A partir de la figura de Gabriel Ferrater, amb els anys, he anat ampliant la meva curiositat per personatges coetanis com Carlos Barral, Gil de Biedma, els germans Goytisolo... En definitiva tots els que Carme Riera englobà dins el nom de "Escuela de Barcelona" al seu magnífic assaig sobre la generació poètica dels 50.
El nom de Manuel Sacristán hi apareix destacat. Era una figura que sempre m'havia interessat. Els personatges intel·ligents -brillant, pel que en diuen- que saben anar més enllà del dogmatisme polític -Sacristán fou un destacat dirigent del PSUC- per interessar-se per la cultura, sempre m'han atret. Potser perquè hi ha la tendència a creure que l'una no pot anar de bracet de l'altra.
Un documental a Barcelona TV, fa uns dies, me'n desvetllà la seva faceta política. Del seu pas fugisser a Falange a la seva conversió al comunisme, la seva tasca a la clandestinitat, l'activa militància i el seu gradual desencantament, sobretot a partir dels fets del 68, marquen el caràcter d'un Sacristán que abraçà el comunisme amb una autenticitat que potser ara semblaria excessiva.
Sacristán, titllat per alguns més com un intel·lectual posat a polític, que no pas com un polític autèntic -si és que existeix el polític autèntic-, correspon al model exhaurit de polític il·lustrat, que més enllà de la sea afiliació, sap valer-se dels recursos de la cultura adquirida.
Ara que fa pocs dies han designat com a ministre espanyol d'Indústria a algú que és titllat en alguns mitjans, més com un gestor que no pas com un veritable polític -sembla que la tònica, ara com ara però, és aquesta- és bo revisitar les biografies dels que, malgrat no sentir una afinitat amb la seva ideologia, van saber ser conseqüents amb el que pensaven i no van denigrar-se a acotar el cap com un anyellet dòcil davant simples enrocaments estratègics.
Curiós exercici el que va realitzar Oliver Stone el 2003 amb el seu "Comandante", sobre el dictador Fidel Castro, i que avui s'ha pogut veure al 33. Abans de res, dir que no sento cap mena de simpatia pel règim castrista, molt menys per tota la tropa de pseudoesquerrans que disculpen els molts abusos comesos en nom d'una revolució del tot extingida des de fa molts anys.
He seguit de prop alguns campanyes que s'han instituït des de casa nostra en favor de l'alliberament d'escriptors cubans. El Centre Català del PEN apadrinà el cas de Mario Enrique Mayo Hernández, feliçment alliberat. No crec que sigui massa d'esquerres, molt menys revolucionari, tancar a la presó aquells que no pensen com tu.
La meva solidaritat és amb el poble cubà que pateix el bloqueig sagnant i desaforat per part dels Estats Units, sense tenir-ne cap culpa enginyant-se-les com poden per tirar endavant. Em sembla que com jo, molts d'ells van aprendre que el marxisme va ser una bona pregunta amb pèssimes respostes.
Stone s'interessa per la persona de Castro. El posa contra les cordes amb preguntes precises on no hi caben ni la retòrica ni l'ambigüitat. Castro se'n surt amb nota, mal m'estigui dir-ho. Hi ha una lucidesa demoníaca en aquest personatge. No vacil·la en les seves respostes. Amarat d'un personalíssim sentit del destí -fàcilment identificable en d'altres dictadors- el seu discurs, s'enlaira prou com perquè les preguntes d'Stone, quedin justificades a una escala superba, elevada. Nega rotundament que hi hagi tortura a Cuba. Enalteix el sistema electoral (!) del país com un dels més lliures. Prostitució diu...?
Castro se'ns revela com un Quixot amb un Sancho Panza, Dulcinea i Rocinante, fosos en una visió de Cuba apartada de qualsevol realitat. La subjectivitat feta parcel·la i explotació de l'ego intel·ligent i astut del qui pel que és desprèn de l'aparent falta de censura en alguna de les respostes, ja és tan sols una titella moguda pels tecnòcrates del règim. Un putxinel·li iconogràfic que s'estarrufa com un gall dindi afirmant que són molts els gegants que volen dinamitar la seva obra revolucionària...Son molinos, comandante. O potser una jinetera que fa giravoltar el seu bolso davant seu.
