Assumim la veu

assumiras

Parlar de la llibertat, segons com, pot ser parlar de tot o parlar de no re. Sempre hi ha, xeringa de silicona semàntica en mà, aquells que es dediquen a injectar en els mots més o menys sagrats, la seva ració de superficialitat per deixar la definició més pura, en un mot eixorc apte per lluir-lo només en una samarreta qualsevol. Sense aroma de lluita. Sense aroma de combat.

Passa però, que els mots, no són propietat de ningú. I a vegades, només a vegades, la conjunció dels astres o aneu a saber què, fa que siguin majoria els que volen tornar a fer servir les paraules amb el seu significat més íntim. Més veritable. Més sincer. Aquelles definicions que no caduquen mai perquè no hi ha hagut cap filòleg que les hagi sabut fixar en un diccionari de manera completa. Les definicions que s’han de buscar sota les llambordes. Entre somriures. Entre llençols.

Ahir, a la Llibreria Calders, del barri de Sant Antoni de Barcelona, hi hagué un d’aquests cops d’estat on unes quantes persones, uns quants ciutadans, uns quants estimadors de la lletra, s’ajunten per dir que no, que encara és possible treure llustre d’aquelles paraules que ens han fet i ens han de fer.

Feia mesos que un home lliure i apassionat, Pau Vadell, de qui no fa ni una setmana, en un altre temple de la llibertat com és l’Horiginal, havíem festejat el primer any de les Adia edicions, ens va proposar a trenta-tres veus d’escriure un poema sobre la llibertat. El recull havia de sortir abans del nou de novembre.

Potser sí que en unes altres circumstàncies, aquesta llibertat, hagués estat tintada de tot un mosaic de matisos més ampli, però estant en el moment polític on ens trobem, a punt d’aconseguir ser lliures, si més no, d’un estat que dir-ne de pandereta és insultar als fabricants d’aquest il·lustre instrument de percussió, el convit esdevingué trenta-tres maneres de cridar, de xisclar, de deixar més que clar, que som ara i aquí, catalans del sud, del nord, de l’oest i de l’est. I que ho volem ser en un estat propi. Tot, absolutament tot, nostre.

L’antologia titulada Assumiràs la veu, títol manllevat dels versos de l’Estellés, aplegà a la Calders, amb besos i arraps, doncs, una bona representació d’aquests afaiçonadors de versos que afegiren, al poema imprès, la petjada de la seva veu. Els amics de la Terrícola, els inductors, ens deixaren participar d’aquesta bella iniciativa tan plena de llum. Màrius Serra, verbívor com ell sol, actuà com a mestre de cerimònies. La il·lustració de la portada és del Jordi Borràs.

Misael Alerm, Mireia Calafell, Míriam Cano, David Caño, Enric Casasses, David Jou, Maria Antònia Massanet, Carles Morell, Jaume Pérez Montaner (en la veu d’Enric Sanç), Jaume C. Pons Alorda, Jordi Valls i Mireia Vidal-Conte i el cronista, fórem els conjurats per fer retrunyir dins les parets d’aquesta antiga fàbrica de fer botons, els versos que havíem anat enfilant sabedors que caminàvem, amb aquest petit però immens acte, al costat de tantes i tantes persones que lluiten, lluitaven i lluitaran, per fer d’aquest país el millor país del món. Ho deia en Vadell al pròleg: “La cultura, i en ella l’escriptura, ha d’estar al costat del poble”. Amén.

No seria just deixar fora els qui també hi han participat i que no van poder ser a Barcelona: Vicenç Altaió, Sebastià Alzamora, Hèctor Bofill, Lluís Calvo, Antoni Canu, Antoni Clapés, Hilari de Cara, Francesc Garriga, Anna Gual, Manel Marí, PereJoan Martorell, Dolors Miquel, Bernat Nadal, Joan Navarro, Vinyet Panyella, Lucia Petrelli, Begonya Pozo, Eduard Ramírez, Marc Romera i Carles Sanuy.

