Serà un plaer poder comptar amb la presència de l’escriptora Assumpció Cantalozella.
Us hi esperem!
Podeu llegir-ne la crònica, aquí
Agafa el cronòmetre. Engega’l. Espera que passi un minut. Atura’l. En aquests 60 segons, a tot el món, a 100.000 dones se’ls han mutilat els genitals d’una manera o altra. Se’ls ha privat la possibilitat de sentir, d’obtenir plaer en les seves relacions sexuals. Se les ha condemnat a què el sexe, portar fills al món, sigui una cosa dolorosa. O si més no, més dolorosa del que hauria de ser normal.
La mutilació genital femenina és una pràctica estesa sobretot a l’Àfrica i també a zones d’Àsia. Arriba un moment, en la vida de tota dona, en què és cridada per les seves famílies i obligada a deixar de ser una nena per passar a ser una dona.
Són moltes les maneres de fer aquest pas. En totes, però, la cerimònia és considerada com quelcom consubstancial al fet de ser dona. Neixes, et mutilen, et cases i mores. Aquesta és la sort de la majoria de dones de l’Àfrica de les zones més humils; igual com van fer les seves mares, les seves àvies…
Tot i que els homes també són cridats a la mateixa sort, és evident que no és el mateix. Mentre que per ells es tracta d’una circumcisió, que d’altra banda també es practica en altres cultures, per la dona és una mutilació en tota regla.
A ells, tret dels problemes de salut que pot comportar que l’acte es faci en condicions higièniques més que dubtoses –la majoria dels casos- no els resultarà cap impediment per continuar gaudint de la seva vida sexual amb total normalitat.
A elles, se les condemna a no saber mai què és el plaer sexual, i el que és més pervers, se’ls negarà de la impossibilitat de reclamar experimentar aquest gaudi. Per què, com es pot exigir res que mai no s’ha sentit? Per sempre més, cada vegada que la dona sigui penetrada, tindrà dolor. I ja no parlem de l’hora de tenir fills.
Hi ha tres tipus de mutilació, depenent de la zona i la tribu o ètnia a la qual pertanyis. La més comuna és la clitoridectomia o el que comunament s’anomena ablació, en la qual es retalla una part del clítoris. En el segon tipus de mutilació, a més de l’extirpació total del clítoris, se suprimeixen els llavis menors. En la infubilació o com de manera més comuna es coneix, faraònica (la més extrema), s’extirpen clítoris, llavis majors i menors deixant a la dona només un petit orifici perquè just pugui menstruar.
L’apel·lació a aquestes pràctiques, sempre acostuma a ser la mateixa: la tradició. Una tradició religiosa?, cultural?, tribal? L’origen es perd en el temps. En cap cas, però, s’apel·la a l’acció castradora d’una societat patriarcal que actua contra les dones, paradoxalment motor econòmic de la majoria d’aquestes comunitats, per tal de reduir-la a ser un instrument reproductor i laboral dins de la configuració de la família.
Els processos migratoris que la globalització ha comportat fa que aquesta realitat que podríem considerar allunyada del nostre dia a dia, no ho sigui tant. A Catalunya, per exemple, hi ha 200.000 senegalesos, la majoria dels quals, aproven i practiquen la Mutilació Genital Femenina (MGF). Caldria matisar, ja que l’ètnia Wolof, per exemple, no practica la MGF.
Qui ens fa obrir els ulls a aquesta circumstància és la Bombo N’Dir, senegalesa, mediadora cultural, i membre de l’Associació de Dones Immigrants Subsaharianes (ADIS) de Granollers. Som al Servei Civil Internacional de Catalunya, al Raval de Barcelona.
Catalunya ha estat l’única comunitat autònoma de l’estat espanyol que ha activat un protocol d’actuació contra la MGF, malgrat això, el dia a dia de la Bombo és la lluita per desfer l’assumpció que una dona no pot ser considerada com a tal si no està mutilada.
En aquest sentit la pedagogia és un element clau per fer canviar les consciències però mai sense oblidar que la MGF és un atemptat contra els drets humans més bàsics. Allà on no arriben les paraules cal que arribi la justícia per tal de protegir aquelles dones que no volen que se’ls practiqui tal aberració.
Per un africà el sentit de comunitat és molt important. Una dona que hagi decidit per ella mateixa que no vol ser mutilada serà considerada sempre com una pària. Afortunadament a Catalunya, el fet que la dona pugui accedir a una feina i per tant, pugui assolir una certa independència respecte al marit, és clau per poder defensar la sort de les seves filles.
A tot això cal afegir l’escolarització de les nenes i els nens i la progressiva adopció d’un seguit de valors diferents dels que la comunitat en la qual viuen els imposen. Hi ha estudis que demostren que com més estudis es tenen, més creix l’oposició a la MGF.
Amb tot, la por al rebuig, al que diran, i a la implacable decisió del pare que veurà en aquesta postura una desacreditació a la seva autoritat, fan que en molts casos, per tal de defugir la justícia, moltes nenes siguin enviades als seus països d’origen familiar per ser mutilades. A Catalunya és l’àvia paterna la que practica la MGF.
Hi ha diverses iniciatives que es dediquen a tractar el problema a la mateixa Àfrica. Per exemple a Kènia, a la regió de Kuria, al sud del país, existeix la Kiburanga women self help group, una associació dedicada, entre altres coses, a la conscienciació entre les dones de tot el que comporta la MGF. Tenim la sort que el seu director el Mike Deo Ngrasi sigui també aquesta tarda a Barcelona i ens parli de la seva experiència, que a grans trets, no difereix del que ens explica la Bombo.
Tot i que a Kenia i també a Tanzània, la MGF està prohibida de manera oficial, la realitat és que la mutilació de nois i noies constitueix un veritable acte social de la màxima importància. Fins a 5 vaques són sacrificades per cada noia que celebra la festa.