Comparteixo les paraules de commoció del Gerard Gort en la mort de Marta Mata. M'ha plagut rellegir-ne l'entrevista que enllaça des del seu bloc. M'hi reconec en el seu plantejament educatiu. També a la meva escola -en els meus temps Mare de Déu de Misericòrdia, avui rebatejada amb el de Maria Cortina, de Reus- se seguia al peu de la lletra, tal i com comenta en Gort, els mètodes de la Rosa Sensat.
Afortunadament l'esforç de Marta Mata no morirà amb ella. L'Associació de Mestres Rosa Sensat, queda com una institució de progrés al servei d'un país que en els anys darrers del franquisme, va saber nodrir d'eines molt valuoses la tasca de les escoles que van apostar per un aprenentatge íntegrament en català sense menystenir la llengua castellana i amb una renovació, en general, dels mètodes tradicionals d'ensenyar.
Vull subratllar aquesta normalitat perquè fins que no m'he fet gran, i encara hi ha moltes coses ara que em sorprenen, no he copsat fins a quin punt l'educació rebuda, no va significar, ni que fos de manera tangencial, la llavor de la meva actitud política, social i cultural. La pedagogia des d'una òptica oberta tenint Catalunya i la seva cultura en el punt de partida, com una cosa del tot normal.
Recordo, per posar un exemple, el xoc que em produí als catorze anys en deixar l'escola i anar a un institut de batxillerat públic, descobrir que el castellà era llengua d'ús social. Els García, Martínez, Pérez i Ruiz de la meva escola, no l'utilitzaven per a res. Un homenatge als seus pares que van triar aquesta opció.
El meu homenatge pòstum a la Marta Mata i per extensió a tots els mestres que van saber servir-se dels seus consells perquè generacions i generacions de brivalls, aprenguéssim, a finals dels setanta, la nostra llengua i la nostra cultura sense cap mena de complexos ni privacions.
Un dels llibres que va fer que perdés una mica la por a això de l'economia va ser "Les conseqüencies econòmiques de la pau", de John Maynard Keynes. El personatge sempre m'havia seduït per la seva barreja d'intel·lectual seriós i proscrit baliga-balaga al costat del grup de Bloomsbury.
Publicat el 1919, conté afirmacions prou contundents contra la maleficiència de França contra una Alemanya derrotada després de la Primera Guerra Mundial incapaç de poder aixecar el cap i pagar allò que se'ls exigia en el vergonyós Tractat de Versalles.
Les observacions sobre Clemenceau són una delícia: jo crec que Matt Groening s'hi inspirà per crear el seu inefable Sr. Burns.
Avui en dia, parlar d'economia, així en abstracte, fa por. L'associació a tot el que envolta la inversió financera n'ha despreciat tota l'essència que té en quant ciència social; la seva dimensió filosòfica. L'economia, ens agradi o no, ja només vol dir caler. Idees, poques. Les imprescindibles.
Mentre Keynes assistia a les reunions com a representant del tresor britànic, a l'altra banda de l'Atlàntic, la càustica escriptora Dorothy Parker afirmava que les dues paraules més sublims de l'anglès eren: "xec adjunt".
No sé si aquests "Economistes pel No" que recentment s'han ajuntat en clau estatutària, hauran llegit els llibres de Keynes o hauran llegit els llibres de la Sra. Parker, en tot cas, és bo que hi hagi persones que suposadament hi entenen, que diguin que no, que la cosa no millorarà tant com ens volen fer creure.
Sigui com sigui, sense llibertat per decidir plenament què en fem de les nostres virolles, no hi valen ni les grans teories ni els comentaris sarcàstics; les engrunes, encara que ara ens les deixin votar, són sempre, al cap i a la fi, engrunes.
