Amics que han tingut accés a cartes enviades oficialment pel president Maragall, coincideixen en el fet que Catalunya, sempre hi apareix com a motor de canvi per a Espanya.
Maragall, després de les darereres elecccions, era poc més que una rampòina política, una imatge que veia com ni amb la retirada de Pujol de l'escena, aconseguia que els catalans li donessin la seva confiança.
El PSC no ha tingut mai cap idea de Catalunya. Contra Pujol es vivia millor, molt millor, i és clar, quan es van trobar amb la presidència a les mans, a qui van demanar consell? Al cosí zumosol de Madrid.
El meu avi sempre deia que a Catalunya hi havia de governar un partit català, que els invents generacionistes no havien sortit mai bé -"sempre n'hem sortit amb el cul cagat"- qui es creia ara que els socialistes es treurien les lleganyes servilistes dels ulls i desenterrarien les paraules d'un tal Pallach, per posar un exemple?
Qui s'ha carregat el tripartit han estat els dos aparells: per una banda, el del PSC, que ballava al so de la creuada del Tinell tan sols perquè tocava, però sense cap altra convicció que la de fer el just que se'ls exigia al guió, i per una altra, la del PSOE espanyolista, centralista i intransigent. Com sempre, vaja.
Al mig, Maragall, un personatge il·limitadament contradictori amb potser alguna cosa semblant a una idea de Catalunya al cap però incapaç de portar-la a la pràctica ni de prescindir-ne per acostar-se a un pragmatisme eficaç que permetés alguna cosa semblant a un gest de veritable alçada política. Maragall és l'home de les bones intencions -potser!- però dels pitjors gestos. Quelcom que un es pot permetre quan s'està a l'oposició però que ratlla l'esperpèntic quan s'és president d'un país, tingui estat o no.
ERC va acaronar la governabilitat com el nen que al setembre estrena plumier, bata i Alpinos. Va jugar les seves cartes amb la il·lusió de tocar govern, de fer les coses que tantes vegades se'ls havia dit que eren incapaços de portar a la pràctica per inexperts. Han donat massa, Carod ho ha dit. Pel bé del país han estat massa Ramonetes i poc putes i a vegades en aquests percals....
ERC ha estat clau de volta d'un govern. Ha demostrat ser un partit que no es plegava a les consideracions que els feien bàrbars destralers sense sentit d'estat o de país i s'ha sabut comportar com ningú. Potser és hora de recollir els trastets, encarar les noves eleccions amb convicció i fermesa però tenint l'horitzó posat en les del 2010 -creuem els dits perquè s'esgotin les legislatures com déu mana- escoltant, apuntant, recollint, enfortint-se. Sabent demostrar que són partit de govern, de futur i sobretot, sobretot, d'il·lusió.
Caldrà que s'hi esmercin molt els partidaris del sí per fer rutllar la proposta afirmativa a l'Estatut. El vot pel no, als matisos que fins ara tenia, caldrà afegir-hi el vot dels que n'estan fins al capdamunt que els prenguin el número. Caldrà veure amb quines mànegues ens surten PSC, CiU i IC per remullar al personal de cara a que es vagi a votar amb el cap i no pas amb el cor.
És aquest mateix cor el que m'avisa que malgrat semblar que està tot dat i beneït, com a les pel·lícules de por, encara ressucitarà algun monstre que pensàvem enterrat i farà que novament ens revoltem a les nostres butaques. Queda tot el pacte CiU-PSOE per descobrir. Riurem, encara que sigui amb aquell riure nerviós que a vegades s'usa com a defensa, riurem.
Maleït el dia que els de la Trinca van descobrir la gallina dels ous d'or amb la televisió!
La darrera tele que va entrar a casa va tenir un mort agònica. Vull dir que abans que algú de la família proposés la compra d'un nou aparell, el pobre animal, a punt de dinyar-la, va haver de patir cops i maltractaments així que li agafaven estossecs d'imatge o de so. L'eutanàsia catòdica li va arribar tardíssim.
L'única vegada que el moribund aparell era indultat, era quan la deficiència en la imatge o en el so, no era degut a la rècula d'anys i panys que arrossegava. Quan això succeïa es feia el silenci, s'inhibien en la mesura del possible les ànsies de desfogar-se -qui més qui menys ja s'hi havia enganxat a allò d'estossinar l'aparell com a catarsi domèstica- i s'esperava que algú emetés el dictamen solemne: "Això és d'Ells".
Qui eren Ells o què eren Ells, ha estat un misteri que m'ha acompanyat tota la vida. Amb els anys, però, n'he anat traient l'entrellat: els Ells, són aquells follets diminuts i baladrers que fan tot el possible perquè la vida no transcorri de manera ordenada i normal. Com un mal de queixal, una migranya o una morena.