S’ha de tenir en compte que una vegada mutilada, la noia, ja preparada per casar-se, deixarà l’escola i per tant qualsevol instrucció per perpetuar la mateixa dissortada existència que les seves predecessores amb el macabre afegit que ignoraran del tot que pugui existir cap altra opció. No passar per aquest ritus significa passar a ser una msagane, algú fora de la societat. Repudiada pels homes.
Per fer-nos una idea de la bestialitat de l’acte, si una noia, durant la mutilació mor dessagnada (passa molt sovint), no pot ser enterrada vora els seus. Sovint el seu cadàver és abandonat al bosc o directament llençada al riu.
La MGF no ha de ser tractat com un ritu cultural respectable, perquè els problemes que en les dones origina (podríem parlar que cada vegada que la dona és penetrada és, de fet, mutilada) són lloses que hauran d’arrossegar durant tota la seva vida.
Afortunadament cada vegada més la pressió social per eliminar aquesta pràctica i la conscienciació de les dones i també dels homes, és clau per arraconar-la i fer-la desaparèixer del tot.
Torna a agafar el cronòmetre. Engega’l. Deixa que passi un minut, dos, tres… La realitat no ha canviat, només que, després de llegir això, ja no pots dir que no ho sabies.
Dino un menú senzill no gaire lluny dels estudis i a les quatre sóc a lloc. El Jesús arriba amb aquella energia tant seva. Ens coneixem de llegir-nos als respectius blogs. Ara no recordo quan va ser que ens vam “desvirtualitzar”. De seguida passem al set. Em posen el micro. Parlem una mica de la mena de preguntes que em farà. Gravem. El Jesús ho té per la mà. Com sempre que m’entrevisten, tinc la sensació que la meitat del que dic són rucades i l’altra meitat pedanteries. Parlem de poesia, de Ferrater, dels blogs… Ja us avisaré quan s’emeti.
Com que aquesta presentació de Derelictes ebrenca consta de dues parts, em toca fer temps fins que, a dos quarts de vuit, a la llibreria la 2 de Viladrich, fem al presentació pròpiament dita. El dia s’havia aixecat enfosquit però ara el sol ho llepa tot. S’agreix aquest simulacre de primavera.
El riu, lo riu, t’atrau amb aquella parsimònia seva feta d’arabescs gratant-ne el seu llom verd, tancat, com una massa gelatinosa de caldo vegetal descongelant-se lliscant ribera avall. El travesso per l’antic pont del ferrocarril. A l’altra banda, camino resseguint-ne les vores. L’església del Roser. Torno cap a la Tortosa vella travessant el pont de l’Estat.
Després de perdre’m pels voltants de la catedral, decideixo fer un tallat en un bar del carrer de Sant Blai. Gargotejo quatre notes. Llegeixo Vinyoli. Havia baixat el volum que en recull l’obra completa. Amb el Jesús vam creure que estaria bé aprofitar la presentació per fer un petit homenatge al poeta centenari.
La Rosa de la llibreria 2 de Viladrich és tota amabilitat. Em mostra la casa. El Jesús ja em va dir que preferia que xerréssim tots dos, més que no fer l’habitual panegíric. Jo també ho prefereixo. Llegim Vinyoli. Tot i no ser gaires, de seguida es fa aquell silenci amable i necessari per ser omplert de versos.
Després amb el Jesús parlem de Derelictes. M’agrada que hagi vingut gent molt jove. Llegeixo uns quants poemes. L’acte és entranyable. Petit però gran. Al seu blog, el Jesús es preguntarà si val la pena invertir tant de temps en actes culturals als quals ve poca gent. Em faig meves les seves conclusions. Per mi també va ser un plaer poder compartir aquella tarda i donar a conèixer els meus Derelictes a Tortosa, vora el riu.
Em fa especial il·lusió aquesta presentació. Deixant de banda l’honor que suposarà que el llibre sigui presentat per l’escriptor Jesús M. Tibau, un home que no para, l’acte també serà un homenatge a Joan Vinyoli en el seu centenari.
Serà un plaer que els meus humils versos es barregin amb els de Vinyoli!
Abans però, amb el Jesús, gravarem una entrevista pel programa de televisió que dirigeix a Canal 21 i que porta el mateix nom del seu magnífic bloc: Tens un racó dalt del món.
Si voleu saber com acaba, tot plegat, ja ho sabeu: cap a Tortosa falta gent!
Podeu llegir-ne la crònica, aquí
En unes hores, en aquesta macabra escenografia, quedaran oficialment inaugurats els XXII Jocs d’Hivern. Ningú sap amb seguretat què han costat. La xifra més aproximada parla de 40.000 milions d’euros. Si tenim en compte que a Barcelona el 1992 vam fer el que vam fer amb 7.000 milions de res, la xifra fa feredat. D’acord, han passat més de vint anys, però sabeu quina part d’aquesta milionada es calcula que ha anat a parar a les butxaques dels de sempre? Almenys una tercera part. Traiem la calculadora. Sí, això mateix: un parell de Cobis! Si tenim en compte, a més, que la majoria d’obres les han fet treballadors il•legals (molts sirians fugits de la guerra del seu país, per exemple) expulsats de la zona i del país sense cobrar ni cinc, entendreu que frivolitzem per no plorar.
Convidats per la Lliga dels Drets dels Pobles, aquests dies hem pogut conversar amb Svetlana Gannúixkina fundadora de les ONG Memorial (no t’oblidem Natàlia Stemírova!) i Ajuda Ciutadana i candidata al Premi Nobel de la Pau en diverses ocasions, i amb Mairbek Vatxgàiev, historiador i president de l’Institut d’Estudis Caucasians a París. Cadascú des de la seva experiència, ens han fet una radiografia del que és avui en dia Rússia i què en pensen d’aquests Jocs, convergint en una mateixa cosa: Rússia és una descomunal màquina corrupta amb un poder judicial inexistent.
