Fa calor. Una xardoror extensa que s'unta en les llesques del nostre insomni. Hi ha la possibilitat que l'estiu sigui potser una gran exageració. Sobretot si ja has fet bona part de les vacances. Sobretot si no hi trobes consol en la nit plena dels dubtes i les incerteses de sempre a cop de remoure't entre els llençols.
S'hi podria caure en la temptació de prendre decisions en aquestes circumstàncies. Engegar coses que no funcionen defenestrant-les directament al calalaix dels desencisos. Prendre canvis de rumb massa radicals que potser et farien tirar enrere, més que no pas tirar endavant.
La gamma de possibilitats s'obre al teu davant mentre et fregues els ulls i sents els camions de la brossa i la vida, que sembla feta només per viure-la quan el sol s'esbalça entre els cims o els edificis llunyans, es fa desagradable i feixuga.
Però com la climatologia de fora, l'existir també s'atemperarà. Per força. Res que és massa amunt, res que és massa avall, pot estar així per massa temps.
Serem com les tardes benignes de deixar-les fer vespres de conversa llarga i cervesa. Serem com la lleugeresa de la roba, de les abarques, de les barbes descuidades; l'imperi de la patxorra...
Serem el record tebi d'alguna cosa que no va arribar mai a enlloc o qui ho sap si estava destinat només a arribar fins aquí d'avançada.
Hi ha l'ombra o l'esclat. Hi ha la son o la felicitat. Del primer, la ciutat desperta a l'estiu. La nova ciutat. Del segon, un xerric imperceptible de tabals, de gralles, persones...
Els miralls són posats l'un davant de l'altre. I la nit sempre hi ha rondat. Sempre.
Són barraques amb pols a la planta dels peus. La primera albada feta venir al costat de l'amic constatant que l'adultesa us ha atrapat a tots dos.
Són revetlles a tocar d'on Gabriel Ferrater va celebrar les seves, potser. Xiulant coets i petards i amistat, com a brivalls de deu anys.
Són les banyes de l'utopia amb les cervicals a can pistraus potser per haver-se resistit sempre -i que duri- a no acotar el cap per cap motiu.
Són els jaios i les dames escopint veritats i mentint només amb l'art del bell teatre.
Són les tronades amb els mascles petant molt i tant endins mentre un bitxet de dos mesos calma a son pare, cagat com és, refugiat en un bar.
Són els polítics que no ballen i fan ballar. Són la mulassa i els gegants que sí que ho fan. I el bestiari i la ciutat que es bada com una taronja, té.
Són els balls amb l'alcohol més barat al bar de més amunt i ballar Maiqueljacson sense cap vergonya i fer-se venir el sol i despertar a la ciutat i esmorzar-se la ciutat...
Hi ha l'ombra o l'esclat. Hi ha la son o la felicitat. Hi són.
Sento que s'acosten fent molt de terrabastall. Com que el passadís on hi ha les xocolates, la llet i més enllà els cereals, és molt estret, els deixo passar. Tots tres -una mare i els seus dos bessons- s'internen en l'àrea dolça com si els anés la vida. Es planten davant la Nocilla.
La mare, n'agafa un got amb la crema de llet, avellanes i sucre, de dos colors. Els dos xiquets protesten a l'úníson. La mare la posa al cistell i fa com si res. Els dos brivalls, com dos porters de discoteca, se li pengen dels braços sense deixar-la avançar. "Què passa?" protesta la mare.
Un dels nens agafa el got, el mostra a la mare i xiscla: "Aquesta, no" i després, com si tots dos germans s'haguessin posat d'acord tornen a perforar tímpans amb un sol "NEGRAAAAAAAAAAAAAAAAAAAA" que fa que es girin un o dos clients. Jo entre ells.
La mare pren la crema del nen i mirant-los, amb cara de llàstima, exageradament còmica, els diu: "Sempre hem de fer el que vosaltre vulgueu, no?" i es plega de braços, com un infant enfadat, falsament resignada a no haver aconseguit els seus objectius.
Llavors els nens es miren i com qui no vol la cosa, assenteixen tots dos deixant que la seva mare pugui gaudir del seu caprici, almenys per aquella vegada.
La mare em somriu satisfeta quan passa pel meu costat.
Quarts de dotze. M'estic mirant un capítol de Big lovequan tot queda a les fosques. Comprovo els diferencials i no estan pas abaixats. Agafo una espelma, l'encenc i la fixo a una tassa. Surto al balcó. El bloc de cases del davant també és a les fosques. Tampoc hi ha llum al carrer. Molts veïns són als balcons parcialment il·luminats per la llum difusa dels mòbils.