Avui, a la bústia de casa, una paparereta d'aquesta gent amb el suport d'aquests i d'aquests altres, m'hi ha fet pensar en els Ells. M'havia quedat sense paper higiènic, i mira, malgrat donar-me el dia, s'ha de reconèixer que els Ells m'han tret d'un mal pas, com a la meva tele traspassada, a qui aprofito per saludar, perquè segur que m'està veient, sigui on sigui que hagi anat a parar, pobreta!
Interpretant el sentiment i els anhels del poble que ens acaba de donar el seu sufragi, proclamo la República Catalana com Estat integrant de la Federació ibèrica.
D'acord amb el President de la República federal espanyola senyor Nicet Alcalá Zamora, amb el qual hem ratificat els acords presos en el pacte de Sant Sebastià, em faig càrrec provisionalment de les funcions de President del Govern de Catalunya, esperant que el poble espanyol i el català expressaran quina és en aquests moments llur voluntat.
En fer aquesta proclamació, amb el cor obert a totes les esperances, ens conjurem i demanem a tots els ciutadans de Catalunya que es conjurin amb nosaltres per a fer-la prevaler pels mitjans que siguin, encara que calgués arribar al sacrifici de la pròpia vida.
Tot aquell, doncs, que pertorbi l'ordre de la naixent República Catalana, serà considerat com un agent provocador i com un traïdor a la Pàtria.
Esperem que tots sabreu fer-vos dignes de la llibertat que ens hem donat i de la justícia que, amb l'ajut de tots, anem a establir. Ens apoiem sobre coses immortals com són els drets dels homes i dels pobles i, morint i tot si calgués, no podem perdre.
En proclamar la nostra República, fem arribar la nostra veu a tots el pobles d'Espanya i del món, demanant-los que espiritualment estiguin al nostre costat i enfront de la monarquia borbònica que hem abatut, i els oferim aportar-los tot el nostre esforç i tota l'emoció del nostre poble renaixent per afermar la pau internacional.
Per Catalunya, pels altres pobles germans d'Espanya, per la fraternitat de tots els homes i de tots els pobles, Catalans, sapigueu fer-vos dignes de Catalunya.
El que són les coses. Si el dia que Manuela de Madre, Josep-Lluís Carod-Rovira i Artur Mas estrenaven a les espanyes el xou estatutari, ens haguessin dit que el dia de l'aprovació definitiva, tanta sang bullida, tant de bategar nacional, tanta il·lusió destapada, quedaria en un no-res davant la transcendència entre departaments i oficines d'arreu del país, de començar a tancar la porra del Barça-Madrid de dissabte que ve, no ens ho haguéssim cregut.
Un article de la Natàlia Rodríguez alsuplement d'economia del Diari de Tarragona em dóna notícia del 40è aniversari del pastalito Pantera Rosa. Qui no s'ha posat a la boca mai aquesta meravella de la creació pastissera? Me'n confesso addicte.
Els seus creadors van demostrar tenir un alt sentit del futur elaborant el dolç amb el personatge creat per Fritz Freelering -el pare de Bugs Bunny- pels crèdits de la pel·lícula del mateix nom, de Blake Edwards. La música de Henry Mancini n'acabà l'entronització com a icona indiscutible.
Si m'ha fet gràcia l'article és perquè s'hi detallen un seguit de característiques que té el felí rosa que es podrien aplicar a algú altre.
Tradueixo del castellà: "...la pantera rosa ha de fer front a un seguit de situacions complexes. Algunes d'elles no tenen solucio aparent. Un ésser menys flegmàtic es rendiria. Ella no. Ella es capaç d'aproximar-se al problema no per camins laterals, sinó per rutes absolutament insospitades".
I encara: "...davant l'adversitat, no usa mai el sentit comú sinó la imaginació. Les seves solucions no són previsibles, els seus problemes sí. Però ella no és algú que temi l'error o el fracàs. La possible errada global del sistema és evident, en tots i cadascun dels episodis, amb tot, la por no és un factor a tenir en compte i el risc, un element habitual"
No es podrien aplicar aquests mateixos trets al president del govern d'un petit país al nord-est de la península ibèrica?
Fins quan els responsables de la Generalitat podran amagar el fet que el president Maragall es passeja per Palau brandant una cua del color que l'amor s'hi posa?
Si Maragall és la Pantera Rosa, Saura és Bony? I Carod, serà Tigretón?
La sacrosanta trinitat de la pastisseria industrial que tot nen de trenta anys o més sap de memòria, per fi és revela com quelcom que ha transencendit el berenar més pujolià del pa amb oli o el retrògrad pa, vi i sucre.
Reinvindiquem pel nostre país, un president de dibuixos animats cagadubtes i d'interior dolç i meliflu i un tripartit d'embolcalls lluents i interiors tant o més dúctils que el president, lluitant de nou, contra la unificació totalitarista del chocolate con porras o de l'entrepà de calamars que els quintacolumnistes de torn, voldrien embotir-nos.
