De vegades els capricis meterològics semblen observar una lògica escaient a les teves necessitats. Vull dir que ahir, per exemple, vam tenir un dia rutilant de sol i de bonior i en canvi, avui, el dia es desperta gris, apagat, amb la llum desada en un magatzem o altre. Plou.
Tot plegat ho trobo perfectamet legítim. No me'n puc anar d'aquesta terra sense haver tastat tots els escenaris climatològics possibles. Aquest txirimiri persistent, que deixa la plaça de Santiago com una taca color llom de rata, farà que per exemple, el diligent escombriaire fluorescent dels matins avui s'abstingui de regar-la.
Tampoc les taules dels dos bars que ofereixen als seus clients consumir a la intempèrie, avui es pararan. El mar no ha canviat la seva verdor. La fina pluja a penes grata l'escorça, la desdibuixa una mica, però sembla molt més que li faci pessigolles que no pas altra cosa. Passen dones amb paraigües.
Amb tota aquesta estesa, un no té massa ganes de sortir de casa. Una altra cosa seria, si fes un temporal important. Llavors s'imposaria anar a veure l'espectacle del mar. Com de ser una bassa a penes percudida pel xiuxiueig de l'onada, passa a ser un sotrac violent. De la postal generosa en tòpics de l'ocàs festejant amb l'aigua, a la ferocitat gairebé sexual de la sal estimbant-se contra els espadats.
I s'imposa esmorzar intentant comptar les gotes de pluja. Feina àrdua pensareu. No tant. Tot és qüestió de proveir-se d'una beguda fumejant que entri bé i a través del tel que la bafarada ondula, axinar els ulls i posar-s'hi. El càlcul, com es pot entendre, ha de ser una aproximació molt allunyada del seny matemàtic. Ha de ser, a tot estirar, un convit a deixar-se anar la mala consciència que es té per no haver obert en tot el dia d'ahir l'ordinador.
Així, amb aquesta disposició, es pot donar una altra volta al pinyol que vas portar ja endegat i que ara, a cop de tecla, de mica en mica, es va tornant una mica allò que es tenia projectat, encara que mai res és sempre igual com ho projectem en literatura, tampoc en el viure ordinari. Que s'hi acosti una mica, ja és molt.
I es treballa i es mira el mar de tant en tant i la barqueta fa viatges entre San Pedro i Donibane i que l'han canviada: del model descapotable, a una altra de coberta amb tres jocs de rosquilles salvavides per barret, lluita amb el seu roncar apacible, contra l'amable el repic d'agulla de l'aigua damunt el mar. No és una lluita a vida o mort. Potser ni tan sols sigui una lluita. Només un mormol que fa les coses molt més senzilles del que en veritat són.
Avui em prenc tot el dia de festa. Previsions: Chillida Lekui Donostia. El dia és radiant. Net de núvols. Fa calor i tot. Agafo el bus fins a Donostia. El servei és prou eficient. En surt un cada mitja hora. Pagues 1'30 € per anar a qualsevol lloc. Vull dir que és com un bitllet de metro. Tant és que vagis dues parades més enllà com al final del trajecte, sempre pagues el mateix. Els nadius tenen una targeta que passen per un lector de barres a l'entrar al bus i en sortir-ne.
Baixo a la Plaza de Gipuzkuoa. Per anar anar a veure l'obra d'Eduardo Chillida, que està a Hernani, hi ha un altre bus que surt del carrer Okendo i t'hi porta directament, un carrer més enllà de la Plaza Gipuzkuoa. No m'he d'esperar gaire. Intueixo que hi ha una parella de gallecs que també hi va. Puja també, una parella gran de catalans. Deuen sordejar una mica perquè omplen el bus amb brams de la catalana llengua. No em giro. No m'ha agradat mai això del corporativisme nacional quan viatjo.
El viatge no dura gaire. A la taquilla, pago l'entrada i pregunto per les visites guiades. N'hi ha una a les 11 h. Falten uns minuts.
No recordo la primera vegada que m'atrapà l'obra de l'escultor. Sempre l'he admirat i respectat. La recerca de l'espai, del lloc, el Leku en euskera, com a motor de la seva creació. L'espai i el buit, heus aquí les grans preocupacions dels grans artistes escultors. No pas l'escultura per si mateixa, sinó la capacitat per crear alguna cosa nova al voltant de l'escultura. D'aquí que tantes obres estiguin posades de qualsevol manera i se'ls anul·li tot el significat.