Vinguts sobretot de les antigues repúbliques soviètiques, ha explicat Gannúixkina, una massa cada vegada més gran de persones, busca guanyar-se la vida a la mare Rússia. Sense possibilitat de tenir papers que els permetin tenir l’aixopluc social necessari, s’ocupen en les feines de més baix nivell: feines domèstiques, temporers al camp, obrers de la construcció… Molt sovint l’abús a què són sotmeses, és absolut. No cal dir que la policia fa els ulls grossos i escombra cap a casa dels patrons que paguen sous miserables i els mantenen en situacions denigrants untant a qui convingui perquè miri cap a una altra banda.
Els reconeixements de refugiat, es donen amb comptagotes. Tan sols 800 se’n van donar el 2012. Van ser 600 el 2013. Això fa molt difícil poder protegir com és degut a aquestes persones. Molt més si tenim en compte que existeix a Rússia una doble moral: tothom sap que les feines més indignes les fan immigrants, però tot i això, creix, cada vegada més, el sentiment xenòfob. Segons ella, el problema no es resoldrà així com així. Es legisla per veure què passa, sense fer estudis previs, sense escoltar o parlar amb ningú. Des del 2012 s’han aprovat més de 20 lleis contra els immigrants. Famílies separades perquè de cop i volta no es deixa tornar a Rússia o sortir-ne a algun dels seus membres, tractaments mèdics que s’han d’aturar per la negativa de les autoritats a deixar viatjar una persona… A Sotxi, aquesta realitat extesa a Rússia, s’ha fet més patent. A finals de l’estiu passat, Katxov, governador de la zona, va liderar una campanya per “escombrar” de la ciutat als immigrants. Això va fer que moltes persones fossin expulsades sense haver cobrat res dels que se’ls havia promès per la seva feina. Gràcies a la intervenció de l’ONG Ajuda Ciutadana s’han pogut aconseguir recuperar una petita part d’aquests sous impagats.
Ha explicat Gannúixkina, com en una entrevista amb el mateix Putin, ella li havia comentat que havien aconseguit registrar 500 persones en un domicili d’un col•laborador rus (l’estatus de rus pot aconseguir-se si acredites que tens un domicili). Lleugerament contrariat per la informació que havia sentit, Putin va passar per alt la flagrant il•legalitat, tan sols va preguntar si aquesta persona que s’havia ofert, havia cobrat alguna cosa. Davant la negativa, tan sols va deixar anar que això a Rússia era impossible. Cal afegir res més?
Malgrat les amenaces, les autoritats russes no havien previst que hi hagués atemptats durant la preparació dels Jocs Olímpics. Això ja ens ho explica Mairbek Vatxgàiev. Després de l’alliberament dels mariners del vaixell de Greenpeace, de les Pussy Riot o de Mikhail Khodorkovski, semblava que havia adobat una mica el terreny per apaivagar la ferotgia crítica –no podria ser d’una altra manera!- contra la seva política bestial, repressiva i dictatorial. Els atemptats van ser un revés important.
El Caucas, sempre el Caucas. Les muntanyes que han desafiat tots els intents de submissió per part dels russos. Ja sigui a cavall i amb un sabre al segle XIX o amb tancs i kalashnikovs al XXI. A aquesta rebel•lió constant, a aquesta voluntat de no deixar-se domar mai, el perill, ara com ara, del papu del fonamentalisme islàmic. Si bé l’Islam sempre ha estat present en la cultura de la zona, la deriva cap a jihadisme més orgànic, espanta.
Parlar d’una insurgència organitzada i amb un ampli suport popular a la zona del Caucas, és una fal•làcia. Cal puntualitzar molt i molt. Amb una Txetxènia del tot dominada pel poder autocràtic de l’animalot de Kadírov, on s’ha utilitzat l’islam com a excusa per bastir una falsa tradició amb tot de ritus i costums que no fan altra cosa que primar la bestialitat patriarcal per damunt de tot, la resta del territori ha vist en aquests jihadistes, l’única manera de lluitar contra l’invasor. Un sentiment d’amor i d’odi. La ràbia per no tenir cap altre instrument a la mà per aturar el fet d’ésser considerats eternament sospitosos del dret legítim de ser qui són, sense demanar permís a ningú. Els llibres de l’Anna Politkòvskaia ens ho recorden pàgina a pàgina. “No hem d’oblidar mai que tot plegat és una conseqüència directa de la política repressiva de Moscou”, rotund Mairbek Vatxgàiev.
No sabem què passarà a Sotxi aquests dies. Viurem amb l’ai al cor fins al dia 22 de febrer, data de finalització dels Jocs. Ningú no vol que hi hagi atemptats. L’amenaça hi és, malgrat tot. Hi és. Els Jocs Olímpics, que haurien de ser la màxima expressió de la fraternitat entre els homes i les dones, a Sotxi, no seran altra cosa que un descomunal aparador perquè Putin pugui deixar-se veure envoltat d’aquella sinistra aura seva que l’envolta. Un teatre més dels molts on Putin actua amb mà dura, sense parpellejar, erigint-se com un líder patètic que ha convertit Rússia en la seva granja particular, seva i dels quatre que amb la corrupció per corbata, senyoregen sense vergonya.
A Sotxi hi veurem patinadors fent giragonses damunt el gel. Veurem esquiadors baixar muntanyes avall. El que no veurem, serà el llarg hivern en què el Caucas, des del segle tretze, es troba. L’hivern on les llibertats fa temps que van quedar colgades sota la neu. L’hivern on les nits són plenes dels crits de tants que han desaparegut i que mai tornaran. L’hivern dels qui creuen que l’única sortida és agafar una arma i anar-se’n a la muntanya. Però també l’hivern dels qui saben que les estacions passen i que la primavera, encara que a vegades costi de creure, sempre, sempre, acaba per arribar. Fins i tot al Caucas nord.