Sembla que Maragall per ara, sembla decidit a no deixar-se engrapar per cap Closeau messetari. És fruit d'una convicció pròpia, d'una de política o d'una del partit? Sigui com sigui, en aquests moments de trontollamenta general -em sembla que la corda es tibarà fins al referèndum i després que Déu ens agafi confessats- tan sols ens cal esperar que aquest fer la pantera de Maragall no sigui un bluf més i acabi, com altres vegades, acotant el cap davant els dels punys i els de les roses.
Les emocions tendeixen a ennuvolar-nos la raó. També, però, les raons poden ennuvolar-nos les emocions. Les persones som com els països -o les nacions- que es juguen la seva existència llençant al vent la moneda de la sort. Cara o creu per una mateixa tria de futur. A mercè de capricis obscurs som entenimentats supervivents que abracem la serenor o disbauxats folls nuats per un crit unànime de nova llibertat.
No podré anar a aquesta manifestació, però si que procuraré anar a aquesta altra. M'he adherit a tots dos manifestos. Trobo que sempre s'han d'aprofitar les oportunitats de sortir al carrer i llençar la veu i que te la tornin rebregada de solidaritat.
Hi ha un fet que m'ha refermat en la meva convicció d'anar a esgolar-me el dia 18. Ha estat un díptic que he trobat a la bústia de casa de l'Associació Els Altres Andalusos. En tenia referència pel bloc del company Miquel Roman i per les notícies del Casal Francesc Layret. Trobo que és un gest meritori.
Visc a Nou Barris, Barcelona, Barcelonès, prop de la plaça Virrei Amat. Com a persona interessada en saber en quina mena de barri viu, tot i que Nou Barris inclou un territori prou extens, he pogut constatar que a la zona de Vilapiscina, on em moc habitualment, la població la formen majoritàriament persones immigrades d'Espanya d'edat avançada, amb focus localitzats de sud-americans.
El barri, allunyat del centre, és ple de casals i centres cívics, cadascun, amb un bocí d'història per explicar. Hi abunden els capellans progressistes, les lluites veïnals. Tantes batalles diàries de la immigració per fugir de la ruralitat i integrar-se en una Barcelona que els donés carrers asfaltats, clavegueres i escoles pels xiquets.
No sé si n'hem sabut els catalans autòctons d'escoltar les veus dels molts col·lectius "d'altres" que durant els cinquana i els seixanta van donar els seus braços en la confecció del nostre país. Alguns dels seus fills van aprendre la llengua que els acollia. Altres van seguir expressant-se en la llengua dels pares, la del barri. Les teories de l'esquerra més cavernícola, que es llençà a l'evangalització social associant el català -i tot el que representava- al món de la burgesia, va fer més mal que bé.
Tal i com estan les coses, però, trobo que un manifest com el què ha redactat l'associació Els Altres Andalusos i que ha tingut la deferència de fer arribar a la gent del barri, és un pont d'unió per aquells que Catalunya és tan sols la terra que els acull i pels qui creiem fermament que la primera pedra pel nostre ple desenvolupament com a nació, és la independència d'Espanya. Em trec el barret.
El que ha passat amb l'Estatut, no ha estat res més que l'escenificació d'una manera d'entendre el nostre país i la nostra relació amb Espanya sense cap mena de sorpresa ni cap altre suspens que el d'un paio espavilat, el Mas, que ha recollit de damunt la taula totes les molles del que era CiU i ens ha colat a tots plegats una carambola magistral.
Encara ens movem amb els jocs simbòlics de sempre manipulats de la millor manera per tal que tots hi puguem caure: joves o grans. Si ens punxen l'animeta santjordiana amb soflames o arengues, ens rendim a la llagrimeta de la senyera, al cofoisme de la solidaritat avial, al despertaferro de crit de celobert.
Fa uns mesos, quan va començar tot això, vam fer un cop de cap i vam trencar la guardiola, en vam comptar els cèntims i tot i que sabíem que no hi arribàvem, vam tirar endavant: aquesta vegada, aquella senyorassa que fumava i tractava als catalans de tu, vestida de "roja y gualda", ens acolliria al seu llit i seríem capaços que es posés de quatre potes i li faríem entendre de quina manera ens han tractat molts dels seus amants oficials, fins a la data.
Però tot ha estat com des de fa uns quants segles.
En ple deliri amatori, quan ens pensàvem que aquesta vegada sí, que ja era nostra, ella ha cridat: nació al preàmbul i 50 % dels impostos. I a nosaltres, és clar, se'ns ha esfondrat tot, hem complert com hem pogut i ella tustant-nos l'esquena, ens ha engegat: què, ja està?