Chillida és un creador d'espais. De llocs. Pregunta, pregunta, pregunta... No troba mai res. Només busca. L'eterna recerca. Només el matís del material, de la forma, com a eina per descobrir aquesta nova dimensió. L'arrelament a una terra, que de fet podrien ser totes les terres del món, i l'expansió a través de la seva obra d'aquesta Terra. Aquí hi volia posar l'adjectiu "mítica", però presagiava més d'un somriure burleta, encara que sigui així. Una força tel·lúrica que s'entronca amb una intemporalitat. L'escultura és. El lloc és. Per si mateix. És a nosaltres que ens toca llençar-hi els nostres interrogants sense esperar res, és clar. Vehicles pel dubte fet bellesa formal. Harmonia extrema.
El Museu, encara que aquesta paraula aquí no hi va, va ser obert el 2000. Descobert pel matrimoni Chillida el 1984, el caserío Zabalaga, va ser reformat de mica en mica. De fet tot el lloc respira les mateixes directrius artístiques de Chillida. Un espai utòpic que es va anar construint sense calendaris ni fulls de ruta, escoltant el què el casalot desballestat volia explicar a l'escultor.
La visita guiada, prou completa, s'atura en algunes obres. Explica la gènesi creativa d'aquest ex porter de la Real Sociedad que va anar a París a morir-se de gana, descobrí que els materials tous no li servien pel que ell volia fer, el retorn a Hernani, el descobriment de la forja i el treball fins arribar a aquesta parcel·la de recerca.
Són prop de les dues i servidor té gana. En un principi, volia tornar a Donibane i baixar a Donostia el divendres (avui som dimecres), però tot i que Chillida m'ha deixat amb el senderi tocat, trobo que és millor aprofitar el dia fantàstic que fa i passar la tarda a Donosti. Divendres pot ser que hi hagi més gent i a més, sinó vaig errat, el Festival de Cine haurà començat. Aprofitaré per visitar el Peine del viento.
Desfaig el camí. Busco restaurant a la part vella. Com que anem bé de pressupost, decideixo donar-me un petit homenatge gastronòmic. Provo sort en un del carrer Fermín Calbetón. L'egosari. Els preus no són exagerats i hi ha un cartellet que diu que avui hi fan "bonito con tomate". Acompanyaran a aquest bonito, de primer una amanida de "chipirones y pulpo" i una mousse de xocolata. Regat amb un Rioja del 2006. Tot plegat excel·lent.
Faig el cafè a la Plaza de la Constitución. Primera hora de la tarda. El Rioja em balla pel cap. Si em quedo assegut més estona pot ser que el cambrer m'hagi de despertar. Decideixo anar directament cap a veure la instal·lació de Chillida oberta al mar. És una proposta una mica suïcida perquè fa molta calor i el sol pica, però així faig baixar el vi.
A a platja de la Concha la mateixa esbandida de gent mig despullada que a tot arreu. Una boirina damunt el mar. L'Urgull alçant-se a la meva esquena. L'illa de Santa Clara al meu davant. La platja d'Ondarreta, que segueix a la de la Concha, és més recollida i agradable. Això no vol dir que no t'assaltin igualment senyores de pitram molt difícil de mirar i d'altres que no tant.
Diuen que Chillida quan era petit, hi venia al lloc on s'hi col·locà aquesta pinta del vent, els dies de tempesta, quan el mar petava contra les roques i es feia sentir. És un lloc intrigant. El blau que s'esbalça contra el rocam llepat per l'escuma. Com tot, la gernació que fa fotos, en desfà tot l'encant. Sol i en un dia d'aiguat ha de causar tot l'efecte. Chillida deia que la llum mediterrània és blanca i que la del Cantàbric és negre. Ho certifico. Inquieta aquest Cantàbric, no te'n pots refiar mai. M'hi estic una estona. Escolto. M'escolto.
Estic cansat. No m'aturaré més a Donostia. No paga la pena. Ja he vist tot el que volia veure. Ho deixaré per una altra ocasió. Agraeixo que tot just tornat a la parada de bus en surti un. Són més de les set de la tarda. El bus va ple. Va deixant gent a Trintxerpre, Antxo, Errentería...