Per calmar dubtes i mals entesos, transcric més avall el "profund" article del Sr. Sostres publicat diumenge dia 28 de maig al diari Avui.
Em ratifico en el comentari que vaig penjar al seu bloc. Si hi ha algú que hi troba algun argument de pes, que m'ho faci saber.
Han d'anar molt malament les coses al diari Avui com perquè no hi hagi algú que pugui dir: "Salvador, vols dir que no t'ho hauries de rellegir?" o això, o que el blindatge del Sr. Sostres deu ser molt i molt doble.
També que servidor és un ingenu i a vegades oblida que els mons ideals de les Senyorites Pepis, no existeixen.
En tot cas, lamento que algú pugui dir-se periodista o escriptor o el que sigui escrivint aquestes rucades.
Via Flux llegeixo l'article (?) que el senyor Salvador Sostres ha perpetrat a l'Avui. En calent, indignat, hi deixo el comentari que adjunto més avall, al seu bloc.
No entenc com algú pot escriure una monstruositat així i el que potser és pitjor, com algú pot publicar-ho.
Hi ha persones com Gabriel Ferrater, Ramon Barnils o Manuel de Pedrolo que malgrat la seva vàlua artística, degut a la seva heterodòxia, han estat endreçats al calaix dels que més val no tenir-los massa presents no fos cas que algú hi trobés un exemple en la manera d'enfrontar-se a allò establert i tinguéssim més d'un disgust.
Caldria afegir a aquest il·lustre grup un altre nom: Ovidi Montllor. Mai un artista que va donar tant, en l'amplitud del significat del verb, va rebre tant poc. I no em refereixo a posició o a un tall de pastís. Em refereixo a poder viure dignament de la seva feina. Afortunadament hi ha qui no combrega amb rodes de molí i sap rescabalar record i memòria de manera tenaç.
Escric encara amb el tornaveu dels aplaudiments que aquesta nit, han fet perillar les rajoles del magnífic sostre del Palau de la Música Catalana a Barcelona en aquest homenatge sentit, sincer, profund i entusiasta que se li ha volgut dispensar. S'ha cridat, s'ha escoltat, s'ha sentit i sobretot s'ha recordat.
La figura d'Ovidi Montllor espigolada de cada persona que ha volgut fer-ne una canemàs únic damunt l'escenari. La figura d'Ovidi Montllor feta present i sobretot futur en les meravelloses versions de "La fera ferotge", "Els companys", "Carta a casa", "La samarreta", "La fera ferotge"... Fins a tres hores de pell de gallina, de llàgrima encesa, d'emoció desfermada.
Sorpreses agradables com la veu de Biel Mesquida cantant Guillem d'Efak, la Plataforma pel Dret a Decidir situant-se en el NO a l'estatut oficialment. Batec de cor enfollit de ràbia dolorosa pel record de Josep Maria Isanta i Guillem Agulló.
Tot ho mereix Ovidi Montllor perquè la seva veu encara és la nostra veu. Perquè la seva poesia és la nostra poesia. Tot ho mereix Ovidi Montllor perquè la seva lluita, és la nostra lluita.
Es confirma allò que tots temíem: ningú va avisar al ministre Bono, que a més de l'arrest domiciliari, s'havia d'evitar de totes totes, que el Mena mengés després de mitjanit o que s'apropés a l'aigua.
La trucada, oculta, em fa tremolar. Que la veu se'm presenti en nom de l'entitat financera on tinc els quartos -poquets, molt poquets- encara més. Però després d'identificar-me correctament, la veu se'm posa a la meva disposició fent-me saber que si tinc cap negoci entre mans, l'entitat m'avançaria fins a set mil euros en unes condicións més que acceptables, per posar en pràctica els meus plans d'expansió.
Li dic que de moment entre mans només hi tinc l'entrepà que endrapo amb els meus vint minuts reglamentaris de descans, que gràcies però que els meus plans d'expansió quedaran perfectament establerts d'aquí no gaire entre el Sr. Roca i jo i que passi-ho bé, estigui bonet.
