Fa temps que em vaig fer seguidor del detectiu Sherlock Holmes. Recordo la lectura de Study in Scarlet traduïda al català per l'Elisenda Franquesa i amb un pròleg de Jaume Fuster. La primera aventura del detectiu assessor i el seu inseparable i elemental ajudant, el bo del Dr. Watson.
Tot i que sempre he estat partidari d'anar a les fonts de les coses, val a dir que Sherlock Holmes ha tingut una bona adaptació a la televisió. El 1984 la cadena anglesa Granada Television, va estrenar l'adaptació de quaranta-un dels seixanta relats que Arthur Conan Doyle va escriure sobre la parella.
La sèrie va durar fins el 1994 i fixà en la memòria de molts a l'actor Jeremy Brett com un més que digne Sherlock Holmes malgrat els seus excessos interpretatius. Deixava enrere, així, les adaptacions al cinema de finals dels anys 30 del segle XX amb Basil Rathbone com a Holmes i on es prengueren unes quantes llicències començant per donar al detectiu una estètica concreta que ja no l'abandonaria. Encara avui -no fa gaire n'he fet una revisió- la sèrie és de referència tot i que a la darreres temporades, l'edat dels actors, resta una mica de veracitat a l'acció.
El passat juliol la BBC va decidir tornar a portar al detectiu a la petita pantalla. Tot i que sembla que l'episodi pilot no va entusiasmar als responsables de la programació, es va tirar endavant. L'audiència de més 7 milions d'espectadors que va tenir Sherlock [web] ha estat una raó més que suficient com perquè la sèrie tingui una segona temporada. Aquí en teniu el trailer.
Creada per Steven Moffat (responsable del Dr. Who) i Mark Gatiss, han sabut traslladar al segle XXI les aventures del detectiu sense trair-ne l'essència. De fet, l'homenatge a la sèrie dels 80 és evident. El pis que comparteixen, per exemple, al mític 221 B de Baker Street, conserva la mateixa distribució que el pis de la sèrie.
En aquesta versió, Sherlock (Benedit Cumberbatch) continua sent un arrogant i excèntric investigador superdotat que s'avorreix si no té el cap posat en algun crim per descobrir i totalment integrat en l'era digital. Només que ara, en comptes d'acudir a la morfina injectada, l'única addicció de Holmes són els pegats de nicotina.
El Dr. John Watson (Martin Freeman) ja no escriu les aventures del seu company al diari sinó que ho fa en un bloc. Veterà d'Afganistan, la paga no li arriba per pagar-se un pis, d'aquí que comparteixi amb Holmes habitatge.
Els episodis, tot i ser de 90 minuts, són tot ritme. Hi trobarem tots els secundaris habituals: Mycroft, Lestrade, Moriarty, la Sra. Hudson...
Si la sèrie dels 80 constituia una dissecció de l'època victoriana on el mal era una amenaça constant a les convencions d'una època que s'exhauria tenint com tenia el segle XX a tocar, ara, en aquesta nova adaptació, la velocitat incessant dels nostres dies, l'abassegadora presència de la tecnologia, la dissolució dels rols de gènere o la relativització de tot dogma, serveixen de coixí per donar-nos un Holmes i un Watson propers, més obscurs, amb una cuidada i original posada en escena i amb un punt d'ironia que no s'està de riure's de tots els convencionalismes que la parella de detectius ha suscitat al llarg dels anys.
Plantant cara a la gairebé homogeneitat de la ficció televisiva americana, Sherlock és una sèrie d'una gran qualitat que mereix ser seguida i aplaudida i que torna a la BBC un merescudíssim prestigi que feia temps que no assolia.
Corria el 1998 quan Steven Spielberg va estrenar Salveu al soldat Ryan. La pel·lícula explicava les peripècies d'una companyia de Ràngers de l'exèrcit de l'Estats Units, durant les acaballes de la Segona Guerra Mundial, comandada pel capità John H. Miller (Tom Hanks), tot just desembarcada a les platges de Normandia, per tal de trobar al soldat que dóna nom al títol de la pel·lícula i portar-lo sa i estalvi cap a casa. Els seus tres germans són morts i es considera que ja hi ha hagut prou sang dels Ryan malaurada en la guerra.