Em prenc una dutxa llarga i surto al balcó a prendre la fresca. La barqueta motora encara passa gent de San Juan a San Pedro. No se sent res més que aquest ronc monòton i anestesiant. L'estel·la que deixa, va fent zotzobrar les altres barquetes que hi ha amarrades. Aquest és el meu Leku.
Una de les moltes coses que trobaré a faltar de Donibane, serà poder esmorzar cada dia davant del mar. I no un mar domesticat com el nostre Mediterrani, no. Aquest encara serveix perquè el solquin vaixells d'anar a pescar. Un mar perquè els remers hi entrenin cada dia cap al tard. Un mar que fa respecte. Que ha de ser un espectacle, enfurit.
Avui el dia s'ha aixecat un mica ventós. Uns operaris s'encarreguen de treure les banderoles de color rosa que hi havia penjades no sé des de quan. Han caigut com una constel·lació de d'estels jubilats damunt les taules dels bars, que avui sí, s'han parat a una hora més digne. Els amos respectius, s'han encarregat de treure-se-les del damunt. Una tela d'aranya enredada entre els para-sols i les cadires.
No tenia pensada cap sortida, així que m'he deixat endur per la rutina d'anar a buscar el pa i de proposar-me entrar als llocs amb un "Kaixo" i sortir-ne amb un "Eskerric asko" que no sempre he sabut complir.
A Donibane, podria dir que sento un 70% per cent de persones parlar en Euskera i un 30% en castellà. El que més m'entendreix és que tota la canalla es decideix per la llengua pròpia. Unes mocoses, sense anar més lluny, s'han rifat de mi, avui. Obstruien les escales que porten al carrer de darrera, per on entro al meu pis. En dir-los en espanyol si em deixaven passar, els ha sobtat. Només una ha dit: "Nerea, que quiere passar" i després d'apartar-se una mica, han continuat parlant en Euskera i rient sabent que jo no les podia entendre de res.
A casa, em passen per sota la porta un díptic dels Euskaltegis Municipals. L'organisme municipal que s'encarrega de l'ensenyança de l'Euskera. Com els notres centres de normalització lingüística, interpreto. Entre les raons que esgrimeix el fulletó em xoca llegir: "Te facilitarà la comunicación con tus hijos". En tot cas, és una victòria total que les noves generacions facin servir l'Euskera per jugar i per mofar-se dels catalanets de la ceba desnerits d'armes lingüístiques. Una llengua ha de servir per a tot. L'ús social és cabdal per la serva pervivència.
He passat el matí preparat la feina per la tarda. Arxius amb material que volia mirar-me amb deteniment. He contestat mails. Després he decidit veure de dia els paisatges meravellosos que ahir vaig veure amb la fosca. I se m'han endut, com ahir al vespre. Fa cert respecte veure aquella estesa de blau expectant al bolic que se't fa una mica a l'ànima davant la força de la natura tant sense desnaturalitzar.
L'aperitiu ha consistit en olives i cervesa. Una canya i unes olives aquí són un ribell de fermentats i una cossi d'aquests artefactes amb pinyol. No tinc apamats els bars. Vull dir que no he pogut establir encara patrons sociològics als tres establiments que hi ha a la plaça i un que hi ha carrer de San Juan enllà. Els bars d'un poble són el millor manual per aprendre a llegir-lo degudament.
He treballat tota la tarda. Hauré de llimar cert dramatisme d'alguns contes contraposat al sarcasme d'altres. Però no m'hi poso pedres al fetge. Avanço amb determini i començo a veure la llum al final del túnel. La jornada laboral, amenitzada com sempre, amb l'agradable guirigall dels xiquets banyant-se, jugant a futbol, i de tant en tant, un vaixell de càrrega guiat per un pràctic.
Donibane, avui, es lleva tard. Tot i que la festa, ahir, va acabar d'hora, avui el poble es treu les lleganyes amb calma, sense pressa. Pensava que podria mandrejar una mica, però el meu despertador biològic no em deixa dormir més enllà de les 6:30. Faig el ronsa, però, fins a quarts de nou.
Com que no tinc res a la nevera, surto a esmorzar a fora. Els bars de la plaça són tots tancats. Enfilo el carrer empedrat de San Juan. Humitat. La barca que fa el trajecte Donibane-San Pedro va fent viatges. És un soroll agradable. Un ronc ofegat, rítmic. L'únic so que es pot sentir tot el dia. T'acompanya. Trobo un bar amb uns quants feligresos davant un tallat. Uns gossos jeuen a tocar la barra. Prenc un cafè amb llet.
