  |  |
David Figueres
|
|
Arpegis  Feia una nit ben tranquil·la ahir a Barcelona. Pel Gòtic, només hi corrien els quatre guiris despistats de sempre. Si passaven pel davant del carrer del Pi, s'aturaven davant uns cartells. Era la promoció dels concerts que durant tota aquesta setmana, el Gerard Quintana, farà als cinemes Maldà per donar a conèixer el seu darrer disc: Treu banya.  Després d'escoltar divendres els Mazoni rere el Macba i rumbejar després amb els Gertrudis al port, saber que l'endemà, d'aquestes festes de la Mercè, encara m'esperava a la Plaça del Rei, l'actuació de l'Adrià Puntí em va fer posar el fre. I és que allò de l'arribar divendres al vespre, dutxar-te i entrar per art de màgia en el Regne del Cap de Setmana ja ha passat a la història. Una simbiosi entre el teu acabament d'esquena i el sofà fa que l'estregament de la setmana es noti, se senti i no vulgui anar-se'n i que el divendres, cada vegada faci més mandra sortir. En fi...  Hi feia fresca ahir a la nit a la falda de Montjuïc. Una nit de rebequeta. Corrues de gent donant punt i final a sopars de pa amb alguna cosa, de pites amb alguna cosa; txaguarmes també. Teatre Grec. Festival del mateix nom. L'Epidaure comtal va omplint-se lentament. Localitats senars, localitats parells. "Ai, perdoni, que l'he trepitjat?" No s'obrirà cap teló. Ho tenim tot a la vista. Les llums sí que s'obren més. I s'aplaudeix com mana el ritual i mana la cortesia. El mestre de cerimònies té dos pianos: un de negre i gran que toca amb els dits d'ara i un de joguina que toca amb els dits de sempre. L'altre mestre de cerimònies només té un triangle, un barret de copa i un grapat de poemes.  Corrien finals dels vuitanta i algú, no massa lluny d'aquests papers digitals, em va passar una maqueta (en cinta de caset, of course!) d'un nou grup: Els Pets. Amb aquest nom vaig arrufar el nas. Saber que abans s'havien anomenat Condons Adulterats no va fer que la meva curiositat s'engrandís, ans al contrari. Però em van arrossegar a uns quants concerts en locals infectes de Tarragona i rodalies i allò em va agradar. En aquells temps en Lluís Gavaldà tenia cabell, en Joan Reig no duia pas barba i un parell de senyoretes anomenades les llufes, sobretot l'Annabel Gavaldà, s'erigiren com els primers mites sexuals del Camp de Tarragona.  No acostumo a dubtar de les recomanacions de l'A. Per la seva feina està en contacte amb tot tipus de mogudes culturals. Mestra de la nit barcelonina, me'n considero alumne, dels de les files del darrera, sempre. Són ja una munió de llibres, de grups, de concerts, de bars, d'exposicions i sobretot de somriures, els que s'han insta·lat en el què sóc venint d'ella. El seu darrer descobriment, la gent de Sanpedro. En fa una ressenya al Le Cool d'aquesta setmana. Tenen un disc al carrer. Pop melòdic que fa pessigolletes nostàlgiques. D'aquell d'escoltar fent giravoltar els glaçons al got dels ressentiments captius. D'aquell de posar un dia així d'enfosquiment tant a dins com a fora. Cosins germans dels Conxita (per comprovar-ho, aquí teniu la maqueta disponible). Enganxa. Així que n'escolti el disc, prometo dir-ne més coses. Escolteu-los. Valen la pena.  Això de la Setmana Santa sempre ha estat un misteri per a mi. Què si la mort, que si la resurrecció; que si les palmes, que si la mona... Cada any sempre trobo algú o altre que perd una estona del seu temps per explicar-m'ho tot plegat, però no ho retinc i l'any següent torno a estar peix. No tinc pas vocació de menjacapellans, la meva laicitat s'ha forjat amb l'aristotelisme més bàsic i considero que, deixant de banda si ets creient o no, tot l'enrenou d'armats, vestes i passos forma part de la meva cultura. Amb tot, m'hi perdo, que voleu que us digui. Als anys noranta hi va haver algú que amb un baix, una guitarra i una bateria, a molts que patíem les primeres crisis de fe en això d'empènyer dies, i sense saber gaire anglès, va fer-nos aixecar del nostre entotsolament per fer-nos botre al so de les seves cançons. Dubto que Kurt Cobain morís per tot nosaltres, ni que el seu calvari fos pitjor que el de molts. Morir a la creu, morir per la teva creu. No ho sé. Sigui com sigui, entre "Quo Vadis", tambors de Calanda, saetas,verges portades a coll, flagelacions, penitències i cucurutxos, jo em quedo amb els Nirvana. Si voleu saber com les gasten aquests dies pel meu poble, a can Consuetudinàrium se'n fa un seguiment exhaustiu i molt interessant, val a dir-ho.  