Dilluns dia 21 de juliol al Teatre Romea de Barcelona a les 21:00 h, un grup de poetes i cantautors, han decidit fer aquest recital per recaptar fons per lacampanya queAmnistia Internacional porta a terme per defensar el dret a la llibertat d'expressió a la Xina. Hi donen suport, a més, Reporters Sense Fronteres i el PEN Català.
Hi intervindran els poetes: Enrique Badosa, Jesús Lizano, José Corredor Mateos, Joaquín Marco, Marta Pessarrodona, Jaime Siles, Álex Susanna, Cristina Peri Rossi, Jordi Virallonga, David Castillo, Enric Cassasses, Reinaldo Aparicio Viera, Joan Vinuesa, Ana Aguilar Amat i Josep Pedrals.
I els Cantautors: Gerard Quintana, Lídia Pujol, Paco Ibáñez, Roger Mas i Quico Pi de la Serra.
En aquest acte hi llegiré la traducció al català del poema"Juny" de Shi Tao, feta per Manel Ollé.
Us imagineu que estiguéssiu navegant i de sobte, us apareguessin uns simpàtics policies, com els de la imatge, i us diguessin que la pàgina on esteu a punt d'entrar, pot comportar-vos més d'un problema? Doncs això, no és tret d'un llibre d'Orwell o de Huxley, no, això està passant a la Xina. El país que està a punt d'organitzar els propers Jocs Olímpics. Ens ho contà Yu Zhang, president del PEN xinès independent, dilluns a Barcelona.
Dilluns que ve, dia 14 juliol a les 19:30 al Col·legi de Periodistes de Catalunya (Rambla Catalunya, 10 - Barcelona) Amnistia Internacional (AI) conjuntament amb el PEN Català, organitza la xerrada:
Seguint amb la nostra gira de presentacions, demà dia 17 de juny a les 20:00 h. a la Sala Hortensi Güell del Centre de Lectura de Reus presentarem, pel mateix preu, no un, sinó dos llibres:
Girona aquest maig són les flors. Cara racó, cada trosset de ciutat, és guarnida amb pètals i aromes d'un jardí. L'esclat de la primavera. Per tot arreu s'hi veu. Ahir, en el dia rarot, vençut a un desmenjament del cel, el contrast era més sincer. Una lluita de les corol·les, dels pistils, per donar una delicada pàtina de color a la tela embrutada, com si s'hagués aliat amb la verdositat de l'Onyar, lliscant indolent pont rere pont.
Sempre que dic els poemes del Salem Zenia m'emociono. Malgrat que a casa procuro fer unes quantes lectures per fer-me amb el ritme, amb la puntuació i no entrebancar-me, en el moment del fet, els seus versos, sempre em projecten cap al futur amb una força que convida a l'acció. Que fan bullir la sang.
Parlada per més de vint milions de persones, l'amazigh, és la principal llengua de tres quartes parts dels magribins que resideixen a Catalunya i no pas l'àrab. De la mateixa manera que hi ha molts magribins que no són pas musulmans. De fet, una de les lluites dels berebers, és projectar la seva llengua i la seva cultura, lluny de la influència àrabo-musulmana. L'integrisme islàmic institucionalitzat d'Argèlia, per parlar directament del cas del Salem, no admet aquesta dissidència que vol defugir de la visió lineal d'un nord de l'Àfrica musulmana, castradorament musulmana.
Aquests dies, voler ser a Nova York. Badar amb els gratacels. Donar de menjar als esquirols de Central Park. Perdre'm per carrers que no tenen nom, que tenen només números. Voler ser a Nova York. Més que res, perquè des d'aquesta república, des d'aquest reialme autònom, aquests dies, es desacredita tot allò de que els ianquis són el pitjor. Tot allò del discurs imperialista... Per què? Doncs per què hi ha un país, la Xina, que organitzarà uns Jocs Olímpics i hi haurà molta, molta gent que ho sabrà, si és que ho sap, des de dins una cel·la. Entre reixes. I la gent del PEN Americà diu que no pot ser de cap de les maneres.
La postmodernitat és una cadira. Ho deia molt bé, tant bé com sempre, el Jaume Subirana. Aquesta cadira on no s'hi asseu cap poeta, cap assagista, cap novel·lista, cap home de lletres d'aquell país de la Xina. Per què molts són a la presó. Més que mai, l'orgull de pertànyer a tres lletres que aquests dies a Nova York i al món sencer, deixen testimoni, damunt els fulls blancs de l'oblit que sempre és a l'aguait per voler amarar-ho tot, que s'ha de fer alguna cosa. Que no pot ser que aquells senyors que encara parlen de camps de reeducació, s'omplin la boca dels jocs de l'amistat, de la fraternitat i tinguin les presons plenes de "malvats delinqüents" que l'únic que han fet ha estat denunciar l'absència de llibertat.
