El poeta britànic P. B. Shelley afirmà que els poetes eren els legisladors no reconeguts del món. Si la frase s'enfila pel vessant romàntic, l'afirmació pot tenir alguna entitat. Si es pren com una consideració pragmàtica, la cosa adquireix proporcions una mica ridícules.
La frase de Shelley m'ha vingut al cap després de conèixer la notícia del nomenament del poeta Adam Manyé com a nou director territorial de Cultura de la Generalitat a Tarragona. Amb l'Adam hem compartit més d'una vetllada literària i la veritat, ni jo ni ell, em notat que aquesta facultat de fer-nos amb les regnes del globus terraqüi anés gaire amb el nostre tarannà.
Ahir, la gent de l'Ateneu Popular de Nou Barris, va voler retre l'enèsim homenatge a la poeta Monserrat Abelló. L'incansable Manel Ladrón i el grup de teatre de la casa, Bidó Teatre, van llegir els seus poemes. Amb la Montserrat, una altra poeta, la reusenca Iolanda Pàmies que presentava el seu darrer llibre.
Si he de ser sincer, de la Montserrat Abelló no sé què m'atrau més: si la seva intensa vitalitat a prova de qualsevol dissort o la seva grandiosa obra literària. De fet aquesta pregunta pot respondre's sola perquè l'una és indestriable de l'altra. La Montserrat hi destil·la, condensada en cada poema, aquest devessall d'energia que gasta. Malgrat que els seus poemes sorgeixin de la fragilitat del cada dia, tenen al darrera l'esperit incansable d'una dona que no para de treballar i treballar.
Content llegeixo l'acord entre la Fundació Manuel de Pedrolo i la Universitat de Lleida per catalogar la bliblioteca i l'arxiu del magnífic escriptor de l'Aranyó. De retop, descobreixo la magnífica pàgina web d'aquesta fundació i m'apunto a fer-m'hi amic i rebre informació periòdicament.
Vaig conèixer l'obra de Pedrolo gràcies a l'Antoni Veciana. A la seva, de biblioteca, hi tenia una bona representació de la seva obra. Recordo amb passió la lectura de Totes les bèsties de càrrega. Fruit d'aquesta descoberta, tots dos ens llançàrem a l'organització d'un curs-homenatge en motiu dels deu anys de la seva mort. L'Antoni n'ha parlat al seu bloc.
M'arriba el número 2 de Lletra Petita. En aquest número m'hi estreno per partida doble. Per una banda hi publico un poema que juntament amb d'altres poemes i narracions optarà al premi que mensualment la revista convoca, i la que serà la meva col·laboració més continuada: la d'escriure sobre poesia, en aquest cas, una petita ressenya del magistral recull Dos dies més de sud del Francesc Parcerissas.
Vull destacar, a més de l'interessant dossier en homenatge al poeta i filòsof José Maria Valverde, els articles sobre els beatniks del Joaquim Noguero i un altre sobre Stefan Zweig del company blocaire David Madueño.
Amb el ressò de les botes nazis en tantes llambordes, un pintor, Brandes, s'entesta en no deixar-se guanyar pel càncer que se li està emportant la vida, pintant els seus records. Un subordinat de Göring que ha robat tots els quadres que Brandes havia pintat fins a la data, li ofereix la possibilitat de retornar-los-hi a canvi d'una única pintura: un Cranach que té un gran valor sentimental pel pintor.
Basat en una anècdota real que va ocórrer al pintor Georges Braque, l'Eduard Márquez ha bastit una petita gran novel·la fidel al seu estil primfilat i poètic amb el qual ens va delectar en les seves altres dues novel·les: Cinc nits de febrer i sobretot a El silenci dels arbres. Aquesta nit, al programa de televisió De llibres, el propi autor anirà desgranant els petits secrets que amaga el llibre.
Els amics de l'equip del programa ens van demanar a la Mercè Bagaria, redactora en cap de la revista Lletra petita i a un servidor, si hi podíem dir la nostra. No ens va fer res gravar una petita intervenció dient què ens havia semblat el llibre. Malgrat potser no estar a l'alçada de les anteriors narracions, La decisió de Brandes constitueix un bell homenatge a la memòria i a la força dels records. Una lectura del tot plaent, suggeridora.