Més endavant, trobo una botiga de queviures. No m'hi aturo, segueixo. Sortint del casc antic, Donibane perd tot l'interés vistós. Ja ho vaig dir. Blocs de pisos muntanya amunt. Trobo una carnisseria. Compro quatre coses. Pregunto per l'estanc. Hi ha un home gran mastegant alguna mena d'herba. Els amos de la botiga, una parella, em diuen que deixi el que he comprat i segueixi l'home, que ell m'ho indicarà. Accepto.
Li parlo de la regata, a l'home. Em confirma el 3r i el 4t lloc. Davant la tenda del fum, alça un braç desmenjat. "Agur". Doncs "agur". Surto de l'estanc i torno a la carnisseria. Em donen la compra. Els dic que m'estic a la Casa de l'Escriptor. Tot plegat em fa un xic de vergonya. "Vengo de Barcelona". "Aquí s'està muy tranquilo", fa la dona.
Més enllà hi ha un petit supermercat. Acabo de comprar les quatre coses que necessito. No compro massa cosa per no anar carregat. Desfaig el camí i acabo d'abastir-me a la botiga que hi ha ja a la part vella. Poca varietat. Suficient, però, per passar la setmana. La mestressa no és gaire xerraire.
Compro el pa més endavant. Quedo frepat quan en dir-li "una de cuarto" no sàpiga què li dic. Coses de ser fora de casa. Li dic que sóc català. "¿Grande o pequeña?". "Pequeña, pues". Ella somriu. "Ves, esto del pues ja te ha quedado". Potser sí. Hi ha una finestra, al forn, que dóna al carrer. Damunt un frigorífic, un plec de diaris. Un home s'espera a fora. La dona li ven el Gara.
A casa, disposo la compra. Organitzo una mica cada cosa. Llegeixo diaris a la xarxa. Res exhaustiu. Preparo una mica la feina d'escriure per la tarda. A quarts de dues, baixo a fer una cervesa. Al matí el pis és fred. A la tarda hi entra el sol i és una delícia. A la plaça, em deixo torrar lentament. Estiro les cames i m'arribo cap a la bocana. El mar és un gegant adormit. El verd de la muntanya toca arran de mar. Quina delícia que no hi hagi platja. Així els turistes, que són nombrosos, no es converteixen en una amenaça.
Veig que el camí s'allarga. Però jo ja tinc gana i no vull dinar tard. Reculo. Hi tornaré a la tarda. Dino. Faig la migdiada perceptiva i a quarts de quatre ja sóc davant l'ordinador. Treballo amb calma. De fet, l'esquelet del llibre ja està format, ara només es tracta d'anar passant el ribot.
A mesura que avança la tarda, la plaça de Santiago va omplint-se de gent. Canalla que juga. Tots parlen euskera. Molts porten la samarreta de la Real Sociedad. Enguany torna a jugar a Primera. Vaig sortint al balcó per fer pauses. Ara els nens es banyen. La plaça dóna directament al mar. Hi ha una petita rampa des d'on els nens van entrant i sortint de l'aigua. Les mares i els pares els vigilen fent-la petar.
Treballo fins a quarts de nou del vespre. Ha refrescat. Al matí i a la nit, la temperatura baixa. Compleixo la meva intenció d'arribar-me fins a l'entrada a mar obert. El camí, net, amb petits punts de llum, és preciós. Salts d'aigua. Fonts. Va afeblint-se la llum. El camí et permet arribar fins a un enclotat de la badia: Alabortza. Una mena de platja de pedra que permet accedir al mar i que la gent de Donibane malda per recuperar amb condicions.
Des d'allí, es pot veure el Faro de la Plata, a l'altra banda, a San Pedro, penjat dalt de la muntanya. El Cantàbric s'exten majestuós, pertorbador, il·luminat per una safata color de pell de préssec d'aigua amb vetes de núvols grisos que s'estiren. La safata va entrant a l'aigua a poc a poc. Puntes de llum verdes i vermelles molt al fons. Potser més fars o barques. L'espectacle mereix veure's assegut. De mica en mica, tot el roig és dins l'aigua. A la meva esquena la lluna és una dalla. Com més refulgeix ella, més s'apaga el cel engolit per aquest mar. Llavors només queda la nit i el bramular somnolent de les onades.
