En aquella cosa que en deien adolescència que s'estirà cap a la primera joventut, la figura autoritària que impedia l'accés a locals d'una certa importància lúdica i nocturna era algú fornit, amb cara de pocs amics i que a vegades portava un uniforme: estic parlant del segurata.
El segurata era algú mancat d'autoestima. Algú que havia passat la seva existència sense pena ni glòria i que acumulava tot el rancor per tanta invisibilitat, erigint-se ara, com el Sant Pere que permetia l'entrada al Cel basant-se en coses tant trivials com la llargada del cabell, el vestit o el calçat. En això del calçat hi tenien molta mania. "Con bambas no entras". Ho deien sempre en castellà. Amenaçadors. "Con bambas, nanai".
Amb els anys, el segurata, s'ha expandit. Moltes administracions públiques o fins i tot centres cívics, han decidit posar-ne un. Tot i l'uniforme, la porra, els guants i les manilles incrustades a la ronyonada, han abandonat aquella seriositat sinistra per convertir-se en bidells militaritzats. Conserges policies. Porters que se saben de memòria tots els capítols de l'Equipo A.
És per això que avui, quan jo instintivament ja girava cua, he sentit un xiulit a la meva esquena seguit d'un "adondevá?", que m'ha deixat mort. Rere meu, un d'aquests subjectes corria al meu encalç. Érem davant d'una delegació de la Agencia Tributaria. Havia de fer unes gestions. "Esquenoquierentrar?"
I jo he esbossat un "esclaro" -no fos cas- mentre ell tot diligent amb la porra, els guants, les manilles a la ronyonada, m'aguantava la porta perquè entrés. Ha estat un moment de joia, de rescabalament per tants anys de persecució injustificada. No he plorat, però gairebé.
Què voleu, avui anava calçat amb unes vambes i he pogut entrar al local!
Interior. Tarda. Oficina de correus. Una dona d'aspecte sud-americà vol enviar diners a una altra persona. El nom del destinatari és estranger i és una mica enrevessat. La responsable té dubtes.
RESPONSABLE OFICINA
¿Con ve alta o ve baja?
CLIENTA(fa cara de no entendre què li diu)
RESPONSABLE OFICINA
És que aquí tenemos la ve baja i la ve alta.
CLIENTA
Ah, con ve alta, entonses.
RESPONSABLE
Cómo Barcelona?
CLIENTA
Sí, y cómo vaca.
RESPONSABLE
La baca del cotxe?
CLIENTA
No, no... la vaca.... la vaca... de muuuuuuuuuuu.
RESPONSABLE
Ve baja, entonces.
CLIENTA
Sí, eso, la xiquita pues. Grasias.
(paga l'import que la RESPONSABLE li diu i surt de l'oficina)
Ens plau posar-nos amb contacte amb tu per fer-te saber el gran honor pel qual has estat escollit o escollida.
D'entre totes les companyes i companys treballadors i treballadores, tu has estat l'escollit o escollida per llevar-te la vida un dia que ja concretaríem més endavant d'acord amb la disponibilitat de dates i les teves preferències, és clar!
Davant la reestructuració general que està patint la nostra empresa, davant el cas omís per part dels alts càrrecs o càrregues de les mesures proposades per salvar llocs de treball, no ens queda més solució que la indicada en el paràgraf de més amunt com a mesura de pressió.
La Susi, l’elefanta del zoo de Barcelona fa temps que està trista. Diuen que està així des de la mort de la seva companya, l’Alice, el 2008. Aquesta actitud preocupa a molta gent. Fins i tot la Reina d’Espanya que a Polònia nomes saluda amb la mà i a la vida real, a més, està en contra del matrimoni entre desviats, per nosaltres homosexuals, s’hi ha interessat enormement. No és conya. Es veu que el cas d’aquesta soledat, el cas d’aquesta absència que està rosegant al paquiderm, l’ha colpit d’allò més.
Jo ho celebro que la Reina d’Espanya tingui aquestes coses. La fa més humana. Més propera. Jo me la imagino, amb tota aquella colla de néts que té, parlar-los de la dissort de la Susi. A la Victòria Federica i al Froilán, no tant, perquè una mica ja ho saben que és perdre algú estimat del seu costat. Son pare, Marichalar, va tocar el dos. Potser l’exemple no és massa bo, aneu a saber si no hi han guanyat els dos angelets. Als rossets Urdangarín, si que els ha de fer feredat sentir com son iaia, entre forquillada i forquillada de mussaka, els parla de com pateix la Susi.
Ara la volen tornar a aparellar. No a la Reina d’Espanya, sinó a la Susi. Però no ho veuen clar. La candidata és la Yoyo, un animal que viu a l’Aqualeón. Però les veus autoritzades diuen que no funcionarà. La Yoyo està acostumada a campar per un territori molt més gran per on s’està la Susi, a més, diuen que la Yoyo, és una mica ferestegota, va a la seva. “Perquè ho entengueu, nens, com els catalans i els bascos”, els deu dir Sofía.