La sintonia entre Hanks i Spielberg i l'interès mutu per aquella guerra, els portà, el 2001, a embrancar-se en un projecte comú també amb la gran contesa com a referent. Es tractà de la minisèrie de televisió Band of Brothers, (que aquí es va traduir com a Hermanos de Sangre)i que va ser emesa per la cadena de televisió per cableHBO.
Spielberg i Hanks tornaran a col·laborar en un altra minisèrie, també ambientada en al Segona Guerra Mundial i per la mateixa cadena: The Pacific (en podeu veure fotos del rodatge i el tràiler) que veurà la llum el 2010.
Basat en el llibre del mateix nom d'Stephen E. Ambrose, la minisèrie, de 10 capítols, segueix la trajectòria de la companyia E del 506 Regiment d'Infanteria de paracaigudistes de l'exèrcit dels Estats Units, des de la formació, passant pel llançament a les costes de França i seguint en diverses missions fins arribar a l'alliberament final d'Europa.
Amb el segell de qualitat de tots els productes televisius a què ens té acostumats la cadena de televisió, la sèrie són deu monuments a la ficció televisiva, tant pel que fa als guions, la interpretació com en l'ambientació, tot deutor del film citat.
Focalitzant l'acció en la companyia, els personatges (deixant de banda Winters, l'oficial que anirà ascendint) estan esbossats sempre en referència al conjunt per molt que en molts episodis, en off, sigui la veu d'un soldat qui faci de narrador. Podríem dir que la companyia actua com un personatge en sí. A vegades recorda, salvant les distàncies, l'adaptació al cinema del 300de Frank Miller.
Com a nota curiosa, podrem veure l'actor David Schwimmer(el Ross de la mítica Friends) fent de malcarat instructor. Com és natural, molt poc creïble després de tants anys veient-lo fer comèdia.
Abans de cada episodi, el testimoni dels protagonistes reals, imprimeix a la sèrie un deix de veracitat històrica. Un recurs que també dóna caràcter èpic a la sèrie impregnada d'aquella sensació de desconcert i ansietat que Spielberg provoca quan filma escenes de combat i que ja va insuflar al film orígen de la sèrie, amb aquells memorables 10 minuts on, personalment, ha estat la vegada que ho he passat pitjor en un cinema.
No hi trobareu joves tothora pentinats en aquesta sèrie. Ni banderes, ni himnes, ni heroïcitats. Hi ha mort. Molta mort. I cames i braços arrancats i ferides de tot tipus. El mateix missatge antibelicista mostrat a la pel·lícula, aquí es reparteix en totes i cadascuna de les accions que porten a cap els soldats. Tots, en un moment o altre, es pregunten el perquè de tota aquella barbàrie. Quin sentit té veure caure els teus amics, l'un darrera l'altre. Què faran quan s'acabi tot allò...
Bands of Brothers és bellesa feta televisió (recomano veure els capítols amb presentació i tot, Michael Kamen en va fer una gran banda sonora) a partir d'una guerra la qual se'n commemora, aquests dies, el setantè aniversari.
Televisivament parlant, els anys 80, van tenir dos noms indiscutibles: Donald P. Bellisario i Glen A. Larson. Ells són els autors de Galàctica, El coche fantástico, Magnum o Buck Rogers. Cenyint-se a una estètica evasiva, la majoria de vegades amb episodis autoconcloents, crearen tot un imaginari televisiu que crearia un llenguatge narratiu paral·lel al del cinema.
El David va fer estudis administratius, de guió de tele i d’Humanitats. També té dos diplomes: un de natació i un altre de mecanografia. Ha fet de jardiner, de viatjant de material fotogràfic i d'enquestador.
De ben petit son pare li feia escriure rodolins després dels dinars familiars. D'aquí li ve, potser, que es posés a escriure versos més seriosos que van guanyar algun premi literari quan era jovenet. De més gran, també n'ha guanyat algun altre. Ara, a més de poesia i en aquest bloc, escriu narrativa i articles de temàtica diversa. Però no s'hi guanya la vida.
Curiós de mena, va deixar el seu Reus natal per marxar a Barcelona ja fa uns anys. És donant d'òrgans, membre del Comitè d’Escriptors Empresonats del PEN català, soci del videoclub Hollywood, de l'AELC, i del Centre de Lectura de Reus, on va ser secretari de la Secció de Llengua i Literatura. Diu poemes, fa ràdio quan pot, organitza esdeveniments culturals, sap tocar "Frère Jacke" amb flauta amb el nas i es deixa dir que està més prim cada vegada que sa mare el veu.