Arribo a Donostia a la una de la tarda. Han estat cinc hores de tren confortable. Un reportatge sobre elefants "El ocaso de los elefantes" i la pel·lícula Julie i Julia a més de quatre canals a la teva disposició per sentir sorolls diferents connectant els auriculars que se't regalaven, aquests de la Renfe...!
Després de tantes hores embotit en aquell sarcòfag, veient com el paisatge en tràveling dels turons arrodonits del Camp de Tarragona salpebrats d'avellaners es tornava emboirat i més erm cap a Lleida i erm del tot a l'Aragó, dunes blanques amb furòncols de verd desmenjat, entràvem a Navarra amb més muntanya i a Euskadi amb més núvols.
Hi fa fresca a Donostia. Vaig previngut però tota la meva previsió és a la maleta. Tinc una vague idea on m'he de dirigir. Remunto l'Urumea fins a la seva desembocadura. Et tomba l'olor de iode a mesura que ens acostem al mar. Gernació. Com un Salou/Lloret amb el fons del Teatro Victoria Eugenia. No hi queden bé. Hom, mirant la façana del teatre, esperaria senyores amb cotilla i barret ostentós, passejant protegides amb una umbrel·la precedides per dides amb còfia tenint cura de brivalls mal educats. No és així.
Traspasso el pont de Zurriola. A l'altra banda del riu tot sembla Carnaval. Després del tancament monacal "El elefante macho puede ser muy salvaje..." tanta agitació em perd. Sort que el meu equipatge és escàs i manejable. Dono amb l'oficina de turisme. Sé on he d'anar però no com arribar-hi. Plaça de Gipuzkua. És a prop. És on he d'agafar el bus fins a Pasaia.
Un incís. Pasaia (paisatge, en euskera), com a població, el formen quatre districtes: Pasai Donibane (San Juan), Pasai San Pedro (que s'anomena sempre en espanyol), Pasai Antxo (que no es tradueix) i Pasai Trinxerpe (ídem). A Donibane, que és on he d'anar jo, s'hi pot arribar o bé directament amb bus o bé anant fins a San Pedro i traspassar llavors amb una motora fins a Donibane. Com que això de la motora no ho veig clar, decideixo arribar-hi amb autobús.
A la plaça faig un mos i constato que el Carnaval no és el Carnaval sinó que avui se celebra la Regata Bandera de la Concha. Es veuen samarretes del tots els colors, cadascú amb el nom del seu poble. Quan jo hi arribo, la cosa està ja acabada. Sabré després que Donibane, el meu equip com si diguéssim, ha fet un meritori tercer i quart lloc en no sé quines categories.
Com que a Donibane no m'esperen fins les quatre, bado fent un cafè com la gent amb samarretes multicolors, va sent engolida pels autobusos. Paro l'orella i sento parlar molt d'euskera i el més bonic és que el parla la gent més jove. Bé. El bus de línia voreja la badia fins a Donibane. A una banda, el port amb vaixells enormes, descomunals baluernes amb el casc rovellat. Al l'altra banda, barquetes contornejant-se al ritme del mar.
Arribo a Donibane minuts abans de les quatre. Carrers o millor dit carrer empedrat, ombrívol, aturat en el temps. On m'estaré, és el casc antic de Donibane. El districte ha anat creixent remuntant la muntanya en blocs de pisos. A tocar el mar, veig com la barqueta va transportant passatges entre Donibane i San Pedro i entre San Pedro i Donibane. Molts turistes. No m'hi veig arribant amb maletes amb la barca com un Aschenbach qualsevol. Ho provarem, però.
Puntuals, a l'oficina de turisme, em donen la benvinguda i les claus. Totes dues coses molt importants. El pis, just a la plaça de Santiago, al rovell de l'ou, és molt confortable. Un espai únic amb ordinador i connexió a internet i una impressora. Tot és nou i agradable. Desfaig maletes. Faig inventari de què em fa falta. Constato que altres estadants han deixat pasta i sopes en sobre a la cuina. Seran el meu sopar. Una vegada he comprovat el funcionament de tot, em dutxo i surto al carrer.
La meva sorpresa és majúscula al comprovar que de mica en mica, la plaça, fa uns minuts deserta, va omplint-se de gent. Hi ha banderoles de color rosa. Molts balcons estan decorats amb penons del mateix color. Després sabré que és el color de Donibane. N'he vist a Donostia també. Gent i més gent. Comencen a posar Oskorri i altres grups en Euskera que no conec a tot drap. La gent riu i beu i riu més i beu més. Prenc pel·lícula de l'esdeveniment i faig retratus.
