Arriba Pla, el gran moment de Josep Pla. Xavier Pla cita una anècdota. Pla li va dir a Luján: - tingui paciència - llegeixi els escèptics - obri un dietari Diu Xavier Pla: "En un temps d'imparables, m'agrada dir això. No sé si Luján li va fer cas, però Pla li havia demanat que el portés trenta anys, i a Luján li va durar uns mesos. Potser no hem reflexionat prou sobre el fet que Pla cultivi gèneres que han trigat dècades a obtenir el reconeixement de les belles lletres. Pla és el modernitzador de la prosa literària catalana. Per tres motius: col·loca el jo en el centre de reflexió de la seva obra. S'adona que la literatura de reflexió i observació és la literatura que més atrau l'atenció dels lectors. Allò que unifica la meva obra, diu el 1917, és el meu jo. Segon motiu: es forma en el periodisme, potser líric i d'opinió, però sempre escola de la mirada. El periodista és algú que ha d'aprendre a mirar la realitat, les "palpitacions del temps". El periodisme és una manera de no despendre's de la realitat. Pla aprèn a mirar la realitat de manera diferent als seus companys de generació. El periodisme és impur, és tots els gèneres, pot ser un record d'infantesa o la ressenya de l'últim llibre llegit. Hibridesa, fragmentació, consciència de la peça del text que s'està elaborant. Tercer motiu: es situa en contra de la novel·la del dinou. Tothom li demanarà que faci una novel·la, i en canvi farà "Madrid. L'adveniment de la República". Exactament, penso jo: encara som aquí, en la mania de la novel·la; la mateixa que encara avui tenim. Continua Pla, Xavier: "Com a lectors de literatura catalana, continuem assistint al naufragi de tantes novelles, la insatisfacció produida per tantes novelles fracassades" Penso jo: bravo! "El lector prefereix un dietari bo que una novella dolenta" Penso jo: aplaudiments! "En la meva consciència de lector hi apareixen més sovint les memòries de Soldevila o de Sagarra, els viatges de Bertrana, que no pas tantes novel·les que s'han publicat. No estic parlant contra la novel·la, sinó que em sembla que jugar amb els gèneres no ficcionals ens aporta moltes més satisfaccions que no pas tantes novel·les adotzenades. Penso en Piera o en Monzó, una quantitat de prosa literària catalana que estic convençut que perduraran en el temps més enllà de totes aquestes ficcions que naufraguen probablement perquè no s'han llegit els escèptics i parteixen del fals privilegi de la novel·la, prejudici que encara persegueix Monzó, Pàmies, i tants altres autors que no han fet novel·la. " Li diu a Abrams: "El dietari sempre és impur, és en aquestes formes d'impuresa que els nostres escriptors podrien aprofitar no només la lliçó de Pla sinó de tants escriptors del segle." I acaba recomanant els dietaris recentment publicats de Sarrahima i denunciant que 62 només en va publicar el primer volum. "El dietarisme de Sarrahima no tenen comparació amb les novel·letes que va intentar de manera tossuda i insatisfeta durant tota la vida." De primera, jo diria.

- Ara has d'escriure, ara! - em diu Mesquida, al claustre, sortint. - Ara ve l'hora interessant! - Interessant? El dinar? Escolta: això que dius de la censura. Tinc un dubte: si jo sóc partidari de la censura, que em sembla que en sóc, m'ho haig de censurar? Efectivament, un dinar alliçonador, sota un quadre que representava el mateix claustre d'on veníem. Dinar passable en el menjar. La meva taula, d'esquerra a dreta: Pagès, Mesquida, Parcerisses, Ibàñez, Xavier Pla, Pairolí, Sala. El vi de la casa, excessivament dolç. Mesquida encarrega dues ampolles de Rioja: Viña Tondonia, reserva. (Interrupció: escric tot això mentre Sam Abrams exposa. Hem d'estar al cas perquè ha de donar la clau que Mesquida ha avançat sobre l'autocensura bloguística i casolana. De moment, ens està donant la cronologia dietarística del país, que fa començar a les Cròniques, "en definitiva, els primers dietaris que existeixen en llengua catalana". Després reenganxo.) Doncs estava explicant el dinar. Un dinar ben instructiu. Perquè se'n facin càrrec, temes: la crítica literària, amb exemples concrets; la literatura d'Espinàs; la literatura de Quaderns Crema; i, la traca final, un manifest que demà es presenta sobre la necessitat de fundar un partit que ens redimeixi del nacionalisme insolidari català. (Abrams: "A partir de la transició hi va haver una mena de conscens sobre la necessitat de construir la memòria, i va ser molt encoratjador de cara als dietaris." ) Les postres, bé. El Viña Tondonia secós, fibrat... " Tipologia del dietari segons Sam Abrams: - El Dietari Pur. Descarnat. Poca reelaboració. Exemple: les extraordinàries reflexions d'Anna Murià. - El Dietari Familiar. - Tipus a) Dietari històric: Manent. - Tipus b) Desclot, "Pare, saps què?" - El dietari literat. La forma literària és molt important. "Diari 1918" de Foix. Gimferrer. Josep Pla. Piera: "Arran del precipici", "Estiu grec". Levereoni. Anglada, "El quadern d'Aram. - Els Dietaris Artístics. Escrits per gent del món de les arts. Ràfols Casamada, Raimon. - El Dietari Religiós o Metafísic. Verdaguer. - El Dietari Històric Documental Testimonial i Polític. Manent, Pedrolo. - El Dietari que s'Inclina Cap al Món de l'Assaig. Muñoz. - El Dietari Intel·lectual. Sobre el món de les idees. Fuster, Sòria, Alonso. - El Dietari Moral. Intentar explicar la conducta humana. Puig, Pairolí. - El Dietari de Viatge. Piera, Susanna, que es disloca de casa seva i del seu present. Desclot. Serra. - El Dietari de Signe Antropològic. Cònsul. - El Dietari Periodístic. Roig. - El Dietari que Combina el Tradicional amb el Blog. "Adrada" de Subirana. Espero haver apuntat bé. Em sabria greu haver-me deixat algun nom d'aquesta llista exhaustiva. No m'agrada i no m'agrada, però ho faré en nom de la ciència catalogadora i, modestament, apuntaré un tipus de dietari que s'ha deixat, certament menor però existent al nostre país - El Dietari Autobiogràfic Animal ( "Goril·la blanc, memòries de Floquet de Neu"). Abrams: "Hi ha dietaris que passen inadvertits. "Mentre passen els núvols" és un senyor dietari. Hi ha una mena de desconfiança acadèmica davant la immediatesa, davant de la llibertat, davant de la seva suposada falta de construcció. Finalment, hi ha una falta de valoració de la literatura de no ficció. Ens falten estudis dels límits del gènere." Ensenya un llibre: "Inflexions". No veig l'autor, i per culpa dels altaveus no entenc el nom. Indaguin pel Google. Treu un llibre de Cònsol. Però ara no veig el nom. Diu que és un crim que no s'editin alguns dietaris. Diu que "és important que Manent, Gimferrer, Bonet..." "Respecte les noves tendències, només últimament han sortit Subirana, Xirinacs, Rovira (...)." "Hi ha massa passió de perfeccionisme. La tradició pesa sobre el dietarista. L'ombra de Pla, Manent, Fuster produeix una excessiva autoconsciència a l'hora d'escriure el dietari." "En darrer lloc, no he parlat dels blogers, perquè no crec que no són exactament dietaris. Un dietari pot ser un blog, però no necessàriament, I em preocupa, perquè és una cosa que ve dels Estats Units, i una cosa és un quadern de bitàcora, un quadern de notes, però dir que això és un dietari en xarxa és reduir-ho. Cal deixar que el bloguisme sigui lliure."

"A mi no m'agrada, en els dietaris, insultar la gent. Però ho podria fer.", diu Sòria, i Pagès se l'escolta atentament i amb la barbeta aixecada. "La limitació hauria de ser la legislació vigent, que impedeix blasmar i que protegeix. La protecció existeix però no sé si s'aplica". Etcètera. Pagès agafa el micro. El passa a Desclot. Desclot el passa a Alonso. Alonso: "És molt interessant. Si la gent pot llegir Junger, Gide, Pla... Què puc dir jo, sobre els llibres. Els blogs són una cosa nova. A mi la gent que expressa ràpidament el seu pensament no em convenç. Jo crec que la retenció és necessària. M'agrada més la calma. Pel que fa al dietari tradicional, això està resolt. Pel que fa al blog, com a mínim vol donar la impressió que no és així.(...) Jo aconselle sempre a la gent que llisca dos o tres fragments del Quadern gris sobre la intimitat. La intimitat és inexpressable. El mateix fet d'escriure és ja trair la intimitat. Una característica formal dels blogs és el fragmentarisme. Això, als que ens ha agradat estudiar la narrativa breu, ens sembla que val la pena explorar-ho. Kapuscinski, al Lapidarium (...)" Sobre l'origen dels textos. Pagès: "No sóc d'aquests que fan un blog tres vegades al dia. La genealogia és diferent. Jo escric en premsa, de vegades publico un llibre, i llavors hi havia uns textos que no encaixaven. Per un sistema de subscripció molt elemental, enviava algunes coses que no apareixien enlloc més, ho enviava als amics. Tenia un amica que tenia el blog "Quaderns.net", i d'aquí va nèixer la collaboració. Anava segregant els textos a poc a poc. Jo volia que estiguessin allà penjats fins que volgués la tecnologia. Eren textos no pensats com a blog, però era un blog sense saber-ho. Va ser molt fàcil convertir-ho en blog normal." Desclot: "Això és una mica les sobralles, però hi ha coses interessantíssimes, a mi m'agradaria moltíssim tenir un dietari de l'autor d'un quadre mentre l'anava fent, no ho sé." Pagès "estaria molt bé que els escriptors fessin el seu propi making of, perquè si el fan els professors universitaris..." Somriures entre el públic. Sòria: "Els articles de premsa, com els blogs, són immediats. El dietari té l'avantatge que pots repensar-te'ls. Tinc anotacions que parlen explícitament o implícitament dels textos que estic fent. El dietari reflecteix aquestes coses inevitablement, les coses més o menys tangencials." Hi ha dos cartells, un a cada costat de l'arcada que emmarca els ponents. Un és blanc i en lletra negra i vermella hi diu: "2005 any del llibre i la lectura a Sant Cugat" A l'altre costat, el cartell és vermell "Alonso acaba de desmuntar el micro. Bou el torna a muntar. Algú vol fer alguna pregunta? Mesquida, entre el públic, somriu. Sï. Un noi amb una samarreta vermella: "No hi ha cap editor, però el filtre és cadascú: el filtre hi és i cadascú és lliure de filtrar. Si hi ha una cosa infumable, o t'insulta, no tens cap obligació de llegir. Hi ha individus que es passen i insulten. Jo penso que en el cas d'algú que ho faci no ho hauria de fer anònimament. En tot cas, us agraeixo als que esteu aquí. El filtre existeix. Voldria saber si es pot permetre ser anònim i insultar." Pagès: "hi ha un món molt nou el fet de poder comentar. Són opinions sobre opinions, i sovint aquests comentaris són els pitjors. Li dius a algú: és que en el teu blog hi ha comentaristes que diuen barbaritats. I ell contesta: jo no sóc responsable d'això. Això m'interessa: fins a quin punt els comentaristes anònims poden ser responsabilitat del que té el blog. És una figura que m'interessa, la del comentarista bàrbar." Mesquida: "M'ha interessat molt la intervenció de Pagès. Jo crec que tot escriptor funciona amb llibertat absoluta. Jo crec que se menja molt malament. Sam Abrams ho explicarà: els dietaris catalans es posen uns filtres d'autocensura enormes. Darrerement he rebut xantatges per no presentar un dietari pòstum. El presentarà Sam Abrams perquè és de fora. Però és que les persones que en aquest dietari sortien malparades no apareixien ni explícitament. Ha estat d'una violència inesperada. Jo intent lluitar contra ses meves pròpies censures. Vaig deixar que hi posessin comentaris perquè jo estic a favor de la llibertat dels altres. Quan has parlat de la COPE i els discursos feixiscitzants, jo crec que s'han d'acceptar, i estic fins i tot a favor d'aquests anònims que insulten, crec que formen part d'aquest univers llibertari que jo crec que representen. Bou: "La perillosistat del gènere autobiogràfic... Farem una pausa i reprendrem la sessió a les quatre." Aplaudiments.

http://blocs.mesvilaweb.com/bloc/2011

D'esquerra a dreta: Sòria (camisa de color blau), Pagès (negra total), Desclot (ulleres fosques penjades al coll de la samarreta), Alonso (jaqueta i camisa marron gris). Bou, ja sense americana, al cap de taula.
    Sòria: "L'avantatge crucial del dietari, per mi, és la falta de constriccions." "Permet el desordre i la varietat, que són dues coses que a mi particularment m'agraden" Referència a Fuster.
    Compto el públic. Vint-i-sis.
    Pagès: "Bon dia. Bé, estem en un àmbit on sembla que tot és meravellós i fantàstic i jo voldria fer un discurs no gaire frequent sobre els límits, si n'hi ha d'haver o no n'hi ha d'haver. Tots els mitjans de comunicació han creat unes espectatives quan han sortit que després no s'han realitzat. Quan va aparèixer el vídeo jo estava estudiant periodisme i semblava que el ciutadà seria productor de les seves obres. Això ha acabat sent les filmades de caigudes etc. Si feu zapping en hores punta veureu com ha acabat la televisió. Internet va despertar una eufòria sense límits, però internet és un instrument molt poderós. Aquests mitjans ens fan ser més com som; si un vol aprendre provençal internet li servirà, i si està interessada en la pederàstia, també li servirà. Em sembla que funciona com Baudelaire, als Paradisos artificials, deia: L'home dolent esdevé exacrable, mentre que l'home bo esdevé excel·lent." "El blog pot ser molt interessant o molt lamentable." Tres tipus: el generalista, l'umbilical (avui m'he aixecat tard) i l'especialitzat (el més interessant)." "Hi ha un problema que és la virtut que és que no hi ha filtres, no hi ha l'editor ni el cap de redacció". "L'experiència que tinc d'articles i llibres que he volgut publicar i no he pogut és que a la llarga agraeixo que no m'ho hagin deixat fer" "La censura és un terme d'origen religiós però bàsicament polític. " Pagès parla bé, mirant el públic i gairebé sense llegir. Es grata l'esquena un moment. "Ser famós ha passat a ser una espècie d'insult. Als setanta podies comprar al quiosc les revistes que parlaven bé d'ells. A finals dels setanta "Sal y pimienta" ho va trencar: es dedicava a buscar facetes desagradables, obscenes de la gent que volien que parlessin d'ells. En una tercera fase, quan l'esfera dels famosets s'eixampla, apareix el circumstancial: algú que no sap fer res però és famós. Aquests els esquarteren en públic, i això té un interès comercial. Això finalitza en els talk shows nocturns on un home amb un micro va pel carrer i se'n riu del ciutadà que passa pel carrer. O sigui que com que no hi ha cap límit, passant pel carrer pots ser víctima d'un d'aquests entrevistadors. Hi hauria d'haver alguna frontera, en els blogs? Entre la llibertat absoluta actual i la censura, hi ha algun punt entremig? Hi ha alguna responsabilitat exigible a una persona que penja notes a internet? Quins límits? La veritat? L'atac personal? Podem ridiculitzar tots els escriptors? Tots els que surten a la televisió? Es pot exigir alguna cosa semblant al gust? Pot ser que la blogosfera acabi semblant les televisions privades. Quan es va produir la pròrroga de Jiménez Losantos, algú va invocar la llibertat d'expressió." Intervenció brillant, jo diria.
    Desclot: s'excusa per la veu i llegeix. Diu que havia llegit el Quadern gris i això el va motivar. "Ara em fa molta mandra de tornar a llegir-ho." Explica quan va estar a Anglaterra. El dietari va acabar al calaix. Al cap de cinc anys, amb una mica de "benevolència paternal", va pensar que se'n podrien aprofitar algunes pàgines. Neix la filla. Remprèn el dietari. "Amb la publicació vaig donar per tancada aquella experiència. Em sap greu de confessar que no n'he pogut escriure més." La causa: la dificultat professional. "No haver portat un dietari de la meva traducció de Petrarca sempre m'ha sabut greu." Desclot llegeix a poc a poc, poèticament, amb els folis aixecats amb la mà, remarcant les síl·labes, com si recités. "La memòria és un atuell de vidre molt fràgil que amb prou feines recorda ombres." Per acabar, una anècdota. Fa unes setmanes va visitar una escola d'aquí, on havien llegit llibres seus. N'havien fet treballs. Els més petits, dibuixos. Els més grans, de secundària, havien treballat el gènere i havien elaborat dietaris. "Per això sol ja valia la pena haver publicat el meu dietari."
    "Tractaré de ser molt sintètic", diu Alonso. Avisa que el seu llibre no el trobarem. Ni a Barcelona ni a València. Remprèn la idea de la distinció entre la bona gent i els escriptors professionals. Diu que ell ni és bona gent, ni és escriptor professional, però ha escrit un dietari. Es pregunta on el posarem. Rebat Piqué: "quan estic sol és quan més em menteixo a mi mateix. No sé si té influències del catolicisme, del protestantisme o del romanticisme, però ho faig." Un bon amic, "són els més impertinents", va furgar calaixos i m'ho va fer editar. Obre el seu llibre i llegeix.
    Hi ha una noia - la que abans comptava amb el bolígraf - que continua prenent apunts. Un senyor de la tercera fila mira ostentosament el vitrall de sobre l'arc que emmarca el petit escenari.

És Piquer, amb erra. Piqué és algú altre, em sembla que un polític. Entesos? Piquer, com un verb en segona conjugació. Demano disculpes i certifico que la descripció de l'estampat d'Eva Piquer que apareix als comentaris l'ha picada ella mateixa i en aquest mateix teclat.
    Cafès, pastes i abundància en una taula parada al claustre. Diverses persones me n'ofereixen. Moltes gràcies.
     La gent va entrant a la sala, es fan provatures del micro (miren de fer-li perdre el so capellanesc.)
    - La feina més agraïda, o la més desagraïda? - aquesta veu... Sam Abrams!
    - Agraïda, home, agraïda!
    La meitat de gent encara és a fora, la taula ja està ocupada.

Molt bé. 11:30. Cassany acaba. Aplaudiments. Ara comença Piquer; just en el moment que, segons el programa, hauria d'acabar. "Hola? Se'm sent bé? Intento apropar-me així? Em diuen que parli un quart d'hora el màxim. Em sembla que ho aconseguiré." Somriu i mou les mans. "La bona gent i els professionals de la ploma" (amb ela) ha dit abans Cassany, i ara Piquer ho agafa per aquí i diu que això deu significar que els professionals de la ploma no són bona gent. Sospita inquietant. Piqué cita Piglia, "l'admirat Ricardo Piglia" que diu que un quadern sempre s'escriu pels altres. Piqué ho rebat. Diu que hi ha gent que ho fa per "autoexploració".
     Desconnecto del discurs i miro de pensar (uns cascos ailladors, necessitaria: primera referència a Anna Frank), miro de pensar, però no hi ha manera, car no estic acostumat a picar en aquest ambient (Piqué ara es refereix a Primo Levi, i avisa que té uns diaris d'infantesa, uns quants, i que segurament aniran a les escombraries, cosa que no acabo d'entendre. "Aquest és un diari personal, respecteu-lo, sisplau", deia al dietari; i també deia que volia un telèfon a l'habitació, quan "encara no hi havia mòbils". Amb això Piqué continua rebatent Piglia. Diu que "tot i ser escriptora" es considera bona gent, de manera que no espia el dietari de la seva filla. Tema de reflexió.), miro de pensar pel meu compte, però està clar que no és el meu paper. Piqué ens fa saber que Sòria és aquí i que ha tret un dietari, al qual se m'ha personalment referit ja molt elogiosament Subirana abans d'entrar. En llegeix trossos. "Sub espècie del gènere", repeteix Piqué, parlant dels blogs ("amb ce o ge final, atenció, tant se val"). "Els autors escriuen per ser llegits" "L'autocensura és per força més gran" (sic) "sempre hi ha la possibilitat de fer-ho anònim" "m'han dit que hi comença a haver dietaris amb candau" "tot fa pensar que els autors de blogs tenen molt de temps" "es passen hores penjats a la pantalla controlant el nombre de persones visitants, i n'hi ha que tenen estratègies per captar els que busquen en els buscadors paraules de webs eròtiques" "els punyals hi viatgen a velocitat de mòdem" "la meva rutina diària: abans i tot d'anar al labavo, quan m'aixeco, miro els diaris i visito alguns blogs" "visito blogs per curiositat, inercia, feina i por que parlin de mi i malament" "Flux, Oi, Totxanes, Paraules i dies, Violinista Celest, Mails per Hipàtia i el Llibreter" "Un punt i a part mereix Notes al Marge. S'ho ha fet venir bé per tenir protagonisme en aquestes jornades." "El liquida després de 3,5 anys, pim-pam-pum" "Demà ens ho explicarà de viva veu" "Jo li vaig escriure un mail i em va dir que no era cap broma." Llegeix el mail que Miró li va enviar "no tinc ganes de frenar, sinó de fer net". Conclusió: "fer blog també és una cosa que crema" (aplaudiments a aquesta primera referència a les Notes.) Ara em sembla que ens donen esmorzar.

Tenim Eva Piquer mirant-se les mans mentre Cassany cita Gil de Biedma: "esclavo de mi maldito diario. Un vicio vergonzozo." La gent va prenent apunts. S'hi està fresc. Les arrecades de Piquer brillent desacomplexadament. Atabalador això de tenir un tècnic aquí voltant, i de tenir problemes tècnics. Empipador. M'estic perdent aquesta intervenció tan interessant. I vosaltres també. I no us puc ni posar un link perquè us distragueu, perquè no en sé. A veure si algú m'envia pels comentaris un link amb un blog que vaig trobar l'altre dia del futur rei d'Espanya, encara embrionari, escrit des de l'úter (com es deia? Alguna cosa de Covadonga). Doncs sí. Cables, gent pululant per aquesta taula on sóc. Dramàtic blog. I Cassany anar exposant, i jo perdent-m'ho. "Una ja impossible organicitat" Mirem de penjar una foto. La que he tirat ha sortit negra. Cap més. Cassany porta bigoti i ulleres. Doncs sí que el so dels altaveus ressona amb el punt just d'una missa. És l'espai. L'espai claustral. "Aparentment sense impostura... Allò que diuen que quan ens trobem sols... És una pura il·lusió de l'esperit" (al·lusió planiana?). Cassany cita Kafka "no ho hauria d'haver escrit, això, perquè, fent-ho, sento odi pel meu pare, i avui no m'ha fet res." A veure. "La contínua interrogació sobre el sentit i la forma que pren el diari". El final de cada frase es perd en l'eco petit de la sala. "Faig escriptura de la lucidesa o faig escriptura del subconscient?" Doncs no ho sé. Faig escriptura del que puc, i encara ajudat per un tècnic. Es fa el que es pot. Generalment.

I, pitjor, bateig de Mac. Mai he portat un blog. Ja es notarà. Demano excuses. La sala és quadrada, una mena de capella amb una única entrada que dóna al claustre. 64 cadires negres i cinc a la taula.
    Començant per l'esquerra: Izquierdo, Partal, Subirana, Bou. Partal presenta. Una quarta part d'ocupació. Una noia compta el personal assenyalant amb un bolígraf. Entra Sam Abrams. Els altres, no els conec. Hi ha dos altaveus però no emprenyen. Partal presenta l'edició de Homersea "llegit a la pantalla és diferent que llegit en llibre". Bou, americana fosca, camisa blanca, el tallat més formal de la taula. Ha estat dels primers d'arribar al claustre. "Reflecteix molt bé el moment de trànsit, de crisi en què ens trobem. Va ser Roland Bartres que va fer una duríssima crítca del text de dietari..." Bou s'ha posat les ulleres: "breu fragment d'un dels nostres dietaristes que dissortadament no ha pogut assistir... ".
    No puc continuar sense fer notar (atenció: el nom de Pla apareix per primer cop, en boca de Bou. Entra una altra persona, barbeta i ulleres; hi ha gent que pren nota), no puc continuar sense fer notar que per dir-ho suau decoren aquesta mena de capella on som tres grans fotografies retocades, tres personatges grisosos, malcarats (atenció, Bou: "JV Foix deia "m'exalta el nou i m'enamora el vell")
    Pren la paraula Izquierdo. M'havia equivocat. Reprèn àgilment el vers de Foix; "l'espai on ens trobem és el punt de creuament entre la vellúria i la novetat." Em presenta ara mateix. Alguns es giren. Sóc al fons de la sala, en un recó. S'hi està bé. En una taula. Es veu que no podrem tenir connexió directa, cosa que vol dir que jo pico i després el tècnic s'ho endú a peu a un altre ordinador. Ja se sap. La llàstima són els comentaris, i tant. Però jo parlava dels tres retrats. A la paret de la dreta, un rostre com flagel·lat, que Partal m'assegura que no és Barnils. El més visible, però, és el retrat que hi ha darrere de la taula de les ponències, que miraré de retratar. És un nadó. Té els braços aixecats, i no se sap si balla sardana o, per la cara, si l'estan crucificant. Excusen la seva presència Pons Pons i Ràfols Casamada. Subirana.
    Izquierdo parla amb el bolígraf a la mà. "Estem intentant subratllar el protagonisme dels escriptors. No anem a buscar grans masses sinó posar junts els generadors de la matèria bàsica, de la literatura; els dietaristes tradicionals amb una nova subespècie que hi té punts de contacte..."
    Fins ara.