 Arribo tard a casa
després d’anar a veure a un bar de Gràcia la derrota d’Argentina contra Brasil
B. Ens hi ha convocat l’H, el nostre amic catalano-argentí, convençut que els
Messi, Riquelme, Tévez, Ayala o Verón es menjarien amb patates a un equip de
noms tan cutres com Elano, Vagner Love, Juan o Josué. Però els culers ja sabem
que jugant només amb els noms ningú s’emporta cap trofeu cap a casa.  Schuster ja ha fitxat pel Madrid i Laudrup ocuparà la banqueta del Getafe. Per tancar el cercle correctament Figo hauria de ser el nou entrenador del Brondby i ja hauríem fet córrer el trident que un dia va agafar el pont aeri per trair el cor del culers. Potser sóc un ressentit o potser és que no m'adapto a aquest futbol modern i globalitzat on un soci del Barça entrenarà al Reial Madrid. 
Quan encara m'estic eixugant les llàgrimes de la derrota a la Lliga ja se m'inunden els ulls per l'emoció de veure Henry vestit de blaugrana. I és que als clubs grans no hi ha temps pel dol: les derrotes es curen amb noms a cop de talonari i venent paradisos de futur amb portades i vídeos al telenotícies. Que voleu que us digui, si han d’anar passant cracs d’aquest nivell, benvinguda sigui la teràpia pel fracàs 2006-2007.  No ens enganyem, per molta UNICEF que anem passejant a la samarreta, quan el Barça va pel món ho fa per trincar la pasta. Viatge, hotel, patxanga i cap a Barcelona. Si podem pispar quatre calerons més fent-nos fotos per qualsevol marca, en Soriano els posa tots en fila i els fa desfilar per davant del sr. Hunday de torn. Però si les fotos són amb Nelson Mandela amb cinc jugadors i un directiu de segona està tot apanyat. Ai! el més que un club...  L'explicació
de la temporada és proporcional a la mediocritat del darrer nom al què ens havíem
agafat els culers en la caiguda lliure d'aquest any. Més enllà de la crueltat
dels últims actes de L'amic Alfred, culer dels que necessita portar el transilium a les finals, diu que demà al vespre se'n va al cinema. I és cert que estem tan a prop del precipici que el vertigen és insuportable. Jo dilluns estava per agafar el primer bitllet a Butan, dedicar-me a la meditació budista i no tornar fins al setembre. Però avui dissabte trucaré als amics per quedar demà i empassar-nos com puguem l'últim episodi d'aquesta novel·la macabra. Si la tortura s'acaba i ens rematen, que sigui amb els amics al costat. Si ressuscitem i el destí té escrit un bon final, la farra pot ser èpica.
Sí, ens queda una nova oportunitat per tornar a regalar la Lliga. Això és el que ens agrada, ser generosos i solidaris. A uns arreplegats del Brasil els vam donar la Copa Intercontinental i ara farem campió al pitjor Madrid de la dècada. Regalar coses a Madrid i als més necessitats forma part del nostre compromís UNICEF i de la nostra identitat catalana.  Tot o res. Quins
nervis que m’han entrat de cop mentre veia les notícies. Aquesta nit és una
gran nit de samarreta, bufanda, afonia i Ipod amb ràdio. Els cinc sentits en
noranta minuts. Amb la vista a la gespa, l’oida a Saragossa i el cor en un
puny. I el destí ha volgut que sigui l’Espanyol el convidat d’una nit màgica o
tràgica.  “Tothom té dret a una venjança”, diu en Bill a la mítica pel·lícula d'en Taratino. Aquest és un dels fets que més m'agrada del futbol: sempre et dona l'oportunitat d'una revenja i et serveix la possibilitat d'arrencar-te qualsevol l'espina clavada. Ahir li va tocar al Milan, segurament l'equip que ha patit l'episodi més cruel del futbol d'elit en els darrers anys. I això m'ha fet feliç perquè sabem que davant de qualsevol patacada sempre ens podem aixecar al crit de Vendetta! i esperar que arribi el nostre moment.  Les tardes de diumenge són depriments per
naturalesa. Però a la desgràcia de veure morir el cap de setmana aplatanat al
sofà, s’hi va sumar l’enfonsament d’anar escoltant les remuntades del Sevilla i
el Madrid. Total, que em vaig plantar al bar amb cara de capità del Titànic
disposat a viure el tercer i definitiu acte d’una jornada catastròfica. Però
no, hem fet surar la barqueta i l’hi hem incorporat un motor foraborda.  La final de la UEFA no
m’interessava gaire. Segurament perquè era una final 100% espanyola i això a mi,
al contrari que al Matias i al Manú Sanchéz, em motiva poc. Però s’ha de dir
que ha estat una gran final, amb gols, alternatives, emoció i penals. I sobretot
amb un gran resultat final. Sí, amb el millor resultat possible. Perquè encara
que sembli un sàdic i encara que els mitjans no han parat de treure estranys
exemples de culers que volien que l’Espanyol guanyés, jo sempre els vull amb la
vitrina buida. I és que el Sevilla –segurament l’equip de l’any- em cau fatal, però no canvio una rivalitat històrica per una antipatia conjuntural
amb el ‘SuperDepor’ del moment. Gràcies Sevilla.  Ja està servit el plebiscit culer per decidir si ens volem quedar amb en Ronaldinho o amb l’Eto’o. Els dos no es veu que no pot ser. I davant la disjuntiva de triar entre el papa o la mama, jo tinc molt clar que em quedo amb el nen: Leo Messi. Per mi com si decideix que salvem a l’Ezquerro, mentre l’argentí vesteixi la samarreta del Barça encara hi ha futur. Banys de gel, tai-chi, meditació, prozac i altres drogues dures és la teràpia que m’estic aplicant des de diumenge. I també dosis de resignació cristiana per fer-me la idea que aquest any és probable que ens quedem en blanc. Ara comença a estar de moda apel·lar a la ràbia o a l’esperit del Dream Team, però jo senzillament prefereixo deixar que passin els partits i el destí en posi allà on ens pertoqui. La cosa més gran d’aquest esport és que al setembre torna a començar.  Divendres vaig decidir anar a viure a la nevera de casa per contrarestar el calentón de la Copa de cara al partit de diumenge. Després del partit d'ahir només em queda anar a passar les vacances al Pol Nord o comprar-me una màquina d’ultracongelats com la que té en Walt Disney. Sigui com sigui, ara toca desaparèixer o quedar-me adormit en un estat letàrgic i que algú em desperti quan hagi passat aquest malson.  Ja m’és igual tot. Per mi
ens podem vendre tots els cracs perquè la vergonya i la decepció d’aquesta eliminació no l’havia sentit mai des que sóc soci del Barça. Per mi la
temporada s’ha acabat i és evident que els jugadors no la van ni començar. Ja m’és igual si
guanyem la Lliga perquè serà la més trista que recordo. Que s'acabi tot, que fotin neteja, que el Txiqui fitxi el que toca i creuem els dits perquè no porti més Maxis i Gudjonhsens. |
Accés de l'autorCategories
Els meus enllaçosELS QUE SóN MéS QUE UN CLUB
LA 'BLOC-ESFERA' CULé
NO NOMéS FUTBOL
QUI SóC
Últims 40 canvis
Notícies VilaWeb
|
MÉSVilaWeb és una producció de Partal, Maresma & Associats
|
