Una tarda de diumenge d'estiu a qualsevol població que es presti a deixar-se estimar, ja sigui pels seus carrers o per la benignitat del seu clima, per força ha de ser envaïda per aquella raça d'éssers vestits de qualsevol manera, pretesament informal, i que abasta totes les edats i totes les procedències: el diumenjaire. No tenim cap problema per capbussar-nos-hi en aquesta marea que hi ha a Rupit aquesta tarda.
El temps no acompanya. Sembla que s'hagi establert un viu diàleg entre la gradació cromàtica de les pedres de les cases, fosques com de fum, i el cel, de la mateixa tonalitat. D'aquí que ens estalviem d'entrar a Rupit i comencem a pujar. Veiem el poble des de l'altra banda del famós pont penjant. Uniformitat de construccions atapeïdes, com un entrepà d'aquells que s'hi posa de tot i després queda massa ample. Els geranis vermells d'algunes finestres, donen el contrapunt de color.
Cap de setmana al Collsacabra. Intencions: deixar el cotxe a Rupit i pujar caminant fins a Tavertet, fer nit allí i tornar a Rupit l'endemà per una altra ruta. Marxem dissabte a la tarda. El dia s'ha aixecat grisós, de mala lluna, i encabat de dinar continua de la mateixa manera. Enfilem nord enllà amb l'esperança que escampi. A mesura que anem arribant a Vic, camps de blat que han passat per cal barber. Als camps, rotlles de palla com bocins de braç de gitano; algunes paques. Tot és del groc, amortit de llum, d'intensitat.
Tarda al Penedès. El terme municipal de Torrelavit acull els cellers Jean Leon. Curiós personatge aquest santanderí que, abans de dedicar-se als vins, va anar a fer les amèriques. L'atzar el plantificà en l'òrbita de Frank Sinatra. Va saber envoltar-se de tot d'estrelles de Hollywod. Amb James Dean aixecaren el famós restaurant "La Scala", refugi de nombrosos actors i un dels quarters generals de la llegendària Rat Pack (Sinatra, Dean Martin i Sammy Davies Jr.) així com proveïdor habitual dels àpats presidencials de JFK o de Ronald Reagan. De tot plegat ara se n'ha fet un documental.
L'única vegada que m'he vestit amb uniforme en la meva vida, va ser durant els vuit mesos que em va tocar fer la Prestació Social Substitutòria a la Creu Roja de Reus.
En el repartiment de tasques que se'ns encomanava als objectors, hi havia la missió de baixar cada dia a Tortosa i Amposta per tal de fer de valissa -encara ara no sé què volia dir exactament això- entre Reus i aquesta dues ciutats de l'Ebre i transportar, en neveres d'aquelles de càmping, els anàlisis d'orina i a vegades de popó: del Camp al sud, i viceversa.
Aquesta va ser la tasca que se m'atorgà i que vaig complir amb una professionalitat diguem-ne que millorable amb almenys tres companys. Tots ells eren veterans a punt de "lili", com definia l'argot, pels qui els quedava poc per complir el seu deure alternatiu, amb la pàtria. Al volant de Peugots destartalats, fèiem la ruta autopista amunt i avall jugant-nos, no punts, sinó comes, guions i gafets.
El més divertit de tot aquell immens despropòsit, era la possibilitat d'entrar als hospitals sense que ningú no et preguntés on anaves. He de dir que accedir a les bambolines del nostre sistema sanitari, no ens reportà ni cafarnaüms amb infermeres amatents a les nostres fantasies pujades de voltes, ni ser testimonis de desmembraments, dessagnacions o els habituals llistats d'objectes que diuen, la gent, acaba inserint-se al darrere amb desficiosa aptitud.
Aviat vaig aprendre a vestir-me més amb els camps d'arròs que a punt de recollir-se, eren com pluja de color verd que hagués pintat la canalla amb traços llargs, damunt l'aigua i el paper. Amb l'accent arrelat en la connivència amb una vida plàcida, viscuda d'una altra manera. Al ritme del corrent del riu. Amb el mar que cada dia ens saludava amb esbufecs de sal.
Vaig desfer-ne les costures d'aquelles creus vermelles per deixar-hi entrar les mirades de curiositat rere les finestres, unes festes de Nadal a Tivenys, on vam portar-hi caixes de xampany per algú. De les mandarines com pilotes de futbol que vam esmorzar-nos enllantiant camises, mans i felicitat.