Truco al 010 per demanar el telèfon d'avaries de FECSA. Me'l donen i truco. "Tots els assessors estan ocupats", em diuen. Truco a la Guàrdia Urbana per donar l'avís, també. Insisteixo amb els de FECSA. Em constesten confirmant que efectivament hi ha una avaria a la zona.
Transito per casa amb l'espelma. Instintivament encenc l'interruptor cada vegada que entro a una habitació. Els objectes aprenen a relacionar-se amb el flam oscil·lant que llepa el ble. Calidesa. Recolliment. L'electricitat ens ha fet véncer la nit i ens ha ensenyat a viure-la.
No estic massa segur que hagi fet el mateix amb certes foscors.
Esperem el mateix tren. Però ells estan asseguts al banc que dóna a l'altra andana, al meu darrera. Fa estona que els veig neguitosos: s'aixequen amb cada tren que arriba; es dediquen a llençar a la paperera que hi ha al seu davant boles de paper de plata.
Els seus pares fa estona que han perdut la paciència. Els recriminen cada gest. A mi em molesten més els seus advertiments, proferits amb cops de veu que em sobresalten cada vegada, que no pas l'excitació de la canalla. Juguen al poli bo i al poli dolent: sa mare és el dolent, son pare el bo.
En un moment donat, la dona, diu el nom complet d'un dels brivalls i li diu que deixi de pintar-se els texans amb el retolador. El nen obeeix. Jo mateix aixeco el boli de la llibreta on intentava avançar feina. Em giro. El nen està garratibat.
Llavors el pare, acostant-se-li, li passa la mà pels cabells i amb una veu melosa li diu: "no veus fill que semblaràs un poeta?"
Esborro missatges del mòbil. Esborro correus electrònics. Les pantalles van desbrossant-se al ritme d'una indulgència cada vegada més flexible. Em dono a la lectura pacient abans de fer-me'ls desaparèixer: provo d'encabir-los en el context en què es van donar.
Fa deu anys, per exemple, les úniques paraules que haurien deixat empremta del moment, haurien estat les ratlles als meus dietaris o els poemes que haguessin volgut treure el cap. Ara, hi ha tot un embalum de lletra impresa en diverses pantalles que em complementen.
Per primera vegada, el material subjecte a fer-ne literatura, no és eteri; no s'ha de caçar al vol del record, sempre mentider i supeditat a les necessitats del moment. Hi ha retalls de conversa que em donaran les paraules justes. Hi ha dates que confirmaran les estacions. Hi ha hores que donaran notícia del dia o de la nit.
Que vulgui fer-ne cas, ja serà tota una altra història.
I bada el sol. Et suen les aixelles. La pissarra amb l'aliniació més o menys sabuda de Rambla Catalunya avui se li han afegit tots els suplents del món. Avui, al carrer, tothom juga. I se m'ha dit que la placidesa més o menys establerta de riuades d'estrangeria a les Rambles i a Passeig de Gràcia, se li afegeix, també, extres del país que caminen, com ells, sense esperar res. Sense buscar res.
Però les mentides serveixen per això. Perquè sí que n'hi ha qui cerquen coses: una pàgina potser, una de sola, que els doni la clau, el desllorigador de tot plegat. I els llibreters s'emprenyen, que què s'ha pensat! Que en els llibres això no és troba, que és a la vida escrita d'un que s'hi han de trobar les paraules justes! I ara! Compri. No el llegeixi si vol. Falqui una taula si vol. Però compri i no busqui res.
I les roses, ai les roses. Del blau al groc. Del vermell al drac. I les llances per terra, que són espigues a dojo que unes gitanes lliguen amb les flors allí mateix. I què voleu que punxin? Els cors de quines donzelles esblaïmades abaltiran els batecs? Que no ho veieu que no les hem de protegir de res? Que no ho veieu que són elles les que fa segles que tenen cura de nosaltres sense voler-ho acceptar?
I camines i penses i ets feliç perquè avui no escriuràs res seriós i tens ressaca perquè ahir vas sopar amb gent que és infeliç de ser lluny de casa seva, perquè voldrien que se'n fessin festes dels seus llibres i poder abraçar les mares i les germanes i donar-los la rosa i el llibre i l'amor de la llunyania, refugiats com estan de la mort i de la por.
I camines i penses que fa bo. Que tens amics. Que deus diners. Que ets on vols ser. Que tens algú en qui pensar. I bada el sol. Et suen les aixelles.