Avui dono el dia per perdut. De fet no n'esperava gaire. Estic cansat. Faig una cervesa en un bar. Demano una canya. Massa gran. La cervesa és bona, però. En un altre, faig un zurito, massa petita. En tots dos bars hi havia entrepans petits que no m'he atrevit a demanar perquè ningú no ho feia. La gent veu cervesa amb un cul de gasosa (la graciosa dels avis).
De cop i volta, apareix una banda. I llavors allò ja és la bogeria. Onejant una bandera rosa, tot de gent puja al balcó de l'ajuntament [vídeo], just al costat de casa. Es tiren cohets i la gent balla i riu. I això que només han fet el 3r i el 4t lloc... No m'hi encaborio massa. No són ni les set del vespre i a mi em sembla com si fóssim a la matinada.
Torno a casa. La música continuarà no més enllà de les deu. Ho trobo divertit tot plegat. Sempre m'han emocionat les manifestacions de cohesió d'un poble. Aupa San Juan! Dormiré d'una tirada pla del tot. Demà serà un altre dia.
Toquen diana a les vuit en punt. El dia encara comença a desenlleganyar-se. Al cel, les traces esvaïdes d'avions matiners. Ni rastre de núvols. Intencions de baixar a esmorzar a Capafonts. En arribar-hi, trobem El Grèvol mig tancat. La mare de la N. ens diu que ella no arribarà fins les nou. Si ens volem esperar... Com que el meu germà entra de servei a dos quarts de dotze, no podem encantar-nos. Decidim provar-ho en una altra banda.
Baixem fins a Mont-ral i allí sí que podem esmorzar. Ho fem al costat d'una taula de treballadors de carreteres de la Diputació. La fan petar davant entrepans, cerveses, tots d'uniforme amb teles fluorescents. Ben menjats, comencem la recerca. El meu germà fa de llebrer, jo només busco allà on ell em diu. Malgrat ser entre setmana, molts cotxes a l'entrada dels camins.
Fem petites parades. A La Mussara és on primer se n'han trobat de rovellons. Ens hi dirigim, però les primeres inspeccions ens donen boscos més o menys humits però nets de boletots. Mala senyal. Fem fins a tres parades. Res, els boscos no ens convencen. Saludem "Bon dia" alguns enxandallats amb el cistell buit preceptiu. Ens caldria la veu sorneguera del "Caçador de bolets".
No ens desanimem. Anem cap a La Febró. Sense haver de caminar massa, en un terrenys costerut, l'olor d'humit és un bon presagi. Al peu dels pins, hi ha boterudes hipoteques de barrufet. I sí, acotxats, amb la vista clavada a terra, destriant entre fulles i bocins d'escorça, traient el cap entre punxes de pinassa, el rovelló diu: "arrenca'm" i som aquells mariners que al vaixell de retorn a Ítaca, de cap s'hi tiraren al mar de la música de les sirenes. Tallem el nas i a la bossa, unes quantes vegades.
I fem feina. Aviat tenim la dotzeneta llarga. Sans. Làmines netes. Sense cucs ni floridures. N'hi ha un de mig pam ben bo. Estem contents. Tampoc no ens havíem proposat cap jornada gloriosa i ens donem per satisfets. Per menjar-nos-els per dinar amb una mica d'all i julivert, ja en tenim prou. Pugem cap a Prades. La diferència d'alçada condiciona. També el fet que va ploure més per allà baix.
El que trobem aquí dalt, serà de més a més. Anem a un lloc concret. És un bosc net. Pins i castanyers. Res de res. Tot massa sec. Però fins i tot jo, en aquest bosc, n'he trobat i per això no perdem les esperances. "Encara falta una setmana aquí dalt", em diu el meu germà. Se'n tornem cap a casa. Més tard, quan dinant, amb l'all i el julivert ben trinxat, tallats els bolets i passats per la paella una mica, serem els llorers i la fanfàrria dels herois victoriosos del paladar.
Faig trampa. Faig trampa al dir la nit, la fosca, quan escric amb llum de sol. Masegada de nuvolada, però amb sol. Només en queda la mica de bromera d'haver arribat, anit, al mar.
