L'any 2004 va tenir lloc un fet molt greu i que no va tenir la difusió que es mereixia, de ben segur perquè als mitjans de comunicació que actuen com a aparells de guerra a Catalunya són coses que no els interessen propagar. Fa ja poc més de quatre anys que el ministeri de Cultura espanyol va prohibir una revista perquè tenia com a títol dos mots ben empipadors per als imperialistes castellans: República i Catalana. Doncs sí, la revista "República Catalana" no va sortir mai al carrer perquè el ministeri de Cultura espanyol va considerar que el títol era "contrari a la llei, a l´ordre públic i als bons costums". Recentment, un cas similar ha ocorregut. Un jutge espanyol anticatalà (n'hi ha que no ho siguin?) ha prohibit el lema "Una nació, una selecció" en els espots de la plataforma que malda per assolir l'oficialitat de les seleccions nacionals de Catalunya. Entremig es poden citar altres casos prou eloqüents i greus, com el d'aquella parella valenciana a la qual els espanyols els van prohibir adoptar un nen perquè eren catalanoparlants i això, segons els nostres "amics" imperialistes, podia ser perjudicial per a la criatura. O el dels dos nens d'Olot, que obligats pels intolerants a participar en un concurs en una llengua que no és la seva (perquè el català hi era discriminat), a sobre van ser renyats pel conseller Maragall pel seu baix nivell de castellà. Ara, que què es pot esperar d'un conseller d'Educació que no sap ni que el castellà és una llengua estrangera? És per això que el sobiranisme no pot caure en el parany de la "democràcia espanyola" i legitimar els seus pèrfids arguments. Van ser sobreres, per exemple, les paraules del senyor Vinyals mostrant respecte per la sentència que prohibia l'ús del lema "Una nació, una selecció". De respecte cap per als qui ens voldrien veure en el món de l'ahir. Cal tenir-ho clar i plantar cara. Cal dir ben alt que aquí de democràcia només n'hi pot haver una, i és la de la República Nacional Catalana.

L’impuls que la Renaixença, moviment cultural vuitcentista, va donar a la llengua i la literatura catalanes va tenir, unida a altres factors socials, la seva plasmació en l’àmbit polític i de reivindicació nacional. El catalanisme polític va anar agafant forma d’ençà de les Bases de Manresa de 1892 i va donar lloc a una etapa de la qual avui encara en som hereus: un regionalisme majoritari i un independentisme ferm, punyent però incapaç durant més d’un segle de superar quantitativament el mal nacional que ha representat la política de l’encaix a Espanya. Els temps canvien, i no hi ha res que duri per sempre. Actualment, ningú que estigui amb bon seny pot negar que Catalunya viu un moment convuls i decisiu. La cruïlla que es presenta en el camí de la nostra milenària nació es la disjuntiva entre la crisi nacional i el redreçament, entre l’esdevenir regió i l’assolir la culminació plena que tota nació necessita. És el final d’una llarga etapa. Vam renèixer de les nostres cendres, però la nostra nació no en fa prou amb un reviscolament guerxat, ajagut, inclinat. Hem de redreçar-la i tornar a posar dret aquell poble que fa segles va dominar la Mediterrània. Hi ha bons símptomes que ens poden fer creure que, dins de les files del catalanisme, que l’independentisme avança a passes agegantades. Però també es evident que el problema actual del catalanisme es que ha perdut pes en el si de la societat. La despersonalització de Catalunya és innegable, instigada per les polítiques dels partits més espanyolistes que han practicat una política de repoblament de la nació fent servir els procés immigratori com a arma llancívola contra la catalanitat. Lamentablement cada cop hi ha més gent en el país aliena al sentiment nacional, i si no reaccionem aviat, potser aquest serà el nostre últim tren. Es l’hora de descavalcar els Montilles, Camps, Antichs, Iglesias i Bourquins de torn. Els partits que s’autoanomenen nacionalistes i independentistes han d’escollir entre continuar amb el mateix rumb i i la llangor d’un agònic morir, o donar un bon cop de timó i sumar-se a les forces del Redreçament. Nosaltres ho farem, i si ells no ho fan els nostres camins divergiran: ells resclosint-se en el pasat, i nosaltres guanyant el futur per a Catalunya.