Aquest dies voler ser a Nova York per allargar la mà als companys del PEN Americà per dir-los que aquí també no restem callats. Que a partir de dimecres, en Bartra, en Tísner, en Huertas Claveria, en Carrasco i Formiguera tampoc seuran en cap cadira. Que em venen esgarrifances de felicitat cada vegada que veig el comptador de la gent que haescoltat la veu de Shi Tao a través de la meva, avui ja més de mil! Que el PEN no són quatre internacionalistes esnobs. Que som gent que no callem, que donem la tabarra, que volem molestar, que voldríem haver estat a Nova York per omplir cadires amb més, molts més, mots empipadors.
L'any 1997 sortia publicat als Estats Units el recull de textos This prison where I live, a cura de Siobhan Down i amb un pròleg del premi Nobel de literatura Joseph Brodsky. El llibre era un encàrrec del PEN Internacional per celebrar el seu 75è aniversari. Tots els escrits tenien un denominador en comú: havien estat dibuixats per escriptors que havien estat empresonats.
Ara el PEN Català conjuntament amb l'editorial Aresta, n'ha fet una tria d'aquells esfereïdors escrits afegint-hi textos d'escriptors catalans que havien deixat testimoni de com se'ls havia privat de la llibertat més absoluta. Un colpidor aplec que s'ha titulat Escrits des de la presó.
Transitar per aquest univers de reixes, de privacions, de fam, de fred, d'impotència, no és un viatge agradable. Per un escriptor, que el tanquin en una cel·la, és molt més que un robatori de la llibertat, és trencar les ales a la veu, esbotzar la paraula per fer-la presonera de l'odi i del silenci imposat.
Sabedors que aquesta veu no ha de quedar en l'oblit, que ha de ressonar per tots els àmbits de la nostra consciència, el PEN Català ens demanà a mi i a l'actriu i ballarina Eva Roig, que les diguéssim aquestes paraules, que esverléssim, mot a mot, el silenci que indueix a l'oblit, al triomf de l'odi, acompanyant a l'acte de presentació de l'esmentat volum.
De moment les presentacions confirmades són les següents:
Mai de la vida aconseguiré esquivar el "juny". Juny: se m'hi va morir el cor i se m'hi va morir el poema, també l'estimada hi va morir en un romàntic bassal de sang.
Juny: un sol abrusador m'esqueixa la pell i revela l'abast veritable de la ferida. Juny: el peix se'n va del mar de sang, neda cap a un altre lloc on hivernar. Juny: la terra es deforma i els rius baixen en silenci, munts de cartes ja no troben per manera d'arribar a mans dels morts.
Des del passat dia 25 de març el PEN Internacional va posar en marxa la campanya "Relleu del poema", per tal de protestar contra la falta de llibertat a la Xina de cara a la celebració dels propers Jocs Olímpics a Pequin. Prenent com a exemple la tradicional travessa de la flama olímpica, un poema ha anat viatjant virtualment, de país en país, podent-se llegir i escoltar, en la llengua de cada lloc per on passava.
El poema triat és "Juny", del periodista i poeta xinès, Shi Tao que està complint una sentència de 10 anys de presó acusat de "revelar secrets d'estat". Va ser condemnat per un e-mail que va ser enviat a una pàgina web estrangera utilitzant un compte de correu electrònic de Yahoo! que va proporcionar la seva identitat a les autoritats xineses.
Aquests dies, degut a l'increment de la repressió al Tibet, per part de la Xina, han estat moltes les veus que han denunciat la situació penosa que fa anys pateix aquest país mancat de llibertat. No hi ha cap mena de dubte que la tragèdia del Tibet, com la tragèdia de tants països que no se'ls deixa parlar per ells mateixos, és una vergonya. Amb tot, com en tots els països que no acaten les llibertats democràtiques, es diguin democràtics o no -vegi's Rússia, Cuba, Xina, el Marroc... - tenen les seves presons farcides de persones que han plantat cara al règim des de dins, o senzillament han anat a petar a la presó per coses que en un marc democràtic, serien respectades.
Els mapes del temps i els homes i les dones que els saben llegir, ens diuen que el fred ha arribat. S'ha instal·lat al carrer. N'ha fet la llum més estricta, per necessària, ara que els dies s'escurcen, que es fan petits. "It's a nice city", em diu la veu que tinc al costat. Ramblegem amunt. Tot just hem deixat enrere altres paraules. Les que Josep Maria Terricabras i John Ralston Saul s'han creuat, amb Biel Mesquida com a mitjancer, a la Biblioteca de Catalunya. El canadenc ha parlat del xivarri que fan les veus no autoritzades en tots els camps. El català, de la necessitat que una llengua tingui al darrera un estat per defensar-la. El veig més endavant el Ralston, tot abric i barret d'ales amples, caminant al costat de la seva dona.