La meva besàvia materna, la Josefina Grant i Pallarès (encara que per mi sempre va ser l’àvia Pepa), vídua de Joan Grau i Barberà (propietari del mític establiment “La Fleca” de Reus) es va morir quan jo tenia 11 anys.
Recordo l’àvia Pepa com una dona menuda, eternament endolada, vestida amb un davantal i un monyo. Una de les llegendes urbanes de la família diu que va haver d’apuntar-se en un paper “David” perquè li costava de recordar el nom que la seva néta havia posat al seu primer fill.
Avui he descobert que la seva mare, la Maria Pallarès, va enviudar del seu marit, el Sr. Grant (del qual no en tinc cap dada) i va casar-se, en segones núpcies, amb el Josep Maria Olivé i Gairal.
El meu rebesavi postís va ser un empresari d’èxit i un expert incipient en màrqueting: si pareu l’orella a les poques llambordes que deuen quedar encara a Reus, sentireu el carrac-carrac de les rodes del carret de gelats que empenyia i el seu famós reclam: “Mantecauets, geladets, de la fàbrica del Pepeeeeeeeeet”.
Tal i com ja va passar a Pekín, on també la violació de les llibertats més essencials el 2008 era flagrant i sis anys després ho continua sent, hi ha diverses campanyes que intentaran mostrar la veritable cara de la Rússia de Putin.
Durant l’arribada de la flama olímpica a Moscou, el passat 7 d’octubre, Reporters sense fronteres va posar en marxa una campanya per conscienciar sobre la situació de la falta de llibertat d’informació al país.
El PEN internacional també ha volgut no deixar passar l’oportunitat per denunciar aquesta situació. La seva campanya Out in the cold està centrada en una enviada massiva de missatges a Facebook i twitter el dia 6 de febrer. Us hi podeu apuntar aquí. Vaig obrir un esdeveniment a Facebook.
A casa nostra i des de fa ja uns anys, la Lliga dels Drets dels Pobles, a través de la seva campanya Txetxènia, trenquem el silenci, està fent un seguiment del que està passant al Caucas.
En aquest sentit la mateixa ONG ha organitzat el proper dijous 30 de gener a les 19:00h al Col·legi de periodistes de Catalunya la conferència Jocs Olímpics i Drets Humans a la federació russa amb diversos experts que promet ser molt interessant.
Contra la impunitat del règim de terror instaurat per Putin, us convido a denunciar-ho.
Recordo que la novel·la me la vaig llegir en un parell o tres de sessions. Vaig plorar com una magdalena, això que ara en diuen muffin. Tocava tornar-se a moure. Pels qui hem arribat a aquesta Barçalooonaaa a buscar-nos la vida, sigui quina sigui, cada vegada que hi ha un moviment tectònic de les plaques de l’habitatge, sempre s’activa aquell mecanisme natural de defensa: i si tornés?
Però és un ressort trampós que no obeeix a res més que a una baixada momentània de les ratlletes de la cobertura de l’autoestima. A més, si quan passa, et poses a llegir novel·les amb situacions anàlogues, el sadomasoquisme pot ser important. Les tribulacions de l’Èlia, llegides pels vinguts a la Comtal de fora i que rondem els quaranta, afegien un plus de burxada. D’aquí les llàgrimes.
La Marta Rojals, sense haver guanyat el premi Tal, sense haver guanyat el premi Pasqual, sense sortir a la tele, sense que ni tan sols fins avui se li hagi pogut veure mai sigui la fesomia que té, llavors, es plantava davant el món literari i ens deia: “aquí teniu el que he escrit”, i ni ho sé com de ràpid vam oblidar que no hagués guanyat ni el Tal, ni el Pasqual, que no sortís a la tele o que no sabéssim la cara que feia ni la que fa ara. La novel·la era bona, atrapava. En aquests casos, importa res més?
Ara la Rojals ha tret una altra novel·la. L’altra. Ara és l’Anna, l’Annona, la Nona, dissenyadora gràfica per accident, la que l’autora ens posa damunt la tauleta de nit perquè anem fent. L’Anna és un personatge malalt. Malalt de necessitat que se l’estimin. El que no sap gaire bé, és com els altres se l’han d’estimar o com s’ha d’estimar a ella mateixa. Per no començar a fer explotar spoilers, els detonants, els haureu de buscar vosaltres mateixos.
Hi tornem a trobar la mateixa precisió en el llenguatge que ja ens havia agafat per les solapes de l’americana lectora en l’anterior llibre. Una capacitat excepcional per dibuixar personatges amb l’afegit que aquí, els secundaris femenins, amb tot de petits monòlegs desfocalitzats de la trama principal, fan de crossa donant volada a la força dramàtica de la protagonista. Ens hi aturarem més endavant.
Seguidor i admirador com sóc dels articles que la Marta Rojals escriu habitualment a Vilaweb, pensava que l’escenografia social que pintaria per aquesta novel·la seria més lleugera. I no és així. Els dards setmanals d’opinió surten disparats cap a la diana de la literatura, i de retruc, com a bona escriptora que és, surten de les pàgines del llibre i se’ns claven. Les fiblades no són menudes. Fan mal. No s’escuda en “això ja ho he escrit a l’article de torn”, no, s’hi rabeja i amb els artefactes propis de la creació literària, ens els embolica com si fóssim presos esperant un entrepà amb llima a dins i després de buscar i buscar i buscar, només mortadel·la hi trobéssim.