La pel·lícula Braveheart, de 1995 i protagonitzada per Mel Gibson, va guanyar cinc Premis de l'Acadèmia i un Òscar a la millor pel·lícula. Es tracta d'una pel·lícula èpica basada en William Wallace, un heroi nacional escocès que lluita contra l'opressió dels anglesos i el seu pèrfid rei, Eduard I d'Anglaterra. A Catalunya, molts, a manca de films sobre Moragues o Bacs de Roda, l'han mirada amb devoció, i els espanyols l'han programada mil i una vegades a les seves cadenes sense sentir-se al·ludits. Veient el panorama actual, algú podria considerar que Catalunya, certament, està molt lluny de tenir el seu braveheart del segle XXI. L'altre dia vaig veure en unes notícies com el dirigent d'Esquerra Joan Ridao recollia un premi a Madrid, la capital del Imperio, i es posava a explicar acudits. No, no és ell el nostre braveheart. Ni tampoc ho és aquell noi que vaig veure demanar la comanda en castellà en un establiment de Girona sense cap necessitat. La imatge era grotesca i llastimosa, i tot per dir grande en comptes de gran i poca cosa més. Però és que el seu castellà feia pena, tot i que no tanta com el veure un home sense esperit abandonant l'element més viril que tot ésser humà té, el de la llengua. Però Catalunya sí que té homes de vàlua demostrada. Som tots aquells qui en condicions adverses mai no canviem de llengua; som tots aquells qui treballem per la sobirania de la nostra Pàtria tot i la dictadura blanca a la qual estem sotmesos; som tots aquells qui denunciem qui és l'enemic i li plantem cara sense por; som tots aquells qui dia a dia anem treballant perquè el català vagi guanyant terreny a Catalunya; som tots aquells qui diem ben alt que l'imperialisme espanyol, francès i italià és el mal, la mateixa cosa que aquell Eduard I, i que els combatrem. No, no portem espases ni muntem a cavall, però cavalcarem en direcció ferma cap a la sobirania i no defugirem l'envit contra aquells qui volen Catalunya somorta, apagada, esclava i dissolta en el no-res. No tenim un braveheart, tenim un exèrcit de bravehearts disposats a tot per Catalunya.

Qui fou la figura més important del separatisme català de la primera meitat del segle XX, Daniel Cardona i Civit, ho escrigué de manera ben explícita fa més de setanta anys: «En el plet de la causa de la nostra llibertat catalana, Catalunya, mercès a les traïcions, a les abdicacions i a l’abandonament de la nostra causa nacional, està donant, en aquests moments històrics, la pobra sensació d’ésser un poble orfe d’ideals morals i espirituals. Políticament, som Burgos o Sòria. Espiritualment, un clan d’Alaska.» Ha plogut molt des d’aleshores, però aquestes paraules són a hores d’ara més vigents que mai. Espiritualment, no sé si som un clan d’Alaska, però són més d’un, de dos i de tres els qui ens desesperem, i amb raó, quan veiem tot el que es cou en el món de la política de fireta que tenim a Catalunya. Ara toca el finançament, abans l’Estatut o demanar el vot per a les eleccions espanyoles; i tots s’afanyen, un cop rere l’altre, a intentar convèncer-nos que són els més decisius a Madrid i els més catalanistes a Barcelona.

Que adesiara i encara ara el senyor Jordi Pujol ens surti amb estirabots contra la independència no hauria de sorprendre ningú. Pujol ha estat un dels principals enemics de l'Estat català en les tres dècades de vigent restauració borbònica (que no de democràcia) que hem hagut de patir. No mereix més comentaris. El que sí pot ser perillós i és una de les principals amenaces amb vista a les properes eleccions és que alguns es deixin entabanar per enganyívols cants de sirena dels qui fins ara han demostrat, amb fets, que no han abandonat el regionalisme tronat heretat dels seus antecessors de la Lliga Regionalista. 

Les paraules racistes del senyor Joachim Hunold, president de la companyia Air Berlin, m'han animat altre cop a escriure novament en el meu bloc.  Dir que els catalans som "uns porcs de merda" i que pronunciar "platja de Palma" ja no sona tant imperial com dir-li "playa de Palma" denota fins a quin punt estem parlant d'un individu menyspreable, ja sigui per la seva ideologia nazi-imperialista, com per la seva pobra cultura.  M'agradaria, però, destacar dues reaccions (o més ben dit, una reacció i una no-reacció). Des del món del  jihadisme  hispànic s'han afanyat tots a aplaudir i donar suport al senyor Hunold. Que algú insulti i vomiti sobre el poble català sempre és motiu de gaudi per aquesta gentussa racista, que odia els catalans per vés a asaber quina deformació cerebral inexplicable. L'altra reacció (o més ben dit, no-reacció) és la de l'organització SOS Racisme. Aquest grupuscle que patrocinat pel PSOE propugna l'espanyolisme, emmascarat amb mots com universalisme i progressisme, no ha dit ni mu. Res de nou. És el de sempre. SOS Racisme reacciona molt ràpid quan algun govern europeu vol expulsar extrangers que només es dediquen a delinquir, o quan es diu que els estrangers han de tenir els mateixos deures que tothom, o que s'han d'integrar. Ells defensen la desintegració, la delinqüència i la desigualtat social, i es vanten del contrari. Quins collons! En els casos de racisme anticatalà, aquest grup finançat pel PSOE no piula mai. I defensar dels atacs unes ètnies i no fer-ho en altres, és racisme. I per tant podem dir-ho perfectament: el senyor Hunold i SOS Racisme són la mateixa escòria. I és que els enemics de Catalunya adopten formes ben diverses, però el més important és que els sapiguem identificar.

