|
La Champions 2006  Per desintoxicar-me de Mundial, de l’Opá, del "a por ellos" de la Sexta i de Cuatro, i per redreçar les meves febles energies estiuenques cap al Barça, vaig dedicar el dissabte a fer un remember when de la final de París amb vídeos, fotos i una recopilació imatges mentals inborrables. I al minut 78 em vaig posar a plorar. Feia només un minut que em tapava la cara amb la bufanda mentre començava a desesperar-me. Però una passada de Larsson va donar peu a una internada d'Etoo i la piloteta va acabar escolant-se entre el pal i Almunia. Vaig saltar cridant, els ulls se'm van omplir de llàgrimes i, en plena borratxera d'eufòria, em vaig abraçar amb mitja grada del sector B1 de Saint Denis. Va ser entre càntics, salts i abraçades que vaig veure marcar a Belletti i com com el Barça es convertia en el campió d'Europa.  D'aquí a tres hores em sonarà el despertador per anar cap a l'aeroport. No sé perquè cony l'he posat. Dubto que aconsegueixi dormir ni un sol segon. Aquesta nit no tinc un cuc a l'estomac; el que tinc és una festa de tiranosaures rex empastillats fins a les orelles. És la festa Champions i no hi ha res igual.  Aquest matí he rebut dos impactes d'aquests que t'alegren el dia. El Marca ha omplert els quioscs amb una portada on proclama 'Barcelona is Spain'. Fantàstic. I més tard he llegit un article a El Mundo de David Gistau on anima als espanyols a convertir-se demà en holligans de l'Arsenal. Com diu un gran llibre de la literatura castellana i mundial, ladran, luego cabalgamos.  Laporta - i companyia- ens han tornat a mentir i han administrat les entrades de la final com ho faria el règim d'una república bananera. A París hi haurà més de 4.000 amiguets de la directiva gaudint del partit amb les entrades que corresponien als socis. Els socis, els únics propietaris del club i els que votaran qui serà el president del Barça l'any que ve.  Soc dels que està convençut que guanyarem a París. En realitat, digueu-me pitoniso Pito, però a l'inici de temporada ja anava predicant l'aquest any sí. Tot i així, van passant els dies i se m'apareixen els fantasmes dels pessimisme culer en forma de pals de Berna o de penals sevillans. Les finals de la Champions estan plenes de poltergeists.  Gira i gira el bombo i cau la piloteta. L'agafa el directiu de San Ildefonso i canta el 12.856. Ha caigut la grossa. Aquest any menys repartida que en cap altra final. 8.000 salten contents mentre 64.000 culers estripen la butlleta i corren a fer cua a les agències del RACC. Aquest ant sí, guanyarem la Champions. I aquest any tampoc podrem ser a la grada.  30 entrades per directiu. Ja ho diuen els castellans que el que parte, reparte y se lleva la mejor parte. És d'agrair la transparència amb que la directiva ha explicat el repartiment de les entrades però la transparència no eximeix de cara dura o de manca d'ètica i d'estètica.  París, l'amour, les Champs Elise, el Louvre, Orsay, Mont Matre, Notre-Dame, la Torre Eiffel... tot plegat una meravella que no podré visitar el dia 17 de maig perquè només vull veure Saint Denis. Ja estem a la final, el somni s'ha acomplert i hem fondejat a la platja d'Ítaca.  Els diners no compren la felicitat. Però els diners -en el meu cas estalviats en diverses feines precàries- et porten a Stanford Bridge o a San Siro on Ronaldinho t'ofereix la felicitat en directe. Un gol del Barça contra el Chelsea o el Milà són càpsules de felicitat concentrada d'una intensitat sublim. Una victòria a San Siro és un 'jo hi era': tres paraules que porten un record i et posen la pell de gallina.  Per guanyar una Champions s'ha de patir. No val pensar-se que ens podem passejar camí de Paris. Hem de suar-ho, passar nervis i valorar el que costa ser el millors d'Europa. Dimecres vaig patir. Molt. Quan Simao es va plantar sol davant de Valdès vaig viure aquella sensació on sembla que tot al teu voltant s'aturi menys la pilota i el jugador rival. Per sort Simao va fallar, el món va continuar girant i nosaltres ja som a semis.  Res. Això és el que duia a la maleta tornant de Portugal. Ni un trist gol a favor ni un trist gol en contra. Ni tan sols un souvenir o unes galetes per a la família. Zero. Bé, algunes fotos i uns quants records mamats entre cervesa i vi de Porto que van acabar amb un partit on ni jugant amb Etoo, Ronaldinho... Ronaldo, Romario, Van Basten, Maradona i Pelé hauriem aconseguit fotre un golet.  La Champions és el millor invent del món del futbol. Eliminar al Chelsea és una experiència extraodinària. Ahir vaig estar tot el dia pensant el el partit i a la nit vaig cridar, cantar i saltar com si juguéssim una final. I resulta que només ens hem guanyat el dret a passar a quarts de final. Quin estrès. Quin estrès més fantàstic.  Sense gaire veu, amb el fred als ossos per culpa de l'aigua-neu britànica, amb les cames fetes pols i amb un somriure d'orella a orella com si m'acabes de tirar a la Britney Spears. Així he tornat de Londres. I, sí senyor, al final vaig poder entrar al camp i veure en directe com en Messi es repassava a tot l'equip de l'infame traductor Mourinho.  Quantes coses en 24 hores. El Capello lloant a Franco, al Madrid li'n claven sis a Saragossa i més notícies sobre el viatge a Londres i la recerca de l'entrada perduda. No em puc estar de ficar cullarada a tot arreu. |
Accés de l'autorCategories
Els meus enllaçosELS QUE SóN MéS QUE UN CLUB
LA 'BLOC-ESFERA' CULé
NO NOMéS FUTBOL
QUI SóC
Últims 40 canvis
Notícies VilaWeb
|
MÉSVilaWeb és una producció de Partal, Maresma & Associats
|
