El tango normalment sonava prop d'arribar a Cornudella del Montsant, camí de Prades, en la veu de Roberto Carlos, el cantant brasiler. Les alternatives eren dos: o els grans èxits de Mocedades o els no menys grans èxits de Los Panchos. La meva germana ja havia fet l'ànec mentre el meu germà se n'enreia: l'esmorzar de llet-amb-nesqüic era dins una bossa de plàstic que la meva mare faria desaparèixer per la finestreta -ho sento, la cultura ecològica encara no havia arrelat en la meva família.
Yo adivino el parpadeo de las luces que a lo lejos, van marcando mi retorno.
No recordo si la "Prisca", una preciosa pastora alemanya d'orelles sempre rectes, encara ens acompanyava escalfant-nos el clatell amb el seu alè en aquestes fugides de cap de setmana embotits en un Talbot 150 gris metal·litzat que el meu pare va comprar a un fuster que va anar a fer fortuna a Austràlia.
Son las mismas que alumbraron, con sus pálidos reflejos, hondas horas de dolor.
L'escena familiar m'ha vingut al cap aquesta nit mentre admirava la gran pel·lícula de PedroAlmodóvar, "Volver". El retorn del millor Almodóvar. Després de l'encarcarada "La mala educación", Almodóvar assumeix la seva maduresa creativa revisitant-se i reconciliant-se. Per una banda amb la grandíssima Carmen Maura en una evolució del paper que havia fet a "¿Qué he hecho yo para merecer esto?" i per una altra amb el repte de fer-nos emocionar sense deixar de ser Almodóvar i sense que sigui necessari recórrer als recursos habituals (vegi's transvestits i marginats portats al límit) per construir universos i personatges d'una profunditat absoluta i colpidora.
Y aunque no quise el regreso, siempre se vuelve al primer amor.
Fins i tot Penélope Cruz està insuperable en aquest drama on torna a focalitzar-se l'essència femenina que el manxec ja va mostrar magistralment a "Todo sobre mi madre" amb l'afegit d'una posada en escena i un bastiment dramàtic més teatral, absolutament lorquià -que grans Lola Dueñas i Blanca Portillo!- que en matisa el conflicte fent-lo créixer i evolucionar cap endins de la trama mateixa travant la història amb una proverbial fluidesa narrativa on les sortides de to, marca de la casa, només queden com afegits simpàtics.
La quieta calle donde el eco dijo: "Tuya es su vida, tuyo es su querer",
Gardel ens ho ha explicat gairebé tot de l'amor i dels retorns. Lliçons que amb els anys he retingut com els monjos budistes que memoritzen les ensenyances per després reflexionar-hi. En queda ben poc d'aquells viatges i d'aquella família que va acabar per desfer-se. Però queda Gardel i Almodóvar i els meus germans per tornar a sentir-se partícep de coses que pesen, que hi són. Llocs on sempre val la pena de tornar.
bajo el burlón mirar de las estrellas que con indiferencia hoy me ven volver.
L'any 1953 Edward R. Murrow, periodista de la CBS, decidia arremetre contra la cacera de bruixes que endegà el senador Joseph McCarthy contra tot aquell que podia ser comunista o semblar-ho.
Destapant la capsa del trons amb la denúncia de l'expulsió d'un militar de l'exèrcit a qui s'acusava als seus familiars de tenir relació amb el comunisme -jutjat sense gaires garanties processals-, Murrow denuncia obertament la vulneració de les llibertats bàsiques per part del senador de Wisconsin, posant-lo contra les cordes.
No hi haurà guanyadors: McCarthy serà desprestigiat i haurà de comparèixer davant una comissió i Murrow, pressionat pels seus superiors, relegat a tenir un programa els diumenges a la tarda.
Amb un estil sobri i posant tots els recursos cinematogràfics al servei de la història que vol explicar, George Clooney torna a posar-se darrera la càmera amb "Bona nit, i bona sort" (Good night, and good luck) una de les més agradables sorpreses que es poden trobar a les nostres cartelleres si es vol fugir de la carallotada dels òscars.
Fa temps que segueixo l'obra d'Steven Spielberg. Com els grans artistes, compta amb una de les principals virtuts per poder-lo considerar d'aquesta manera: l'eficàcia.
Quan parlo d'eficàcia em refereixo a la perfecta vertebració de tots els elements que entren en la confecció d'una obra d'art per tal d'aconseguir la catarsi de l'espectador.
"Munich", la darrera pel·lícula del director americà, torna a estar a l'alçada del seu grandíssim talent. Un artefacte cinematogràfic d'una gran qualitat expositiva i d'una complexitat moral del tot llaminera.
El cinema de Fernando León de Aranoa no és un cinema espectacular. No li interessa el guió Jolivud. Poc li interessen les històries. Es queda amb els personatges. León de Aranoa sap escriure, això és indiscutible. I fa el cinema de saber escriure. No ens desagrada del tot. Si fóssim mestre tites, mestre tites, diríem que el cinema no és això. Que cal una història, que cal un conflicte i tot allò que es diu, però no ho direm perquè no som mestre tites i "Princesas", el seu darrer flim, la seva darrera penícula, ens ha agradat.
