Catalunya té les dècades comptades, si no hi posem remei ràpidament. Només un 29% dels joves d’entre 14 i 19 anys són catalans a la CAC, segons un estudi amb 31.000 entrevistes realitzat per part de l’Institut d’Estudis Catalans (IEC), l’acadèmia catalana de les ciències i les humanitats, mitjançant la Xarxa CRUSCAT, i FUNDACC, i fet públic fa pocs dies. La dada és esfereïdora, però els mateixos impulsors de l’estudi intenten amagar la realitat amb un comunicat que la premsa oficialista, perquè no vol o perquè, senzillament, no en sap més, s’empassa sense problemes.Ja ho vaig dir un dia, que no es parla de sogues a casa del penjat. Els titulars, lluny de constatar aquest dramatic i contundent etnocidi, assenyalaven que el català és una llengua atractiva, i que guanya parlants. Ja em disculparan, però, si en la franja de més de 65 anys els catalans eren un 48%, i en la franja de joves, només un 29%, en què es basen per entabanar-nos? En una dada, sí, però que és clar, es pot mirar de moltes maneres. El català com a llengua inicial se situava pels volts del 35%, mentre que com a llengua d’identificació pujava fins al 39%. Aquesta modesta dada servia a promotors de l’enquesta i a la premsa mediocre d’aquest país per destacar en grans titulars que el català era una llengua atractiva. Res més lluny de la realitat. Una senzilla regla de tres ens permet copsar l’abast de l’atractiu. De cada 100 persones amb una llengua inicial diferent al català, només 6 s’integren a la catalanitat, i 94, en canvi, no. Aquest és l’atractiu del català, i aquest és el nivell de la premsa d’aquest país. Ja no cal que digui que, com en totes les altres vegades, aquests estudis i aquesta premsa demostren la seva capacitat intel·lectual amb frases tant lluïdes com que el 55% dels catalans no parlen mai català a casa. Potser és que tenen un concepte de català diferent al meu. Segurament, o potser és que tenen por de pensar més enllà del que els han inculcat perquè deixarien en evidència les seves pròpies contradiccions, Doncs no, senyors, el titular d’aquesta noticia hauria de ser que l’etnocidi continua, i l’editorial, una crida a la revolta. Però això és massa demanar, en aquest dissortat país.

L'escrit serà escarit. El president d'un país que prefereix que els seus fills aprenguin una llengua estrangera a la del país que govern, hauria de dimitir. Com a mínim!

Llegeixo a l'Avui que la Generalitat ha demanat a l'Estat canviar de província fins a 29 municipis catalans. Sens dubte és un pas gairebé obligar si es vol tirar endavant la llei de vegueries tal i com està plantejada, però demostra un cop més que no s'està disposat a escoltar el territori. S'ha preguntat la municipis afectats si els sembla bé? No pas. Comencen la casa per la teulada. Abans d'intentar convèncer l'Estat, per exemple, que Viladrau o Espinelves, casos que conec un xic,  passin de Girona a Barcelona, potser seria millor demanar a aquests municipis què és el que volen. Tal vegada els delineants veguerials de la Generalitat que no deuen sortir del seu despatx de Barcelona se sorprendrien. 

Si hom per curiositat dóna un vol pel codi penal espanyol, hi veurà els delictes de sedició i rebel·lió. No hi entenc gaire de lleis, però sobretot en el primer cas està bastant clar que una declaració unilateral d'independència de Catalunya, per llei, pot comportar-nos, als promotors, uns quants anys a les garjoles espanyoles. Però no només això, si li interessa, l'Estat pot actuar contra els "sediciosos" sense necessitat que aquests portin a la pràctica els seus plans, és a dir, només que algú defensi i promogui aquesta idea pot ser condemnat a presó.

Aquesta és la vertadera faç del nostre enemic, i faríem bé de tenir-ho clar si volem fer aquest camí. Reagrupament té com a principal objectiu proclamar la Independència de Catalunya, i això, tinguem-ho clar, està penat. És una sedició com una casa de pagès! Hom es pot arribar a sorprendre d'aquest fet, bàsicament perquè avui en dia, sembla, es pot ésser independentista amb normalitat. Res més lluny de la realitat, estem en un règim de llibertat vigilada. Si els dirigents independentistes no estan a les presons espanyoles, és perquè no cal. Quan calgui, hi podran anar, no ho dubteu. De moment les estructures estatals espanyoles no tremolen davant d'un moviment independentista que està lluny d'assolir una majoria necessària per proclamar la Independència, però el dia que això pugui esdevenir realitat, no en tingueu cap dubte, el codi penal espanyol s'esgrimirà per fer-nos por o, arribats al cas, per a fer-nos físicament presoners.

