|
Futbol Ni bronques de Rijkaard o de Laporta, ni xiulades, ni la pressió de la premsa: la reacció de l'equip ha estat propiciada per la protesta d'aquest bloc davant de l'apatia de l'inici de la temporada. Ha funcionat. Quatre partits, quatre victòries, 13 gols, espectacle, hat-trick d'Henry, Messi camí de superar a Maradona... i després de tot això "ja sóc aquí", amb les piles a tope, carregat de temes endarrerits (Nou Camp Nou, Ronaldinho...) i amb unes vibracions que m'han fet començar a estalviar per poder visitar Moscou la primavera del 2008.
Avui comença La Lliga. Sí, el campionat sempre comença després del Gàmper i en el primer partit que juguem a l'Estadi, tot el que ha passat avanç és pretemporada. Malauradament, aquesta setmana prèvia ha estat tràgica i plena de notícies que, per mandra i per falta de temps, m'han quedat al pap i no he pogut comentar-les al bloc. Les emocions i reflexions les he convertit en píndoles per a un sol post i espero que també em serveixin de dòping pel curs que comença. Queda inaugurada la temporada 2007-08 del Diari d'un Culer.
La gira asiatica del Barça vista des de Formentera no es percep a 20.000 quilometres de distància sinó en una altra dimensió. És curiosa la calma d'aquesta illeta que només està a 30 minuts de la discoteca Pacha d'Eivissa i de la resta de grans catedrals de la festa estiuenca. Però a La Mola, assegut a la barra de Can Toni, tot allò que es troba passats els penya-segats queda lluny. Molt lluny. Portem tantes hores parlant de la maleïda gira asiàtica com quilòmetres hi ha entre St. Bartolomeu del Grau i Kyoto. El debat és més esgotador que qualsevol jet-lag que pugui viure un futbolista. Si tanta forma física han de perdre per anar fins al Japó, la solució és que tornin de l'extrem orient fent footing o amb bicicleta. Arribarien més quadrats que en Musculman.
En un hotel de Roma
(d’aquells barats que envolten l’estació de Termini) poso la tele per satel·lit i m'apareix el primer pla d’un home de bigot
frondós plorant a raig com una magdalena. Superat el primer impacte, vaig descobrir que allò era una cadena àrab d'esports i que l’Iraq s’acabava de proclamar
campiona de la Copa d’Asia. A TV3 s'han tornat bojos. Venim de setmanes de sequera futbolistica, amb un mono insuportable i els de la nostra van i programen una nit sencera de Barça. Volen que morim de sobredosi el primer dia. Van començar amb l'estrena del Barça a la pretemporada. De postres, recull de meravelles d'Henry. I, de resopó, sessió nocturna de Messi. Quan va acabar tot, vaig sortir al balcó de casa i baixava pel carrer una riuada de baba de culers despistats que encara no han tret el pitet de l'armari. Massa teca per un primer dia.
Ara mateix, la
televisió retransmet un esdeveniment de jardineria ‘pija’ com si fos una competició
esportiva. Sembla ser que l’espanyol Sergio Garcia podria guanyar l’Open Britànic
de golf. Quina emoció! Res em fa vibrar més que veure aquells polos color
pastel i, sens dubte, no hi ha un moment més excitant en el món de l'esport com quan l’home del ‘carritu’
escull el pal amb el què li han de fotre a la pilota. Sí, aquesta és la desgràcia
dels juliols que, per sort, ja s’acaba. Arribo tard a casa
després d’anar a veure a un bar de Gràcia la derrota d’Argentina contra Brasil
B. Ens hi ha convocat l’H, el nostre amic catalano-argentí, convençut que els
Messi, Riquelme, Tévez, Ayala o Verón es menjarien amb patates a un equip de
noms tan cutres com Elano, Vagner Love, Juan o Josué. Però els culers ja sabem
que jugant només amb els noms ningú s’emporta cap trofeu cap a casa. Schuster ja ha fitxat pel Madrid i Laudrup ocuparà la banqueta del Getafe. Per tancar el cercle correctament Figo hauria de ser el nou entrenador del Brondby i ja hauríem fet córrer el trident que un dia va agafar el pont aeri per trair el cor del culers. Potser sóc un ressentit o potser és que no m'adapto a aquest futbol modern i globalitzat on un soci del Barça entrenarà al Reial Madrid.
Quan encara m'estic eixugant les llàgrimes de la derrota a la Lliga ja se m'inunden els ulls per l'emoció de veure Henry vestit de blaugrana. I és que als clubs grans no hi ha temps pel dol: les derrotes es curen amb noms a cop de talonari i venent paradisos de futur amb portades i vídeos al telenotícies. Que voleu que us digui, si han d’anar passant cracs d’aquest nivell, benvinguda sigui la teràpia pel fracàs 2006-2007. L'explicació
de la temporada és proporcional a la mediocritat del darrer nom al què ens havíem
agafat els culers en la caiguda lliure d'aquest any. Més enllà de la crueltat
dels últims actes de L'amic Alfred, culer dels que necessita portar el transilium a les finals, diu que demà al vespre se'n va al cinema. I és cert que estem tan a prop del precipici que el vertigen és insuportable. Jo dilluns estava per agafar el primer bitllet a Butan, dedicar-me a la meditació budista i no tornar fins al setembre. Però avui dissabte trucaré als amics per quedar demà i empassar-nos com puguem l'últim episodi d'aquesta novel·la macabra. Si la tortura s'acaba i ens rematen, que sigui amb els amics al costat. Si ressuscitem i el destí té escrit un bon final, la farra pot ser èpica.
La final de la UEFA no
m’interessava gaire. Segurament perquè era una final 100% espanyola i això a mi,
al contrari que al Matias i al Manú Sanchéz, em motiva poc. Però s’ha de dir
que ha estat una gran final, amb gols, alternatives, emoció i penals. I sobretot
amb un gran resultat final. Sí, amb el millor resultat possible. Perquè encara
que sembli un sàdic i encara que els mitjans no han parat de treure estranys
exemples de culers que volien que l’Espanyol guanyés, jo sempre els vull amb la
vitrina buida. I és que el Sevilla –segurament l’equip de l’any- em cau fatal, però no canvio una rivalitat històrica per una antipatia conjuntural
amb el ‘SuperDepor’ del moment. Gràcies Sevilla. A Madrid tots
ploren. Tenen motius de sobres: un president gaspartià, un secretari tècnic amb
pinta d’Ali-Baba, un entrenador més defensiu que Perry Mason i, per si fos poc,
s’han gastat més de cent milions per arreplegar un equip amb Higuain, Emerson,
Raúl o Canavaro. Amb una situació com aquesta casa meva també seria un mar de
llàgrimes. Però no, a Madrid no ploren per llàstima ni per vergonya: ploren per
salvar-se el cul. Al llunyà oest, n’hi ha que treuen pit perquè
tres equips de La Liga s’han classificat per a les semifinals de la UEFA. Quina
manera de promoure l'autoengany. Tothom sap que la UEFA és una competició de
tercera fila ocupada per països com Macedònia o Xipre i equips de mitja taula
de les lligues importants. |
Accés de l'autorCategories
Els meus enllaçosELS QUE SóN MéS QUE UN CLUB
LA 'BLOC-ESFERA' CULé
NO NOMéS FUTBOL
QUI SóC
Últims 40 canvis
Notícies VilaWeb
|
|
MÉSVilaWeb és una producció de Partal, Maresma & Associats
|