|
Els partits  Demà hi ha superclàssic. Qui ho diria. Per la setmana que hem viscut sembla que ens visiti l'Albacete. En realitat seria una cosa normal si parléssim d'un líder que està a 11 punts del visitant i té coses més importants al cap com jugar la Champions. Però això no és normal: és un Barça-Madrid. I no podem desmerèixer un partit que, any rere any, m'obliga a donar gràcies a la providència per haver nascut culer i poder gaudir de l'encontre més gran del futbol mundial.  És estrany però, tot i la derrota davant l'Osasuna, la setmana ha estat d'una placidesa absoluta. Només recordo una altra época on una derrota del Barça em deixés tant indiferent. Era quan Gaspar manava i, atrapat en la màxima profunditat del pou, vivia la trista sensació de tansemenfotisme davant d'un resultat advers. Ara és tot el contrari. Tinc tanta confiança en l'equip que les derrotes han passat a ser anècdotes curioses sense importàcia. I que duri.  Sovint és diu que el futbol treu el pitjor del individus. Gent "normal" que es desfoga a la grada cridant i insultant a l'àrbitre o a l'equip rival. Però quan el futbol treu el pitjor de la massa és quan realment fa por. Ahir a la matinada, arribaven a Barcelona amb cara de susto els que van anar fins a Mestalla per veure jugar el Barça contra València.  Sap greu haver perdut però no és greu que hagi pasat. Sap greu pel rècord victòries, per perdre la imbatibilitat de 24 partits i per posar més difícil la eliminatòria. No és gens greu perquè era el millor partit per perdre i perquè al Camp Nou aconseguir el passi a les semifinals contra el Madrid.  Jo hi era. Vaig anar al Camp Nou a veure un Barça-Zamora. Va ser un fred dimecres de gener a la nit, amb l'eliminatòria decidida i mentre donaven el partit per TV3. Sé que no té un gran mèrit, al final resulta que estava acompanyat per més de 16.000 persones però, el cert és que aquesta xifra de públic -que ja la voldrien a molts estadis- et fa sentir com la famosa agulla del paller perduda pel Camp Nou .  Quina mandra fa això del derbi. Els pericos piulen cada any igual. Temporada rere temporada repeteixen el mateix guió. Presentació: tota la setmana venent fum sobre si guanyaran al Barça, si ens fotran un 2-0 als culers, tot mentre en Sánchez Llibre escenifica el patètic paper de la víctima ofesa i desafiant. Però desenganyat Dani, no riuen amb tu, se'n riuen de tu.  Pels culers, el derbi no és descafeïnat. És directament un desgraciat: un cafè descafeïnat de sobre i amb sacarina. El nivell d'excitació és nul. I amb això no vull dir que no em faci gràcia guanyar als periquitos però, la diferència de nivell és tant gran que em posa molt més un partit contra el València o el Vilareal que jugar contra els veïns.  Hi ha gent que és d'un equip de futbol i hi ha gent als qui, a més a més, els agrada el futbol. En aquest sentit m'he considerat sempre un afortunat. Ser del Barça és ser d'una entitat que és més que un club i, alhora, et permet viure l'espectacle futbolístic més gran del món, un clàssic contra el Madrid.  Cap de setmana surrealista el que ens ha tocat patir. En realitat res de nou: els àrbitres espanyols són molt dolents, les màrques esportives cada dia manen més, els brasilenys del Madrid escenifiquen per càpitols els vídeos del Félix Rodríguez de la Fuente i Etoo va tornar a demostrar que quan un jugador ensenya una samarreta que no és la de l'equip més val mirar cap a una altra banda.  Valdano diu que l'àrbitre és l'únic protagonista del futbol que no té gent que vagi a animar-lo a l'estadi. És una afirmació ben certa i que continuarà essent així durant anys mentre els col·legiats mostrin la targeta vermella a aquells que els aplaudeixen. Aquest dissabte li va tocar a Oliveira, fa quinze dies a Rooney i fa uns mesos a Ronaldinho. I és que els arbitres són molt dolents, molt xulos i amb un pèssim sentit l'humor. Tenen la pell molt fina quan els hi discuteixen una decisió i deuen creure que els jugadors són d'acer quan permeten certes entrades.  Quatre partits de lliga: dos empats, una derrota i una victòria. 5 punts de 12 possibles. Arguments perquè aquells culers de xiulets, mocador i pessimisme pronostiquin la fí del món. En 4 dies, aquell equip destinat a fer història que tenia els millors jugadors i el millor bloc del món ara resulta ser una caqueta. Jo sóc del Barça però moltes vegades em pregunto com collons som així.  Sempre he pensat que al Camp Nou s'escolten molts xiulets i pocs ànims. Però aquest diumenge em vaig sentir orgullós d'escoltar una bronca de les bones quan a algú se li va acudir tallar Els Segadors. Em fa feliç veure que en diades on ens volen fer passar per un país normal quan patim una situació tant anormal, si ens punxen encara ens surt una mica de sang. Moltes gràcies al desafortunat DJ.  El partit del segle d'aquest primer semestre del 2005 ha estat l'escenificació d'un mix blaugrana que ens situa entre ONG i Circ du Solei. Posem l'especatcle, el bon joc i alhora som bones persones i ens deixem guanyar. Si és una forma de posar emoció als partits que ens venen contra el Getafe i l'Albacete - que pronosticaven un final de lliga soporífer al Camp Nou- els ho agraeixo de tot cor. "SuperDepor, supermierda es" canten les originals grades quan el equip gallec visita els camps de la lliga. Doncs mai tanta raó com aquesta temporada. Fa pena veure l'herència que n'ha quedat d'aquell conjunt liderat per Bebeto o pel més recent equip que va guanyar la lliga l'any 2000. |
Accés de l'autorCategories
Els meus enllaçosELS QUE SóN MéS QUE UN CLUB
LA 'BLOC-ESFERA' CULé
NO NOMéS FUTBOL
QUI SóC
Últims 40 canvis
Notícies VilaWeb
|
MÉSVilaWeb és una producció de Partal, Maresma & Associats
|