Amb aquesta humil aportació i em penso que parlo per boca de tots els antologats, no fem altra cosa que afegir-nos aquest poble alegre i combatiu que tot ho podrà, el pròxim dia nou de novembre i cada dia. Assumint la veu, ens fem baula, i us proposem a vosaltres també de fer-vos-en corrent a la llibreria per tal de delir-vos d’aquests versos. Tots junts hem d’assumir la veu. Tots junts hem d’assumir la Llibertat. Ara i sempre.

De lletra tocats

Tocats Blog

Deia Gabriel Ferrater que de nit, en un cafè, es podia tenir pare. De nit, en una ciutat, Manresa, que no coneixes i on arribes amb el temps una mica just, ni la urgent paternitat demanada al google maps perquè et faci de guia i que no acaba de rutllar del tot, et deslliura d’exercir l’ofici més vell del món: preguntar. Afortunadament, els manresans, són poc donats a l’antipatia i menen aquest que us escriu fins al lloc on se l’espera.

Aquesta història comença al Canonge, minuts després de les nou del vespre. Diré poemes dels meus Derelictes dins el Cercatasques que cada any es celebra dins el Festival Literari Tocats de Lletra a la capital del Bages. No seré sol. Llistat de còmplices: Gemma Arimany, Míriam Cano, David Caño, David Castillo, Joan Duran, Xavier Giol, Núria Martínez-Vérnis, Maria Antònia Massanet i Jordi Valls. Amb alguns ja havíem perpetrat altres delictes poètics, amb d’altres encetarem tot just la coneixença aquesta mateixa nit.

Ens criden a entaular-nos. A la taula del davant, ara ens imiten altres poetes que han participat en el recital de cloenda del Festival. Quin goig que fan totes dues esteses de versaires! Alguns establerts, d’altres més cadells. Aquella dolça olor de sinalefa acabada de tallar, d’hemistiqui que encara belluga… Sopem a base de bé. Corre la vianda i el vi. No ens podem encantar, però. Toca la campaneta del primer round.

Encetarem a La Gramola aquesta ofrena de versos la Gemma Arimany, el Jordi Valls i servidor. L’espai sembla fet expressament. La llum hi és avara. Els parroquians amb el got ple. Les amigues de la llibreria Papasseit, ens faran els honors de presentar-nos. Disposem els nostres poemes en tres rondes. Els hulahops de la Gemma, la poesia porcina i bigarrada del Jordi… Quins cracs!

La propera parada la fem al Cercle Artístic de Manresa. Ara és la corporeïtat dels versos de la Maria Antònia dits amb el seu illenc accent la que ens indaga, les converses de la Míriam amb el seu estimat T. S. Eliot les que ens commouen. El Joan parlant amb Klee de tu a tu, el que ens dibuixa al rostre una boca de pam. Quin gust!

Encara no hem exhaurit la nit. A la mateixa llibreria Papasseit som convocats. El David Caño, llença contra el públic, sagetes de poemes enverinats: versos que fan riure pel com, no pas pel que, que fan forat endins. La Núria es deixondeix en l’habitual mostrari de fer la poesia una Festa del Verb. Les majúscules són totes seves. El Xavi diu ara que no s’hi veu i s’apropa a un llum de peu i ens la passa a nosaltres tota la lluminositat dels seus poemes que són vius i lliures. El David Castillo, davant un faristol, s’indigna poèticament parlant, i nosaltres amb ell. Grandiosos!

Al Trasteret, Albert Palomar, posarà la cirereta al pastís a cop de guitarra elèctrica. Som amics de la nit. Som amics dels poemes que s’han dit d’onze maneres diferents. Cadascú amb la seva veu. Cadascú amb la seva cadència. Quanta riquesa! Quanta riquesa!, en això de reviure, en rengles curts, tota la misèria i la grandesa de l’experiència passada pel sedàs del mot.

Pel que queda de nit, molts, no cal dir, decidim fer honor a la mala fama que precedeix el nostre ofici i donem oportunitat a les males llengües: ens la beurem a galet. Encara que aquesta crònica no hi entri en el relat, no és pas per callar res fora de mida, que a quarts de dotze del matí, amb el cap a quarts de quinze, això sí, seiem diligents esmorzant al bar. Encara s’esperaven més coses de nosaltres.