El taxi em deixa just davant la porta. Plou. Sortejo un parell d'ambulàncies de color groc. Rere els finestrals, veig la sala d'espera amb la gent, fent cara de pomes agres, fent exactament allò per la qual uns senyors que no conec van dissenyar la sala: per esperar. Provo d'entrar per una porta, però una senyora em diu "Por aquí solamente se sale". Deuen tenir por que una vegada a fora, vulguin desfer el camí, penso jo. Torno cap a les ambulàncies. Una rotllana de segurates amb uniforme marró riuen i fumen. Busco l'entrada, els dic. "Por aquí, por aquí", em diu un assenyalant amb el seu Ducados cap a una d'aquelles portes de plàstic, com d'escorxador o de tren de neteja de cotxes.
El dia s'ha posat un abric de fred. Però fa sol i al matí la gent ha sortit a passejar. Amb el cap cobert, amb bufandes i anoracs, però ha sortit. Els nens han desafiat els pares disparats amb les seves bicicletes urbanes fins a la ratlla de la vorera. "Jonathan no cruces!!!", s'esgolava un. I Jonathan, que la sap llarga, premia els frens just arran de precipici. Com l'escena aquella dels cotxes a Rebelde sin causa.
Se'm caduca el DNI. El darrer que m'expediren, ja me'l van fer a Barcelona, la ciutat on ara visc. L'adreça que hi figurava encara era la de Prades. Demano hora a través de la xarxa. M'equivoco en el dia. Sense voler introdueixo la data d'un acte que volia anar.
En una d'aquelles màquines que hi ha a les estacions del Metro, em faig retratar. No em satisfan en absolut, però penso que són per identificar-me com a ciutadà d'un país en el qual formar-ne part, com diu Victor Laszlo al Major Strasser a Casablanca, "és un honor que mai no he demanat". Res de somriure fins que no siguem qui hem de ser.
Em faig un plànol domèstic per arribar a lloc. L'Eixample, de vegades, encara m'és un laberint considerable. Hi arribo mitja hora abans. Un policia nacional (quina mania amb aquest adjectiu!) parla per telèfon. Em confirma l'hora demanada i em dóna un tiquet amb un codi. M'havia emportat L'home lent de Coetzee per passar l'estona, però no caldrà. Em criden de seguida.
Davant meu, una dona de cabells grisos recollits amb una cua. Em demana el carnet vell i les fotografies. Manega amb unes estisores les immortalitzacions per tal d'adequar-les al format. Em fa signar amb un retolador negre. La dona em diu que, en veure el nom de la meva mare, de seguida ha sabut que jo era de Reus. Es veu que el seu marit hi va treballar un temps i sabia el nom de la patrona del meu poble.
Em demana si he canviat les dades del domicili. Dic que sí. Omplo un full amb el nou domicili, el de Nou Barris. Ara m'adono que en posar la data, escric "gener", en comptes de "febrer". La dona no se n'adona. Verifico les dades. Després em pren les empremtes digitals amb un lector digital. Tot correcte. És curiós, a una cara passada per la trifulga del temps, li correspon un domicili diferent. En la propera renovació, viuré al mateix lloc? Seré igual?
La dona repeteix l'operació amb el passaport i em demana trenta euros. No hi havia pensat que això de renovar-se qui ets valia diners! Només porto deu euros. La dona s'apiada de mi, pago l'import del DNI i em diu que vagi a un caixer i torni amb la resta. Surto al carrer, em faig escopir els diners i desfaig el camí. Només em perdo una vegada.
La dona reemprèn la feina i em gestiona el passaport. Em dóna el nou document identitari, ara ja amb aplicacions electròniques, i em diu que d'aquí a deu o quinze minuts, tindré el passaport. Quanta rapidesa!, penso per mi.
Continuo amb Coetzee. Uns germans amb uniforme, pantalons blau marí, jersei vermell, s'arrosseguen per terra desobeïnt la seva mare. Perquè han de xisclar? Hi ha tres ferrades rectangulars del mateix color dels jerseis dels brivalls, posades a terra. Miro al sostre: uns forats immensos retallen el fals sostre; no hi cau aigua en aquest moment, però els estralls són ben visibles.
No m'entretinc gens amb l'escriptor sud-africà. La mateixa dona que m'ha atès, al cap de cinc minuts, em porta el meu passaport. Li ho agraeixo. No me'l miro i el poso a la bossa acompanyant Coetzee. Surto al carrer. Consulto el mapa del tresor que m'he confeccionat per retrobar el Metro.