És un signe dels temps. Arreu hi ha cartells oferint quantitats semblants a baix interès. L'usura torna. Tothom ha après a fer-se un o dos o tres forats al cinturó i avall que fa baixada. Clíniques de cirugia estètica, viatges a destins inimaginaris, cotxes on el de menys és conduir.
Tots els neguits i dubtes que no sabem on posar, queden dissimulats amb la vulgaritat de fer passar el plastiquet per la màquina una vegada i una altra. El posseir ens calma totes les incerteses del viure. Les satisfaccions fast food. Ni amb l'art ja no ens atrevim. S'ha de fer massa esforç. Fugi, fugi, gastem!
A l'altra banda, els dimarts que l'Ajuntament de Barcelona ha decidit instituir com el "Dia dels Trastos". Els dimarts en què la població metropolitana en massa es posa els dits a la gola i perboca tanta tinença desproporcionada. I ho dic perquè el que escriu, gràcies al meravellós "Dia dels Trastos", entre andròmines desballastades ha aconseguit un micro-ones nou, una planxa nova, un escritori arxivador atrotinat però servible i un moble al rebedor la mar de xulo.
Passejar els dimarts al vespre per Barcelona amb una furgoneta és una de les coses més profitoses que es poden fer avui sense haver d'atendre les diligents propostes d'un no menys diligent comercial de banca.
He de reconèixer que tot aquest assumpte del Xirinacs m'ha fet pujar la mosca al nas més del que caldria. Hi ha com una fatalitat en aquest tipus d'assumptes que et fa activar ressorts que pensaves oblidats.
Afortunadament Xirinacs ja és fora de la presó. Considero que el discurs pel qual va ser condemnat, contenia una fraseologia que no comparteixo en absolut per obsoleta i per participar d'una manera d'entendre la lluita independentista des de la simplicitat d'un emmirallament excessiu per una realitat, la basca, que mai he considerat que tingués res a veure amb la nostra i per la qual molts han aixecat capelles i altars martirològics quedant-se tant sols amb la imatgeria i no anant més enllà.
La violència vingui d'on vingui és del tot detestable. I això s'ha d'escriure al capçal del llit de la nostra consciència ja no independentista, sinó en la que ens fa personetes d'anar a buscar el pa, anar a rentar el cotxe o dir "t'estimo" tantes vegades com faci falta.
Ara ve, el fet lamentable és que un home de 74 anys que no ha deixat mai de tenir una activitat pública, per tant a l'abast de qualsevol que el volgués detindre, hagi de veure's en aquests fregats quan com a molt -no sóc un expert en temes judicials- penso que amb una senzilla declaració al jutjat n'hi hauria d'haver hagut prou. Molt més quan la seva trajectòria política i social és d'un absolut i total compromís amb la pau i la llibertat.
El "mando y ordeno" des de la messeta, directe des del nou Tribunal del Orden publico -vegi's Audiencia Nacional- no fa altra cosa que legitimar el fet que això que en diuen democràcia, no treu que en certs casos s'actuiï amb una impunitat absoluta sense que aquells no ho veuen dels mateix color, tinguin una coartada moral per justificar aquest enfrontament contra els qui, en teoria, són els garants d'aquesta democràcia que ens ha de satisfer a tots.
No hi ha altra cosa que faci més mal que les ferides que a un li obren damunt les cicatrius heretades, les calcomanies que no se'n van ni en cent rentades i que cada dia ens ensenyen que s'ha de fer molta feina abans no puguem viure en pau i tranquil·litat.
"Una nació és molt complexa, té molts ressorts i s'hi juguen moltes variables, però la independència és l'eix central, el pal de paller d'una nació. Una nació, que no és independent, o és infantil o és esclava; per tant, doncs, la independència no solament és un dret sinó que també és un deure".