Així, mentre una vegada més els incansables somriures de la gent de la Papasseit paraven a la Plana de l’Om tot el seu repertori d’armes carregades de futur, acompanyant els amics de la Terrícola, encara ens tocava dir més poemes al Joan i a mi, acompanyats d’altres poetes. Complim davant un auditori reduït però suficient.

I ara sí, amb tot Manresa dinant, toca dir adéu, toca agafar el tren i reconstruir el vitrall de tants bons moments passats a glops de paisatge interromput per les capcinades que s’imposen. No pas perquè estiguem fatigats de dir o d’escoltar poemes, d’això mai, sinó perquè com al poeta del meu poble, el cap sempre ens ha d’anar ben ple d’una altra cosa que per sempre més, per sempre més, per moltes coses que ens passin, sempre jutjarem més important.

(Foto: Genís Sàez)

Derelictes a Manresa

tocats

El proper divendres dia 24 d’octubre, dins del Festival Literari Tocats de Lletra de Manresa, participaré al costat dels poetes Gemma Arimany, Míriam Cano, David Caño, David Castillo, Joan Duran, Núria Martínez-Vérnis, Maria Antònia Massanet i Jordi Valls, en el tradicional Cercatasques que començarà a les 22:30.

L’endemà, dissabte dia 25, a les 13:30h presentaré els meus “Derelicites” a la Plana de l’Om amb l’Aina Torres i el Carles Morell.

Aquí podeu consultar el programa.

Us hi espero!

Esdeveniment a Facebook

 

Pas curt, vista llarga

L’any 2011 vaig tenir el privilegi de participar en l’organització de la Consulta per la Independència que es va fer a Barcelona el dia 10 d’abril d’aquell mateix any. Concretament al districte de l’Eixample. Les primeres assemblees per tal d’anar formant els diferents equips de treball van començar un any abans. Va ser un procés ple d’intensitat i d’il·lusió. Cada districte, cada barri, a partir de trobades setmanals, va anar confegint, d’acord amb les directrius que anaven arribant, els seus grups per cobrir totes les necessitats que havia de tenir la consulta.

La situació social i política del moment no era ni de bon tros favorable al Dret a Decidir. Molt menys a la Independència. Costa d’entendre, perquè encara no han passat ni cinc anys d’allò, però la realitat era aquesta. A l’Ajuntament del Cap i Casal encara cuejava un Jordi Hereu que es negava a deixar que pengéssim banderoles als “seus” fanals, monsenyor Martínez Sistach escrivia cartes a les parròquies demanant que no es col·laborés amb el 10A i els balcons, ni de bon tros, eren plens d’estelades com ara.

Si aquell gloriós dia 10 d’abril m’haguessin dit que només tres anys després estaríem on som ara, haguera titllat al missatger de foll en amunt. Malgrat tot, aquella experiència em va demostrar una cosa: que si els catalans ens organitzàvem i lluitàvem per un objectiu comú i concret, érem imparables. Aquella immensa marea humana que va treballar sense descans era la manifestació palmària que molta de la gent que fins llavors s’ho mirava tot des de la barrera, havia decidit arromengar-se i participar activament. Treure’s la son de les orelles.

Va ser per això que vaig titular, la crònica d’aquell dia històric, Avui comença tot, perquè estava convençut, i encara ho estic ara, que el tsunami humà desplegat actuaria com un immens despertador de consciències en el sentit de fer baixar molta, moltíssima més gent al carrer.

L’aparició de l’ANC i la seva magnífica tasca al costat d’Òmnium Cultural no hauria estat possible sense la voluntat de tots aquells que van creure que s’havia guanyat la batalla de la consulta popular però que calia continuar lluitant: primer, per una consulta organitzada pel govern, després, sempre com a objectiu final, per tenir el nostre propi estat i poder començar de nou.

