 Per guanyar una Champions s'ha de patir. No val pensar-se que ens podem passejar camí de Paris. Hem de suar-ho, passar nervis i valorar el que costa ser el millors d'Europa. Dimecres vaig patir. Molt. Quan Simao es va plantar sol davant de Valdès vaig viure aquella sensació on sembla que tot al teu voltant s'aturi menys la pilota i el jugador rival. Per sort Simao va fallar, el món va continuar girant i nosaltres ja som a semis.  Ja m'he acabat 'Camí d'Itaca', l'altrament conegut com 'el llibre de l'Oleguer' i que han escrit el central del Barça i el poeta Roc Casagran. Me'l vaig polir en un parell de dies i m'ha semblat una aposta valenta i que, com va dir en Ferran Torrent a la presentació, només pot passar a clubs com el Barcelona. Com m'agradaria que s'hi apuntessin més jugadors però...  El futbol és un esport irracional i il·lògic. El dissabte vam viure l'enèsim exemple en un dels Barça-Madrid més estranys que he viscut mai. Vam arribar al camp confiats, eufòrics, amb ganes de passar per sobre dels blancs i a la sortida la sensació era de derrota. I el cert és que vam empatar i la Lliga està a tocar.  Demà hi ha superclàssic. Qui ho diria. Per la setmana que hem viscut sembla que ens visiti l'Albacete. En realitat seria una cosa normal si parléssim d'un líder que està a 11 punts del visitant i té coses més importants al cap com jugar la Champions. Però això no és normal: és un Barça-Madrid. I no podem desmerèixer un partit que, any rere any, m'obliga a donar gràcies a la providència per haver nascut culer i poder gaudir de l'encontre més gran del futbol mundial.  Res. Això és el que duia a la maleta tornant de Portugal. Ni un trist gol a favor ni un trist gol en contra. Ni tan sols un souvenir o unes galetes per a la família. Zero. Bé, algunes fotos i uns quants records mamats entre cervesa i vi de Porto que van acabar amb un partit on ni jugant amb Etoo, Ronaldinho... Ronaldo, Romario, Van Basten, Maradona i Pelé hauriem aconseguit fotre un golet.  Guanyar la Lliga - si no és que la guanyes a l'últim minut estil Tenerife o penal de Djukic- és com quan et fa un regal la teva parella el dia del teu aniversari: fa molta il·lusió però sabies segur que cauria alguna cosa. És una felicitat quotidiana. Rutinària. La Champions és un altre rollo. És aquell viatge que sempre has volgut fer i que un dia, per sorpresa, algú et regala sense motiu aparent. És quelcom excepcional. I en aquest impàs estem els culers ara. Amb la calculadora ja fem números per saber quan anem a Canaletes amb la Lliga però al cor tenim la il·lusió que aquest any ens regalin una Champions. És quedar-nos amb la felicitat rutinària -boníssima!- o sumar-hi la sorpresa excepcional -un somni!-.  És estrany però, tot i la derrota davant l'Osasuna, la setmana ha estat d'una placidesa absoluta. Només recordo una altra época on una derrota del Barça em deixés tant indiferent. Era quan Gaspar manava i, atrapat en la màxima profunditat del pou, vivia la trista sensació de tansemenfotisme davant d'un resultat advers. Ara és tot el contrari. Tinc tanta confiança en l'equip que les derrotes han passat a ser anècdotes curioses sense importàcia. I que duri.  Dia agredolç. Amb la resaca d'un sorteig de Champions de somni m'he llevat amb la notícia de la tràgica i trista mort d'un dels meus ídols d'infantesa. Quan de petit passava hores en remull a la piscina del Club Natació Catalunya sempre somiava en poder jugar els partits que jugava en Jesús Rollán. Si no fos perquè era el porter del meu equip també hauria tingut el somni impossible de marca-li un gol a ell, el millor porter de món. Ha decidit marxar massa aviat del món però continua intacte a la meva retina de nen amb somnis de waterpolista.  La Champions és el millor invent del món del futbol. Eliminar al Chelsea és una experiència extraodinària. Ahir vaig estar tot el dia pensant el el partit i a la nit vaig cridar, cantar i saltar com si juguéssim una final. I resulta que només ens hem guanyat el dret a passar a quarts de final. Quin estrès. Quin estrès més fantàstic.  Dissabte al Gol Sud va aparèixer una pancarta que deia "Directiva+RACC=Lladres". Es veu que ja va sortir al partit contra el Betis. Personalment, em sembla normal que apareguin pancartes com aquestes després de patir el dubtós sistema de repartiment d'entrades i més encara quan vaig veure alguna gent que corria per l'Hotel del Barça a Londres recollint els tiquets per entrar a Stamford Bridge -Dimitri Peterman per exemple-. El que em va molestar va ser que la seguretat del Barça va intentar prendre la pancarta als joves i que després els van identificar. Al final tot va quedar com una anècdota però una anècdota perillosa.  No marxis Florentino, encara no. Quan era petit tenia por dels monstres i després me'n reia mentre els col·leccionava de peluix. De més gran vaig tenir por dels sers superiors que governaven el Madrid mentre jo caminava pel desert amb Gaspart portant el mapa. Però ara m'agradava poder tornar a riure de les antigues pors. No te'n vagis encara Floren. Queda't per compartir algunes rialles més.  Ja toca que un equip sencer abandoni un partit de futbol. No un jugador negre. No l'Eto'o, tot un equip sencer encapçalat pel seu capità. És igual si els que comencen a cridar són 4 gats feixistes i la resta són un plegat d'incultes que els segueixen la gràcia. No val continuar tapant el tema, dedicar-hi tres articles i quatre tertúlies i continuar igual. Cal tallar-ho d'una vegada per totes.  Sense gaire veu, amb el fred als ossos per culpa de l'aigua-neu britànica, amb les cames fetes pols i amb un somriure d'orella a orella com si m'acabes de tirar a la Britney Spears. Així he tornat de Londres. I, sí senyor, al final vaig poder entrar al camp i veure en directe com en Messi es repassava a tot l'equip de l'infame traductor Mourinho.  Un cap de setmana atípic. Atípic perquè, tot i que el Barça jugava a casa, el futbol va quedar fora de la meva agenda. Des del ball d'horaris que ja em vaig plantejar un dissabte de mani i sopar amb el amics. I sí, tenen raó els que prediquen que hi ha vida més enllà del futbol. La mani va ser de llagrimeta i el sopar -on hi érem 3 socis culers dels que no ens perdem ni un partit- va valdre la pena. Val a dir que, entre plat i plat, vam posar en funcionament (de forma dissimulada) una ràdio que ens va informar d'un ràpid 3-0 tranquil·litzador.  Ja és dimecres i encara espero rebre un SMS de l'Oficina d'Atenció al Barcelonista perquè em diguin a quina hora juga el Barça. Per ara, la única cosa segura per la meva agenda de dissabte és la mani de la plataforma Pel dret de decidir. Si modifiquen l'horari del partit potser podré anar-hi. Si finalment juguem a les 18h em tocarà passejar des de Pl. Espanya a la Pl. Catalunya amb la ràdio posada. |
Accés de l'autorCategories
Els meus enllaçosELS QUE SóN MéS QUE UN CLUB
LA 'BLOC-ESFERA' CULé
NO NOMéS FUTBOL
QUI SóC
Últims 40 canvis
Notícies VilaWeb
|
MÉSVilaWeb és una producció de Partal, Maresma & Associats
|