No se sap què en pensa al Reina d’Espanya d’aquesta solució. En principi, si serveix perquè la Susi s’eixoriveixi i torni a fer les coses pròpies d’una elefanta en captivitat, hauria de ser una bona solució, no?. Però en una d’aquestes sessions iaia-néts a la Zarzuela, hi podem veure la maneta alçada d’algun dels borbonets: “Però i perquè no li porten un elefant senyor i fan elefants petits i formen una família normal?”
I la dona eternament permanentada, deu cabilar: primer va ser l’Alice, ara serà la Yoyo... Ja me l’han tornat a colar! I possiblement despengi un telèfon i faci que algú esborri tot vestigi d’aquest interés seu per la Susi, aquesta presumpta tortillera, presumpta homosexual per nosaltres, i la facin partidària, posem pel cas, de la canonització de Floquet de Neu, que aquest almenys se sap que va ser un semental que va deixar prenyades no sé quantes orangutanes i no necessitava mascles per ser feliç.
... i deixaren el cavall davant les portes de Troia i els troians, pensant-se que era un present, el feren entrar a la ciutat. I ja era la lluna encesa dalt del cel, quan de dins el cavall, començaren a sortir soldats i més soldats i s'infiltraren al disc dur i no deixaren cap arxiu net. Però ni un.
Dissabte al matí. Plou. Necessito fer una fotocòpia. En anar a buscar els diaris, pregunto al quiosquer on podria anar. La copisteria que freqüento és tancada. Em diu que baixi fins a Virrei Amat i que a l’altra banda de la plaça, hi ha una papereria on en fan de fotocòpies. Pujo a casa a deixar els diaris i el pa i m’hi apropo.
La botigueta queda amagada. L’espai està molt ben aprofitat. Pertot hi ha material de llibreria. Quan entro, la dependenta, una dona de mitjana edat –la mestressa, m’imagino- atèn una altra dona més jove. La clienta ha de fer un barret pel Carnaval que s’acosta. S’entretenen molt, totes dues, discutint quina mena de paper és el més escaient per la confecció del capell. Sembla que la cosa va per llarg.
Per matar el temps vaig fent una ullada. El material és molt funcional. Res de quaderns ni de plomes estilogràfiques. Només carpetes i arxivadors i més carpetes i més arxivadors. Hi ha contes per a nens, però semblen contagiats per la mateixa funcionalitat gris. Les dones encara que si paper pinotxo, que si paper fi, que si aironfix…
En un dels prestatges, però, hi trobo la salvació al meu tedi. Un volum isolat de la col·lecció de llibres infantils d’aquell nen de rinxols que descobria el món. Aquell nen que anava al zoo, al circ, amb avió… En llegir el títol d’aquest nou volum, somric: un guionista de televisió en podria treure punta.
Unes fetilleres amigues, dies després, pronostiquen que enguany no només m’aparallaré sinó que pel mateix preu, em casaré! És més, m'amenacen que si no faig tots els possibles per complir tots dos vaticinis, elles mateixes es faran càrrec de fer-los arribar a bon port a la força. No són massa explícites en els detalls.
Ho prefereixo.
El que no sabien aquestes estimades bruixes domèstiques era que el senyal, no sé si d'un canvi del meu estat civil o precisament del fat que m'havia de caure al damunt, dies abans ja s'havia desvelat amb tot el seu esplendor.
El llibre d'aquell xiquet del jersei de ratlles blaves, ja presagiava que alguna mena de fitxa havia de moure perquè ell, digueu-li tonto, s'estava espavilant pel seu compte i calia, potser, que en prengués exemple.
El títol del llibre que vaig trobar a la petitat papereria no era altre queEn Teo va a casa d'una amiga. A fer-hi què, ho deixo a gust del consumidor.
Nombrosos sexòlegs han alertat que els índexs d'insatisfacció en les relacions sexuals dels joves entre 18 i 25 anys de l'àrea metropolitana de Barcelona, ha crescut de manera significativa. Una enquesta realitzada pel Departament de Salut constata que la principal causa d'aquesta insatisfacció és la impossibilitat d'aconseguir un espai tranquil on poder mantenir relacions.
El fet de no tenir un habitatge propi o ni tans sols un cotxe, fet agreujat ara amb la crisi, afavoreix que els encontres es facin, cada vegada més, en llocs poc propicis per fruir totalment de l'acte sexual. Diversos experts han vaticinat que una tendència a l'alça d'aquests comportaments té derivacions negatives en el camp laboral i en l'afectiu.