Tots els que vam participar en aquella ingent tasca, sabíem que senzillament recollíem el testimoni de tants altres que abans havien fet el mateix amb la mateixa energia, humilitat i compromís. Som un país de gent valenta que per circumstàncies de la història, moltes vegades, ha hagut de sacrificar alguna cosa personal per guanyar-ne alguna de col·lectiva. És així que s’aconsegueixen les coses. És així com hem aconseguit les coses.

Immersos de ple com estem en el procés que ens portarà cap a la llibertat del nostre país –no em puc imaginar que això no passi, ara no; com, ja és una altra història- no podem desanimar-nos ni començar a etzibar a tord i a dret després de tot el que ha passat.

Vençuda la necessitat perenne de catarsi col·lectiva que sembla que tots necessitàvem experimentar amb el 9N, seria un error pensar que perquè CiU finalment hagi decidit seguir el fil del tactisme, el procès hagi sucumbit. Ni de bon tros. És molt difícil que es tornin a donar les circumstàncies favorables que hi ha ara per reeixir, finalment, en un nou intent. Ara o mai. Ara o mai. Ni els que venien abans de nosaltres, ni els que vindran després de nosaltres, no ens ho perdonarien.

Sí, és veritat, molts anirem a votar el 9N (en cas que s’arribi a votar) amb el cor una mica compungit, sabent que fins a cert punt, servirem d’anunci electoral de CiU. Però si veritablement estem compromesos amb el procés, si veritablement sabem què és el millor per aconseguir allò que tenim a tocar, hi hem de participar. Ha de ser una demostració de democràcia absoluta. Esclatant. Apoteòsica. Hem de fer veure al món quina és la nostra voluntat. La voluntat democràtica. La voluntat de no tornar a perdre.

Fa uns anys, en una conferència d’Alfons López Tena, quan tot just el Tribunal Constitucional havia impugnat el nou Estatut, vaig sentir dir-li que els catalans havíem de fer-nos nostra aquella divisa de la Guàrdia Civil que diu: “Pas curt, vista llarga i molta mala llet”.

Sapiguem, doncs, mirar més enllà del moment actual, mostrem-nos ferms -ara més que mai- en el nostre determini de saber que vivim un moment històric el desenllaç del qual no pot ser altre que tenir un estat propi i que ho aconseguirem transformant la mala bava que gasten a Madrid, en un poderosíssim exercici de democràcia participativa. Ara és el que tenim. Demà seguirem avançant.

Yes or Yes

D’aquí a unes quantes hores els escocesos elegiran el seu futur com a nació. Ho faran de manera democràtica. La gent anirà als col·legis electorals habilitats per a l’ocasió amb una butlleta. Hi haurà gent que votarà que vol seguir formant part del Regne Unit. Hi haurà gent que votarà que vol que Escòcia sigui un nou país.

Hi haurà hagut la possibilitat de fer campanya per ambdues opcions. Cada bàndol haurà tingut totes les facilitats per explicar perquè creu que la seva posició és la que més convé a Escòcia. Tot s’haurà fet en un clima de cordialitat i d’entesa; de diàleg. Dues possibilitats. D’igual a igual.

Estaré molt content si guanya el “sí”, però el resultat no és tan important. El missatge que es llençarà al món és que als països civilitzats, la gent que considera que vol un nou marc legal per fer la seva, el primer que ha de fer, és dipositar el seu parer en un paperet i tot seguit ficar-lo dins d’una d’urna. Aquesta serà la veritable lliçó. Les urnes. La democràcia. Sigui quin sigui el resultat.

A Espanya tremolen. Quan es pensaven que tenien el “problema basc” solucionat coartant la llibertat de partits i engarjolant a persones que han treballat fermament per la pau, ara el “problema català” en dos o tres anys, se’ls ha escapat definitivament de les mans. No poden fer altra cosa que esgrimir els vergonyosos articles d’una Constitució que no ha sabut vertebrar des de la seva entrada en vigor, ni una sola iniciativa a favor de la presumpta pluralitat de pobles i de nacions que predica.