En unes altres mans, tots aquests elements d’actualitat rabiosa, haguessin pogut caure en la pantomima més execrable, “ara aquesta xiqueta s’aprofita de tot això que passa per buscar la complicitat fàcil”. Res més lluny. La Rojals té prou ofici com per no caure en aquestes banalitats. El retrat generacional, la situació econòmica i social, sí, d’acord, però com a contraforts per apuntalar la història que ens vol donar a conèixer.
L’escairada prosa de l’autora no admet que la puguis lligar amb una cordeta i la puguis treure a passejar, no. Paràgrafs curts on es trenca cada vegada la linealitat discursiva amb un ús dels diàlegs caòtic però absolutament eficaç. Filigrana de discurs interior que a vegades potser es passa de frenada però que mai cau en la temptació de donar-nos-ho tot mastegat, sinó que escala i escala i escala fins a aconseguir posar-nos aquesta Anna molt endins per la capacitat que té de disseccionar-la i de mostrar-nos-en totes les vergonyes, sense buscar mai, però, la nostra acceptació o redempció; fins i tot al final, quan finalment en coneixem tots els perquès íntims que la fan actuar com actua. L’Anna és un personatge incòmode, L’altra, és una novel·la incòmoda, però que no et deixa ni un segon de respir una vegada que hi has entrat.
Cal destacar la relació que té amb el Teo, el seu amant de vint-i-pocs anys. Crec que tot el joc comunicatiu que s’estableix amb ell, que és sord i que necessita que l’Anna se’l miri per entendre-la, constitueix el pinyol de la novel·la. Torna a arriscar-se la Rojals. Aquí els iMac, els iPhone, el Whatsapp, el Facebook, fins i tot el Line, hi són presents sense problemes. Tots aquests dispositius aniran teixint un canemàs paral·lel al que l’Anna manté sexualment amb el Teo. A vegades no sabrem si estan parlant directament o s’estan llegint a la pantalla. La virtualitat sempre serà un joc on encabir ambdues sordeses, la d’ell, física, i la de l’Anna que no comprèn el món i que busca sempre fugir del soroll, fins i tot del que li provoca la seva pròpia consciència, buscant una soledat que és una trampa, perquè com més sola es troba, la distància entre ella i l’altra, més prima es torna.
El 1977 la Montserrat Roig publicava El temps de les cireres, segona de les novel·les que constituiria la triologia iniciada el 1972 amb Ramona, adéu i que conclouria el 1980 amb l’aparició de L’hora violeta. A la novel·la, ambientada el 1974, la Natàlia, després de viure uns anys a França i Anglaterra, tornava al pis eixamplenc de la seva tia Patrícia a la recerca d’un llimoner que hi havia al jardí. La seva tia se’l va vendre, el bocí de terra; li portava mals records. D’aquella Barcelona idíl·lica que va deixar la Natàlia i que potser necessitaria recuperar, ja no en queda res. El llimoner, la seva aroma, és allò que la Natàlia volia tornar a sentir. Adonar-se que el llimoner ja no existeix, constitueix la metàfora que la Barcelona que ara se li obre als peus, no és la mateixa. Reblant el clau, faríem cap a les llimones del poema de Gabriel Ferrater “Tres llimones” amb aquells quatre versos que clouen el poema: “Cap surt de la memòria / no abolirà la plàcida / manera de morir-se / que tenen els records”. (Sobre El temps de les cireres podeu llegir això)
A la novel·la que ens ocupa, també apareix un llimoner. És al pati comú dels diversos locals, ara tancats per la crisi, on l’Anna treballa i on també, a vegades, es veu amb el Teo i la seva gossa. El pati, on despatxa habitualment amb la Cati, és com un petit teatre, dins de l’entramat de la novel·la, on es perfila una escenificació reduïda de l’estructura moral de la novel·la. Entre l’ofec obsessiu de la crisi, empastifant-ho tot (ja ho hem dit), aquest petit lloc o no-lloc on la Cati, d’una generació anterior a la de de l’Anna, busca el sol i la companyia de l’Anna per deixar-se estar de mails i de whatsapps i simplement xerrar una estona. La Cati és una dona que fuma, que li costa estar al dia de les noves tecnologies, però que vol tirar endavant. Una altra tia Patrícia que no s’està per orgues, que malgrat que no podrà deixar a l’Anna l’estudi de disseny gràfic, tal com ella hauria volgut, sap que a empentes i rodolons podrà aconseguir el preuat retiro que li permetrà acabar els seus dies amb una certa comoditat. La Cati no tallarà el llimoner, però tampoc no s’encaterina en el passat. Serà al costat d’aquest llimoner que finalment, com la Natàlia, l’Anna comprendrà que una part de la peripècia vital, ha acabat. Que res no tornarà a ser com era.
De fet, tal com he dit, els personatges femenins , a través de diversos monòlegs, donaran veu a la seva situació ancestral: malgrat la crisi, malgrat els temps d’avenços tecnològics, a nosaltres ens toca parir, pujar els fills i patir la incompetència sentimental dels homes quan ens abandonen per una altra de més jove. A tot plegat, cal afegir, d’acord amb el to sense concessions de la novel•la, el desplegament de tota un aparador explícit de l’univers sexual femení que somou i que complementat amb els monòlegs de les dones que apareixen a la novel·la, com ja he dit, expandeixen el personatge de l’Anna traçat amb una gran profunditat psicològica.
No sabem si per l’autora, tot plegat, constitueix una línia de lectura amb massa importància dins el que és la novel·la –en contraposició a l’obra de la Roig on és evident que sí que la té- amb tot, donada l’ambició de la novel·la, he cregut oportú de fer-ne esment perquè és evident que tot el que s’escriu, malgrat que no s’hi apliqui el mateix zoom, té una significació o altra en literatura. L’altra no és una novel·la sobre Barcelona, però sí que és una novel·la sobre un temps que ja no existeix.