Recollint aquesta preocupació, l'Ajuntament de Barcelona, el 2009, té projectat la creació d'un Follòdrom Municipal o "Espai de Relació" que vindria a posar remei a aquesta problemàtica. El projecte, que serà presentat en moció en el proper ple, després de les vacances de Nadal, neix amb el consens de totes les forces polítiques que integren el consistori. (segueix)
De lluny, la dona que avança per la plaça amb un maletí, no sembla tant gran com és. És rossa, molt atractiva. De fet, com se sol dir, fa goig. S'ha fet algun retoc? Els llavis? Els pits? Podria ser. Però aquests pensaments un tant masclistes, que si som homes farem igualment per evidents, queden una mica arraconats amb el primer espurneig de la peça de metall daurada que porta just on els pantalons s'ajunten amb la brusa: és una placa de policia.
L'home pèl-roig amb el cap una mica de gairell que també camina per la plaça, el podríem confondre amb un venedor d'assegurances o potser un d'aquells homenets que passen per les cases a cobrar "recibus". Però no. El seu posat tot xuleta, i el seu bronzejat de Miami Beach, no dissimulen, sinó que l'accentuen, el pes de la pistola que duu penjada sota l'aixella. També és de la bòfia.
El tercer, pel posat, no ho semblaria mai un home dedicat a fer complir la llei. Però ho és igualment com els altres dos. Tendeix més aviat al sobrepès. Porta ulleres. Sembla seré, tranquil. No se li veu que porti ni arma ni placa. Però és clar, portar a la jaqueta de color blaumarí LVPD escrit al darrera, delata directament a què es dedica, malgrat que la seva passió siguin els insectes.
Tots tres, han desplegat el seus artefactes damunt l'escena del crim. Llums infrarrojos, aquells polvets per trobar empremptes... Ho regiren tot aliens a les mirades encuriosides dels transeünts. "No tenen vergonya", diu un. "Ja no respecten res", diu un altre. La seva professionalitat queda al marge d'aquelles consideracions. Serà difícil trobar els culpables. Molt difícil. Més que res perquè no hi ha cos, cossos en aquest cas, del delicte.
En l'interrogatori, no aclareixen res. El vigilant que havia d'estar a l'aguaït, els diu que no va veure ni sentir res i que no es va moure en tota la nit del seu lloc de guaita. Tots tres es miren posant en dubte la seva professionalitat. Li demanen que estigui disponible.
No els estranyaria que la persona que aquesta nit hagi robat el nen Jesús i el be del pessebre de la Plaça Sant Jaume, ja no estiguin en el seu poder. I això pot ser un gran contratempts per a la investigació.
La veritat és que no havia notat res d'estrany. Vull dir, que jo pensava que tenia els atributs propis del meu sexe. Però resulta que no. Resulta que fins ahir, jo, aquest blocaire que us escriu, havia estat una dona. I no parlo a la lleugera. El fet que el meu sexe fos el femení i no el masculí, estava avalat per institucions governamentals del tot oficials.
De sempre m'he relacionat millor amb les dones que no pas amb els homes. He quedat al marge de jocs violents, esports o qualsevol acte on la força quedés supeditada a l'enginy. Presumeixo, això ja és subjectiu, de certa sensibilitat. No sóc impulsiu ni exhibicionista. Procuro no fer valer la raó a crits i baixo la tapa del vàter així que he acabat de fer les meves necessitats.
Són coses que passen. No cal que t'hi encaparris tant, home. Tots portem aquest ritme del dimoni i és normal que, al final, un ho pagui. Ja no tenim vint anys. Ara, quan ens hi posem, necessitem el nostre temps. Encara que no siguem grans, ja no som aquells adolescents que tot ho feia barrip-barrop, com si s'hagués d'acabar el món, en qualsevol lloc i moment.
Això de fer-ho cada dia del món és una exageració. Era normal que un dia o altres petessis. Cal saber quin és el moment escaient. No precipitar-se. Satisfer un ritme que et sigui natural, que no et calgui forçar les coses. A aquestes alçades, ja no ens cal demostrar res. Els altres, els altres... Deixa'ls estar els altres! Tu has de mirar per tu. Que avui no surt res, doncs demà hi haurà més sort.
Res, home, que sigui dijous i que des del diumenge no hagis escrit res al bloc, no és símptoma absolutament de res.
Ho sé que la llei està feta per a tothom i que he d'acceptar el càstig: en el moment de cometre la infracció era perfectament conscient que aquesta acció temerària, comportaria una penalització. Ara bé, abans de procedir a retirar-me el carnet, vull deixar ben clar que trobo exagerada aquesta acció. Si tenen accés al meu historial, efectivament podran comprovar que no és la primera relliscada que tinc. Però també s'adonaran, que aquestes faltes, no constitueixen més que casos aïllats. Em sembla que si repartim aquestes amonestacions entre els anys que fa que tinc carnet, s'adonaran que la puntuació que en resulta és irrisòria i en cap cas constitueix un pauta de comportament delictiu.