Escriu Josep Castany, director general de Catalunya Acció, en el seu bloc, sobre l'obstinació del senyor Josep Cuní, presentador del programa Els matins, de TV3, en recordar l'hora a la castellana, és a dir, obviant la forma genuïnament catalana (diu "les vuit i mitja" en comptes de "dos quarts de nou", per entendre'ns). Castany també li retreu que sigui copartícip d'"un dels pitjors hàbits que s'ha estès a TV3 des de fa uns quants anys", que és el "d'entrevistar en castellà a gent que no entén el català". Coincideixo amb el senyor Castany en aquesta denúncia, i més tenint en compte que, com ens adverteix ell mateix, un programa com el que presenta Cuní, amb uns índex d'audiència no tant erosionats com els de la resta d'espais de la decadent TV3, "és avui dia la màquina més poderosa de transmissió de valors, actituds, opinions i hàbits". Ultra aquests aspectes lingüístics que denoten la poca cura i estima que té el senyor Cuní per la llengua catalana, aquesta setmana mateix Els matins ha estat el centre d'una altra polèmica que ha tingut el seu origen en els incidents que van tenir lloc a la Universitat Pompeu Fabra quan la dirigent del PP Dolors Nadal pretenia fer-hi una conferència. No entraré a valorar l'actitud dels joves que va protagonitzar el boicot, més enllà d'assenyalar la futilesa i inutilitat de la seva acció amb vista a l'alliberament nacional del nostre país, que ells, suposo, també deuen defensar. Més valdria que, en comptes de perdre el temps boicotejant, haguessin dedicat aquells minuts, preuats com tots, a parlar, per exemple, amb amics seus dubtosos sobre els beneficis de la independència, per convèncer-los i unir-los al sobiranisme. Tanmateix, més greu em sembla encara que des del programa capdavanter dels matins televisius al Principat alguns contertulians i el mateix senyor Cuní, amb el pretext del boicot, obrin la veda per carregar contra l'independentisme relacionant-lo a la lleugera amb el feixisme. Els joves boicotejadors poden rebre molts qualificatius, però no els de feixistes, mot que s'usa massa a la lleugera, i que fins els mateixos historiadors no es posen d'acord en que serveixi per definir un règim totalitari i criminal com el de Franco. Parlant de boicots, avui mateix, Diario Iberico ens ha destapat una altra manera de boicot no tant cridaner ni impulsiu, però segurament si més malèvol i esgarrifós. La senyora Rosa Díez, fundadora del grupuscle ultraespanyolista UPD, va intentar impedir/boicotejar la conferència del president de la CAB, Juan José Ibarretxe, a la Universitat d'Stanford, a Califòrnia. Com en diuen d'això, si n'han dit res, aquests que tenen el tret fàcil contra el sobiranisme?

Però no va quedar ni ha quedat així la cosa. Jo no vaig tenir la dissort de presenciar la tertúlia en qüestió, però la senyora Pilar Rahola m'ha donat més pistes en un article publicat al diari fet a Catalunya però escrit en castellà La Vanguardia sobre com devia anar la cosa: "Antoni Puigverd puso sobre la mesa a los hermanos Dencàs y a sus famosos desfiles militares de las juventudes de ERC" (Antoni Puigverd va posar sobre la taula els germans Dencàs i les seves famoses desfilades militars de les joventuts d'ERC). Jo no sé si l'errada va ser de Puigverd, ha estat de Rahola, o de tots dos, però diu molt de qui pretén pontificar i fer acusacions tant greus a la lleugera sense tenir ni un mínim coneixement d'història d'aquest país. Podríem dir moltes coses sobre l'independentisme dels anys 30 i les falses acusacions que sempre hi ha hagut de feixisme per part dels seus enemics, però en aquest cas no val la pena. Només cal dir que els germans Dencàs no van existir mai i això ja treu qualsevol mínim crèdit que poguessin haver tingut el senyor Puigverd o la senyora Rahola en les seves vils afirmacions contra dos personatges (perquè suposo que es deu estar referint als germans Badia) que van lluitar contra la dictadura de Primo de Rivera pagant-ho amb la presó, o que van mantenir l'ordre institucional a Catalunya enfrontant-se amb els grups anarquistes que assassinaven la gent per l'únic fet de ser mossens o no prou d'esquerres. La defensa que van fer els Badia de la Generalitat i de la vida de tots els ciutadans, sense exclusions, ho van pagar essent assassinats per pistolers anarquistes de la FAI. I amb quin menyspreu en parlen i els recorden ara aquests suposats defensors de la llibertat?