Més que els personatges, a León de Aranoa li interessen les comunitats, els grups. Començà amb "Familia" i continuà amb "Barrio" i "Los lunes al sol". Totes elles patien les mateixes mancances o els mateixos encerts. Potser un abús del pla-seqüència a "Barrio" que ho tapaven els magnífics diàlegs. Molt més rodona "Los lunes...", saber domar la tendència a la desproporció de Javier Bardem per afaiçonar aquell gran Santa, és tota una senyora proesa.
A "Princesas" la història és mínima. Dues prostitutes que lluiten per tirar endavant. Hi ha tota la brutícia i hipocresia moral de l'assumpte, sí; hi ha el rerefons de la immigració -una d'elles és sudamericana-sí, però hi ha sobretot un retrat o si és vol un apunt, de la feminitat o de les dones; no sé si és el mateix.
León de Aranoa no ha treballat mai amb el mateix director de fotografia. El d'ara, Ramiro Civita, s'apropa al món femení amb cura, amb una gran timidesa. Cada pla no està degudament establert. La càmera zoomzeja, rectifica, ara endavant, ara enrere. No vol molestar. S'hi sent incòmoda. Defugint la mitificació almodovariana, León de Aranoa aconsegueix entrar en el món femení, en la subtilesa de la fraternitat no imposada per anys d'haver-se de mostrar invencible amb la força com a única arma -com en el cas dels homes que, tot i vençuts, mostrava a "Los lunes...", de fet una possible evolució dels noiets de "Barrio"- sinó per saber-les mostar en la quotidianitat més afable, encara que siguin prostitutes.
D'aquesta fragmentació, d'aquest no gosar, León de Aranoa en fa una arma poderosíssima. No ens diu "sóc el director amic de les dones", no; només passeja la càmera, ara la treu, ara la posa. Ens explica el què veu sense fer escarafalls de res. No sabem si aquest nou fer és fruit de la necessitat o potser que l'estructura de "Los lunes..." va recordar massa la de "Barrio", sigui com sigui, agraïm aquesta evolució que és lenta, doncs les escenes de la perruqueria, són marca de la casa i s'agreix que no n'abusi.
Actoralment Candela Peña no acaba de sortir-se'n. Potser massa responsabilitat. El seu hieratisme no sap vertebrar-se en els moments en què el matís seria necessari. No ens creiem la seqüència del bar quan totes dues es fan amigues, tot i que endevinem que les ha passat canutes, no ens creiem la seva necessitat de tendresa i encara que ens pesi, el text cau en una nyonyeria que no caldria. Més correcta Micaela Nerváez, encara que el seu paper no demana tant.
Malgrat tot, una bona inauguració de la temporada cinematogràfica
La nit, pels dos amants ocasionals, és més negra que mai. Ell la fa beure. Vol que recordi. Que sigui capaç d'enfrontar-se amb el seu passat. De quan ja va enamorar-se de qui no devia. De quan va enamorar-se d'un soldat enemic i la van tancar en un soterrani i li van tallar el cabell a zero.
A l'home que assegut observa el corrent, una vegada li van explicar que si mai tenia una pena que li tenallava l'ànima, dient-la en veu alta davant un riu, se li esvairia. Potser per això es va fer escriptor. Lliscant els verbs entre els fulls també s'hi passa el ribot per les incerteses que s'instal·len al capdintre.
Els anys li han macat la vida. Ara vol explicar-se-la. Podrà viure una temporada amb el què ha cobrat per l'avançament de la seva autobiografia. No en té ganes, però li és necessari. L'Argentina daurada de la infantesa entre els seus pares que li donaren tot. Ell no els va tornar gaire. I sobretot Roma, la seva mare-pàtria-estendard d'una llibertat, d'un temps passat.
Roma, l'esposa, la mare, l'amiga... Sempre fem tard a dir t'estimo als qui mai ja no ho esperen. Mai no aconseguim saber què se n'ha fet de l'amor que no vam saber interpretar a temps. Adolfo Aristarain ens ho explica a ritme de jazz, en una pantalla.
El David va fer estudis administratius, de guió de tele i d’Humanitats. També té dos diplomes: un de natació i un altre de mecanografia. Ha fet de jardiner, de viatjant de material fotogràfic i d'enquestador.
De ben petit son pare li feia escriure rodolins després dels dinars familiars. D'aquí li ve, potser, que es posés a escriure versos més seriosos que van guanyar algun premi literari quan era jovenet. De més gran, també n'ha guanyat algun altre. Ara, a més de poesia i en aquest bloc, escriu narrativa i articles de temàtica diversa. Però no s'hi guanya la vida.
Curiós de mena, va deixar el seu Reus natal per marxar a Barcelona ja fa uns anys. És donant d'òrgans, membre del Comitè d’Escriptors Empresonats del PEN català, soci del videoclub Hollywood, de l'AELC, i del Centre de Lectura de Reus, on va ser secretari de la Secció de Llengua i Literatura. Diu poemes, fa ràdio quan pot, organitza esdeveniments culturals, sap tocar "Frère Jacke" amb flauta amb el nas i es deixa dir que està més prim cada vegada que sa mare el veu.
