 Culer trist i futbolero content. Aquesta és la sensació agredolça i jekiliheidana que em deixa el viatge a Liverpool. Decepciona el resultat, l'equip, la impotència. Decepciona sobretot dir adéu a la Champions, no tornar a escoltar la seva musiqueta i haver de veure els gran equips d'Europa per la tele. Però Liverpool no decepciona mai a un futboler. Per l'ambient, per l'afició, per tenir la sensació d'estar constantment palpant història i tradició. Ha valgut la pena.
 El futbol és així (de cabró). Als 20 minuts et veus amb un 0-1, jugant amb superioritat, un home més al camp i a punt de xutar un penal. Al minut 90 has perdut 2-1 i has acabat el partit amb 9 jugadors. Mala llet. No passa res. Què és un partit a Sevilla davant d’una setmana amb Liverpool i Madrid a la vista? Res. 
Iniesta! Messi! Thuram! Rijkaard! Però
que grans. I la resta, també. Fins i tot l'Ezquerro. Ja estem
a semifinals de la Copa i a Liverpool segur que s'han esgotat les
existències de Fortasec. Amb aquesta remuntada els culers podem
passejar-nos per les tertúlies de cafè treien més
pit que la Pamela Anderson, perquè no només hem passat,
ho hem fet jugant amb un 3-4-3 que, pels qui com jo no en sàpiguen
gaire de tàctiques, vol dir que tenim uns pebrots -les culers
ovaris- més grans que el Taj Majal.
 Això de Liverpool està fet. 1-3 a la pròrroga i que vingui el següent
rival. Ho sé perquè sóc un especialista en llegir el futur del Barça al pòsit de la Coca-Cola i, l'altre dia, mentre em fotia uns xocos a la terrassa d'un bar, al cul del meu got es va formar un dibuix que era la viva imatge d'Etoo marcant el gol definitiu a Anfield. Serà fantàstic i jo seré a la grada per viure-ho.
 No em fa por Anfield. Ni Gerrard, ni Crouch, ni Benítez, ni l'esperit de Bill Shankly, ni els càntincs de The KOP. Perquè sé que l'equip pot marcar dos gols a qualsevol camp del planeta, no em fa por perdre dos dies per anar a Liverpool (potser ara trobaré entrades regalades) i deixar-me la gola rodejat d'anglesos. Però em fa por el Barça. Em fa por empassar-me segones parts com la d'aquesta nit. Em fa por creure que l'equip ni ataca ni defensa i que és incapaç de matar un partit. Em fa por pensar que s'ha acabat. A dormir.
Dies de Dragon Khan. Vivim un gran partit contra el Ràcing i ens despertem amb la bomba Etoo. Fumem la pipa de la pau i gaudim del buenrollisme fins que ve el València i ens guanya. Però de tot plegat, d’aquest viatge d’àcid a lo Woodstock, em quedo amb veure a Rijkaard l’any que ve a la banqueta. I amb Messi driblant. I amb Van Bommel fent el seu millor servei culer a cop de botifarra. I, sobretot, amb aquests nervis de prèvia de la Champions que ja m’han envaït tot el cos.  Emboirat per la suau flaire de la mariuana,
visc en un estat d'enamorament permanent entre abraçades i somriures.
Visca l'amor! Visca el Barça! Visca Catalunya! Estimem-nos tots. Fem créixer
flors a la gespa del Camp Nou, recitem poesia lliure per la megafonia i
fem l'amor a l'ombra d'un banderí de córner. Som més que un club, som
una comuna.  Serà que el futbol treu la meva vessant més conservadora però, davant de les polèmiques com la que tenim a sobre, sempre prefereixo el seny a la rauxa. No estaria malament que entre tanta retòrica bèl·lica que ocupa les portades de la premsa algú hi poses una mica de filosofia zen.  Hi havia qui es debatia entre quedar-se al bar veient el bàsquet o anar a l'Estadi. A mi, l'esport aquest on cada cop que paren el rellotge passen la fregona no em motiva gaire, però un títol pel Barça sempre és un títol –encara que sigui de beisbol- i fotre-li una pallissa al Madrid sempre m'agrada. Que sí! que uns quintos i la tele sempre són temptadors, però ahir hi havia masses motius per anar al Camp Nou.  I dura i dura, el tema de l’Oleguer. Avui en Partal escriu un article excel·lent sobre esportistes que han desafiat el poder. Hi surten noms com Socrates, Muhammad Ali, Caszely, Ramsamy... gent que es va haver d’enfrontar a dictadures, aparheids o allistaments obligatoris. I en mig d’aquests casos hi apareix el linxament a l’Oleguer en un estat que s’autoanomena democràtic i què, en el cas del futbolista blaugrana, està entrant a la història al costat dels règims dictatorials brasilers, xilens o sud-africans.  Me’n vaig anar a dormir espantat. Després de veure a en House curar l’enèsima malaltia estrambòtica, m’endollo a la ràdio i sento parlar de l’Oleguer a totes les tertúlies. Ostia! serà que un futbolista ha dit alguna cosa diferent a “no hi ha enemic petit” o “anem partit a partit”. Doncs sí, ho ha fet. I en comptes de cridar al·leluia, resulta que a alguns no els ha semblat bé.  Mitja part de la Superbowl encara amb la ressaca d’una tarda que començava excitant (empat del Sevilla), continuava amb plaer del bo (derrota i mocadorada al Bernabeu) i acabava en interruptus al Sadar. I, mentre veig els Bears i els Colts, faig un mix i em pregunto a qui passaria la pilota Peyton Manning si només tingues com a receptors a Ezquerro i Guily. 
A les cinc de la tarda del dissabte toca la Calcuta Cup. És el trofeu que es disputen Anglaterra i Escòcia en el marc del torneig de les Sis nacions de Rugbi. Malauradament va guanyar (de pallissa) el 15 de la rosa. Mentre tios de 100 quilograms xocaven, es placaven i es trepitjaven els uns als altres, a la grada, escocesos i anglesos, cantaven. I entre tant fair play em van venir al cap les imatges del derbi futbolístic de Palerm que van obrir el telenotícies. Tinc la sensació que l'any, a Can Barça, ha començat a mig gas. L'equip va regular. L'entorn promou crisis de xiulades que es desinflen a la primera. No hi ha polèmiques més enllà del boom Saviola que s'acabarà quan retorni l'Etoo... No hi ha res en el 2007 que enganxi al barcelonisme i que encengui acalorats debats made in 'Dolce Vita'. Sort que ens queda el Madrid.  Buuuu. Fora! Fiu, fiu [xiulets]. Són tots unes pepes, uns burros i unes toies. El porter canta més que Il Divo, els defenses són unes mares, els migcampistes en comptes de tocar la pilota es toquen les... i la davantera no fot un gol ni l’arc de Sant Martí. El millor serà vendre’ns al Ronaldinho aquest, retirar-nos de la Lliga i tornar la Champions de París. |
Accés de l'autorCategories
Els meus enllaçosELS QUE SóN MéS QUE UN CLUB
LA 'BLOC-ESFERA' CULé
NO NOMéS FUTBOL
QUI SóC
Últims 40 canvis
Notícies VilaWeb
|
MÉSVilaWeb és una producció de Partal, Maresma & Associats
|
