta. Els fets començen l'any 1935. Enduta per les seves fantasies –però aproximadament conscient del
que fa–, una nena de 13 anys acusa en fals un home d'un delicte aberrant. El seu
testimoni trunca la vida d'aquest individu, i també el de la germana de
la pròpia acusadora, que festeja amb l'acusat.[ + ]
donat |
Llibres |
divendres, 14 de desembre de 2007 | 16:22h
Johnny Cash (1932 - 2003) va ser un músic enorme, potser el més influent de l'escena country després de la Segona Guerra Mundial, que també és reverenciat en el món del folk i el rock and roll. Un artista que mai va actuar en aquesta Catalunya tan curta de vista (i dura d'oïda) on m'ha tocat viure. Jo vaig tenir el privilegi de veure'l l'any 1997 al festival Printemps de Bourges, on va actuar en companyia de la seva esposa, June Carter (de la llegendària Carter Family), i el fill que van tenir, John Carter Cash. Serà un dels records més bonics que m'enduré a l'altre barri quan toqui. Ara, he trobat l'edició de butxaca de Cash, l'autobiografia de Johnny Cash escrita per ell mateix amb la col·laboració de Patrick Carr, publicada originàriament als Estats Units fa deu anys. Me l'he empassada molt depressa, en tres o quatre tirades. És la deliciosa crònica professional i vital d'un creador que va viure a cavall de tres passions de molta fondària: la música, la Bíblia i les anfetamines. [+]
donat |
Llibres |
dimecres, 21 de novembre de 2007 | 18:11h
Des de que tinc ús de raó (o alguna cosa similar a l'ús de raó), he sentit gent de tota orientació associar l'individualisme a l'egoisme, la inconsciència i, alguna vegada, fins i tot el delicte. Una de les definicions d'aquesta paraula al diccionari oficial (el que avala l'Institut d'Estudis Catalans) fa fredat: "Actitud consistent a no pensar sinó en si mateix, a no assumir les pròpies obligacions socials o de solidaritat". Des d'abans que s'inventés el concepte de correcció / incorrecció política, individualisme era el mot més inadequat del planeta, blasmat a dreta, centre i esquerra, però no pas pel senyor Josep Pla, que va dictaminar: "Els pobres només podem ser individualistes". Els salvadors de tota mena (salvadors de pàtries, de cultures, de classes socials...), només veuen en el pobre poble una massa a qui, amb les excuses que sigui, cal conduir, educar, domar. Ara és Xavier Diez, historiador i blogger, qui publica la seva tesi doctoral, El anarquismo individualista en España (1923-1938), un esplèndid llibre que repassa les orientacions i contradiccions d'allò que és bastant més que una actitud: una manera d'entendre la vida, i d'actuar, no tan horrorosa. Ni molt menys. [+]
donat |
Llibres |
dilluns, 12 de novembre de 2007 | 19:49h
Quan, l'any 1964, es va donar a conèixer un nou grup anomenat The Rolling Stones, s'iniciava una de les més grans llegendes (per no dir la més gran) de l'experiència rock; llegenda encara viva, com van poder comprovar els milers de persones que, el juny d'aquest any, assistiren al concert que la banda britànica va oficiar a Barcelona. La crònica d'aquesta llegenda es troba disseminada en milers de llibres. El més important de tots ells és, segurament, Viajando con los Rolling Stones, on Robert Greenfield explica els alts i baixos (també els daltabaixos) de la gira famosa americana dels Rolling Stones, que ha passat a la història com l'esdeveniment musical més important dels anys 1970. Sergio Galarza i Cucho Peñaloza han engreixat recentment la biblioteca stoniana amb Los Rolling Stones en Perú, un llibret que pivota entre dos viatges. El primer, l'any 1969, quan Mick Jagger i Keith Richards buscaven l'anonimat en terra andina. El segon, realitzat per Mick Jagger tot sol a primers de 1981, per participar en el primer (i fallit) rodatge de la pel·lícula Fritzcarraldo, del gran director alemany Werner Herzog. A la portada del llibre, hi apareix l'anònim guanyador d'un concurs de dobles de Mike Jagger celebrat, precisament, a la selva peruana. [+]
D'Expiació en deuen haver fer una pel·lícula perquè, a la portada de l'edició de butxaca de la novel·la d'Ian McEwan, hi surt aquesta actriu que es diu Romola Garai, i que em sembla que va nèixer a la colònia britànica de Hong Kong. M'ha agradat, perquè la història és forta. Els fets començen l'any 1935. Enduta per les seves fantasies –però aproximadament conscient del
que fa–, una nena de 13 anys acusa en fals un home d'un delicte aberrant. El seu
testimoni trunca la vida d'aquest individu, i també el de la germana de
la pròpia acusadora, que festeja amb l'acusat. 
Des de que tinc ús de raó (o alguna cosa similar a l'ús de raó), he sentit gent de tota orientació associar l'individualisme a l'egoisme, la inconsciència i, alguna vegada, fins i tot el delicte. Una de les definicions d'aquesta paraula al diccionari oficial (el que avala l'Institut d'Estudis Catalans) fa fredat: "Actitud consistent a no pensar sinó en si mateix, a no assumir les pròpies obligacions socials o de solidaritat". Des d'abans que s'inventés el concepte de correcció / incorrecció política, 
Quan, l'any 1964, es va donar a conèixer un nou grup anomenat 