Enrocats en la bel·ligerància més rància i autoritària, no saben fer res més que ablamar una idiosincràsia de país que beu directament de la caricatura i de l’estirabot donant-los rang de normalitat total i absoluta. I el que és més greu, ignorant i passant-se per un lloc lleig de dir, qualsevol intent de racionalitzar no un problema, sinó una realitat establerta, forta i decidida d’una comunitat, els catalans, que no volem caure en la trampa d’actuar com ells ho fan, a cop de decret i de gònada, sinó que volem preguntar als nostres ciutadans, si volen o no volen seguir formant d’Espanya.

Aquesta i no una altra, és la veritable perversitat de la situació on ens trobem: el fet que l’Estat Espanyol no accepti com a opció possible la nostra voluntat de fer un país nou a través d’un procès netament democràtic. El menyspreu mateix per la democràcia.

Davant un Estat que es posiciona d’aquesta manera i que fa servir la Constitució com si fossin les taules de Moisès, imprimint-los una categoria molt per damunt del principi democràtic del qual emanen totes les constitucions del món, no hi pot haver un acatament seriós de cap òrgan jurídic que emeti un veredicte, senzillament perquè la falta de respecte per aquest principi bàsic n’invalida cap decisió o declaració, sigui en la direcció que sigui.

Demà votaran els escocesos. El dia 9 de novembre ho hem de fer nosaltres. Sí o sí. Yes or Yes.

(Foto: e-notícies)

 

Montserrat Abelló, un adéu

Avui a les sis de la tarda he llegit poemes. No eren poemes meus. Eren poemes d’escriptors que estaven lluny de casa. Exiliats. L’acte, dins de la Setmana del Llibre en Català, era organitzat pel PEN Català. Hi participaven el Bàssem an-Nabrís, el Juan-Tomás Ávila i el Salem Zenia.

Ha estat minuts abans de començar que he sabut que havia mort la Montserrat Abelló. Li hem volgut dedicar l’acte a tall d’homenatge. Amb discreció. Encara no s’havia fet oficial.

La notícia m’ha entristit. Com moltes altres persones l’he admirada doblement. Primer en els seus versos i en les seves meravelloses traduccions. Gràcies a ella vam saber de la Sylvia Plath o de la Anne Sexton. Després en la seva persona. Crec que un dels més grans privilegis que he tingut en aquesta vida, ha estat haver pogut constatar que, la bellesa de la seva obra, estava a l’altura de qui era ella: una persona extremadament generosa, d’un cor enorme; inquieta, irreductible, incansable, lluitadora.

El primer record que en tinc és a l’habitacioneta que feia servir d’estudi a casa seva, al carrer Calvet. Queda lluny aquell xiquet que s’apropava a la trentena i que havia deixat el seu Reus natal per endinsar-se en la selva barcelonina. Col•laborava en una revista. Vaig contactar amb ella per a escriure’n un article. Em va obrir les portes de casa seva i de la seva amistat.

Fa uns mesos vaig tornar a aquella habitacioneta del carrer Calvet. Li vaig voler portar el meu llibre de poemes “Derelictes”. Com sempre, vam parlar d’això i d’allò. Com sempre, va voler que li llegís algun poema amb veu alta. Vam quedar que vindria a la presentació que en vaig fer a Vilaweb. Finalment no va poder ser.

Afortunadament la Montserrat deixa aquest món amb una obra valorada per la crítica i amb tot el respecte institucional que se li pot atorgar a una poeta (res de poetessa!), malgrat que li recava moltíssim que s’hagués donat a tan poques escriptores el Premi d’Honor de les Lletres Catalanes. La seva obra poètica es pot trobar a les llibreries. Ha anat publicant incansablement i ha gaudit del favor d’un públic lector que l’ha valorada i agombolada. No caldrà, doncs, que es tregui la pols a medalles de quedar bé per ser penjades a destemps o que editors amb dos dits de front reivindiquin la necessitat de compilar la seva obra. Afortunadament no caldrà.

Ironies del destí han volgut que sabés de la seva mort en un acte del PEN Català. Somric. No podia ser de cap altra manera. El nostre estimat PEN Català. Probablement, si hagués estat bé de salut, s’hi haguera apropat a treure el cap. L’haguérem fet petar, com hem fet després de nombroses reunions, lectures, xerrades i conferències d’aquesta entitat. Agafar una cadira, asseure’m al seu costat i escoltar-la. Res més. Si n’he après de coses d’aquesta manera!