És a això al que ens enfrontem. Però els reagrupats sabem que si per trencar les cadenes que sotmeten Catalunya al jou espanyol cal arriscar la llibertat individual, ho farem. Però no perquè siguem uns valents, sinó perquè la il·lusió de  trencar una cadena col·lectiva és un sentiment molt més fort que la por a les lleis dels carcellers. Companys, sabem on volem anar, però també cal que sapiguem què ens hi podem trobar. Endavant, Reagrupament!

El govern català ha donat llum verda a les vegueries, i a l'ensems ha obert la caixa dels trons del debat territorial. La proposta aprovada és poc treballada quant a la definició dels territoris veguerials. S'ha tirat pel dret amb el dogma de les set vegueries, i molts s'han considerat traïts, però només uns quants amb motiu. Que l'alcalde de Lleida es queixi perquè «perd territori», no ho trobo una causa gaire noble, així com tampoc les pressions del poder socialista a l'àrea metropolitana, o les pugnes entre Tarragona i Reus per la capitalitat o quin ha de ser el nom de la seva vegueria. En canvi, les reivindicacions frustrades (de moment) per crear la vegueria de l'Alt Penedès o per obtenir més singularitat, com la Vall d'Aran, em semblen causes més justes que els partits  no han sabut escoltar. Un cas apart és el de l'Alt Ter, amb raons històriques, geogràfiques, socials  i econòmiques per existir, cert, però que potser massa sovint s'ha presentat com la cobdícia vigatana per obtenir una capitalitat que Manresa no li permetrà obtenir.

Certament, la llei aprovada deixa la porta oberta a la creació de més vegueries, sempre que un territori ho demani majoritàriament  i la Generalitat finalment ho accepti. Veurem què passa. Fa pocs dies vaig parlar amb els alcaldes d'Espinelves i Viladrau, pobles osonencs que pertanyen a la demarcació de Girona. Òbviament, no els fa cap gràcia haver de tenir la capital a Manresa, i veuen com una opció possible fer una consulta popular perquè el poble decideixi a quina vegueria vol pertànyer.

El debat territorial, doncs, em sembla apassionant i fins i tot enriquidor si sabem treure el gra de la palla. Si deixem de banda les enveges i les ambicions territorials, i fem cas a les dinàmiques, voluntats i necessitats de la gent dels nostres pobles hi hem de sortir guanyant.

Per cert, per si algú s'ho està preguntant, la desena vegueria hauria de ser la de la Catalunya del Nord, amb el nom que preferiu, però ho hauria de ser perquè és ben nostra.

Som els bons. En aquesta tragicomèdia en què han convertit la política catalana els professionals de la submissió, nosaltres som els bons. Reagrupament i tot el moviment social que hi ha al darrere representen les ganes de molts catalans de viure en un país lliure. Una idea impol·luta que només pot ser atacada des de l'interès partidista o nacionalment contrari. És per això que, arran dels fets d'aquests últims dies, jo i molts més (molts més i jo), hem tingut l'ai al cor i n'hem sortit amb un regust amarg. Les coses no s'han fet bé i crec que, essent com som, els bons, en aquest episodi hem tret el pitjor que portem dins.

Si la dimissió de Carretero ha estat una maniobra per forçar la dimissió de Renyer, Valdero i Pereira. Ho censuro. I ho censuro sobretot perquè ningú ha demostrat que aquests associats per la Independència estiguessin fent res en contra de ningú. Si com diuen hi ha un pacte no escrit entre en Carretero i en Laporta en què es fixen els candidats a les eleccions autonòmiques de la tardor, i aquests tres associats significaven un gra de sorra al qual calia aixafar per no fer perillar l'acord, censuro el que s'ha fet amb ells, perquè no ho trobo ètic. Les decisions de l'assemblea s'han de respectar, i no es pot anar a remolc de les pretensions d'un home que ni tant sols és associat de Reagrupament. S'acusa els ja exmembres de la junta de moure's per interessos personals i per assolir una acta de diputat. I ho diuen els qui defensen posar-se als peus d'en Laporta! Un home que, tot i els vots que pot aportar, no ens sortirà a compte si ens fa perdre els valors de la regeneració democràtica que diem representar. Laporta tindrà tot el dret a encapçalar la llista de Reagrupament, sempre i quan, com a associat o com a personatge independent, rebi l'aprovació necessària dels reagrupats. Per tant, el meu pronunciament no serà mai un "Laporta, sí" o un "Laporta no". El meu pronunciament serà un "Laporta, un més", al qual només faré confiança per encapçalar una llista quan deixi veritablement de comportar-se com algú amb ínfules de creure's més valuós que 3.400 associats i es comporti com un company més, amb més interès en la defensa de la nació catalana que no pas en vanitats personals. Perquè si no és així, ell no serà un dels bons, i per tant no serà un dels nostres. I qui vulgui lliurar-nos al seu projecte personalista, tampoc. Perquè potser tindrem més escons, però deixarem de ser els bons. I per aquí sí que no hi passo.