Fa quatre anys: “Aquelles noces duen aquests bescuits”

Publicat originalment a Llibertat.cat  7/01/2015

El 2011 vaig escriure una ressenya del llibre Construint municipi des dels moviments socials, una crítica que es va publicar a La Veu núm. 95 del Moviment de Defensa de la Terra.

La ressenya va tenir un cert efecte repel·lent, per una banda, i aïllant, per una altra. Per sort o per desgràcia, quatre anys després allò que vaticinàvem a l’article s’ha fet realitat. I els murmuris de beates han quedat en segon terme, els ha engolit el pas del temps, la vergonya o bé han quedat en l’estat glacial de la xarxa.

Si dic que va tenir un efecte repel·lent és perquè en detriment del debat polític -em fa la impressió- va córrer la consigna de no entrar a rebatre la ressenya amb arguments, i allunyar-se’n. Potser aquesta reacció va tenir una part positiva, per allò que es repel·leix i que clarifica.  Però l’efecte aïllant va pesar més, i la consigna i la inhibició, moguda per l’embrollat psicològic que mescla política i amistat, van aconseguir que el contingut de la crítica-advertència fos desoït.  Una sordesa que s’ha repetit tantes vegades, amb articles, reflexions, arguments que només al cap de molt temps han retornat la raó.

Els cas és que el llibre ressenyat es va utilitzar com a instrument de difusió de les teories batejades com a “municipalisme de moviment” o fins tot “municipalisme d’alliberament.” Sense entrar a perdre’s què entén cadascú per aquests termes, l’escrit criticava el llibre pel fet es percebia de lluny que la finalitat primera d’aquest recull d’articles (un total de 17 articles que aportaven un interessant mapa de lluites populars, experiències institucionals o anàlisi sobre la situació del moviment associatiu i popular al país) no era sinó aglutinar un conjunt de persones vinculades a diferent lluites populars sota un paraigua d’identitat política i complicitats (amiguisme) que alimentaven en darrer terme l’atzucac polític que “cadascú pot fer el que vol”, que no calia organitzar-se.

Si diem que l’autora principal i responsable del llibre que propugnava aquesta “autonomia organitzativa” era la Gemma Ubasart de l’actual Podemos, i que el prologava en forma d’autoritat el professor universitari Joan Subirats de Guanyem Barcelona, potser ens entendrem més ràpidament.

Hi podríem afegir alguns noms més en la llista del trampolí que projecten els de l’“autonomia organitzativa” i la indefinició ideològica a la política mediàtica, com el de Raimundo Viejo, entre d’altres, que l’Esquerra Independentista ha passejat tan alegrement fins al moment.  I no es tracta d’una llista breu.

Com vaig intentar explicar aleshores, la introducció d’aquell llibre era:

“la part que hem de llegir amb més cura, perquè deixa anar plantejaments perillosos a l’hora de concebre la lluita institucional, com ara el següent: Si es pretén influir en els processos d’elaboració de polítiques públiques locals serà necessari dotar-se de competència tècnica. Pot sonar paradoxal, però aquesta és necessària per poder continuar fent política (…).  I amb això, hi ha el perill de caure en una mena de tecnocratisme, que reserva un paper important en l’àmbit institucional a tècnics i experts (concepció que limita l’accés de les classes populars a la política institucional).”

“Ara bé, el més greu d’aquest plantejament és la concepció reformista que traspua, ja que entén la lluita institucional bàsicament com a gestió en la qual cal influir. Com passa sempre amb aquests tipus de plantejaments, s’oblida que el mot fonamental del sintagma “lluita institucional” no és pas l’adjectiu sinó el substantiu “lluita.””

Si llegim textos contemporanis a la ressenya escrits per la Gemma Ubasart (i el seu entorn discursiu de l’antiorganització) entendrem que tampoc enganyaven ningú, sinó que més aviat alguns sectors van desoir les advertències i es van guiar per aquest amiguisme, per la fascinació esquerranista i la pompositat acadèmica.  Ubasart deia també aleshores i avançava en un escrit publicat a L’EspaiFàbrica.cat:

“Els nous actors, però, no podran aconseguir hegemonies polítiques i electorals per si sols. Diverses subjectivitats, amb històries, experiències i narratives pròpies han de començar a confluir. Des de la diversitat i la pluralitat, cal iniciar a pensar en un canvi d’escenari. El nou i el vell, però també el polític i el social, han de poder dialogar de manera constructiva, han de ser conscients del greu panorama que tenim al davant i voler canviar-lo. No és una tasca fàcil però és un repte en el que ens hi juguem el futur. Si assumim que cal fer ús de la lluita institucional, no de manera exclusiva evidentment, cal tenir en compte que les lògiques electorals no són les mateixes que les del carrer. El que importa en la lluita per l’accés a les institucions és aconseguir el màxim nombre de vots, i d’escons, i de governs.”

“El nou i el vell”, “aconseguir el màxim nombre de vots, i d’escons, i de governs…” Us sona?

Recomano que llegiu aquella ressenya de fa quatre anys, per entendre quin fenomen tenim al davant, com a barrera, com a mur de contenció per evitar la ruptura independentista i la consolidació de la Unitat Popular arrelada al país. Per entendre que, com deia aleshores, que:

“aquestes propostes no ofereixen cap anàlisi de les dinàmiques socials i polítiques del país, cap estratègia ni cap solució per a desplaçar del poder la classe dominant, ni per descomptat per desempallegar-nos dels estats ocupants, suposant que aquest sigui un dels seus objectius estratègics.”

I, és clar, per no tornar a repetir els estrepitosos errors del passat més recent.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *