Rovira: "Si vols disfrutar jugant al futbol necessites una porteria. Lo divertit és que hi hagi porteries. Xutar pilotes no té res a veure amb la llibertat. Té a veure amb la mandra." Piera: "Jo la llibertat no sé ni si és un valor. Enyoro el pecat per poder transgredir. Pecar és molt més plaent que no pas fer-ho sense pecar. No em sent lliure, em sé lliure. Vaig deixar de ser funcionari. Hi ha generacions i generacions que volen ser funcionaris. Jo hi vaig renunciar. Tan ric és el que tot li sobra com el que tot li falta. I ja està. Crec que la llibertat fa molt temps que la sent en mi. Faig lo que em dóna la santíssima gana. Jo he fet molts viatges pagats per la Generalitat, si ara us toca a vosaltres, és llei de vida" Miró: "No sóc el representant del bloger anònim, perquè he plegat. Ja sabem que Jaume I va ser el primer que va fer dietaris, jo dec ser el primer que anuncia que plega. Jo els defenso els blogs, però n'estic bastant fart. Internet té una incomoditat, també, que és que ningú escriurà cent pàgines perquè es llegeixin a internet. Llegir més de tres ratlles en pantalla fa mandra. Llibertat? És més lliure el paper, en aquest sentit." Piera: "La llibertat és que no et controlen. Que ningú no et mane. I poder fer el que creus. En el temps que em va funcionar internet, jo estava tot illusionat, perquè m'agradava escriure cartes, tot i que fa molt que no n'escric. La primera carta que envio veig que això no és! Et responen rapidet i breu! Si són notícies puntuals no m'aprofiten res! Jo només vinc a Barcelona per a fer aquestes històries. No vull tindre tanta informació. Jo la informació me la fabrique jo, davant la meva vida, la resta no m'interessa, o sí. Si ara jo m'ensinistre en tot això, perquè els amics em diuen hauries d'entrar per veure què diuen de tu, i a mi què..." Subirana, des del públic: "Què faràs, Miró, amb el material que has anat penjant. I a Roig, en cap moment tens la temptació de creure que el que escrius és literatura?" Miró: "És curiós. Jo havia mirat un full on hi havia l'estadística de les paraules escrites, són l'equivalent a 3000 pàgines, que sense cites deuen ser 1500. Alguna cosa se'n deu poder fer. Rellegir-ho, però, és profundament desagradable." Izquierdo fa la pregunta arribada per comentaris del Violinista Celest. Miró: "Puc prometre solemnement que com a mínim fins al 28 de desembre no n'obro cap més." Roig: "No, no és literatura." Rovira: "Em fa l'efecte que la diferència és que vosaltres escriviu en directe i que això us sembla un avantatge. A mi no m'interessaria gens. Són coses diferents. Per mi és una manera d'estar sol. Són maneres diferents de fer. També tinc els meus dubtes. És bastant difícil que una cosa surti a la primera. Però són coses diferents. Tomàquets i pomes, coses diferents." Un senyor del públic: "En aquests dos dies hi ha hagut més que una confrontació un conflicte present arreu, molt conegut: el de joves i vells, tradició i modernitat. Els que fan blogs parlen des de la modernitat, els altres una manera clàssica. Jo, com es veu, sóc una persona adulta, però tinc una atracció per internet. Jo sóc professor de literatura i els meus estudiants i jo hi estem interessats. ELs meus estudiants ho segueixen per viaweb..." Una salutació del blogger als estudiants d'aquest senyor, que continua: "No sé si l'anonimat no m'agradava més que haver-vos conegut. Això m'ha passat amb escriptors. No ho dic en un sentit negatiu; un anonimat era garantia d'alres coses. Algun estudiant m'ha fet veure que els blogs eren una cosa contra les jerarquies. Jo ara me'n vaig que els blogs estan creant jerarquies. Tots heu fet escarafalls abans de venir i de dir la vostra poètica: però tots l'heu feta i tots heu vingut a explicar-la. S'hauria d'haver eliminat el discurs joves-vells i obrir-ne un altre: tots sabem que el mitjà determina la nostra expressió. Com modifica el nostre discurs la manera que l'escrivim. Els blogs són una nova manera d'escriure, una nova estètica? A internet penges les coses directament, fàcilment, però perds la capacitat d'anar a buscar-ho pel teu compte." Demano disculpes perquè se sent fatal i no puc garantir l'exactitud de la última intervenció. El blogger de El Llamp. S'aixeca, es posa al mig del passadís i parla sense micròfon (gràcies): "Per al·lusions, per això del llamp. He vist com es feien diaris i llibres amb els caixistes. Quan va venir el món de la fotocomposició es va perdre moltíssim pel que fa a la qualitat. Amb els PCs, els Macs són una altra història, encara hi hem perdut més. En els últims 50 anys tot ha canviat. Editorials com Planeta han despatxat tots els correctors i ara els han de tenir uns altres. Les noves tecnologies ens fan perdre coses; no a cada bugada un llençol, sinó l'eixovar sencer de cop. Pere Rovira, sembla que tinguis la por de l'obrer del dinou davant la fàbrica. Però el que té ofici sempre podrà exercir el seu saber. La revolució de la cadena en sèrie no té cap interès. No hi veig la confrontació. Entenc que algú decideixi que no li interessi. En general, les transformacions apareixen de manera hipergeomètrica (...). Rovira: "M'agraden els llibres com a objecte i faré el que pugui perquè no desapareguin. Jo tinc moltíssims llibres a casa. Un llibre és molt més còmode. No penso disculpar-me per defensar els llibres. Penso plantar tanta cara com pugui. Si m'ha de posar agressiu m'hi posaré (...). Certa discussió entre el públic perquè el del Llamp ha passat a Mesquida. Piera, parlant amb el ventall a la mà: "Crec que a hores d'ara jo tinc el privilegi de collir cireres al meu hort i arreplegar els ous de les meves gallines i escriure com em dóna la gana. El món ha canviat molt, i tinc avantatges, però sóc un privilegiat perquè sóc un antic." Cabot: "És una tonteria però ho diré: els bloggaires també llegim. Ell és un privilegiat perquè té una aixada i jo perquè tinc un blog." Mesquida, que fins ara ha batallat per tenir el micro, i potser per això se'n va fins a la primera fila, es gira i parla a tothom: "Sa pròxima vegada cerquem un local sense dificultats. M'he assegut al costat de Toni Sala per poder seguir què deieu. Sa crònica d'avui serà molt divertida, de vegades ell em preguntava i jo li deia el que em semblava sentir. M'ha agradat molt el que han dit Alonso i Borràs. S'ha de preparar ja una nova trobada. Hi ha hagut un divorci entre la gent que escriu. Tots els que escrivim té consciència del llenguatge, collons, sigui un dietarista clàssic o sigui un blogger. Sa primera cosa és sa consciència! Això dels escriptors que no escriuen, deixem-nos d'òsties, és una collonada. Aquí hi ha hagut un divorci entre blogs i escriptura! I evidentment el fet d'escriure en una pantalla marca, però no hi ha dues escriptures germanes, com hi ha sexualitats diverses, cada sexualitat és única! S'única cosa que jo volia accentuar és que els escriptros catalans antics, Villatoro, Susanna, Riera, tenen com un tancament. S'han d'obrir! No els llevaran pas sa feina! En es cas meu m'ajuda perquè faig una cosa que per escriptors com jo que som antics i que hem arribat aquí com Isern, amb sa patera..." Gesticula, cita, fa bromes, el públic riu. Continuem: "aquella poeta que vaig conèixer em va explicar sa seva manera d'escriure, m'interessa molt sa seva manera d'escriure, i ella me va dir que escrivia sempre sempre de cop i que no corregia mai. Jo vaig quedar esgarrifat perquè els seus poemes eren molt bons! He començat a practicar. El blog seria aquesta pràctica que pot dur a una gran consciència del llenguatge inèdita. Gràcies." Aplaudiments i, fins i tot, algun bravo. Una noia del públic: "Hi ha coses publicades sobre paper que han esta fetes a raig i hi ha gent que hi està mesos. El suport no determina... L'escriptor de blog penja gratuïtament i que el que edita en editorials va més a la seva?" Borràs: "Tot el que he dit ho he dit des d'una profunda estimació a aquest art antic del llibre, però la realitat és la que és. El llibre costarà molts diners d'aquí uns anys i ens hi hem d'anar acostumant." Izquierdo: "Alguna última qüestió?" Rovira: "Jo sé que si l'editor es juga els calers amb mi és que tinc lectors. Penso en la gent però també penso que s'ha de ser... S'ha de ser un bon treballador i procurar fer les coses bé. Em sembla repugnant la mala literatura i ningú em convencerà que la mala literatura no porta misèries, desastres i confusió. En això els ecologistes sí que haurien d'evitar que es tallés cap arbre per publicar merda." Piera: "No he volgut mai fer-me ric escrivint (...) M'he dedicat a això (...) Vaig començar a escriure en català a 62 (...) Sóc una persona que li agraden certes fidelitats i aquí estic (...) Els diners vénen, apareixen, m'és igual qui me'l done, el que m'importa és la vida (...) Quan veig un llibre (...) M'agrada estar en un monestir perquè tinc una sèrie de complicitats (...) Si puc trac el màxim de diners possible (...) Arriba fins on puguis (...) No necessito els diners per viure ni per ser qui m'agrada ser (...) M'agrada molt apoiar a la gent jove (...) Hi ha gent que es pensen que després de mi el diluvi i que pa xulos ells (...) Millor el tort en el país dels torts, no, no em surt la frase (...)" Miró fa una petita confessió "ridícula, i és que a mi em van encarregar un llibre i quan vaig veure que podia arribar a final de mes sense fer-lo, doncs no l'he fet. Per cert, em sembla que sí que hi ha molta merda a internet, però que allí ens la juguem, i és molt respectable." Roig: "L'oposició és entre bona i mala literatura. No és que el llibre per principi sigui bo. Pots triar, tant a la llibreria com a internet." Cabot: "Gràcies a la tecnologia ja no es pica a la pedra." Rovira: "Estem demanant tecnologia en aquest monestir" Algú del públic: "Sí, i no se sent!" Piera: "Cadascú és fill del seu temps (...). Rovira: "No hi ha ningú d'aquí que tingui collons de fer una pedra com aquestes que aguanten aquest monestir. I això és una tecnologia acollonant." Izquierdo tanca la sessió. Dóna les gràcies pel "clima d'estímul que s'ha generat". Aplaudiments.

Miró rebat: "Això que escriure fa patir... No és una condició necessària. No és un mèrit ni un demèrit repassar molt. I què si internet és immediat?" Rovira: "Si a mi em sembla bé. Com si no escrius." MIró: "La màquina d'escriure feia mandra. Jo sóc capaç de detectar moltes frases escrites amb màquina d'escriure, començades i que s'haurien de deixar, però es continuen per mandra de refer-ho. L'eina d'ara és millor. La immediatesa no em sembla preocupant. (...) Una cosa és escriure perquè t'ho paguen i una altra escriure perquè s'és escriptor. Això em provoca un rebuig intens." Rovira: "Els escriptors són escriptors perquè escriuen." Miró: "Hi ha escriptors que no escriuen." Diguem que ara mateix el to s'ha escalfat una mica. Rovira: "Això és un gilipolles, no un escriptor. Jo quan he parlat de la voluntat literària ho he fet perquè vosaltres heu dit que no en teniu. Què passa. Vosaltres no en teniu i jo sí. Què et creus, que perquè escrius sense voluntat et sortirà millor?" Izquierdo: "Què vol dir escriure bé?" Piera: "no hi ha receptes. No importa si t'ha costat o no. Jo no he patit mai escrivint i no sóc massoca. Escric perquè em sento dotat. No me'n canso ni m'avorreix. Si damunt em paguen... Jo no tinc cap confiança ni desconfiança a priori. Hi ha frases o textos que el primer dia ixen perfectament i ja no els toques més i n'hi ha que a l'endemà les pots perfilar una mica més. Jo crec en la inspiració. No tinc cap fe, ni en Déu ni en ningú. Jo escric, me'n vaig a dormir, i l'endemà miro si m'agrada o no. No crec que hi hagen receptes ni receptaris. El que importa, al final, és el resultat. No pretenc que agradi a tothom. Cadascú que faça el que crega que ha de fer. I ja està. La valoració, en un país on no hi ha premsa ni altaveus ni res... Els escriptors valencians escrivim, està bé que ens convideu, i d'aquí quatre dies tots calbos, tururut. Jo em vaig acostumar a escriure a mà. La màquina d'escriure venia després. Taca-taca-taca... Quan ho tenia fet en feia una altra, i sempre m'agradava dur el text com més net millor a l'editor. Amb la cosa electrònica les coses comencen a canviar, això em genera desconfiança. Per això ho deixo reposar uns dies, perquè el temps ens treballa a nosaltes, jo no sóc el de fa trenta anys, i ens treballa els textos. El temps s'ha de deixar passar. S'ha de deixar l'efervescència creativa, fins que te'n fies, llavors es dóna a tercers. Perquè hi ha una altra cosa, jo sempre he donat els meus textos als amics de confiança. És a dir, si a mà a màquina o a internet, això senzillament cadascú és fill del seu temps i això és una cosa natural i normal i jo de fet ja no sé escriure a mà, i jo crec que les paraules és distint si s'escriuen al ritme de la mà o no." Miró: "Quan una cosa l'escrius a mà i la passes a màquina, resulta que allò que era bonic a mà no ho és a màquina?" Piera: "Hi ha moments que està més inspirat. Hi ha d'haver una inspiració. Com deia Picasso, la inspiració que et pille treballant. De vegades sóc al llit i em ve una idea i si no la recordo la perdo. L'excés de retoc existeix. Hi ha la cuina i cada maestrillo tiene su librillo, i si tu tens el blog i et funciona doncs bé. Però el que jo faig no té perquè agradar-te. Els escriptors lo únic que volem és carinyo." Nota del blogger: fa unes setmanes, Miró va fer una crítica literària a el País sobre el llibre més recent de Piera. Izquierdo: "S'ha anat repetint una certa fascinació per la llibertat dels blogs, en aquestes jornades: Piera i Rovira, s'han sentit limitats pel mitjà?" Rovira: "Al contrari. He escrit el que m'ha donat la gana. fent-ho tan bé com m'és possible, però mai m'he sentit en absolut..." Interrompeixo aquí la transcripció per penjar-ho. Continuarà.

Arriba el moment. Tothom al cas. Què dirà, com ho dirà, ho dirà?
   Comença Cabot. Llegeix: "Ho faré breu. Sóc conscient que és l'hora de la becaina. No hauria dit mai que acabaria..." Riu. "No hauria dit mai que dels comentaris pocasoltes que faig se'n pogués dir literatura." "El cançoner és un blog anònim. Com la Rocío Jurado amb ulleres a l'aeroport de Barajas. De fet podia haver posat el meu nom i no vaig fer-ho. No pas per amagar res. Jo explico el que puc explicar: res de feina ni de questions domèstiques. Es diu que els blogs catalans (i el Canóner ho és, perquè viu i treballa a Catalunya)..." No continuo transcrivint perquè va com una moto, i espero, i des d'aquí l'hi animo, que ho penjarà. Diu coses divertides: li sembla que el Marc Álvaro apareix en cinquanta blogs. Diu que ho fa perquè vol i que el dia que vulgui farà com en Miró o el Sardà i plegarà.
    Atenció: Piera, a la taula, agafa el relleu de Mesquida en la qüestió del ventall. Ara és un ventall de color rosa.
    Cabot frena en sec i acaba. Se sent un "molt bé", del públic i arriba el moment Miró.
    Aquí el tenim. Miró: "la cosa de la poètica... Vaig començar el blog fa 3,5 anys un dia que venia de copes i no sabia què fer. No tenia son. Els rotllos que fotia als amics per email ara els posaria al blog. Aquí comença i s'acaba la poètica. L'únic impuls és la grafomania, que és una malaltia; tots els escriptors són grafòmans però no totes els grafòmans són escriptors. Això és tot el que tenia per dir. Però s'ha d'ocupar el temps i parlaré dels blogs que m'interessen, i que no són literaris, i que no trobo en català. Exemple: un blog americà que té 451.000 lectors precisava una notícia del NYT. Va fer notar que una notícia que hi sortia era de feia dos anys. El periodista aludit va dir que ell no contestava individus que signen amb un nick. Va dir que aquell blogger no sabia què era un diari. A mi em recorda el comentari d'Aznar sobre les "xapas": què m'han d'explicar. Molt bé. Doncs alguna cosa explicaran. Una de més actual, del 21 de maig. El País publica a la versió digital una foto amb "el fallecido Adolfo Suárez" Això indica amb quin rigor es fan les pàgines d'internet a Espanya. La última notícia és de El Mundo del 27 de maig, que jo vaig penjar al blog abans de suicidar-lo. L'existència d'una maquineta que actualitza els blogs tota sola. "Si no estás. El blog escrive por ti". O sigui ho van donar com a notícia, s'ho van creure! Si aneu a la web de El Mundo i hi poseu autoblogger, us envia a una notícia que no existeix: l'han treta. Vivim en l'alegra incompetència digital. El paper que juguen els blogs catalans és molt escàs. A mi tot em sembla molt respectable, ara, trobo a faltar uns altres blogs en català. Hi ha una esperança. La vaig trobar diumenge a la nit. Un blog escrit en una llengua que parlen molts catalans i que espero que tingui una representació al festival de Frankfurt. És un blog que no podrien escriure mai Bush ni Maragall: "O dia era impresionante", Touriño, un blog en gallec". I calla. I no ha dit el perquè. Tot i que se l'ha entès perfectament.
    Piera: "No tenia ni punyetera idea dels blogs abans de venir aquí. Fa molts anys que em vaig retirar del mundanal ruido de la ciutat de València. Visc en una vall paradisíaca a les muntanyes. Em vaig posar internet, però un llamp em va fotre el mòdem i com que jo sóc antic i crec en els senyals divins vaig pensar que allò no anava per mi. No tinc correu electrònic sinó cartero electrònic, li porto el disquet a un amic i ell m'ho envia. Però a partir del debat d'aquests dies és un tema que em va interessant. (...) "Vaig decidir que lo meu era ser poeta. Sempre he entès la literatura no tant com una ficció com com la fascinació per això que es crea. A partir d'aquí jo no he fet mai un dietari, he fet coses en primera persona, jo he sigut molts jos, sóc gèminis i per tant em transformo molt, de xiquet tenia a la meva habitació un armari amb una lluna i em mirava a l'armari i jo crec que tot això són imatges del que és la literatura. Acabes construint uns textos que a força d'us, treball i dedicació acaben per esdevenir art. Primer feia versos, a partir d'aquí, el dietari m'interessa en tant que ijntenta retenir el temps, i el pas del temps treballa el text escrit. El text ha de demostrar si supera o no supera el temps. Per això jo vinc d'una època que li pegava a certes coses més que ara, fumava bastant, vaig aprendre una fal·làcia, per exemple, mentr escrivies et semblava meravellós, però l'endemà ja no t'ho semblava. Per tant la immediatesa és un meu reparo. Per la resta, em sembla que les actituts són semblants entre blogguistes i dietaristes. Podria entrar-hi, però com que visc en aquesta mena de cel·la monacal sense monestir, el monestir és la natura, no em fa falta. Tinc una formació bastant orientalista i la finestra i les muntanyes em diuen el que m'han de dir, jo sempre he cregut que la cosa és del color del cristal con que se mira, o sigui que he anat a la meva, per tant em mantindré fidel a la meva manera de ser i no em funciona massa bé tot això d'internet, perquè també des del punt de vista literari sempre m'han agradat aquestes literatures barrejades, heterodoxes... Hi ha textos en els meus llibres que són dietaris i d'altres que no, m'agrada el viatge i he acabat descobrint que no està gens clar què és real i què no; hi ha coses que el lector pren per fals i jo sé per partixen de la realitat, per exemple un meu personatge absolutament real que en mi ha existit però que al lector li pot semblar una estracanada, és a dir, tot val si el resultat és bo. No crec que hi hagi mètodes, obras son amores y no buenas razones, i al final tots acabarem a les calderes d'en Pere Botero, trobo que la vivència de l'efímer sistemàtic, no hem d'aspirar a grans coses en el futur perquè el futur no existeix, tothom que faci el que ha de fer, si li paguen millor, si ho pot fer debades també estarà estupendament bé, perquè tot això no importa, importarà el resultat, i si el resultat és bo, doncs, ha valgut la pena, i si no, doncs no passa res."
     Roig llegeix: "Demano disculpes pels quequejos,perquè ja em costa no embarbussar-me a l'ordinador... Fa cinc mesos que porto el blog i em sento un estrany aquí, i a la blogosfera, però això sempre m'ha passat. La xarxa dóna un espai per la meva veu. Un espai perquè no em senti tan sol. (...) Efecte Jauss no comença fa cinc mesos, però quedava en carpetes o arribava a poques persones." Esperem que penjarà el text al seu blog. És un noi vestit de fosc, amb barbeta i ulleres. "L'efecte Jauss parla de literatura. Escriure és escriure i escriure, i per això cal temps. La meva poètica és una poètica de l'esgarrapada. Potser és un gènere nou, no ho sé. Hi trobo a faltar alguna cosa, als blogs. No vol dir que no hi hagi escriptors o blogs que dius, noi, però és una cosa de temps. Suposo que les relacions entre lectors i autors canviarà." Diu: "A mi el que m'agrada és llegir. I llegir vol dir agafar un llibre. Que el blogejar no ens faci perdre el llegir, perquè si no, perdrem l'escriure." I acaba amb aquesta bona idea (jo trobo).
    Jo no diria que faci calor. Però ha aparegut un altre ventall entre el públic, el primer ventall femení: una noia amb camisa de quadres de colors. També hi ha un senyor que es venta amb un foli, a la segona fila. Però Mesquida té el seu ventall endreçat. Piera també.
    Rovira: "Jo em pensava que un blog era..." fa el gest d'arrencar fulls d'un bloc. "Jo tinc un fill que em va ensenyar què era. No crec que un hagi de demanar excuses per no sentir entusiasme per aquesta activitat. Internet m'avorreix, és més, no he aconseguit ni que funcioni. Un llibre l'obres i s'obre, però la meva experiència amb aquest tinglado és que si tot anés així el món estaria en perill."
    A la vora meva, una veu femenina comenta: "cadascú té les seves limitacions".
    Continua Rovira: "Si jo em poso a escriure, és per provar d'escriure el millor que puc. Escriure no és divertit, és bastant fotut. Doncs per què ho faig? Respirar tampoc és gaire divertit(...) Però jo sempre procuro escriure el millor que puc, sigui una carta o sigui un llibre. Ara he escrit un llibre que amb el títol fa un homenatge indirecte a Josep Pla. Tot el que surt en aquest llibre ja ha sortit a l'Avui, de manera que també està penjat. L'Enric Sòria em va proposar de fer una col·laboració a l'Avui i jo vaig posar de condició que no tingués a veure res amb l'actualitat. Perquè penso que als diaris ja hi ha prou actualitat. Cada article parteix d'una paraula: primavera... I totes acabaven en vocal, perquè no és el mateix dir primavera que primaveres. M'interessaven els conflictes de les paraules, o sigui posava en contacte les paraules i se'm barrejaven les coses. Vai anar escrivint això, amb una voluntat literària i intentant que les qüestions personals, que n'hi han... Junt amb aquesta possibilitat de dir paraules privades en públic volia que hi hagués referències literàries. Després al cap d'uns anys vaig triar les pàgines que m'agradaven més."
    El violinista celest demana que li preguntem a Miró quant de temps resistirà sense obrir un altre blog.

Bé hem dinat. Mesquida ha demanat una altra Viña Tondina. Taula, de dreta a esquerra: Ibáñez, Sala, Serra, Mesquida, Izquierdo, Sunyol. També seia amb nosaltres una senyora que és antropòloga.
Ollé: "El blog es caracteritza per ser públic (...) Reflexiona, s'acosta a la literatura dels dietaris. Hi ha coses que els fan diferents: el dietari és diferit."
Atenció: acaba d'arribar Miró. Seu amb Serra. Xerren. Observació: Serra ja seia amb Gargallo. La filera número quatre del públic, doncs, queda així: Miró, Serra, Gargallo, Cabot, Vallès, Amat. Després ve el passadís i, a continuació, Ibàñez.
Continuem. Ollé cita els articulistes de diari que són "articles, però també retrats. Els dietaris del blog, en això, no innoven. L'únic és que no hi ha el filtre. En aquest sentit, si algun dia els diaris anessin en forma de blog, tindríem la sorpresa de veure articulistes que ara hem de llegir en castellà que ho farien en català. Una altra diferència: la immediatesa." Cita elogiosament alguns blogs: Efecte Jaus, El Llibreter... "Els blogs fan una xarxa. És una manera d'accedir a una constel·lació. " Com a creació d'un personatge pròxim a l'autora, Ollé destaca una escriptora madrilenya que porta un blog amb un personatge que es diu Gachas.
Moliner. S'aixeca dreta, parla sense micro i la gent riu. Va molt frescal. És ràpida i té múscul. Parla d'un projecte "Gran germà" dels escriptors catalans, amb la Marta Pessarrodona, Porcel, Barril, Gimferrer. La Mercedes Milà era en Jordi Llavina. Cada escriptor portava el seu llibre: Porcel el Canon de Bloom i dos llibres seus, per exemple. Els escriptors enviaven notes. "Era una cosa molt incorrecta i feia molta gràcia. Parlava de nosaltres. Jo valoro això en els blogs, que siguin divertits. Hi ha el blog més avorrit del món: avui m'he llevat, avui he mogut un dit... Em donen molta alegria de viure. Hi ha Escriptora, una noia que parla de si mateixa, aquesta cosa ridícula de comentari... Per acabar hi ha dos blogs importants. Un és el de Carles Miró, que va fer una broma incorrecta sobre un escriptor que també és crític de llibres, que és com ser puta i macarra (...) Hi sortia fotografiat amb una cinta al cap. Un dels comentaris, la gràcia és que els comentaristes poden ser tan cabrons com el que fa el blog, un dels comentaris deia... Era... Era una burla sobre la impostura de certs escriptors". Miró surt d'entre el públic i diu: "podem dir-ho: l'escriptor de la cinta al cap més Saramago igual a Josmar". "Una altra pàgina", continua Moliner, "era una que es deia Amado Mío, que va ser penjada per felicitar un escriptor que havia de guanyar un premi abans que el guanyés. Era una manera fantàstica d'acabar amb la impostura del premi. A mi m'agradaria tenir un blog, però algú m'hauria d'ensenyar a penjar-lo. Per exemple m'agradaria fer un disc, que ja el tinc gravat, de Brassens cantant Loquillo, de la mateixa manera que Loquillo en va fer un de dedicat a Brassens." Acaba referint-se a Miró: "em sap molt de greu que deixis el blog. Ens quedem orfes, Miró."
L'expectativa per la intervenció de Miró s'ha enfilat fins a dalt de tot. Explicarà els motius del tancament del seu blog o no?

Atenent diverses peticions rebudes als comentaris, demano al tècnic que em retrati a mi i que pengi, també, una fotografia de la Flaneuse. Faig notar que no conec la persona que seu al costat meu. Ni idea de si es diu Sònia, ni molt menys de si manté cap blog que es digui "Diari vermell".

Bou: "Per què blog o per què dietari?"
   Gargallo: "M'he sorprès amb la continuïtat. Tot adolescent té el seu dietari. El que més m'agradava de tenir un dietari era el fet de tenir-lo, i el fetitxisme de llibreria, les llibretes, això. En canvi el blog cada dia em sorprèn alguna altra cosa. No sabria perquè, però el blog tira més."
    Vallès: "Jo sí que escric perquè em llegeixin. També per publicar, m'he presentat a premis, però ja és una altra manera. L'aeroplà és una manera de comunicar-me. De viva veu no sóc gaire bona. El blog va ser una descoberta. Puc explicar-hi de tot. Hi ha gent que es creu tot el que dic, però s'ha de recordar que pot ser ficció."
    Bellver: "Escriure un dietari? Després de sentir en Villatoro m'ho pensaria molt, perquè no sóc pas excepcional, jo. La tensió entre art i vida crec que és present als blogs, també."
    Susanna: "No us he llegit, però veig que hi ha moltes coincidències entre blogs i dietaris. El que tu Tina deies s'assembla molt al que tots fem quan escrivim. La diferència és tecnològica. Qui practica aquesta "diabòlica manera d'escriure" agafa inevitablement consistència formal. Pla deia que no tindríem una autèntica literatura fins que no proliferi la literatura personal: dietaris, cartes, memòries... I afegia que la gràcia és que aboleix la diferència entre l'home lletrat i el que no ho és. Amb una ploma a la mà, deia, tothom és igual. Sembla que parlés de l'escriptura que vosaltres feu. Insistiu en l'estímul dels comentaris. Fins fa pocs anys, una de les coses que més m'agradava era escriure cartes. Què m'agradava: la relació que s'estableix amb determinats lectors. Recordo haver rebut moltes cartes de lectors, menys immediates que en blog, però que satisfeien igualment aquesta necessitat de resposta. I, el Vicens, com a gran comunicador, té un punt de sofista... Quan demanes crònica d'excepcionalitat. Jo crec que està bé sempre que s'entengui què té d'excepcional. Pla no va tenir una vida excepcional. És la qualitat de la mirada, el que compta. I finalment, m'he pres la molèstia de comparar el primer Quadern gris amb el de després, i el primer ja tenia una qualitat gran. En certs poemes de Carner i en determinats fragments del primer quadern, els primers Carner i Pla són millors."
     Villatoro: "No cal que siguin excepcionals en els punts a, b, c. Però millor si són dos i no un, o millor tres. Jo escriure´un bloc el dia que em facin fora de l'Avui. El que faig als articles de diari és com els blogs, per la immediatesa. M'agradaria que els articles de premsa se'm publiquessin instantàniament. Per això mai he fet llibres d'articles. La immediatesa. Escriure per l'eternitat també pot ser paranoïc. Això de ja publicarem... En un blog és inimaginable, és o ara o mai."
      Mesquida: "Jo tinc un diari i un blog. Compren que hi ha una diferència. Una cosa és el dietari íntim íntim, allà és vida o mort: la pitjor mentida és enganyar-se un mateix. Allà no m'hi enganyo mai, cosa que em bloqueja: ara fa un mes i mig que estic bloquejat i no hi escric, perquè aquest mes i mig no m'agradava el que m'havia de dir. En canvi al blog, quan vaig de puta d'aparador, sa meva moralitat és d'aparador, va dirigida a jo, però també als altres, i té una fragilitat... És un món com a experimentant, com una exploració... No ets conscient de què et passa, no ho sé, exploro."
    Ibàñez, del públic, sense micròfon: "La moralitat és la feblesa del cervell, com deia aquell. Molt interessant el que heu dit. Relacionat amb Màrius i Villatoro, que em sembla que ha arribat al nucli, Màrius ha subratllat que és una escola, i la cosa de l'autodisciplina. En canvi en Vicens, que el felicito, has anat al fons: dius que és una malaltia. Com quedem? És una virut o una malaltia? I fas servir una paraula platònica, mania, grafomania, i això ve del grec morbus, que és malaltia, i el morbo del blog que tu dius i això ho relaciono amb la gran paraula lletraferit, tenir una ferida és estar malalt, o aquesta ferida es pot anar gangrenant, es pot convertir en crònica, necròsica... Bé, m'haurieu d'aclarir això. I la cita de Pessoa no és exacta. Collons. El que escriu ja viu. L'art gràfic, la tecné, quan descobrim que dir el que dius no és no viure, Pessoa descobreix que el seu viure superior és escriure; això diu Zaratrusta... És molt interessant, aquesta malaltia, si és una malaltia, qui ens ha emmalaltit? Jo mateix, vull estar lletraferit o lletraembogit? Això és la clau de volta. Gràcies Vicens per portar-nos cap aquí."
    Borràs, des de públic, sense micro: "Sobre Serra, m'ha fet refermar en haver-lo triat com a mestre enigmista... La intervenció de Balaguer: hi estic completament en desacord. Jo he publicat "Els quaderns d'en Marc", que és anònim, malgrat que el suposat autor ... " (ben llarg excurs de reivindicació de Pedrolo, que, diu, ara faria blogs) "No veig diferència entre el paper o la xarxa, és només el suport. La diferència és en el temps, i el preu. Jo estic segur que, per desgràcia, els bloggers acabarem fent propaganda... En això que diu l'Ibàñez... Villatoro, que diguis que només t'interessen les coses excepcionals quan aquí se'ns han repartit uns textos, entre els quals textos teus, on expliques coses que no trobo gens excepcionals."
    Serra, entre el públic: "Sobre la malaltia, jo penso també en la paranoia, com d'alcohòlics anònims... Sobre l'autodisciplina, l'escriptura (jo sóc de la mà oberta: teclat) arriba un moment que és un fet físic que requereix una reescriptura. Demana autodisciplina. Conec moltíssima gent que du una novel·la a dins i que explica a tothom que l'escriurà. Però després, dur-ho a terme, demana un desgast, una autodisciplina, una decisió pràcticament professional. El que remarcava és que el blogaire s'ho imposa sense contrapartides. Això del Vicens de fer un blog si el fan fora de l'Avui... Jo no sé si tindria aquesta constància. La lletraferidura és una ferida lluminosa, sí, però després hi ha el treball. Els bloggers treballeu molt."
       Ibàñez: "Jo escric un blog perquè m'agafi l'Avui. Si vols, Vicens, podem fer un canvi."