Quan arribi a casa seré una mica diferent de quan vaig marxar. Però no gaire.
La casa deu ser de principi del segle XX. Planta i pis. La façana és de color crema. La porta, de doble batent i de color granat, té un picador i tot. Hi ha una finestra al costat mateix de la porta amb una reixa de ferro forjat.
Passant per davant, molts cops, quan torno cap a casa venint de la feina, m'hi he trobat homes, la majoria ben clenxinats, palplantats davant la porta. Són de mitjana edat i se'ls veu nerviosos d'estar allà esperant. Fan olor de colònia barata.
Alguna vegada la porta s'ha obert just quan jo passava per davant. He intuït vitralls, potser un pati interior amb un jardí. Motllures. Sempre ha atès els homes una dona negra, no sempre la mateixa: no somriu mai i fa entrar els homes cap a dins com qui rep un inspector del gas.
Fa unes setmanes la casa va ser reformada. La finestra del costat de la porta era oberta. El terra era fet de rajoles de colors, fent sanefes. Les obres van durar unes setmanes; entre els operaris, però, no hi vaig veure cap de les dones.
Davant la porta, amb els marges enganxats amb cinta americana, avui un rètol escrit amb retolador blau desllueix la majestuositat de la porta. "En aquesta casa ja no hi ha cap negoci", s'hi pot llegir amb castellà i amb un signe d'admiració al final de l'escrit.
Personalment, això del canvi d'any, sempre m'ha semblat una rucada. Potser perquè per mi l'any sempre ha començat al setembre, després de la pausa estival. Ho trobo més lògic i natural que no pas fer-ho passar avall encara amb l'empatx de torrons i neules i xampany.
Sembla que els dies aquests, del 31 al 1, la gent és més sensible als auguris.
Quin serà el darrer petó, la darrera bullabessa o la darrera vegada que posaré benzina al cotxe de l'any que se'n va? Quina serà la primera vegada que m'enganxi amb la cremallera dels pantalons, hagi de fer servir l'escombreta del wàter o em depilaré, l'any que comença?
I encara: haver-me creuat amb un chiuaua pel carrer, vol dir que m'escurçaran el sou l'any vinent? Que la Laura hagi escrit "t'odio ara i t'odiaré sempre" al darrer mail, vol dir que tinc esperances, encara, en el nou any? Abans d'anar a prendre el raïm he estavellat el Set Ritmo contra una casa de miralls: afectarà això la meva sort futura?
En aquestes estava jo, passant el cap d'any endrapant raïm a ritme dels batalls televisius amb la gola plena de grèmlins i pensant que això no era una bona manera de començar res. Donava voltes i més voltes a tot de derivacions metafòriques al fet de veure les estrelles quan empassava quelcom, quan mira, avui m'han fet poeta del mes i una alegriiiiiiia!
Potser sí que una cosa compensa l'altra i ni les angines eren el preludi de la catàstrofe ni aquest reconeixement (infinites gràcies Biel Barnils) hagi d'aportar-me l'espectacularitat.
Ara bé, jo, triar per triar, prefereixo estirar el fil d'aquest nomenament , encara que el meu regnat s'acabi al febrer, que no pas haver de fer gàrgares pels racons o començar seriosament a canviar-me el cognom que tinc ara pel compost Figueres-Clamoxyl.
El David va fer estudis administratius, de guió de tele i d’Humanitats. També té dos diplomes: un de natació i un altre de mecanografia. Ha fet de jardiner, de viatjant de material fotogràfic i d'enquestador.
De ben petit son pare li feia escriure rodolins després dels dinars familiars. D'aquí li ve, potser, que es posés a escriure versos més seriosos que van guanyar algun premi literari quan era jovenet. De més gran, també n'ha guanyat algun altre. Ara, a més de poesia i en aquest bloc, escriu narrativa i articles de temàtica diversa. Però no s'hi guanya la vida.
Curiós de mena, va deixar el seu Reus natal per marxar a Barcelona ja fa uns anys. És donant d'òrgans, membre del Comitè d’Escriptors Empresonats del PEN català, soci del videoclub Hollywood, de l'AELC, i del Centre de Lectura de Reus, on va ser secretari de la Secció de Llengua i Literatura. Diu poemes, fa ràdio quan pot, organitza esdeveniments culturals, sap tocar "Frère Jacke" amb flauta amb el nas i es deixa dir que està més prim cada vegada que sa mare el veu.