L'amazig és una llengua oral. No fa ni vint anys que la comunitat d'escriptors en aquesta llengua, va decidir fixar la seva parla en el paper. La identificació amb una cultura i amb una manera de fer, dota als berebers, d'una poderosa arma per lluitar contra la ignorància i donar a conèixer la seva realitat històrica. El desconeixement de la realitat àrab, i també de la musulmana, és essencial no barrejar-les, fa que a occident pensem que totes les persones de més avall de l'estret de Gibraltar, siguin musulmanes i parlin àrab. Res més lluny, els amazig (homes lliures) no professen l'islam i parlen una llengua pròpia, majoritàriament els seus habitants es concentren a La Cabília argeliana.
El dia 24 de maig de 2001 el Parlament de Catalunya aprovava una resolució en la qual instava, al govern de la Generalitat, a declarar el país com a territori d'acollida per a escriptors perseguits, proporcionant-los un lloc on fer el seu exili menys difícil. Han passat sis anys d'ençà d'aquell dictamen i avui Catalunya pot fer efectiu aquest compromís acollint al novel·lista, poeta i periodista algerià en llengua tamazigh Salem Zenia.
A través de la xarxa internacional ICORN que acull diverses ciutats del món agermanades per aquest propòsit, el Salem ha pogut trobar a Barcelona el refugi per poder treballar sense témer per la seva vida. El PEN català, present en el consell assessor de l'ICORN, ha volgut fer valer, una vegada més, el seu compromís de més de vuitanta anys per fer que la paraula escriptor no sigui només associat al món de la literatura sinó que esdevingui també un sinònim de denúncia contra aquelles activitats que coarten la llibertat d'expressió.
Aquesta tarda al CIDOB, en commemoració del Dia Internacional del Refugiat, el Salem, conjuntament amb d'altres persones que també han hagut de fugir del seu país i persones d'aquí que en un moment donat van haver de refugiar-se lluny del lloc on havien nascut, ens parlaran dels seus refugis: els que ara tenen i els que un dia van tenir.
Lliurament de les creus de Sant Jordi al MNAC. La desangelada sala oval reconvertida en una afable estança a cops de cortina: blanques i vermelles. Jazz i anar per feina.
Se'n poden dir moltes coses d'aquests guardons. Se'n poden deixar de dir moltes més. La voluntat d'un país per fer país i dir-se país, passa per no desmerèixer aquells que el fan aquest país, que l'afaiçonen dia a dia.
Serveis prestats, amiguismes, copets a l'esquena institucionals... Abans tu i ara jo, potser sí, però malgrat tot, acatant les lleis més elementals de la política en minúscula -la que va amb majúscula són figues d'un altre paner- som tant el que tenim com el què volem ser.
Per això, aquest vespre, el MNAC s'esfondrava a clapir de mans per les creus atorgades a les lluitadores antifeixistes Neus Català i Maria Salvo i per la que emmarcaran la Plataforma en Defensa de l'Ebre -jotes incloses al vestíbul en acabar l'acte.
Aplaudíem ja més d'ànima endins el reconeixement als mots del Biel Mesquida -insigne amant d'Aràlia- i la que també es donava al Centre Català del PEN Internacional, més de vuitanta anys fent que la ploma brolli de lluita contra l'oblit dels qui se'ls priva de la llibertat per parlar, de fomentar la literatura feta per dones i per promoure les traduccions de les nostres lletres. Felicitats.
El David va fer estudis administratius, de guió de tele i d’Humanitats. També té dos diplomes: un de natació i un altre de mecanografia. Ha fet de jardiner, de viatjant de material fotogràfic i d'enquestador.
De ben petit son pare li feia escriure rodolins després dels dinars familiars. D'aquí li ve, potser, que es posés a escriure versos més seriosos que van guanyar algun premi literari quan era jovenet. De més gran, també n'ha guanyat algun altre. Ara, a més de poesia i en aquest bloc, escriu narrativa i articles de temàtica diversa. Però no s'hi guanya la vida.
Curiós de mena, va deixar el seu Reus natal per marxar a Barcelona ja fa uns anys. És donant d'òrgans, membre del Comitè d’Escriptors Empresonats del PEN català, soci del videoclub Hollywood, de l'AELC, i del Centre de Lectura de Reus, on va ser secretari de la Secció de Llengua i Literatura. Diu poemes, fa ràdio quan pot, organitza esdeveniments culturals, sap tocar "Frère Jacke" amb flauta amb el nas i es deixa dir que està més prim cada vegada que sa mare el veu.