     Villatoro: "Malaltia no contradiu la disciplina. La disciplina hi dóna sortida. No sé si és malaltia o feridura, però estàs al llit, convalescent. La disciplina no és la font sinó el camí. La font és la malaltia. La literatura és vida, però és vida estranya. L'escriptor no renuncia a viure sinó que viu a través de la paraula. És diferent, és raro. Sobre el meu tros de dietari, com a lector, mantic que els que m'agraden són els excepcionals."
      L'autor de Mig bloc mig poc: "Els que no estem tan malalts necessitem l'esforç. Ho dic a Ibàñez. Escriure és somatitzar, però va en direcció a tenir salut. És una inversió en salut. "
     Després sabrem que aquest senyor és metge: que tenim un metge entre el públic.

Bellver: "Diari de Tasmània no té una poètica al darrere, seria pretensiós. L'utilitze més com a notes. Hi apunto idees, esbosso arguments, ecètera. No és una obra acabada." "És el d0un bloc de notes que es fa immediatament públic. Tots tenim la necessitat d'explicar-nos. M'ha xocat, en Màrius, aquesta enyorança dels filtres. Tu quan parles en una ràdio pots exposar les teves dèries; això és el que aconsegueixes, també, en un blog. Buscar un editor és traumàtic, però hi ha un altre motiu: la disciplina. Jo sóc desordenat i puc fer dos posts en un dia o un en una setmana. Però saber que tinc lectors m'obliga a tenir cura del que escric. No és igual escriure privadament que escriure en públic. Jo tinc tres llibres publicats i no goso obrir-los per por dels errors. En un blog sempre pots modificar. No és exacte que els blogs siguin una cosa inacabada; el meu blog no el considero un esborrany, sinó esborranys que vaig treballant. Potser promou la grafomania, però no impedeix treballar l'escriptura." Aportació interessant, perquè torna al tema Gargallo: "No sóc escriptora ni tinc intenció de ser-ho. Descobreixo els blogs a través d'una petita nota a la revista Elle. Estava a l'atur, tenia temps, internet m'apassiona, i vaig descobrir que molta gent escrivia, sobretot en castellà, i que escrivia de tot. Em va picar la curiositat. Vaig pensar: jo també en vull un. Jo no he estat capaç de treure'm el carnet de conduir, però això vaig dir, jo també ho vull. A partir d'aquí surt la Flaneuse. És una caixa, i de tant en tant ho torno a dir per recordar-m'ho a mi mateixa. No volia fer un dietari íntim. Volia explicar allò que anava veient (...) Per mi un blog no és només per escriure. Tota la part visual, el que hi poses de tu i el que no hi poses, tot aixó fa part del blog. El blog no és només el que jo escric sinó tot el que veieu a la pantalla. Després hi ha una última cosa: per què estem aquí? Què hi faig, aquí? Durant aquests dies hi he pensat: tots els que tenim un blog, l'utilitzem com a promoció personal. Sobretot els més joves hi trobem nous amics, hi ha gent que lliga, gent que li surt feina, gent que acabem aquí... Fins i tot podria ser una tècnica de màrqueting. Les persones ens hem de promocionar. El misteri de qui era Flaneuse, descobrir-ho, no té més importància." Aportació sentida i intel·ligent. Nova aportació rellevant, fins ara no tocada: això de la promoció personal. Tot dit en una veu seràfica, per dir-ho així, fluixa però no del tot insegura. Mesquida: "Confessions d'un dietarista secret i d'un blogger públic." Ho llegeix. Confiem que ho penjarà. Ho llegeix d'un quadern, gran, provablement escrit a mà. Es refereix a Borges, llegeix claríssimament, lentament, recita. En sap, de llegir. Mesquida és un home sensible i culte. Fa metàfores mesurades. "Som carn d'exploració blogera", diu. És aplaudit. Rep el primer aplaudiment del diàleg. Susanna: "Toca començar manifestant la sensació de... Com dir-ho... De desconèixer totalment aquest món dels blogs. Ho dic de veritat: no tinc pàgina web. Sabent que serà molt difícil que jo mai m'engresqui a participar en aquest joc, em sento ja com un diplodocus antidiluvià, que encara li agrada anar amb una ploma. Però comprenc que pugui ser apassionant. Jo aquest tipus d'escriptura, durant 7 o 8 anys la vaig practicar només per mi. Tinc quaderns. Podria ser que de vell m'engresqués a publicar-les. No ho descarto. Aquells dietaris tenen la gràcia i la desgràcia de ser autèntics. No m'hi estic de comentar res. Hi ha poca distància entre jo i l'escriptura tot i que ja sé que és escriptura. A partir del "Quadern de Fornells" vaig prendre consciència del gènere: ja no té res a veure amb el que havia fet abans, És literatura, neix amb ganes de ser-ho. El dietari em permet ser agraït amb la vida. És com una acció de gràcies. Sobretot pels moments de plenitud. Des de la plenitud d'experiències sensuals fins a les abstractes i intellectuals. Aquest és l'interès màxim. La desaparició de les jerarquies entre el que és important i el que no ho és.(...) Només de tant en tant faig anotacions de caràcter vital. Últimament se m'han tornat molt abstractes, però a mi m'hauria agradat ser pintor. Un pintor fresc, directe i agraït amb els motius de plenitud que un va trobant al llarg dels seus dies: des de les natures mortes que veus en un parc; ampolles, burilles, etcètera, que en faries una pintura. Qui diu això diu la visió d'un cos. La condició de poeta em porta cada vegada més a una sensació d'esterilitat força aguda. Amb el temps es tracta justament de deixar d'escriure. Al cap d'un any si he escrit dos o tres poemes ja em sento afortunat. L'escriptura prosaica, però, em permet mantenir un vincle amb l'escriptura. Res més." Vallès: "Vaig descobrir els blogs enviant els escrits als amics. Hi va haver gent que em va encoratjar i si aguanto és perquè hi ha gent que m'hi motiva. Primer era una web, i vaig anar a parar a les Notes al Marge, a Les paraules i els dies, Flaneuse... Cada dia neixen blogs nous, de vegades no sé de què parlaré... El blog d'en Carles, en pau descansi, el blog,.. De cop t'adones que tens lectors. Em pensava que només escriuria un parell de comentaris a la setmana, però els comentaris van arribant, gent que arriba de no se sap on, gent que demana assessorament, després ve una periodista que t'entrevista i surts al diari i en una web et citen, i surts al diari i ara sembla que estiguem de moda i s'ens conivida, tot perquè hem escrit quatre rucades. Jo no he vingut a fotre bombes, però em sembla que en fem un gra massa. La immediatesa va contra la qualitat literària, tot i que em sembla que som pocs que ens preocupem per això: un seria en Carles. (...) Encara estic sorpresa de tenir un dietari i una poètica però vaig ballant el ball que toca. Hi deu haver en literatura altres casos de gent que comença així i s'acaba constituint un gènere. Diré una intimitat: ningú ha explicat com es fa un post. Què fa que parlem d'un tema o d'un altre. Potser és exhibicionisme? Primer prens nota del que reelaboraràs: la posta de sol, el vers de Baudelaire... El bloggers no fem d'això? Com que no hi ha editor, ens hi posem quan tenim un moment. Sents una conversa, te la mig apuntes... El lector del blog té menys paciència que els altres, de manera que el primer paràgraf és molt important. Penses molt el títol. Reelabores molt. Publiquesi ja ho tens. L'endemà o l'altre hi trobaràs correccions a fer, i sovint es quedarà allà. Acabaré amb la polèmica del comentaris: a mi m'han dut més alegries que penes. He esborrat comentaris perquè són responsabilitat meva. És la meva pàgina. No he esborrat crítiques sinó ofenses. " Diu que jo he inaugurat un nou gènere: el blog retribuït. Villatoro: "Hi ha dietaris que són novel·les amagades: són ficció. Hi ha gent que fa blogs que són articles de diari. Hi ha blogs polítics que són campanya. Hi ha gent que fa blogs com si fossin tertúlies literàries. Jo parlaré de la intersecció. On ens assemblem els que fem dietaris sobre paper i els que no. Jo crec que el dietarisme és una malaltia, i que això ho hauria d'haver promocionat la Conselleria de Salut. És una malaltia i jo el primer malalt. Exhibicionisme, grafomania compulsiva, viure a l'aparador com les putes d'Àmsterdam o els del Gran Hermano, o encara pitjor, la cita de Pessoa: "no viviu, escrigueu". Potser no és dietarisme sinó literatura. És la literatura la malaltia. Algú que no sigui egòlatra no pot pensar que el que escriu té interès pels altres. És "la diabòlica mania d'escriure" que deia Pla. Però el dietarisme és pitjor: un dels equilibris literaris hi està més en risc. La literatura és tensió entre artifici i vida. A la novella el risc és que l'artifici mati a la vida. En el dietari és a l'inrevés. En la mesura que és una malaltia, jo veig el dietarisme més vinculat amb l'escriptura que amb la lectura. Si em poso a escriure una novel·la, vull que es publiqui. Un poema, no ho sé. Si és un dietari, si no el publico no passa res. Em vaig passar 1000 dies escrivint cada dia per força, fan 900 folis, no tinc cap interès a publicar-los. No tinc cap pressa, si l'editor m'ho demana li dic millor una novel·la. Els bloggers i els dietaristes, en això, tenim una diferència important. No escric per ser llegit sinó per ser escrit. Això ens marca una diferència clara. (...) Haig de dir que m'interessen pocs dietaris, potser per això no m'interessen els meus. Quins m'interessen: a, els que parlen de vides excepcionals, perquè per mi la literatura i la quotidianitat són contraposades; qui viu entre quatre parets no m'interessa; m'interessa més un dietari de Guantanamo que el del treballador de la Caixa; b, la intel·ligència; c, els dietaris escrits amb una mà divina, com "El vel de Maia" de Manent. El dietari és i ha de ser la crònica de l'excepcionalitat." Aplaudiments. Anem pel debat.