Què volen? En els temps que corren, un ha d'agafar-se a aquells plaers que li proporcionen el gaudi més pur i extrem. I vostès són plenament conscients que en els nostres dies, això no és tan senzill com sembla. Una ha de fer-se el seu racó, proporcionar-se una cuirassa que el permeti aïllar-se de tanta banalitat i permeti fruir amb allò que veritablement el fa sentir viu, arrelat amb l'univers. Què els he d'explicar? Acaronar amb totes dues mans el tacte de la pell o del material que sigui, controlar la velocitat accelerant i frenant segons convingui, deixar-se portar per tots els paisatges que pots arribar a coneìxer... Cal que continuïi?
Si vostè sabés quantes coses he après! Quantes coses he sentit! Quantes vegades m'he emocionat, m'he esborronat, m'he fet petit i gegant, llegint, senyora bibliotecària, ara no em retiraria el carnet de préstec per haver-me passat un miserable mes en tornar aquest llibre!
(Actualització del meu blocContabilitat bàsica. Darrer conte publicat: Alteritats Construïdes)
Te'ls pots trobar en els llocs més insospitats. Normalment van sols, o soles. Et clissen de lluny i inicien un aproximament felí. Amb lentitud, sense deixar-te de petja. Controlant els teus moviments. No saps com, però els notes. Intueixes, perceps, que són allí observant-te. Esperant el moment oportú. De vegades estàs de sort i pel que sigui, ells no arriben a consumar allò que s'han proposat. Altres vegades, no pots escapar-te'n ni que vulguis.
Avancen cap a tu amb discreció però sense permetre que res s'interposi entre ells i la seva missió. Se't posen al costat. Et somriuen. A vegades inicien la maniobra amb pròlegs intranscendents, per trencar el gel, perquè no es noti tant. Però així que ja et tenen, o es pensen que et tenen, al seu sac, amb una caiguda d'ulls et deixen anar la primera de les frases: "M'han dit que tu escrius, oi?"
Esperes a tornar-hi a veure així que la polseguera que ha deixat la primera bomba s'esvaeix. Una altra vegada el teu radar no ha detectat res. Informe de baixes: les usuals en aquests casos. Saps que això només és el començament. Et té. Tot plegat no ha fet més que començar. Et poses l'equip de campanya. Esperes que xiuli el proper projectil. Arriba, sempre arriba. "Tu hauries d'escriure la història de la meva vida", et diu.
I la resta ja és un bombardeig amb tota regla. Infanteria de fets al·lucinats metrallant-te per tot arreu, cavalleria de casaments, divorcis, infàncies desgraciades al galop. Artilleria d'anècdotes amb dates, llocs i anys sense ordre ni concert. Wagner comença a sentir-se per tot. Pot ser l'obertura del Tannhäuser o de Lohengrin. El subjecte s'esbargeix sense cap mena de censura. Posant al teu abast, ralentint-se com a les pel·lícules de Sam Peckinpah, tot aquell devessall de misèries sense cap vergonya. Com si et conegués de tota la vida. Com si l'haguessis d'absoldre a través del llibre que no escriuràs mai.
El David va fer estudis administratius, de guió de tele i d’Humanitats. També té dos diplomes: un de natació i un altre de mecanografia. Ha fet de jardiner, de viatjant de material fotogràfic i d'enquestador.
De ben petit son pare li feia escriure rodolins després dels dinars familiars. D'aquí li ve, potser, que es posés a escriure versos més seriosos que van guanyar algun premi literari quan era jovenet. De més gran, també n'ha guanyat algun altre. Ara, a més de poesia i en aquest bloc, escriu narrativa i articles de temàtica diversa. Però no s'hi guanya la vida.
Curiós de mena, va deixar el seu Reus natal per marxar a Barcelona ja fa uns anys. És donant d'òrgans, membre del Comitè d’Escriptors Empresonats del PEN català, soci del videoclub Hollywood, de l'AELC, i del Centre de Lectura de Reus, on va ser secretari de la Secció de Llengua i Literatura. Diu poemes, fa ràdio quan pot, organitza esdeveniments culturals, sap tocar "Frère Jacke" amb flauta amb el nas i es deixa dir que està més prim cada vegada que sa mare el veu.
En aquella cosa que en deien adolescència que s'estirà cap a la primera joventut, la figura autoritària que impedia l'accés a locals d'una certa importància lúdica i nocturna era algú fornit, amb cara de pocs amics i que a vegades portava un uniforme: estic parlant del segurata.
Penjat aquest matí a la paret de l'escala.