Encara amb calçotets, l'hem mirat de reüll com recomptava la nostra xavalla.
Pels que criden ladrones a la memòria de sang feta tinta entatxonada en taüts de cartró. Pels qui no saben què és una nació perquè mai no han hagut d'inventar-se'n una. Pels qui no volen somriure davant un fusell ni pagar per una joventut extingida per la guerra.
Pels qui no saben mentir quan diuen que no m'entenen en parlar-los la meva llengua. Pels qui no s'avergonyeixen de votar al PP ni d'escoltar la COPE. Pels qui els fa fàstic veure voleiar un estel bressat pels quatre vents. Pels que pensen, ja canviarà.
Pels qui no entenen que dir t'estime, t'estimo, t'estim és el mateix. Pels qui no els van fer cap samarreta d'una cortilla vella. Pels qui avui mengen salsitxes i ahir ensaïmades. Pels que no s'atreveixen a rimar constitució amb prostitució. Pels que ignoren que no s'és res si no s'és poble...
Afegit dissabte 21 de gener: I si no fos perquè estic segur que un dia, quan siguem lliures del tot, podrem riure'ns d'aquestes coses, també pels tres feixistes que ahir només van aconseguir refermar-me en la meva ideologia, en l'atemptat a la llibreria 3 i 4 de València.
No sé si l'anunci ha sortit en cap altre lloc. Jo fa mesos que m'hi indigno al metro de Barcelona.
És aquell tan fastigós que van penjar els de l'exèrcit espanyol on es veu un ull tancat que resa: "Tu deseas la paz" i un altre ull, més avall, obert i enquadrant una mena de naixement pessebrístic, que rebla: "Nosotros trabajamos por ella".
Amb els darrers esdeveniments, si més no, ja sabem per a quina pau treballen alguns d'ells.
Desconec l'abast de la capacitat irònica dels responsables de programar les pel·lícules a City Tv.
En tot cas aquest migdia, ens han obsequiat amb la brillant "Hores desesperades" de William Wyler.
Tres delinqüents escapats de la presó arriben a un barri residencial i segresten a una família que prenen com a hostatges sense que la policia ho sàpiga. Basada en una obra de teatre de Joseph Hayes que va tenir molt d'éxit a Broadway, a més de la descripció d'uns perfils psicològics que xoquen constantment, el film també és una clara crítica a l'american way of life.
Per aquesta família que té una vida rutinària, amb la muller servicial que fa de mestressa de casa, la filla que festeja, el nen que juga a beisbol i el marit que treballa en unes oficines, de sobte tot se'ls capgira amb la irrupció d'aquests tres personatges sense educació que revolver en mà se les campen per casa seva ordenant-los que no badin boca i posant en entredit aquesta vida amable i confortable que porten.
Demà, l'estatut entrarà al Congreso de los Diputados. S'han habilitat uns pupitres especials per asseure els representants catalans. Estic segur que per a molts espanyols aquests catalans -sobretot al Carlos/Cárod Rovira- els semblen els mateixos pròfugs cinematogràfics que entren dins la seva Nació Única i Indivisible i els diuen que han de fer i com s'han de comportar.
Que sàpiguen els qui pensin així, que aquests senyors representen en major o menor mesura, la voluntat de tot un poble. Que els seus revòlvers dialèctics només estan carregats amb bales de mots i que som molts els que d'aquestes "Hores desesperades" que falten fins que allò que ha de vertebrar el nostre futur s'expliqui ben explicat, volem passar a ser els qui expliquin a les generacions que vindran, que per aconseguir el que ara ells tenen, aquella lluita ens va fer viure "Els millors anys de la nostra vida".
El David va fer estudis administratius, de guió de tele i d’Humanitats. També té dos diplomes: un de natació i un altre de mecanografia. Ha fet de jardiner, de viatjant de material fotogràfic i d'enquestador.
De ben petit son pare li feia escriure rodolins després dels dinars familiars. D'aquí li ve, potser, que es posés a escriure versos més seriosos que van guanyar algun premi literari quan era jovenet. De més gran, també n'ha guanyat algun altre. Ara, a més de poesia i en aquest bloc, escriu narrativa i articles de temàtica diversa. Però no s'hi guanya la vida.
Curiós de mena, va deixar el seu Reus natal per marxar a Barcelona ja fa uns anys. És donant d'òrgans, membre del Comitè d’Escriptors Empresonats del PEN català, soci del videoclub Hollywood, de l'AELC, i del Centre de Lectura de Reus, on va ser secretari de la Secció de Llengua i Literatura. Diu poemes, fa ràdio quan pot, organitza esdeveniments culturals, sap tocar "Frère Jacke" amb flauta amb el nas i es deixa dir que està més prim cada vegada que sa mare el veu.
Perquè siguin ells els que demà ens preguntin: "... i això d'Espanya, què és?"