"El blog concida a vomitar", però ho diu serenament i en el sentit de falta de filtres a l'hora de redactar-lo. Diu que un blog pot arribar ser mecanicista. Aquesta intervenció no l'escolto gaire bé. El ponent parla serenament, sense aixecar la veu, i el so es perd una mica. Em sap greu. Giro el cap i veig, a l'altre costat de l'arc gòtic de darrere meu, tres noies que gesticulen i riuen al claustre. Hi ha la font, amb uns quants coloms que s'hi abeuren. Una turista que retrata i una noia molt simpàtica - ho dic per la brusa - que manté jovenívolament un mòbil enganxat a l'orella i la punta d'un bolígraf vermell posada a la boca. Tornem a l'interior. Diu Balaguer: "Quan llegim un diari el llegim en ordre temporal cronològic; però als blogs ho fem a l'inrevés; comencem per avui i anem enrera." Es refereix als dietaris de Subirana. Ara, a fora, no hi ha ningú. L'Albert, el tècnic del meu costat, va fent pel seu compte. Els fotògrafs s'ha esvaït. Hi ha una calma monacal, aquí a la sala. Alguna gent pren notes en blocs. Distingeixo Ibàñez entre el públic, al costat de dos nois. Mesquida fa anar un ventall. El mantenidor del Diari de Tasmània seu a tercera fila. Algú surt. El ponent gesticula amb les mans. Una noia amb una samarreta vermella amb un tros de les mànigues blanc mastega xiclet. Molta mà a la barbeta. Balaguer s'ha tret les ulleres, ja no llegeix. Balaguer: "hi ha comentaris despectius, però llavors n'hi ha d'altres que dius, com pot saber això? O dietaris que són d'escriptors, perquè escriuen molt bé, i dius, qui pot ser, qui està al darrere d'això?" Es torna a posar les ulleres. Se les torna a treure. Parla dels bidells de la universitat: n'hi ha tres a la seva facultat i es pasen tot el dia sense feina. Es refereix al comentari de Serra d'abans. Aplaudiments i pausa.

SERRA Ens diu que té una hipòtesi inicial: si hi hagués una catàstrofe mundial i uns estudiosos volguessin saber què era la cultura catalana (referència a Frankfut: la que s'expressa en català, diu), què pensarien si només disposessin dels blogs que hi ha ara? Doncs tindrien una visió parcial i de Calaix de Sastre: un miler de barons de Maldà, diu, escrivint... (M'avisen que acaba d'entrar L'efecte Jauss. Fa mitja hora, escena següent: - Tu ets Aquari? - Doncs sí. No sóc gaire conegut. - Felicitats. Et llegeixo habitualment. - I tu qui ets? - No, jo no tinc blog, sóc lector. Fa un quart d'hora, escena següent: el senyor que ahir ja vaig fer notar que duia bastó, i que ara afegiré que també du barba, em pregunta: - Ja has llegit el meu post? - No... - Sóc el de El Llamp.) Serra va parlant, professoralment, despert, amb una energia que li és característica, Diu que llegeix habitualment Flaneuse, i la cita. Diu que aquesta noia deu ser poeta. Serra: els blogs "permeten les veus que no tenien altaveus". Una xafarderia cruiosa i intranscendent. En Serra ja no du ulleres. Es va operar la miopia. Quan se la va operar, encara feia aquell programa de llibres que es deia Alexandria. Per no trencar amb l'estètica habitual del programa, durant les últimes emissions portava unes ulleres d'actor, amb els vidres sense graduar. Serra: "els blogs són subjectivitat en estat pur, des del punt de vista informatiu." Pregunta que es fa: "Es pot injuriar des dels blogs?" Tema que ja va inaugurar Pagès ahir. "Contra qui posaríem la querella, en tot cas? Diu que l'amoina una cosa: els blogs són una gran escola de periodistes. És un molt bon entrenament. Però som a l'època dels diaris gratuïts. Hi ha bloggaires que tenen centenars de pàgines, algunes de gran interès, i que requereixen treball i talent. Tot això ho fan per què? Serà sostenible?" Doncs sí. Aquesta és la pregunta em fa gratar-me el cap habitualment. Algun blogger no va entendre una frase que vaig escriure en un diari, cobrant, encara que poc, referint-me al problema de l'amateurisme. Seria molt llarg de parlar-ne. M'estimo més seguir en Serra, que ara parla d'un blog sobre la transició. "Per què ho fa, això? No tinc resposta". I ara parlarà del cas Miró. Doncs no: parla del blog d'Orteu i altres guionistes: estan fent una falsa històrai de la SGAE. "El típic text que ells cobrarien bé si l'emetessin per ràdio." I en llegeix un fragment divertidíssim. La gent riu. Serra destaca el paper de l'autodisciplina que... (Ostres. Un fotògraf de l'Avui. Diu que a quina hora faré el blog, que em vol retratar. Esquena dreta. Mans al teclat. Mmm. Per què jo, que no sóc blogger? Piquer, hi tens res a veure?) ...Serra es refereix a les capelletes. Parla del Llibreter, que es veu que defensava Miquel de Palol, un escriptor català. Algú l'ataca, hi ha una polèmica. "Això em porta a pensar en els blogs com a teràpia." Cita el blog de Cucarella, en un moment que l'autor es queixa de Frankfurt, i parla de Quico Mira com "el pare del neoblaverisme". Serra imita els comentaris oralment el to dels comentaris que hi surten escrits: "el mitjà", diu, "radicalitza." És una idea interessant. "Es generen comunitats. Molt més proactives que les dels mitjans tradicionals. Són comunitats em temo que molt poc transversals." Parla del blog d'Arcadi Espada: diu que ha generat una comunitat gens transversal, i diu que li recorda una novel·la de Galdós, "Miau", sobre el funcionariat, i diu una cosa que jo també he pensat sovint: que la comunitat que Espada convoca és feta de funcionaris espanyols que fan els comentaris cobrant, als seus despatxos. Sobre la intimitat: "qui escriu un blog no pot dir que ho fa per ell mateix. La distància entre escriptura i comunicació és immediata. Això vol dir que siguin menys íntims? D'ençà que l'Aznar va dir que parlava català en la intimitat, el concepte d'intimitat va quedar ben tocada." I acaba amb dues analogies i un clam: "hi pot haver una pèrdua de rigor en els blogs, però la capacitat transgressora ja ho compensa. L'analogia és com les càmares de les caixes que filmen i filmen hores i hores quan no passa res. Però, quan passa alguna cosa hi són, allà." Acaba parlant d'una novel·la, The journalist, on el protagonista, adúlter, comença a escriure un dietari i acaba per deixar la dona i l'amant per dedicar-se només al dietari. Un mapa 1:1, diu, Serra, no és un mapa. En això s'estan tornant els blogs - és una idea borgiana. "I ho trobo excitant i preocupant" Ha estat una intervenció plena d'idees, que dialogava amb la d'ahir de Pagès.

Doncs bé: jo venia tan content per l'AP7, Blood in the tracks, Bob Dylan, en aquest dia assoleiat d'agost, pel Vallès industrial i industriós, pensant en l'admirable jornada d'ahir, en tot aquest món fascinant dels dietaris i molt especialment dels blogs catalans, i he entrat a Sant Cugat, i hi havia molta gespa, i molt verda, i moltes noies carregades de virtuts, i cotxets amb nens, i ja he vist el campanar, i he pensat en les hores fabuloses que ens esperen avui, en aquest segon i últim dia de les jornades sobre el dietarisme. Doncs bé: jo ja veia el monestir, el campanar, l'amplitud, la netedat del passeig, on, perquè es vegin clarament les qualitats del dia, no és que hagi trobat aparcament, sinó que he trobat aparcament fàcil, ample, pròxim i gratuït; bé, doncs el cas és que jo ja em dirigia secretament a nostro senyor per agraïr-li el dia que m'espera, quan ha passat per davant meu un cotxe d'enterrament - penjo la foto. La mare. Ai. El cotxe m'ha estroncat la felicitat absoluta que ja portava a la butxaca. I llavors m'he preguntat, i és una pregunta que llanço a l'univers internàutic, que esbatano i publico perquè em sigui resposta des de l'altra punta de món si convé, una pregunta que transcendeix aquestes jornades, i que l'amable lector preocupat tindrà temps per anar comentant mentre duri aquest blog. La pregunta que em faig i que faig a tothom que tingui inquietuds més enllà de la blogosfera i que la vulgui comentar als comentaris, és la següent: no serà que, malgrat tot i en definitiva, hem vingut a aquest món a patir?

Ara el senyor Cerverí Girona llegeix el seu manifest. Diu que no és un manifest, sinó un divertiment. Va parlant. Ho fa a darrere d'un faristol vermell, llegint-ho d'un Mac. De tant en tant, caço alguna paraula. Demana que el nou estatut inclogui una desgravació fiscal pels blogs. Doncs sí. Els blogs. Variats com la vida.

Donaré el diàleg, si puc, en resumit. Izquierdo a Amat: "El suport condiciona?" Amat: "El meu to no canviaria gaire. Formosa: "La premsa és una font de dietarisme. Molts articles tenen qualitat literària i contingut interessant. No hem de mirar el mitjà sinó el valor del text." Ibàñez: "Al final tot és escriure. Escriguis en premsa o al blog. O s'escriu bé o s'escriu malament. En el meu cas, aquest mitjà del blog és ideal. Per mi és llibertat. Hi ha una immediatesa. El meu caràcter és individualista, no soporto anar a demanar res a ningú, sobretot quan no m'ho donen. Jo agafo, escric i edito. Tros de Quòniam va ser un llibre, que va guanyar un premi literari, abans de ser un blog. Porto un any i mig i m'he proposat escriure cada nit. El més gratificant és saber que t'està llegint gent. Jo sé que m'estan llegint. La interactivitat que et dóna internet és com les connexions sinàptiques de les neurones. He fet molts amics" I en aquest moment Ibàñez saluda un senyor que ha entrat fa poc, i que una mica més i em fa tenir un collapse cerebral, perquè em volia dir alguna cosa mentre jo escoltava i picava. De tant en tant es gira i em mira, qui sap perquè. Ibàñez ha continuat parlant. Isern: "No escric igual segons el mitjà. La crítica de diari sol ser més llegida que el llibre mateix. Per això s'ha de ser modest i pensar que estàs guiant el lector. El suport genera una manera d'expressar-se." Pairolí: "Tinc poca cosa a afegir. Hi ha hagut intervencions provocatives. Es podria engegar un debat. Només vull dir que en relació al dietarisme d'opinió hi ha la idea que una cosa són la cosa menor dels articles publicats en diari i una altra la dels llibres. Això no va així. " L'home que em volia parlar ara torna cap aquí. Parla amb l'Alber. "Què c vol?", li pregunto. "Llegir un manifest, no sé, un post seu." O sigui: un altre manifest. Estarem preparats. Izquierdo: "si algú té ganes d'intervenir..." El micro va directe a aquest senyor: "Sóc Sadurní Girona, responsable d'un diccionari filosòfic personal." Em diu Toni Soler. Demana que es llegeixi una cosa que ha enviat, diu - ha arribat? No l'he pas vista. "El que no m'agrada és dipaire." Diu que volia dur un rellotge de cuina per no enrotllar-se. Un de la taula s'ofereix a portar-li el compte. "Vaig dir, coi, i entre el diccionari de Fuster i el de Voltaire, vaig dir, a veure si sóc capaç." Demano al tècnic que em retrati aquest senyor. Per si no ho fa, ho faig jo. "A males, si un comentari no m 'agrada, l'esborro. Fent ciència ficció i enllaçant amb el que deia en Toni, a qui admiro, tot i que jo sóc un bon noi, què hi vols fer-hi, això, dic les coses, intento acaramelitzar les coses, a mi m'ha servit per passar de a veure què farem a fer-ho, ser escriptor; hi ha escriptors que guanyen premis i n'hi ha que ens autoeditem, però anem a la ciència ficció, d'aquí quatre dies els blogs inclouran la videoconferència, això ja és possible, i es vendran..." Des de la taula: "Ja fa quatre minuts". "Acabo. Estic contentíssim de ser aquí i l'any que ve, tots aquí, i felicitats felicitats, jo ja havia avisat que vindria en representació dels blogaires paira, i jo li foto canya al Miró, i els hi perdono perquè per messenger es diuen moltes bestieses, però allò que deia en Toni Soler en aquell article, jo li he dit a en Miró, tu el que has de fer no és plegar, sinó arreglar-ho, això, i acabo pel temps", fa una reverència teatral i divertida, i ens dóna les gràcies. Un del públic: "jo sóc un estricte lector. Creuen que la incidència va creixent? Quedarà com un fenomen de capelletes? I l'altra qüestió, no han pensat a donar un ús comercial als blogs, és a dir, incloure publicitat?" Amat: "Semblaré una snob però no miro mai els comptadors. Jo sé que alguns bloggers estan constantment pendents dels comptadors. Hi ha gent obsessionada. Jo no. He notat augment de lectors a mesura que ha augmentat la blogosfera. Suposo que en tres anys que fa que escric, sí. Tot és molt endogàmic, igual que la literatura en general. La majoria de gent no sap ni què coll és. Sobre els sponsors, hi ha l'opció de posar anuncis. Però conec gent que n'ha posat i res." Ibàñez: "Ho he intentat, però més que res tinc publicitat per amistats, que em pagaran en espècies. Sobre les visites no és fiable. Jo tinc tres comptadors, dos visibles i un ocult. Cap dels tres em dóna el mateix resultat. M'entren dels cinc continents, això ho sé. Per això hi tinc els traductors. " Mira Isern i diu: "Si deixessis posar comentaris, encara sabries que hi ha més gent. Segons de què parles t'insulten més. Qui no ha fet comentaris anònims. No n'esborro cap, perquè una vegada ho vaig fer i encara avui em diuen de tot. Jo crec que fem teràpia virtual. Hauríem d'estar subvencionats per la seguretat social. " Saluda un noi que es diu Jordi: "Personalment, per mi no és un joc. Jo escric, jo no jugo." Jordi del públic: "dic que juguem, però seriosament. Si poses un espònsor et limites. No pots tenir la sort de fer un bon post cada dia." Veig que entre el públic hi ha un senyor amb ulleres fosques. Isern: "No sabia que es pogués saber si et llegeixen de diversos continents." Algú del públic: "Tu no la veus, però a Vilaweb hi és, aquesta estadística." Isern: "Al voltant del tema dels blogs hi ha molta adolescència mal resolta. Jo vaig treure els comentaris." Piera, d'entre el públic: "Sempre he cregut que l'escriptura és un fet de solitaris que volen comunicar-se amb altres misteriosament llunyans. No deixa de sorprendre'm aquesta varietat de noms, bloggeros, jo què sé. El que compta és el resultat final. Molta gent es fa palles mentals, en paper o en això que feu vosaltres. Els escriptors surrealiostes quan trenquen les formes exalten la bogeria i fan peregrinacions als manicomis buscant genis. Jo tenia un amic escriptor que es definia com "una puta de l'ànima". Jo crec que aquest puterio, putes o putons, que no vull fer sexisme, podem parlar de putes senyores, putes solidàries, putes mortes de gana, putes que viuen molt bé, etcètera etcètera." Subirana, d'entre el públic: "Escriviu directament els textos o els feu a part. Una altra cosa, a Pairolí: dius que les coses de política no les publiques en llibre?" Enric Borràs, d'entre el públic, un senyor que du un bastó: "Tinc dos blogs. És tota una experiència. Però sóc atípic. La majoria dels bloggers són escriptors o semiescriptors. A mi em costa entra-hi però no sóc prou expressiu ni domino la llengua. L'únic límit que imposaria en els blogs és en les pintades. Gràcies al Tros de Quòniam per la seva confessió d'allò del diari Vermell." Pairolí, contestant Subirana: "Potser no posaria comentaris polítics concrets, però generals sí. Escriure en diaris t'obliga a fer articles molt puntuals." Ibàñez: "Jo començo a fer-ho en word, però té un problema de complicació. En htlm hi ha més rapidesa. Jo guardo tots els textos. " Amat: "Escric sobre word. Per retocar i perquè si escrius sobre editor i es desconnecta m'estalvio de dir què dius en aquell moment. Aprofito per dir que m'ha sorprès i no sabia que els blogs de vilaweb tenen corrector. Aquí hi ha trampa. Ara ja sé que si algú escriu a vilaweb i fa faltes... Bé, consti que word no en té." Isern precisa això: "No el fem servir ningú, però existeix. Sobre la cuina: jo escric primer baixant el carrer Balmes a les set, que és una meravella perquè els semàfors estan coordinats i baixes directe. Escric en word. Això m'ho va explicar en Monzó. Escric en word, imprimeixo i ho torno a escriure una altra vegada." La gent xerra una mica. Cerverí, des del públic: "Jo ho penjo i després m'ho miro i ho corregeixo." De tant en tant entra algú. Vint-i-set, trenta persones entre el públic. Passa la silueta negra d'un ocell per darrere el vitrall blau i vermell de sobre l'arc que emmarca els ponents. Dos quarts de vuit. Toquen a missa.