Em fa recança saber que això ja no serà possible mai més. Descansa en pau Montserrat Abelló. Nosaltres seguirem esperant meravelles a cada cantonada.

(Foto: Quique García)

La Quercus Pyrenaica, una ruta amb btt per les Muntanyes de Prades

Ja deu fer uns quants anys que a mon germà li ballava pel cap fer una ruta amb bicicleta de muntanya. Bomber voluntari com és al parc de Prades (Baix Camp), coneix perfectament el territori. Obro parèntesi. Potser no és el lloc ni el moment, però no em puc estar de dir que espero que quan tinguem un estat, les reivindicacions d’aquest col·lectiu deixat de la mà de déu administració rere administració, siguin escoltades i tingudes en compte. Tanco parèntesi.

La història dels Figueras –jo vaig catalanitzar-me el cognom ja fa uns anys- probablement comenci amb la repoblació de la Catalunya Nova a les Muntanyes de Prades. Encara que això no ho puc demostrar. Els documents més antics que tinc, daten del 1776. Tot i que el primer parent del qual tinc dades oficials són del 1807.

Els Figueras venim d’Albarca, al Priorat. L’església dedicada a Sant Vicenç, donà uns quants Vicenç Figueras. Això de perpetuar els noms masculins de generació en generació ara ens pot semblar una cosa renyoca, però m’imagino que llavors, era la manera que es tenia de lligar una nissaga a un lloc concret.

Amb l’altra branca de la meva família paterna, els Escuté, passa el mateix.Només que en aquest cas és el nom de Salvador és el que s’anà transmetent. L’origen és el mateix: l’església de Sant Salvador a Rojals, on foren batejats; tot i que originàriament havien nascut a El Pinetell, poble de la Conca de Barberà avui abandonat i que ara forma part de Montblanc. Encara, si anem remuntant a través dels Escuté –la meva àvia paterna era la Maria Escuté i Boqué-, ens trobarem que els Boqué vénen de Mont-ral. Concretament de Cal Capità.

Aquesta digressió ve a tomb pel fet que, finalment, aquest dissabte que ve, a les 12 del migdia, a l’Ajuntament de Prades, es presentarà oficialment aquella idea una mica de bomber –permeteu-me el xist- on el meu germà va posar la banya.

La Quercus Pyrenaica, que pren el nom del nom científic del roure reboll, espècie que a Catalunya només creix a la zona de Prades, és una magnífica manera de conèixer una zona que abraça les comarques del Baix Camp, Conca de Barberà, Alt Camp i Priorat, a cop de pedal. Una ruta circular amb btt que comença i acaba al poble de Prades.

Aquests darrers mesos hem estat treballant –ell dalt de la bicicleta i jo fent de Comunity Manager de pa sucat amb oli, s’entén- perquè tothom que volgués descobrir la bellesa dels paisatges que ens han fet, ho pogués fer en les millors condicions possibles i sobretot que gaudís tant com hem gaudit nosaltres d’aquesta escenografia natural única que ens ha acompanyat generació a generació.

Greixeu la vostra bicicleta, ajusteu-vos el casc, ompliu els bidons d’aigua. Tot es mou quan ens movem i no hi ha pàtria més sentida que la de la felicitat.

Cap altre desig no tenim que entre alzines i roures, sapigueu ser també vosaltres, ciutadans de la Quercus Pyrenaica i de la felicitat en forma de paisatges que hi podreu trobar, feu-nos cas.

MOLT SOROLL PER RES

Els qui tenim amics dedicats a la faràndula, n’estem farts d’anar a estrenes de projectes teatrals que no passen d’una o dues representacions i es queden aquí. Els motius, les causes, solen ser variades: falta de recursos econòmics, falta d’una infraestructura de producció… Dedicar-se a qualsevol activitat artística, vol dir acceptar una dosi molt alta de fracàs. I creieu-me, si voleu dedicar-se a això i no teniu l’espatlla prou ampla per acceptar que caureu, no una vegada, sinó moltes, dediqueu-vos a una altra cosa.