Si convideu a un estudiant d'Humanitats o de qualsevol altre carrera relacionada amb allò que se'n diu les Lletres, a menjar un plat de pasta amb salsa bolonyesa, és molt possible que us el refusi amb cara de gran fàstic.
La cita és obligada al 33 cada diumenge a quarts de deu de la nit. Va, que aixequi el dit qui no s'ha deixat endur mai pel fricatiu accent vallesà de la Bibiana Ballbè, lluny, molt lluny...?
En cada programa es fa una entrevista a una persona relacionada amb la cultura. En acabar, se li demana que doni una imatge de silenci. És curiós però fins a la data, tot han estat postals de tranquil·litat, calma i repòs amb una escenografia canviant però amb el mateix concepte.
L'altre diumenge pensava en quina imatge donaria Alí Lmrabet, periodista marroquí perseguit pel govern del seu país, del silenci.
L'Alí fa tot just un mes que ha estat novament condemnat a una prohibició per exercir el periodisme al Marroc per deu anys i a pagar una multa de 4.500 euros. El seu delicte, haver dit en una entrevista que els refugiats que viuen als camps del Sàhara són això: refugiats -tal i com reconeix l'ONU- i no pas persones segrestades com afirma el govern marroquí.
L'Alí pateix en persona tota la ferocitat d'un règim feudal corrupte que actua impunement amb la connivència de l'estat espanyol i d'Europa sencera, que giren el cap i xiulen quan se'ls parla dels prop de 2.900 presos condemnats per dubtosos crims o per l'augment significatiu dels islamistes en els darrers anys.
No crec que l'Alí Lmrabet signés el revers d'una postal amb un glop de sol esvaint-se rere el mar o amb el son innocent d'un infant començant a aprendre a somniar.
Imagino que per l'Alì Lmrabet i per tantes altres persones a qui se'ls nega el dret de fer soroll, el silenci s'assembla més a un demiurg amb un esprai que es dedica a repintar totes les parets on s'hi pot llegir el mot llibertat.
Sembla que el nostre Super Jutge del Món Mundial preferit no en va tenir prou amb la canonització que la Sra. Pilar Urbano va perpetrar-li fa un anys i torna a amenaçar de nou el reduït espai de la nostra biblioteca amb un nou volum de gestes. Pel títol, Vivir sin miedo, podríem posar-lo al costat dels llibres del Dr. Corbella, però no, coneixent una mica el personatge, farem bé de facturar-lo directament a la secció de l'humor més negre, fosc i sinistre.
Amb ínfules platòniques, sembla que el llibre en qüestió, es desenvolupa a partir de les preguntes que els fills del nostre Super Jutge el Món Mundial preferit li van fent. Donat que som legió els seguidors del Super Jutge del Món Mundial -i sabem la tirada que hi te als acòlits, el nostre Super Jutge del Món Mundial- farem com si nosaltres també forméssim part de la seva descendència i també li preguntarem alguna cosa.
El David va fer estudis administratius, de guió de tele i d’Humanitats. També té dos diplomes: un de natació i un altre de mecanografia. Ha fet de jardiner, de viatjant de material fotogràfic i d'enquestador.
De ben petit son pare li feia escriure rodolins després dels dinars familiars. D'aquí li ve, potser, que es posés a escriure versos més seriosos que van guanyar algun premi literari quan era jovenet. De més gran, també n'ha guanyat algun altre. Ara, a més de poesia i en aquest bloc, escriu narrativa i articles de temàtica diversa. Però no s'hi guanya la vida.
Curiós de mena, va deixar el seu Reus natal per marxar a Barcelona ja fa uns anys. És donant d'òrgans, membre del Comitè d’Escriptors Empresonats del PEN català, soci del videoclub Hollywood, de l'AELC, i del Centre de Lectura de Reus, on va ser secretari de la Secció de Llengua i Literatura. Diu poemes, fa ràdio quan pot, organitza esdeveniments culturals, sap tocar "Frère Jacke" amb flauta amb el nas i es deixa dir que està més prim cada vegada que sa mare el veu.