M’arriba una publicació literària prou interessant Lletra petita. Editada per l’associació Lletròpolis vol ser la punta de llança d’un seguit d’altres activitats al voltant de la lectura. La revista doncs, en serà el seu buc insígnia. D’acord amb el què se’ns diu a la presentació d’aquest primer número de setembre, la revista és l’au Fènix d’una altra publicació que va passar a millor vida.
Mereix un elogi aquest nou recomençar més que res perquè sabem com de difícil és adonar-se que les coses no rutllen. En tots els àmbits la famosa frase “Hem de parlar”, és l’inici del final. Aplaudim, doncs, quecontravenint tots els tòpics, ens trobem, en aquest cas, amb només un punt i a part.
Curiós personatge el poeta llatí Horaci. Tot i formar part del cercle de Mecenàs, adscrit plenament a la voluntat regenarativa de la societat romana portada a terme per August, la seva procedència humil -era fill d'un llibert- i els seus flirtejos durant la seva joventut amb els exèrcits dels assassins de Cèsar -n'arribà a comandà una legió- sempre l'han fet un personatge singular.
Lluny de la complaença que per exemple professà pel primer emperador de Roma, Virgili -amb qui lligà una gran amistat amb el poeta protagonista- Horaci esdevé un escriptor que no renuncià a la seva independència. Que no volgué que la seva obra es diluís en el discurs de rectitd d'August, mantenint amb aquest, una relació d'oberta admiració, però amb un distanciament evident.
L'any 30 aC, publicava els seus Epodes. Composició de disset poemes independents, tots ells relacionats per un mateix model rítmic. Composicions lleugeres hereves de models grecs on la burla, els atacs personals o els temes luxuriosos, hi eren presents.
Més enllà de les seves Odes, veritable puntal poètic pel qual passà a la història, saber-se meravellar igualment en poemes més lleugers, fins i tot de mal gust, però que ens apropen a una poesia que malgrat la seva formalitat estructural tant esticte, no segueix el mateix camí pel que fa a la tria dels temes. I el que és més important, esmicolen una mica aquesta fama d'inaccessibilitat que els grans noms de les lletres tenen pels profans.
En català n'hi ha una fantàstica versió a càrrec de Joan Carbonell a "L'esparver clàssic" de l'extinta La Magrana.
En transcric el poema vuitè del llibre:
¿Que tu, vella centenària infecta,
em preguntes per què no trempo,
quan tens les dents negres, la vellesa ja fa temps que
t'ha solcat les arrugues el front
i el teu cul bada obscè entre dues natges resseques,
com si es tractés del d'una vaca massa farta?
Encara, però, m'excita el teu pit, aquestes mamelles flàccides
com el braguer d'una euga,
i el teu ventre pansit i les teves cuixes magres
assentades en uns panxells inflats.
Sigues feliç! Que les imatges triumfals dels teus avantpassats
presideixen el teu funeral
i que no hi hagi dona casada que passegi
carregada de perles més rodones que les teves!
¿I què passa perquè als llibrets estoics els complau
de descansar enmig dels teus coixins de seda?
¿Que potser la meva titola, illetrada, trempa menys
Ahir, dia 31 de maig, al vespre, la Plataforma pel dret de decidir, homenatjà el poeta Joan Brossa a les cotxeres de Sants a Barcelona. Es presentà un poema visual inèdit i s'escenificà un petit muntatge a partir de textos seus a càrrec de la companyia Els Pirates.
Cal dir que malgrat la seva joventut, el plantejament de l'espectacle i la seva interpretació, malgrat les limitacions evidents, van ser del tot sorprenents i d'una gran qualitat. No n'he pogut esbrinar gaires coses d'aquest grup. Si algú pot ampliar la informació, benvinguda serà.
El poeta Carles Rebassa, recità, amb la seva veu de les illes, els poemes més compromesos de Brossa. D'ençà de la gravació del disc d'homenatge a Ovidi Montllor "Toti Soler: deu catalans i un rus" -memorables versions de pell de gallina de "Lo pus bell catalanesc del món" de Blai Bonet i "Ària del diumenge" de Pere Quart- em plau sentir en directe la veu de Rebassa.
Em comenten que s'està preparant alguna cosa amb textos de Guillem d'Efak. Ho esperem amb candeletes.