Ara fa sis anys, se’m congregà al Parc de l’Estació del Nord de Barcelona per presenciar un d’aquests acudits: representar Shakespeare a l’aire lliure, tal com es fa al món de parla anglesa. L’empresa era doblement arriscada: per tractar-se del bard dels bards i per on es volia fer. Hi vaig anar, com altres vegades, amb la curiositat amb el fre de mà posat, no fos cas que l’invent se n’anés a can Pistraus. No va ser així. Vaig sortir entusiasmat. El temps m’ha donat la raó que valia la pena promocionar-ho i pregonar-ho als quatre vents.

Sense pressa, fent camí, els amics de Parking Shakespeare, han sabut fer-se un lloc dins el panorama teatral de l’estiu barceloní. Cada any es repeteix la recepta. Cada any, però, és diferent. Si he començat aquest escrit fent una mica el mestre-tites, és perquè després de sis anys, veig que el periodisme cultural d’aquesta ciutat que moltes vegades viu d’esquena a taaantes coses, comença a prendre en consideració la seva feina. I nosaltres que ens n’alegrem. Val més tard que mai. Sí, senyor!

A més, enguany, hem vist espectadors professionals que han decidit abillar els seus acabaments d’esquena amb coixins o directament amb cadires de platja. Senyal que al seu calendari, a finals de juliol, ja hi figuren uns quants dies guixats amb vermell que vol dir que al Fort Pienc s’hi pot veure teatre i del bo. Deixant de banda el fet teatral en sí, això vol dir que l’assumpte ha arrelat. Ja no val anar-hi a les sis (comencen a les set) per agafar lloc. Em consta que a les sis, les millors localitats ja estaven venudes, i això que l’espectacle és gratuït; això sí, passen la gorra encabat d’actuar.

Molt soroll per res, ha estat l’obra escollida. El director, Israel Solà. El plantejament escenogràfic, mínim. Vestits de revetlla per a elles. Camises florejades per a ells. La resta, un any més, cercles concèntrics de til·lers que participen tant o més en l’afaiçonament de l’espectacle, que els mateixos actors. La mestria de Shakespeare –que Salvador Oliva rebla amb la seva traducció- dóna la mesura de totes les coses. I mira que a vegades hi anem amb l’altivesa aquella dels qui de tant en tant rellegim l’anglès i ens posem estupendus parlant-ne; però no, Shakespeare és prou gran com per no admetre rigideses de mirar per damunt de l’espatlla. Shakespeare és fer riure i fer plorar i fer sentir odi pels dolents i sobretot, delectar-se les orelles amb els mil girs de la seva parla, de la seva poesia. Fa sis anys que ens ho demostren de manera exquisida.

D’aquesta manera, quan el planter d’actors està al servei del text i de la direcció, et sents com un nen petit, xalant amb els punyals textuals que es llencen Beatriu i Benedicte; sentint llàstima per la dissort d’Hero; insultant l’altivesa de Claudio. Rient a cor que vols amb Cirereta i Margarida o arraulint-te una mica perquè la maldat de Don Juan no t’esquitxi massa. S’aplaudeix quan els amants, finalment es besen. Es riu quan els acudits són els millors. S’encogeix de cor quan els dolents aconsegueixen els que es proposaven. Però sempre, sempre, així que cau el teló que no hi és mai, d’entre l’ombra de les fulles dels arbres, el repic del picar de mans és autèntic, merescut i totalment sincer.

Correu que encara hi són fins al dia 3 d’agost. Correu a deixar-vos donar un bany del teatre del més pur. Sense pretensions. Rigorós. Modern. Divertidíssim. Correu i atreviu-vos, després, a dir-me que no tenia raó.

10 ANYS DEL BOU DE REUS

Enguany el Bou de Reus fa 10 anys. Segons diuen, ha passat pel taller: xapa i pintura. La majestuositat solemne de l’animal ho mereix. Com cada Festa Major de Sant Pere, acompanyat per l’estol de camises verdes, es passejarà pels carrers de Reus enforcant, amb les seves banyes, aquells que no s’hagin portat bé.