Tot això és prou greu. Aquests aspectes lingüístics, o aquests comentaris de contertulians, que algú podria considerar anecdòtics, són molt més importants i transcendents del que semblen, perquè en aquest món del segle XXI és en els petits detalls on es marca la diferència. Si Els matins de TV3 marquen la diferència així, és que no són dels nostres.

Cal vindicar la catalanitat com un valor enfront de la defensa que fan alguns d'un cosmopolitisme que menysprea tot el que és català i d'una globalització que vol dissoldre'ns amb la falòrnia de la nostra suposada insignificança

Corren temps difícils per a Catalunya i per als catalans. La identitat catalana està seriosament amenaçada per una suma de factors diversos, però que convergeixen en el fet de dificultar el dret dels catalans a viure en un país plenament normalitzat. Fenòmens com la globalització, la dependència d'Espanya i França i la manca d'autoestima de bona part de la població catalana no aporten res de bo al nostre país, ans al contrari, només ens empenyen a una sensació d'ofec del tot angoixant per aquells qui ens sentim catalans i estimem, sense complexos, aquesta terra i la nostra cultura. Des dels sectors socials que han lluitat durant les últimes dècades per l'alliberament nacional de Catalunya sempre s'ha comès l'error, no pas gens nimi, de fer una defensa a ultrança únicament de la independència, com si a partir d'aquí s'haguessin de resoldre tots els mals. Res més lluny de la realitat. Malauradament no podem posar l'exemple de Catalunya per constatar que la sobirania no és suficient. Però Andorra és un bon referent a l'hora de comprovar que els catalans amb un estat no en farem prou. A Andorra el català i la catalanitat van a recules, i això és així perquè la sobirania és una condició necessària, però no suficient, per perdurar com a nació. Cal quelcom més. Cal vindicar la catalanitat com un valor fonamental enfront de la malintencionada defensa que fan alguns d'un cosmopolitisme que representa la menyspreança de tot el que és català, d'una globalització que pretén dissoldre la nostra cultura amb la falòrnia de la nostra suposada insignificança. No estem disposats a veure com el temps passa i com Catalunya es va desintegrant en una agonia lenta i llarga. La defensa de la catalanitat ha de ser el pal de paller de la nostra acció política i social per assolir una Catalunya lliure que conservi la seva identitat mil·lenària.

La catalanitat és llengua, certament, però no només això. També és costum, història, tradició, cultura, identitat, arrels... No és casualitat que el procés de desnaturalització que viu el nostre país provoqui alhora un retrocés del català i un avenç del Pare Noel, que va usurpant el lloc al tió, a l'encop que la decisió d'alguns col·legis de no fer el pessebre. I que sant Valentí ja competeixi al costat de sant Jordi tampoc no és quelcom que no s'hagi de tenir en compte, igual que el fet que Montilla signi en castellà a Montserrat. A algú li poden semblar detalls insignificants, minúcies, però no ens enganyem, és simptomàtic de quelcom molt més greu i perniciós. La desnaturalització del nostre país colpeix tots els àmbits de la societat, avivada des de l'espanyolisme descarat i des de sectors que s'autoanomenen progressistes quan en realitat són una altra cosa. I és que aquests que malparlen de les tradicions pretextant que són carrinclones i conservadores serien els primers a revoltar-se si els traguessin la tradicional paga doble de Nadal. Això sí que els importa. Hipòcrites!