Sembla que tímidament, els vents són favorables a Joan Brossa. Aquesta mateixa setmana, s'ha pogut obrir un espai permanent amb poemes visuals seus, que permetran una millor difusió de l'obra de l'artista. La tasca de la fundació que porta el seu nom, és meritòria.
Cal però, no adormir-se a la palla. Brossa mereix tot el reconeixement del món i les administracions haurien de respondre considerant-lo com un dels artistes màxims del nostres país.
No fa gaire, Vicent Partal, comentava en referència a l'homenatge d'Ovidi Montllor, com eren els joves que no l'havien sentit cantar en directe mai, els qui amb més energia es llençaven a reivindicar la figura artística i cívica de l'alcoià. Amb Brossa, ahir, passà tres quarts del mateix.
És agradable comprovar que malgrat les travesses al desert, la seva obra és vigent, fresca i plena de significació. Importantíssima perquè les noves generacions que pugem, tinguem una idea real del nostre patrimoni cultural sense hipocresies elitistes.
Dues recomanacions pels qui vulguin entrar en el món Brossià:
L'antologia Joan Brossa. Mosaic antològic que el mateix Joan Brossa va confegir en motiu del seu vuitantè aniversari, magníficament prologat per una de les ànimes de la fundació i estudiosa de l'obra de Brossa, Glòria Bordons (el volum anava acompanyat d'una gravació en CD de poemes a càrrec de la Núria Candela). S'edità a Barcanova el 1998.
El magnífic catàlegJoan Brossa o la revolta poètica(textos de nombrosos especialistes en l'obra de Brossa, biografia de P.Palomer i bibibliografies de G.Bordons), KRTU-Departament de Cultura de la Generalitat de Catalunya, Fundació Joan Brossa i Fundació Joan Miró.
Els qui amb més o menys fortuna, assiduïtat o professionalitat, ens dediquem a això d'escriure, moltes vegades oblidem que per damunt de tot, escrivim per ser llegits.
Al plaer de fer lliscar les lletres pel paper o per la pantalla, saber-nos acabats en allò que confegim només quan els ulls dels qui ens llegeixen faran el seu judici inapel·lable, fulminant, inconstestable.
Davant l'opció que algú em pagués per escriure o per llegir, sense cap mena de dubte, jo triaria la segona. Potser faig trampa perquè en darrer terme, també s'escriu quan es llegeix i viceversa, també llegim, amb una intensitat més bsoluta i aclaparadora, probablement, mentre escrivim.
Al capdavall no es pot estar més d'acord amb Gil de Biedma quan deia que ell es pensava que volia ser poeta quan el fons el què volia ser, potser com tots, era poema. És a dir, que els nostres fulls, digitals o no, s'empeltin directament de Foix, de Dickinson, d'Stendhal, de Ferrater, de Lessing, de Pedrolo o de Sebald.
Escrivim pequè llegim. Llegim perquè algú altre va escriure i aquest algú altre, en el seu moment, també va llegir. Inacabable cadena. Simbiosi eterna. "Plaers solitaris, vicis compartits", en dirà Montserrat Roig.
Totes aquestes coses pensava mentre posava el llibre que creia indispensable a la lleixa dels llibres pendents; llegia el que havien escrit en una pissarra d'altres lectors; m'evadia del brogit urbà col·locant-me de lletra o feia capcinades en un esplèndid sofà després de veure unes quantes polaroids amb rostres amics.
Totes aquestes coses podeu experimentar, vosaltres també, fins el dia 17 d'aquest mes si s'arribeu a la subtílissima exposició "Llegim" al Palau Moja de Barcelona, comissiarada per l'Ada Castells i promoguda per la ILC. Una petita gran lectura de la lectura, sens dubte.
Emocionant "Vides de Palau i Fabre". Quin plaer no és descobrir en una mirada que ja gairebé ho ha esguardat tot, l'espurna, el glatir de la curiositat a flor de pell. La tebior amable d'una veu vigorosa, compromesa. Enderiada en la construcció d'un món, d'un univers per llegar-lo als altres i així sobreviure's, sobreviuren's en Palaui Fabre: l'home, el poeta, l'alquimista el dia del seu aniverari. Per molts anys!