Com el lector ja es pot imaginar, les seves invectives, no van mai contra les malifetes del poble, que també n’hi ha, sinó contra tot allò que no han acabat de fer bé els de dalt, els qui manen. El Bou de Reus, va néixer amb clara vocació de ser un animal incòmode, que diu les coses pel seu nom i en aquests deu anys ha repartit estopa a esquerres i a dretes indistintament. També té el seu cor, però, i vol distingir als qui per mèrits propis, s’han salvat de la crema.

A finals dels anys noranta, Reus bullia de noves iniciatives. El Casal Despertaferro, era només un pis al capdamunt d’un vell edifici del carrer de Monterols i Sant Pere no era tan lluït com ho és ara. Afortunadament, una mentalitat oberta per part dels organitzadors i la voluntat de tot un seguit de gent que va voler aportar-hi el seu gra de sorra, ha fet que pels reusencs, Sant Pere, sigui ara, un patrimoni arrelat molt endins on cap de tot: des de la processó solemne d’aquell bon home de les claus del cel, fins a la dissidència dels qui creuen que és perfectament compatible formar part de la Festa Major de Reus i no anar al seguici.

Quan el sol comença a pondre’s, el vespre del dia 25 de juny, a la Plaça del Mercadal, just davant de l’Ajuntament, una munió de gent espera amb candeletes alguna cosa. Se senten tabals. Una xaranga. El so sincopat dels tam-tam-tam presagia que la bèstia fosca de banyes esmolades, aviat farà acte de presència. L’animal, de cua llarga i llom brunyit, està a punt de caminar per Reus fent parades a diversos bars per tal de fer-se passar la set. El seguiran, com cada any, tot de reusencs que aniran seguint les passes de la bèstia procurant no quedar rabejada per l’aigua que tira pels seus narius.

Abans de la tabola, però, cal repartir la gorra de portador i la cagarada. No cal ser un geni per entendre que la gorra se l’endurà algú que hagi fet alguna cosa de profit durant aquest any a la ciutat. Tampoc cal tenir massa senderi per desxifrar que, qui s’emporti la cagarada, no haurà prestat el millor dels serveis a la capital ganxeta. Com sempre, el dubte, és en boca de tots: a qui se’l distingeixi amb la cagarada, vindrà a recollir-la?

De sobte, un dimoni una mica talòs, micro en mà perquè el senti tothom, diu els versots escrits per a l’ocasió. Quartetes que tenen la mala llet pròpia del qui no s’està per orgues i engega pel broc gros: el Bou és així. És durant aquesta lectura que es fa l’acte de donació dels dos guardons abans esmentats. Després, la processó laica, àvida de començar a divertir-se en aquesta nova celebració de Sant Pere, seguirà la comitiva bovina a toc de timbal i de festa. Enguany s’ha convidat el Bou de Mesa, bèstia occitana, que tindrà l’honor d’acompanyar al de Reus envestint a tord de dret.

Fa deu anys, que ara un, ara l’altre, els portadors del bou, tovallola al coll, es van succeint per conduir l’animal cap on volen que vagi. El país empeny. La gent empeny. El Bou de Reus empeny. Fa 10 anys que ho fa. “Visca Sant Pere! Visca Reus! Visca Catalunya Lliure!”, ha cridat el dimoni posant fi a la lectura dels versots, tot just fa un moment. Visca el Bou de Reus, hi afegim. Ahir, ara i sempre. Per molts anys, gent! I sobretot que la festa sigui bèstia!

DIR BÀSSEM AN-NABRÍS

El proper dissabte 14 de juny acompanyaré al Bàssem an-Nabrís, poeta palestí acollit pel PEN Català, en la lectura que farà del seu recull de poemes “Totes les pedres”, publicat per AdiA edicions.

L’acte serà a les 12h a la Llibreria La Memòria (Plaça de la Vila de Gràcia, 19) de Barcelona.

M’hi acompanyarà, a més del propi autor, la traductora dels poemes al català, la Valèria Macías.

Us hi esperem!