Ibáñez: comença citant Orwell. Diu que té preparat un Manifest Blog Poètic, unipersonal. El va llegint, no el transcrit perquè confio que el penjarà. És molt poètic i transcendent. Fa servir el lèxic del món blogger. És expressiu, enumeratiu i una mica lacrimogen. Cita Wilde. "Vanitas vanitatis" Parla de l'escriptura. L'escriptura ens salva del naufragi diari. Vénen ganes de contestar-li; és una virtut que té aquest home. Parla de la solitud. De Pessoa: "quants blogs diferents escriuria?" Diu que quatre cadenes perpètues amb blog no són res. Diu que no fuma ni beu ni va amb dones. Diu: la realitat és insoportable. El món real és el món virtual, diu. Jo crec que és un discurs que alguna gent trobarà atractiu. Ara s'ha tornat un recital poètic. Referència a Pla: quants posts serien, l'obra de Pla? "Bloggeixo ergo existeixo. Nosaltres sí que som imparables." Interessant segona referència imparable. Caram, caram. Però és que som al terreny de la poesia. "He fet més amics en un any i mig que bloggejo que en tota la vida" "Verba volant, blog manent" "Una particular manera de ser escriptor." "Tecnollibertat". Cita Manuel Castell. Somriu quan diu que va escriure el Diari Vermell, Nitidanit, Notes al marge (al cel sigui). Jo ja m'he perdut. Notes al marge? No era d'un tal Miró? Estic parat. "Dono el nom, però no dono el cul." "Escric com respiro". Cita Nietzche en alemany - no tradueix. Parla de fer emergir "el cadàver putrefacte". Ara enumera les crítiques, i no se salva ningú. Accelera el ritme. Diu que la mediocritat el deprimeix. Ara el recital poètic s'ha convertit en una missa. "El judici de la posteritat serà implacable." "No demanem res, però aspirem a tot!" Caram; Deu n'hi do. "No he vingut a fer un sermó", diu, i abaixa el to de veu i confessa: "no crec ni en mi mateix."
    Tothom queda mut.
    És clar, ara Isern promet que es cenyirà als cinc minuts. Diu que celebra l'any de vida del seu blog. És un altre to, modest, però no fals. Diu que és poc constant, i va enumerant, molt humanament, les coses que ha deixat. L'ambient, ara, s'ha relaxat. Tenim un senyor que explica senzillament la seva experiència. Explica com és que s'hi ha enganxat. parla del morbo de sentir-se observat: "si no sabés que algú em pot llegir amb una certa immediatesa, l'invent hauria deixat d'interessar-me de seguida". Diu que la gràcia és que siguin oberts. I ara el tema que últimament és polèmic: no permet els comentaris. "A casa ja vam patir les adolescències dels nostres fills". Assenyadament, no té ganes de suportar més adolescències. Diu que el blog li permet fer literatura: en el blog no explica res que no sigui cert ni res que no sigui expressió del seu pensament. Però no renuncia als recursos literaris. Es defineix com a emigrant digital. Diu que ha arribat al continent digital en patera. Molts de la seva lleva no han arribat, diu. Confessa que li agrada el blog perquè li permet parlar de les seves dèries: el pas del temps, lligat amb la música, i les tonteries, "la immensa fatiga i la vergonya aliena que això em provoca". Critica els intellectuals profunds, els pedants, els "progressistes de pacotilla", els catalanistes de pedra picada... I acaba donant les gràcies al públic.
      Pairolí explica la seva experiència, sobretot al Punt. És expositiu. Diu que el seu dietarisme té vasos comunicants. "No he escrit mai en blog, potser perquè escric en un diari." El mitjà, diu, condiciona el text. "Una anotació de tipus ínitm no la posaria mai en un text periodístic." "El dietarisme neix directament de la necessitat d'expressar-se." Anem pel debat.

Segon diàleg. Amat, Formosa, Ibàñez, Isern, Pairolí: ordre alfabètic estricte. Amat: "espero no ajudar a la migdiada" Llegeix els agraiments per haver estat triada a la "selecta selecció". "Mai m'havia trobat en el tràngol de sentir-me quota. Jo no sé si els organitzadors són conscients que els i les de dalt els tocaran el crostó", diu, irònicament: "31 participants, 25 homes." Fa comptes dels homes i les dones que hi ha a les jornades. Després diu: "bé, posem-nos seriosos." Riu. "En el món dels blogs hi ha de tot." I repassa el tipus de dietaris: des dels d'adolescents, les diarrees mentals de progres, els catecismes polítics en campanya o no, els sermons de filòsofs que han trobat la manera moderna d'exercir de presocràtics - sic -, fins a blogs molt decents, com ara "Cartes de Mèxic" o "Barcelonetes", que inclou dibuixos propis i comentaris elegants i mesurats. Ibàñez s'ho mira aguantant-se el cap amb la mà, dos dits desplegats en forma de be baixa. "En el món anglosaxó hi ha moltíssims blogs rellevants, influents, generadors d'opinió. També n'hi ha en castellà. Jo diria que els bloggers catalans no passem de ser una colla de diletants prescindibles. No sé com us ho prendreu, encara que trobo la trobada molt meritòria. Fem una mica de riure, tot i que no n'hi ha de satírics. Un dels pocs blogs que teníem de mosca collonera plega aviat." Evident, Notes al marge. "Després d'intentar llegir alguns dietaristes purs ens adonem que alguns són avorrits. Per ara no hem superat el senyor Pla." I cita Formosa, elogiant-lo: "A Turí: senyores esplèndides." I torna a carregar contra Ibànez. Parla de la poesia de l'experiència, els que fan costumisme fresc, els que ens expliquen "totxo a totxo", els pesats mestretites que opinen, els "dogmàtics imparables", i els "esperits selectes que mai escriuen paraulotes, i dintre dels selectes els que més juguen amb l'anonimat, com un pedant llibreter", i "els vanitosos que no han estat convidats i ens acusen de vanitat", "i els que es burlen una mica en brut dels que s'exclamen amb enveja per no haver estat cridats." Acaba citant Dorus, que va fer un Desglossari d'en Dorus. Diu que abans ja ha avisat i que quan va rebre la invitació a fer una poètica, es va dir, eufemísticament, "coi, no em pensava que jo tingués una cosa d'aquestes." Ens remet al seu blog. S'etiqueta a si mateixa i referint-se als amics intel·ligents i interessants que ha fet. Acaba dient que ella és així i això no té remei. "El dia que la diversió no em compensi, tanco. I potser serà aviat." Silenci. Acabem de tenir una mostra gairebé pura de l'esperit crític bloggaire. Queden dues intervencions abans del filòsof aludit. Formosa: "em sento una mica fora de lloc. Admiro les senyores esplèndides a Turí. La meva activitat dietarística és un treball complementari de moltes altres activitats. He fet cent tres traduccions de l'alemany, he fet de professor a l'Institut del Teatre, he fet d'actor..." Estima els dietaris de Kafka. Ha llegit Pons Pons fa poc, i es refereix a la crítica que un tercer Pons, Puigdevall, va fer-li, i al qual el blogger de Totxos, totxanes i maons va dedicar-li un post.