Si Catalunya viu i pateix aquesta regressió identitària és, entre moltes altres coses, pel menyspreu o la indiferència que molts nouvinguts (i no tan nous) senten envers la nostra cultura, però també per la manca d'autoestima de molts catalans. Que gent vinguda fa quaranta anys al nostre país no es digni ni a parlar català és, diguem-ho clar, un bon exemple d'inadaptació, insociabilitat i insolència. Anar a casa d'altri i no aprendre la seva llengua és no tenir la voluntat de relacionar-te amb la gent que hi viu. Si a sobre es pretén que et parlin en el teu idioma, aleshores això ja és arrogància. Emperò un gruix no gens insignificant de la societat catalana tampoc no està lliure de culpa. Canviar de llengua quan l'interlocutor és castellanoparlant, o dirigir-se en castellà per defecte als nous immigrants, no és cap altra cosa que cavar la pròpia tomba, aquella on ens enterraran a tots nosaltres si no fem res per evitar-ho.

En l'àmbit polític les coses estan encara més malament. La defecció dels líders polítics suposadament catalans a la justa causa d'aquest país és extremament preocupant. Certament provoca ois sentir com determinats dirigents polítics s'enfilen com una carbassera quan es parla de la integració dels immigrants, sobretot quan aquesta integració es basa en la catalanitat. Es veu que per alguns no cal aprendre català per viure a Catalunya («el català fa burgès», deu pensar el senyor Saura) ni tampoc cal complir certs deures. I així ens va! Més greu és encara que Artur Mas, líder de la versió 2.0 de la històrica Lliga Regionalista, afirmés en el seu memorable Contracte amb els catalans que el castellà és la nostra «llengua comuna» i la que ens permet conviure amb «la resta de pobles de parla castellana». Causa perplexitat que els qui es reivindiquen com la casa comuna del catalanisme profereixin aquesta mena de barrabassades. Aquest panorama de decadència política a casa nostra ha tingut el formidable zenit amb el lliurament de la presidència de la Generalitat principatina per part d'Esquerra a un home profundament espanyol que va votar contra la unitat de la llengua catalana i que afirma, desvergonyidament, que Catalunya no té drets històrics. Sense comentaris.

Cal, doncs, un canvi de mentalitat en la societat catalana i un revulsiu en el panorama polític que serveixin de punt d'inflexió en aquesta caiguda lliure en la qual està immers el nostre país.

Cal que defensem el nostre poble, i això és fa propugnant la independència, sí, però també la catalanitat de la nostra nació. I això ho hem de fer junts, defugint sectarismes i falses dicotomies entre esquerres i dretes que no aporten res de bo. Perquè la nova disjuntiva del segle XXI és aquesta i només aquesta: Catalunya serà catalana o no serà.

COSES NI COMENÇADES NI ACABADES

a Daniel Cardona

I aquells sis homes —els quals podria il·lustrar-vos de peus a cap com eren, i què eren i tot— es decidiren a muntar una guarda de salvació a la Pàtria, que ells creien afeblida per lo que li era més car, això és, la independència. I muntaren la guarda. I un a un, tots aquells qui en passar no mostraven les mans netes de culpa, eren occits per ells, en el més fosc misteri. I ja era veu del poble que era finit l’adagi de: "mala herba, mai mor". Perquè ara la mala herba, en algun cas pregon, s’havia tornat herba de punició als contraris, car els de les mans brutes s’havien acordat de no pactar mai més, ni per esperit pràctic, amb el cantó opressor. Però això no durà tant com la Pàtria opresa ho havia menester, ja que els nostres sis homes —dels quals il·lustraria, si volguéssiu vosaltres, en llur interior, els sis rostres intensos— acabada la feina que els semblava, desguaniren la guarda. I un dia, hom no sap com, aquells sis homes braus foren menats al pal, i de nou l’enemic avilia la Pàtria. I ara us diré les armes que l’enemic gastava, que eren les dels honors, i els títols i els diners, que a ells no costaven res, per tal que res no suaven però que eren feblesa dels germans d’aquells sis als quals gloriava el pal. I per la tal feblesa un gran partit hi havia que entretenia el poble amb tortuoses promeses d’un alliberament no massa lluny sols amb la condició que els homes de seny --en un poble d’un seny extraordinari-- fossin els qui actuessin prop dels homes del rei qui els havia fet seus per la violència bruta. (També era veu del poble que aquests homes de seny havien delatat els sis obscurs patriotes). I la Pàtria caiguda no podia aixecar-se, ni mai més no ho faria, si no li fos muntada una altra guarda nova i cent més que se’n fessin. Perquè els qui la punien no eren els enemics sinó els seus propis fills, que a cada cantonada hom podia trobar-ne disposats a trair-la, per títols, per honors i per diners.

Amb la mà al cor, la Pàtria creia que bé hi hauria qui faria la guarda, almenys al seu fossar. Contra els mals fills… i els altres.

Sant Just Desvern, avui, setembre de 1920.

Article de Joan Salvat Papasseit en homenatge al seu amic Daniel Cardona