“La crisi ha sigut un canvi massa sobtat perquè l’assimilés del tot algú que fa trenta anys que s’estudia els mecanismes d’una altra realitat: la que li havien promès que no fallava. (…) Estudia, que tindràs una bona feina. Compra’t un pis, que el totxo mai no baixa. Llicencia’t, treballa, hipoteca’t, viatja, consumeix, tingues fills. On era l’error? (…)” (p.71)
L’altra no és una novel·la sobre dones, però el que s’hi diu és una bona plantofada de la realitat més crua.
“Arriba un punt que ja ho has donat tot de si, que tot es repeteix i que necessites començar de nou a través d’algú diferent, m’entens, oi, lo que et vull dir?, perquè si no la vida es torna una pesadilla. Per això la gent se re-pro-du-ce, reina, perquè la vida és in-so-por-ta-ble, carinyo.” (p.132)
Aqueta vegada també m’he empassat la novel·la de la Marta Rojals amb tres o quatre sessions. I malgrat que actualment em trobi, com tants altres, en una situació semblant a la del Nel, laboralment parlant –té bemolls la cosa!- aquesta vegada no he plorat. I és que potser a tots plegats se’ns ha fet la pell més gruixuda i encara que de moment es vegi lluny la llum al final del túnel, queda l’esperança que entre tots, puguem fer un país nou de dalt a baix sense dependre de cavernícoles neofeixistes o feixistes, directament, que des de Madrid ens diguin com hem de ser.
Un país per fi lliure on ens sentim orgullosos de tenir escriptores amb tant de talent com la Marta Rojals.
Són temps de buscar-se la vida lluny del país. I ara que una part de la parentel·la ha decidit instal·lar-se nord enllà, fa que el temps de les ovelles, dels corrals, enguany, hagi estat destinat, per aquest que els escriu, a la cosa familiar i tal, com deia aquell bestiota que tenen els espanyols com a president.
Però ha estat una pausa, un parèntesis, perquè ja veieu que hi torno.
D’entre el més destacable, les presentacions que hem anat fent de Derelictes, el meu recull de poemes.
El dia 9 de desembre, per exemple, els amics de l’Espai Vilaweb van acollir la primera de les donades a conèixer.
Encara ressonen les paraules que el Jaume Subirana va tenir l’amabilitat de dedicar-li i les notes que el Nadim Robert va treure de les cordes de la seva guitarra. (Podeu veure el recital aquí).
Més amabilitat, en aquest cas, ganxeta. L’Antoni Veciana també s’hi va explaiar el 19 de desembre a Reus a la seu d’Òmnium Cultural del Baix Camp.
Després també em van acollir els amics del cicle Hipermetropoesia al Cafè del Teatre Metropol de Tarragona, el 9 de gener, on vaig dir poemes. (Podeu veure un dels poemes que vaig dir, aquí)
Si voleu seguir les vicissituds d’aquest enfilall de poemes que són Derelictes, podeu fer un m’agrada a la pàgina de Facebook i així estareu informats de manera automàtica de les novetats, o deixar-hi comentaris o el que volgueu.
I no res més, a veure què és capaç de portar-nos de bo aquest 2014!
(Foto: Servidor amb l’Antoni Veciana a Reus)
El proper dilluns 9 de desembre a les 20:00h, a l’Espai Vilaweb (C. Ferlandina, 43 – Barcelona) donarem el tret de sortida a les presentacions del meu recull de poemes Derelictes, guanyador del Premi de Poesia Miquel Martí i Pol 2013.
La presentació anirà a càrrec de l’escriptor Jaume Subirana i comptarem amb la presència de la Montserrat Abelló, Premi d’Honor de les Lletres Catalanes.
També hi serà el Nadim Robert Majure que m’acompanyarà, amb la seva guitarra, mentre jo dic uns quants poemes del recull.
M’emociona que aquests Derelictes comencin a caminar de la mà de dos monstres de les nostres lletres com són el Jaume i la Montserrat.
Del primer, n’he admirat sempre la seva poesia que, llibre a llibre, va fent-se més concentrada i subtil, però també els seus llibres de notes, els seus assajos i sobretot el seu blog Flux, degà, jo crec, de molts altres blogs literaris o no. Sense menystenir la seva trajectòria intel·lectual que, sense fer soroll, ha sabut donar llum a una literatura, la nostra, des de la modernitat i l’actualitat fent-la permeable a les noves tècniques digitals.
De la Montserrat, no cal dir-ne massa coses. Com sempre, va ser un plaer, la setmana passada, poder anar a casa seva a donar-li el llibre i que m’obsequiés amb una lliçó mestre no de literatura, sinó de Vida. Als seus 95 anys encara va ser capaç de dir-me poemes seus de memòria. La Montserrat no és una poeta gran. És una gran poeta. I una gran persona.
Tots dos posseeixen aquella virtut que no sempre es troba: la grandesa de la seva obra està a l’alçada de la seva seva generositat com a persones. N’honora compartir amb ells, a més, la militància activa al PEN Català.
Amb el Nadim vam xalar molt, ja fa uns anys, l’aventura Amb les ungles enceses de la nit i aquests dies d’assajos, ha estat un plaer, novament, retrobar aquell espai nou, indefinible, en què música i poema, llisquen agombolats l’un per l’altre.
M’agradarà molt poder comptar amb la vostra presència!
A Valls, l’home de la jaqueta de cuir parlarà sobre la treva que recentment ETA ha proposat. Posat de pinxo. La veu esquerdada. Els cadells l’han admirat a la ràdio i quan surt a la televisió. N’han llegit els seus articles. Potser és la primera vegada que el tenen davant per davant. Els cadells són independentistes, com l’home de la jaqueta de cuir, i n’estan una mica farts que ser independentista vulgui dir haver-se de vestir amb samarretes reivindicatives, deixar-se la xolla llarga i reproduir, als bars del rotllo, una total identificació amb la manera de fer dels bascos. Hi ha d’haver alguna cosa més. Hi ha alguna cosa més.
