Res no és més important ni més incòmode que la situació recíproca de persones que només es coneixen de vista, però que cada dia, gairebé cada hora, es troben, es miren i es veuen obligats a mantenir les aparences d'una distanciació indiferent per culpa de les convencions socials.
Entre ells regnen una inquietud i una curiositat sobreexcitades, la histèria de la necessitat de coneixement i bescanvi mutus, una necessitat insatisfeta, ofegada afectadament, i, encara més, una mena d'estimació impacient.
"Ara penso que cada persona tenim a dins un espai únic i variat, amb terres secretes com té un país. I quan ens enamorem d'algú, tan sols hem albirat la punta d'una muntanya o l'horitzó d'un llac que espurneja sota llum primaveral dins la terra de l'altre. De vegades comencem pel subsòl perquè ens sembla autèntic i fort, pedra picada que aguntarà els nostres peus, però no en tenim prou, volem continuar. Sovint ens llencem de cap al país de l'altre perquè intuïm que allí tot és nou i meravellós; hi estarem bé, s'hauran acabat els dubtes i les angúnies que hem arrossegat fins aquell mateix dia. Ara bé, si hi entrem, una hora o altra hem de descobrir l'hivern, o una cova, on caldrà resistir o potser s'haurà d'explorar abans de tornar a sortir a la llum".
"Penso que la poesia ens ha de sorprendre per un bell excés. Ha de colpir el lector com a expressió dels seus pensaments i ha de semblar-li gairebé una recordança. Els seus tocs de bellesa no han de quedar-se mai a mig camí, deixant el lector sense alè i no pas content. L'inici, el progrés, el declinar de la imatgeria han d'arribar-li com el Sol d'una manera natural, i pondre's sòbriament, però amb magnificència, deixant el lector en la rica beutat del crepuscle".
"Havent sopat vam caminar uns vint minuts en la foscor de finals de novembre, i després vam acabar la vetllada amb unes copes en un bar del centre. Jo fumava un cigarret darrere l'altre, però allò era l'únic que delatava la mevaa excitació. Sophie va parlar una estona de la seva família de Minnessota, de les seves tres germanes petites, de la seva arribada a Nova York feia vuit anys, de la música, de les seves classes, de la seva intenció de reprendre-les la tardor següent... però ens havíem anat refugiant de tal manera en aquell to festiu que cada comentari es convertia en una excusa per un altre tip de riure. La cosa hauria pogut continuar, però hi havia una persona vigilant el nen i vam decidir deixar-ho córrer pels volts de mitjanit. La vaig acompanyar fins a la porta del seu pis i vaig fer l'últim gran esforç d'aquell vespre.
-Gràcies, doctor -va dir ella-. L'operació ha estat un èxit.
-Els meus malalts sempre se'n surten -vaig dir jo-. És el gas rialler. Només haig d'obrir l'aixeta i es refan de mica en mica.
-Pot crear hàbit, aquest gas.
-D'això es tracta. Els malalts sempre tornen per demanar-me'n més; n'hi ha que volen tres sessions per setmana i tot. ¿Com et penses que m'he pagat el pis de Park Avenue i el xalet de França?
-O sigui que hi ha un motiu ocult.
-Oh i tant: els diners.
-Deus tenir un consultori pleníssim.
-L'hi tenia. Però ara estic més o menys retirat. Actualment em dedico a una sola pacient... i no sé segur si tornarà.
-Tornarà -va dir Sophie, somrient de la manera més coqueta i radiant que jo havia vist mai-. Ja pots comptar-hi.
-M'alegro de saber-ho -vaig dir jo-. Diré a la meva secretària que et truqui per concertar la pròxima visita.
-Com més aviat millor. Amb aquests tractaments llargs no es pot perdre el temps.
-Un consell excel·lent. He de pensar en encarregar un nou subministre de gas.
-Si, sobretot, doctor: no se'n descuidi. Em sembla que ho necessito de debò.
Ens vam tornar a somriure i jo la vaig abraçar calorosament, li vaig fer un breu petó als llavis i vaig baixar les escales tan de pressa com vaig poder".
Paul Auster, L'habitació tancada (dins Trilogia de Nova York)
De vegades si m'ho pregunten i m'ho han preguntat sovint, explico que, a escriure, potser m'hi inclinà més que res l'existència, a casa, d'una biblioteca per la qual vaig començar a interessar-me molt aviat. Cal creure que facilitava aquest interès el fet que el meu pare no em deixava sortir a jugar al carrer. Bé em calia distreure'm d'alguna manera, doncs. Però són molts els nois i noies que, havent-se trobat en la meva situació, de grans mai no han escrit una ratlla ni han sentit la temptació de fer-ho. Hi ha d'haver altres motivacions.
En podria ser una atracció per allò que és "problemàtic"? El gust del risc, de l'aventura. Però això no es manifesta tan d'hora quan, adolescent, les aventures que vols viure són d'un altre ordre i van acompanyades d'un risc físic que l'escriptura no ofereix. Tanmateix, sí que pot ser, ja, que no et vegis, que no et vulguis veure, en una activitat rutinària, banal, a l'abast de tothom. La qual cosa vol dir que et creus diferent i no et resignes a ser com els altres. Hi ha, per tant, una complaença en aquest "saber" que no etsben bé com tots. Una satisfacció.
Però si et resisteixes a acceptar aquella existència ordenada de la « professió corrent », senyal que, amb anterioritat a la complaença, hi ha en tu un disgust, un inconformisme que s'ha anat generant a partir d'alguna cosa. És que no t'agrada allò que observes del teu entorn? És que et sembla trista aquella "quotidianitat" en què la gent s'instal·len, en la qual s'esforcen a instal·lar-te? Gosaria dir que sí, que això fou cert des de la meva adolescència, quan tot just em contrariava. Escriure començà a semblar-me una possibilitat de penetrar en d'altres realitats que, potencialment, no m'eren estranyes, però que no veia de quina altra manera podria realitzar. Un món, una sèrie de mons que duia dintre s'objectivaren en donar-los forma per mitjà de paraules, sobre un paper.
Cada llengua és una casa, un mas amb corral i camps... Però nosaltres vivim al forat pudent... Tancats a la latrina perquè hem perdut tota la resta... I sem feliços quen ens deixen entrar al mas veí... Encara que hi portem la nostra pudor... I que ens obliguin a netejar-nos les soles de les sabates... Quan ja no tindrem res, ni les parets del racó d'anar de ventre, haurem de continuar netejant-nos les soles... Perquè no ens creuran mai si diem que ja sem com ells...
El David va fer estudis administratius, de guió de tele i d’Humanitats. També té dos diplomes: un de natació i un altre de mecanografia. Ha fet de jardiner, de viatjant de material fotogràfic i d'enquestador.
De ben petit son pare li feia escriure rodolins després dels dinars familiars. D'aquí li ve, potser, que es posés a escriure versos més seriosos que van guanyar algun premi literari quan era jovenet. De més gran, també n'ha guanyat algun altre. Ara, a més de poesia i en aquest bloc, escriu narrativa i articles de temàtica diversa. Però no s'hi guanya la vida.
Curiós de mena, va deixar el seu Reus natal per marxar a Barcelona ja fa uns anys. És donant d'òrgans, membre del Comitè d’Escriptors Empresonats del PEN català, soci del videoclub Hollywood, de l'AELC, i del Centre de Lectura de Reus, on va ser secretari de la Secció de Llengua i Literatura. Diu poemes, fa ràdio quan pot, organitza esdeveniments culturals, sap tocar "Frère Jacke" amb flauta amb el nas i es deixa dir que està més prim cada vegada que sa mare el veu.