Hi ha personatges de qui només se'n recorden aquells amb qui van mantenir una relació, i en nom d'aquest record, ja sigui de mestratge o d'amistat, a alguns els porta a encarregar-se de fer relluir la memòria així que el personatge ho requereix.
Un d'aquests personatges és el Ramon Barnils. Qui escriu no el va conèixer, però l'ha llegit a bastament. De manual els articles sobre el Gabriel Ferrater -dissortat punt de coincidència vital invertit- i aquell sobre Puig Antich.
Desestimant una cita cinematogràfica, he engalipat l'O. perquè m'acompanyés a l'homenatge que el Grup de Periodistes Ramon Barnils, commemorant el cinquè aniversari de la mort del periodista, havia organitzat al bar Horiginal, a Barcelona.
Dirigit per Xavier Ricart, els actors Ivan Benet i David Olivares han dramatitzat alguns dels articles del Barnils. Dues coses s'han fet evidents: l'immens domini del llenguatge que tenia el periodista que imagino que ha facilitat la tasca de la lectura als actors, i la gran lucidesa i vigència de gairebé tot el què deia.
Ara fa un any, ja vaig dedicar a aquest bloc, un comentari sobre el Barnils. Us hi remeto. Encara amb l'escalfor de les paraules dels qui malauradament tan sols això ens queda, la meva felicitació per aquest senzil acte, ple de franquesa i digne humilitat per qui va ser mestre de periodistes i encara que sigui tangencialment, mestre d'aquest blocaire amb fums de reporter cultural.
La coincidència voldrà demà (avui pels lectors matiners) que la MariaBarbal m'expliqui coses sobre el seu "País íntim", mereixedoríssim premi Prudenci Bertrana, al programa "De llibres" al 33.
Vaig tenir el plaer de conèixer el Jesús Moncada, ja fa uns anys. Des de la Secció de Llengua i Literatura del Centre de Lectura de Reus, vam preparar la presentació, a la capital del Baix Camp, d'un dels seus llibres.
M'en queda el record d'una persona amable, senzilla i tendre. A la biblioteca del Centre en quedaren unes granotetes que hi dibuixà en els exemplars dels seus llibres.
No crec que la seva obra obeís a res més que a una necessitat netament pura de fixar en el paper allò que sentia. Això que pot semblar fàcil de dir, és infinitament difícil si es fa amb el rigor estilístic i amb la dedicació absoluta amb què Moncada edificà cadascun dels seus llibres.
L'altra nit, sopant al Bar Campus (C. Sant Llorenç, 11) de Reus, vaig desenredar el record del Moncada quan vaig topar amb una petita exposició que el Carlos Arió i la Pilar Gérez han confegit a partir de fotografies del riu i de textos de l'autor de Mequinensa. La mostra es podrà veure fins el dia 12 de febrer. L'han titulat "El bram d'un poble, la veu d'un riu".
Si en faig esment és perquè em sembla que la tria de fotos i de textos ha estat feta amb el cor -llegiu-ne el text que us adjunto del fulletó-, la millor manera d'honorar Moncada i de situar-se al seu costat: sense foteses ni falses solemnitats.
El David va fer estudis administratius, de guió de tele i d’Humanitats. També té dos diplomes: un de natació i un altre de mecanografia. Ha fet de jardiner, de viatjant de material fotogràfic i d'enquestador.
De ben petit son pare li feia escriure rodolins després dels dinars familiars. D'aquí li ve, potser, que es posés a escriure versos més seriosos que van guanyar algun premi literari quan era jovenet. De més gran, també n'ha guanyat algun altre. Ara, a més de poesia i en aquest bloc, escriu narrativa i articles de temàtica diversa. Però no s'hi guanya la vida.
Curiós de mena, va deixar el seu Reus natal per marxar a Barcelona ja fa uns anys. És donant d'òrgans, membre del Comitè d’Escriptors Empresonats del PEN català, soci del videoclub Hollywood, de l'AELC, i del Centre de Lectura de Reus, on va ser secretari de la Secció de Llengua i Literatura. Diu poemes, fa ràdio quan pot, organitza esdeveniments culturals, sap tocar "Frère Jacke" amb flauta amb el nas i es deixa dir que està més prim cada vegada que sa mare el veu.