Al curs alt d'aquest riu de cap de setmana, el trajecte de Barcelona a Reus, el divendres. Arribada amb el dia acabant-se, els jorns ja són curts, tot just per sopar. Exquisides tapes. Ens quedem amb gana, però. No allarguem massa. Només són Margaritas de maduixa o de plàtan alPòrtia, després. Festes de la Misericòrdia.
Al curs mitjà, l'esmorzar, dissabte, amb pastissets de Rasquera i cafè amb llet. Un tomb pel mercat de brocanters del Passeig. Molt de material militar, fins i tot un jeep de la Segona Guerra Mundial. Una gramola que deixa anar música d'un disc de pedra. Postals, monedes, xapes de cava, llibres... andròmines. Un parell de troballes. En parlaré un altre dia. Dinar amb la meva germana, el seu xic i el pare. Migdiada llarga i a quarts de set, a la Plaça de Prim, concurs de Masclet. Massa dolç pel meu gust. Saludo un dels membres del jurat, la seva eficiència en tema alcohòlics, el fa merescudíssim jutge. Esperem el sopar desengrunant el vespre a la Plaça del Castell.
Encara hi ha, en aquest part del riu, el sopar amb la colla a casa la meva germana. També hi fa cap el meu germà amb la dona. Ens donen una bona notícia. Sopar frugal i tast de sidra, portada del País Basc i d'orujo de Galícia. Concert a la Plaça Anton Borrell: Whiskyn's i Els Pets. Als nostrats, hi arribem a misses dites; els del Barri Marítim, són cantats i aplaudits, malgrat que la primera part, la del revival del seu Bon Dia, deixi indiferent a la majoria. Molta gent, aixó sí.
Al curs baix, diumenge, el despertar-se lent i feixuc. Ja no tenim vint anys. Ens esperen a Tarragona. Festes de Santa Tecla. El grup de Dames i Vells, fan un assaig general sense vestuari per comprovar les primeres reaccions del públic. Sospeso que potser fa un parell d'anys que feia campana. El retrobament amb Fermí Fernàndez, Oriol Grau i companyia, és del tot plaent. Riem a cor que vols. Dinem al Tòful els seus mítics musclos tigre i l'obligada espineta amb cargolins. Aquesta vegada no ens aixequen la camisa. Fem el cafè a la Plaça de la Font. Tastem la mamadeta i la fem petar. Tornem a Reus. Agafo el tren de les vuit.
Entre meandres i giravolts, torno a aquesta llengua lenta d'aigua dolça que arriba a l'àmbit de les marees. Els pòsits de tot el què he anat arrossegant des de divendres, i de tot el que no he explicat, van amollant aquest cansament dens, de primer dilluns de tardor.
Ja tenim aquí el cartell de les Festes de la Misericòrdia, patrona de Reus, que del 17 al 25 de setembre tornaran la gresca a la capital de l'avellana. El cartell ha estat encarregat al dissenyador local Marc Sardà. He de dir que així que el vaig veure, me'n vaig enamorar. Em recorda una mica el grafisme de les animacions que Terry Gillian va fer al mític Monty Phyton's Flying Circus.
Aquesta mulassa és una mulassa sorneguera, que més enllà de ser figura emblemàtica del seguici, el seu somriure una mica liró, convida de manera pertorbadora, a agafar-se la festa, no pas com una cosa per mirar-se des del balcó, sinó per endinsar-se perillosament en la nit, diluir-s'hi, acompanyar-la de bar en bar així que la mulassa ja ha complert amb petits i grans.
Surto de Barcelona amb el tren de les 15:47, que va a Saragosssa, de l'estació de Sant Andreu. Arribo a Reus a les 17:30. Baixo, de l'estació, fins a la Plaça de les Oques. El cotxe de línia, no surt fins les 18:00. Entre esbufecs i alzines, arribo a Prades que són quarts de vuit, llargs.
Devia ser a principis dels anys vuitanta que els meus pares van decidir llogar un pis a Prades (Baix Camp) tot l'any. Divendres al vespre o dissabte al matí, enfilàvem la carretera que serpentejava, des de Reus, primer pel Coll d'Alforja, més endavant pel d'Albarca, per arribar al poble, passar-hi el cap de setmana jugant amb la neu a l'hivern o anant a buscar rovellons a la tardor.