L'hivern s'ha desvetllat com el pitjor en molt de temps. Hi fa fred a la cambra. Un suburbi de París. L'estufa que escalfa amb timidesa l'estança, tot just fa un moment s'ha empassat el plec de fulls amb la darrera obra de teatre que ell ha escrit. El seu company de pis, pintor, volia cremar un dels seus quadres. Però han temut que la pintura els pogués intoxicar. Se n'ha anat a fer una cervesa. Ell s'ha quedat a escriure al seu bloc. Darrerament és l'únic que el consola.  Faig endreça de calaixos. Papers i més papers i més papers... Llenço amb indiscriminada prudència. Em surten fotografies, cartes, recordatoris de defuncions. També una capsa amb disquets d'ordinador i cintes de caset. Els ordinadors d'ara ni tan sols ens donen l'oportunitat de llegir-los, els disquets. Tinc una disquetera que podria enganxar al portàtil via uessabé. Però m'hi resisteixo.  I res, que tot i que l'Excel·lentíssim Ajuntament d'aquesta ciutat immensa que és Barcelona, hagi decidit, com va fer amb les festes de Gràcia, de no apagar el metro per la Mercè, un, que és més xulo que un vuit, torna a peu a casa. No m'hi faig amb això de viure lluny de tot arreu. Per això aprofito quan puc apamar la ciutat sense transports i fer-me-la un poc més meva.  Vaig descobrir la Lisa Sokolov per casualitat, en una de les meves ràtzies a la biblioteca de Nou Barris. Vaig posar el cedé a l’aparell de la cuina. Així que començaren a giravoltar les cançons, la Sokolov sortí del disc lluent i amb un cop de puny als morros de la meva sensibilitat musical, va deixar-me ben dit que la seva veu, que la seva música, bé mereixia alguna cosa millor que fer escampar el silenci mentre es descongela una hamburguesa o s’obre un brick de gaspatxo, sabor suau. Després de moure la pestanya de l’aparell i posar-la en funció de radio –una emissora emetia un pupurri de cansiones del verano que em serví de gel per calmar la inflor del cop de la Sokolov- em llençava a la xarxa a saber més coses d’aquesta dama. D’ençà de llavors la tinc a cops de colze amb Miles Davis, Chet Baker, Tete Montoliu, Thelonious Monk, Charlie Parker, Steve Lacy, Count Basy, John Coltrane... Quan vull escoltar-la, ja sé que no ho puc fer de qualsevol manera. La meva mica d’oïda musical ha d’estar ben pentinada, planxada i emmidonada. Res d’anar amb sabatilles, ni pensar-ho comparèixer amb aquells texans clapats de lleixiu d’anar per casa! Ben apuntalat per uns coixins, amb poca llum, pots pitjar el triangulet de gairell del comandament de la cadena. Llavors la Lisa Sokolov et dirà a cau d’orella amb tota la seva abassegadora personalitat artística, que hi ha a la vida tantes coses boniques que poden passar a ritme de jazz...
 Quarts de deu tocats. Sala Apolo. Barcelona. Hi ha hagut un tall de llum que afecta bona part de Ciutat Vella, Raval i Paral·lel. Molta gent davant l'entrada. Incertesa: es farà? no es farà? "Qui toca, avui?", ens pregunten dos o tres transeünts. "Lhasa", es contesta. VInc d'acompanyant. No n'he sentit a parlar en ma vida. M'han enredat? Ja ho sentirem a dir. |
Accés de l'autorCategories
Els meus enllaços0.PER LLEGIR EN ALTRES LLENGÜES
2.COSES MEVES
BARCELONA DECIDEIX
ELLES Sí QUE EN SABEN...
...GENT DEL LLAMP
LLEGEIXEN ELS CLàSSICS...
NO PAREN MAI QUIETS...
PER NO PERDRE DE VISTA...
PREMSA
SEMPRE N'APRENS ALGUNA COSA NOVA...
SENSE PRESSA, FENT UN CAFè...
S'HO PASSEN Bé I ENS HO FAN PASSAR Bé...
SOLIDARITAT
TAMBé BRANDEN LA PLOMA...
TELE
Últims 40 canvis
Notícies VilaWeb
|
MÉSVilaWeb és una producció de Partal, Maresma & Associats
|