L’home de la jaqueta de cuir, els parla de deixar la independència penjada com un retrat i que, sense perdre-la de vista, treballin pel país, per fer-lo tal com els agradaria que fos; lliure sí, però amb aquelles coses que qualsevol país de veritat ha de tenir. Als cadells, allò sí que els agrada. Treballaran. S’ho prometen. Com ha treballat l’home de la jaqueta de cuir, Ramon Barnils. Incansablement.
Dimecres passat, dia 13 de novembre, al flamant Born Centre Cultural de Barcelona, un d’aquells cadells va tornar a voler saber què explicava l’home de la jaqueta de cuir. Només que aquesta vegada, ell no parlaria directament. Cediria la veu el seu fill Ton, a la Laia Altarriba, a l’Albert Lloreta, a la Laia Soldevila i al David Bassa. L’home de la jaqueta de cuir va trobar un armari on penjar la jupa, el 2001. Ramon Barnils, en canvi, ens sorprèn, ens instrueix, ens fa emprenyar fins i tot des de l’infern, que és on deia al seu fill Ton que aniria quan deixés aquest món. ‘Amb la Sofia Loren i la Marylin Monroe, tu.’
‘Vint i Ramon Barnils’ és el llibre que aquest cadell, ara ja més granadet i pixapins en eterna modalitat de becari, va anar a veure com es presentava en societat. Vint persones ens en parlen. Rebla el clau de l’homenatge, un documental. Laia Altarriba va posar la carxofa davant els testimonis. Albert Lloreta i Laia Soldevila, la càmera. David Bassa i els del Grup de Periodistes Ramon Barnils, d’ençà que es fundà, hi posen l’ànima crítica, els dits a les nafres i als ulls. Trepig als ulls de poll. Com ha de ser.
Jordi Gifre i Joan Navarra, amics de la infantesa a Sant Cugat i la negativa del protagonista a acceptar els calés que ells els oferien. Els rebutjava dient-los que ell s’havia de guanyar la vida per ell mateix. El Mesón. Gabriel Ferrater. Aquella de la dalla va voler que el lloc on va néixer el poeta fos el darrer que albirés Barnils. El poble del periodista, on ho el poeta ho va deixar estar.
Núria Carrera, la dona amb qui es va casar i amb qui compartí el Ton, l’Andreu i el Biel, i la calor que va passar quan tenien amagats a casa seva gent de la CNT o del PSUC amb tot de policies, vigilant al terrat, en una visita que Franco feia a Barcelona. Francesc Bellmunt i les tertúlies impossibles que s’improvisaven al tren de la línia del Vallès. Parlaven de tot i de res, també de dones. Sempre les dones. Joan de Sagarra i com, malgrat que tots dos van estudiar als jesuïtes de Sarrià, on Barnils hi feia de fàmul, és a dir, un d’aquells nens pobres becats que havien de servir als seus companys, no arribaren a fer coneixença fins anys més tard. Bocaccio. L’article que li van prohibir Xavier Vidal-Folch i Lluís Basssets quan es va morir el periodista.
Pepe Ribas i el carnet de periodista que Barnils va plantificar damunt la taula perquè pogués tirar endavant la revista Ajoblanco (només un periodista amb carnet podia engegar una publicació llavors). Ignasi Soler Sugranyes i el MIL. Salvador Puig Antich. Rafael Poch i els intents de Barnils de rellançar Solidaridad Obrera, publicació de la CNT, i fer-ne una revista presentable.
Biel Mesquida i les nits de Barcelona. Com el va ajudar a confegir la seva lluminosa literatura. Jordi Beltran, que el tingué de professor i després es trobaren a la ràdio, anys més tard. Rosa Serra i l’aventura fabulosa d’escriure ‘La torna de la torna’, un senyor treball periodístic al voltant de l’assassinat de Salvador Puig Antich tot fet per alumnes. Joan Manuel Tresserras i la fixació de Barnils per la impulsió de l’Agència Catalana de Notícies. Jem Cabanes i com es barallaven per les correccions dels articles que li feia.
Eliseu Climent i el Temps, un setmanari que va néixer amb voluntat de país real sense senyeres a la portada. Vicent Partal i les trucades a casa de Barnils perquè li dictés els articles setmanals al mateix setmanari. Ferran Torrent i les passejades per Figuerola mostrant-li el seu darrer reialme. Joan Puigcercós i com l’aconsellà en tècniques de comunicació durant una campanya electoral. Marc Recha i la pel·lícula sobre Barnils sense Barnils. Lluís Estrada i Jordi Clofent, amics de Figuerola, i de com li van saber buscar el refugi que necessitava.
Llibertari sense ser llibertí, lector sense deixar-se llegir què hi duia a dins, independentista sense perdre la seva independència, professor genial sense deixar-se ensenyar a mossegar-se la llengua, radical per anar a les arrels de tot i no als extrems, seductor sense deixar-se seduir mai pels qui tenien virolles, xiquet que havia de servir l’aigua i el pa que després no negaria mai a les coses que calia dir i les que no, també…
Aquell ex-cadell pensa que amb el panorama que tenim, ens en falten no un, sinó centenars, milers de Ramon Barnils, per llençar, no sabates, sinó sabateries senceres contra tants desgraciats que campen per aquests verals amb el cap ben alt fins i tot atrevint-se a donar-nos lliçons de moral.
‘Vint i Ramon Barnils’ és un llibre necessari perquè sap posar Barnils lluny de la caricatura de llunàtic arrauxat que a molts ja els va anar bé que li pengessin. Perquè fa justícia a un home íntegre. Qüestionable, controvertible, però d’una sola peça. Perquè a vegades ens fa falta que algú ens digui que no hi ha cosa més detestable, en aquesta vida, que la falta de valor per ser feliç. Ramon Barnils, l’home de la jaqueta de cuir, l’home que va saber ballar el darrer twist a temps, em penso que ho va ser. I entre tots cal que sigui així per sempre.