De les històries que ens explicava la gerent de la clínica d'Amposta, vídua d'algú que la va deixar massa jove i que primer era el seu amic i d'explicar-li els nóvios que anaven passant pel seu cor, en va aprendre i la va pescar. Li guardava el dol però a vegades ens preguntava, si hi havia algú que li picava l'ullet més del compte: "perquè valtres que sou joves, voleu dir...?" i ens mantenia intrigat per lliuraments, de dilluns en dilluns.
Dels paratges marcians de La Cava i de Deltebre. Ranxos descomunals aterrats damunt la terra plana, que feia olor d'humitat, d'aigües que finien el seu curs. Era una metàfora fàcil aquella escenografia. No sabia on volia anar i descobria que tot ha de tenir un final. Va ser un plaer exercir de sastre per encabir-m'hi paisatges que no he tornat a trepitjar més.
Ara els uniformes són uns altres. Vestimentes de records per un temps on se'ns obligà a abillar-nos amb l'obligació, encara que tingués un rerafons aparentment menys militar. I amb tot, jo crec que va valer la pena no restar insubmís a tantes petites sensacions que aquells paisatges m'ofrenaren.
De vegades olorant-me les mans, retorna aquella olor dolcíssima de les mandarines. I és un uniforme confortable a joc amb el fet de pensar si algú per fi torna a dormir acompanyada, o si el vent fa massa enrenou als arrossars.
La M. és una dona amb empenta. Una d'aquelles persones que no s'atura davant les adversitats i sap tirar endavant. Una d'aquelles persones que sap que l'única manera d'aconseguir allò que un vol és pencant, pencant i pencant. Que la felicitat s'ha de construir dia a dia amb les eines que un té a la vora sense que això vulgui dir renunciar a cap somni.
Precisament el darrer somni de la M. el teniu aquí. Aquest migdia tot just n'obria les portes. Estic segur que li anirà bé. La seva tenacitat i professionalitat en tot el que endega, la fa incombustible a l'hora de buscar sempre la perfecció. Res no queda a mitges quan ella hi és pel mig.
A Capafonts encara s'hi pot olorar el temps amb regust de persones que treuen les cadires a la fresca per deixar-se venir la nit. Hi ha carrers costeruts amb bon dies sincers, senzills. Amb hiverns sorruts de glaç i boirada. Amb estius oberts de pedrissos on filòsofs locals destrien el gra de la palla d'això de viure.
Si trobeu que els vostres somnis s'encallen massa en desmesurades ambicions, no us ho penseu dues vegades: féu les maletes i veniu a somiar la mica de natura que Capafonts us pot oferir. Una natura tangible, feta de paisatges que no es deixen conquerir així com així, però que es desfan com els somnis abastables. Aquells que de tant en tant, també val la pena d'atendre.
Després d'acomiadar els darrers que ahir es van quedar a dormir, a mitja tarda, hem anat a fer un tomb. Mostro una part del que sóc: restes d'infantesa i adolescència estivals entre les pedres, barrejades amb la pols dels camins. Comprem unes ampolles de vi. Tornem a casa. Llegim una estona, la justa que ens dóna la llum del darrer sol. Se m'escapa una trucada.
El David va fer estudis administratius, de guió de tele i d’Humanitats. També té dos diplomes: un de natació i un altre de mecanografia. Ha fet de jardiner, de viatjant de material fotogràfic i d'enquestador.
De ben petit son pare li feia escriure rodolins després dels dinars familiars. D'aquí li ve, potser, que es posés a escriure versos més seriosos que van guanyar algun premi literari quan era jovenet. De més gran, també n'ha guanyat algun altre. Ara, a més de poesia i en aquest bloc, escriu narrativa i articles de temàtica diversa. Però no s'hi guanya la vida.
Curiós de mena, va deixar el seu Reus natal per marxar a Barcelona ja fa uns anys. És donant d'òrgans, membre del Comitè d’Escriptors Empresonats del PEN català, soci del videoclub Hollywood, de l'AELC, i del Centre de Lectura de Reus, on va ser secretari de la Secció de Llengua i Literatura. Diu poemes, fa ràdio quan pot, organitza esdeveniments culturals, sap tocar "Frère Jacke" amb flauta amb el nas i es deixa dir que està més prim cada vegada que sa mare el veu.