L'edició del Camp de Tarragona del diari El Punt, obre avui la seva portada amb un encertadíssim titular: "Reus acaba una de les millors festes de la història", i és que dubto que ningú que les hagi viscut amb la constància i regularitat amb què s'han de viure aquestes coses, pugui contradir el titular del rotatiu. Des de fa uns anys, les festes de Sant Pere han anat creixent i creixent fins poder donar títols d'aquesta magnitud. Mireu si han crescut que a aquest blocaire, l'onada d'actes i esdeveniments li passà pel damunt i davant el fet de participar-hi o de deixar-ne constància escrita, hom trià per la primera opció.
Galdós paper el del Club Esportiu Despertaferroen la llançada de bitlles d'ahir la tarda a la Plaça d'Anton Borrell. Almenys pel que fa a la representació masculina, perquè cal deixar constància que la secció femenina, acaparà dues copes. L'acte, organitzat conjuntament pels Despertaferro i i els bitllers del Ball de Diables, comptà amb la presència de nombrosos participants que s'hi congregaren per provar sort en el noble art d'enderrocar bitllots
La recombinació genètica entre la meva senyora mare i el meu senyor pare, donà com a resultat, en el primer plançó que va treure el cap a la vida, és a dir, aquest que us escriu, un xiquet espigat, magre i una mica desmanegat. Poc donat a les diversions físiques i més a les intel·lectuals. Físicament, he heretat els trets de la meva àvia paterna, na Maria Escuté i Boqué, nascuda al Pinetell i casada amb en Joan Figueras i Martí, nat a Alforjaprovinent d'una família d'Albarca. De fet en conservo documents que es remunten a finals del segle XVIII, Florentines i Vicençs s'alternaren seguint el cognom dels "Figueras", cognom que així vaig tenir ús de raó, vaig corregir pel normatiu "Figueres", enmig d'una commoció familiar que avui encara dóna algun cop de cua sens que la sang arribi al riu.
En la relativitat aquella que Einstein apregonava, amb el ball d'hores i dies, possiblement el Premi Nobel no hi sospesà el factor Vacances on, això d'acordar un dia de la setmana amb un dia del mes, s'esvaeix amb una facilitat absoluta, com si volguessis atrapar un grapat de mercuri amb la mà en un bassiol ple d'aquest element. Donar-s'hi, en absència de tota mena de lligam a un horari, és una d'aquells privilegis, que per falta de costum, assoleix un grau de goig sinó orgasmàtic, si amb aquella benaurança que pot produir, posem pel cas, acaronar sota la boca, el cap estirat d'un gat que s'adona que el seu mandreig no és res comparat amb el nostre.
La falta de compromisos laborals em té al llit passades les 10 del matí. La xafogor avança sense remissions. Fa dos dies que se sobreeixien els embornals, i ara, el pes de l'estiu establert, arramba qualsevol màniga llarga, qualsevol teixit que sigui carregós de portar. La magnífica litúrgia del clima. Implacable pel que es pot deduir pel tast d'aquest quatre dies de calor. Ja toca. La qüestió, queixar-se d'alguna cosa. Mandrejo per casa fins a l'hora de dinar. Amb el meu pare, que avui fa pont, sortim a dinar. Excel·lents carpaccio de bacallà, llenguado a la planxa. Cafè. Migdiada profusa amb parrupeig de coloms.
El David va fer estudis administratius, de guió de tele i d’Humanitats. També té dos diplomes: un de natació i un altre de mecanografia. Ha fet de jardiner, de viatjant de material fotogràfic i d'enquestador.
De ben petit son pare li feia escriure rodolins després dels dinars familiars. D'aquí li ve, potser, que es posés a escriure versos més seriosos que van guanyar algun premi literari quan era jovenet. De més gran, també n'ha guanyat algun altre. Ara, a més de poesia i en aquest bloc, escriu narrativa i articles de temàtica diversa. Però no s'hi guanya la vida.
Curiós de mena, va deixar el seu Reus natal per marxar a Barcelona ja fa uns anys. És donant d'òrgans, membre del Comitè d’Escriptors Empresonats del PEN català, soci del videoclub Hollywood, de l'AELC, i del Centre de Lectura de Reus, on va ser secretari de la Secció de Llengua i Literatura. Diu poemes, fa ràdio quan pot, organitza esdeveniments culturals, sap tocar "Frère Jacke" amb flauta amb el nas i es deixa dir que està més prim cada vegada que sa mare el veu.
La llum blanca, la llum negra (15/9/10)
Unes Gudaris de cinc anys (14/9/10)
Només queda la nit (13/9/10)
Aupa San Juan! (12/9/10)