(Article publicat a Vilaweb el 19/11/13)
Si tenim els ulls oberts, d’aquests muntets, en surten per tot arreu. Propostes imaginatives que busquen conquerir àmbits que potser en altres circumstàncies no serien tan permeables a deixar-se engalipar pel creador de torn. Però vist com estan les coses, tothom està disposat a donar una oportunitat a aquells que almenys no es queden a casa lamentant-se i se les empesquen totes.
En el món teatral, un parell de propostes que em semblen dignes de ser destacades.
A Reus, el proper dia 30 de novembre començaran els 4ts de Teatre. Una proposta portada a terme per Les artistes locals i els Perejil’s Sound.
Teatre de proximitat. Una obra d’un màxim de 15 minuts per a no més de 4 actors. 20 persones màxim de públic. Tota la recaptació per la companyia. Senzill i atractiu.
Enguany, que se’n celebra la primera edició (esperem que tingui llarga vida) d’entre les tres obres seleccionades, em quedo amb Godot ha arribat dels inefables La gata borda Santi Monreal al text, Ester Cort a la direcció i Carme Merlo i Josué Andreu actuant. No pot ser dolent de cap manera!
L’altra proposta és a Barcelona. Els Dissabtes llibreters per aperitius dramàtics, porten lectures dramatitzades a fer el vermut i així, mentre intentes dissimular que l’escuradents de l’oliva, una vegada més, t’ha quedat enfonsat al fons del got, pots deixar-te delectar amb un text breu.
Possiblement, d’aquests formats, cada vegada n’apareixeran més. Són la resposta a una manera de fer que ens obliga a tots a fer el que es pot. No ha de ser una resignació, sinó més aviat una reinvenció. Bocins de teatre. Bocins de cultura. Muntets.
Donat el doble aniversari poètic que aquest 2013 celebrem a les lletres catalanes (el centenari de Salvador Espriu i el desè aniversari de la mort de Miquel Martí i Pol), els amics de l’organització em demanaren de participar-hi.
El dijous dia 14 de novembre a les 19:15 a la seu de l’Associació de Veïns de l’Esquerra de l’Eixample (Avinguda Roma, 139) hi representaré l’espectacle “Si n’era espriu o salvador…” a partir de poemes i textos del poeta de La pell de brau.
L’espectacle, ja es va poder veure a Prades, a l’estiu, si feu click AQUÍ en podreu tenir tota la informació.
També he creat un esdeveniment a Facebook.
El dissabte dia 16 de novembre, abans que la Patricia Gabancho llegeixi el manifest, diré alguns poemes de Miquel Martí i Pol.
En tots dos actes serà un plaer poder comptar amb la vostra presència!
Visca la cultura popular als barris!
Vaig pensar que la visió d’aquesta nena, d’aquest nen, d’esquena, mirant el mar, era una bona manera de definir el contingut del recull. La innocència de la contemplació davant una desavinença momentània, puntual, i tot el futur que els queda -ens queda- per endavant; en conseqüència, trobar-se amb més esculls, amb més derelictes i saber-los afrontar degudament. Viure.
De tota manera, la fotografia, té molta més història que aquesta postal metafòrica.
Ella és la Montsant, la meva neboda i fillola. Ell és el Quim, fill d’uns bons amics. No tinc ull per a fer fotografies, com sóc incapaç de dibuixar res, però amb això dels mòbils, entre les desenes i desenes que dispares, alguna, per pura sort, pot ser que no quedi malament del tot.
De fet podria quedar-me només amb la part poètica de la imatge. La que he detallat més amunt. Però com tot, a la vida, les derivacions diguem-ne poètiques es basteixen amb la més pura realitat i és que a la fotografia, els dos nens, no es miraven l’horitzó del demà que els esperava, sinó que esguardaven al pare del Quim fent de monstre marí, mar endins.
Cal afegir a més, que amb al inclusió de la fotografia, tancava el cercle, doncs el poema que clou el llibre, “Ara que escric això”, va ser escrit en motiu del naixament de la Montsant. El podeu llegir aquí.
Sigui com sigui, l’anècdota, em serveix per tornar al taller d’on sorgeixen els poemes, és a dir, de l’estricta observació de la realitat, la de fora i la de dins, per tal de manipular-la convenientment i fer-ne un poema. La majora de les vegades, d’un fet trivial, puntual i fins i tot divertit com és el cas, en pot sortir una imatge que, sense dir el que diu, els canals que conformem la “poetització” de la realitat la transformen i l’escombren al terreny metafísic.
Vull creure que si jo ara no expliqués això, és obvi que tractant-se d’una fotografia que figura a la portada d’un llibre de poemes, l’imaginari col·lectiu, tendiria a buscar alguna mena de transendència, una al·legoria; per molt feble que sigui o per poc que estiguem entrenats a fer aquest exercici en el nostre dia a dia, la predisposició hi és.
A Leer poesía, escribir poesía, dues conferències que va donar Jaime Gil de Biedma el 1993, el poeta ja ens advertia que en un poema, l’important, no era la porció de realitat que s’hi pogués veure reflectida, sinó la realitat que conforma el mateix poema, és a dir, l’experiència pròpia autònoma que aquest manifesta.
En aquest mateix sentit, d’una sola fotografia, en surten dues realitats. L’estrictament real i una altra de poètica. Totes dues són vàlides perquè a totes dues els donem un sentit.
En els poemes, passa el mateix. D’un fet anecdòtic, que no cal que sigui transcendent ni massa enlairat, existirà sempre el fet nu i la reelaboració que el poeta n’hagi fet establint la relació que vulgui amb el fet original perfent-ne una altra realitat.