Els dies i les dones

gf

Devia tenir encara no 19 anys quan vaig descobrir, casualment, la poesia de Gabriel Ferrater. La lectura esparsa d’alguns dels seus poemes em va colpir profundament. Saber que havia reunit tota la seva poesia al volum Les dones i els dies i que a més, era de la mateixa ciutat que jo, Reus, va fer que corrés a la llibreria a comprar-lo.

Ho vaig fer a la llibreria Gaudí. La Maria Pallach, sempre amb el seu posat seriós, havia influenciat les nostres lectures. Més d’una vegada, algun llibre que tu havies deixat damunt del taulell, triat d’entre les lleixes, es quedava allà, senzillament perquè n’hi havia prou amb una mirada seva per saber que no l’havies encertat en la teva tria.

Nerviós com estava, vaig demanar-li si tenia Els dies i les dones. La seva reacció va ser immediata: “Les dones i els dies, voldràs dir?”. Vaig buscar a terra el forat on entaforar-me. No el vaig trobar. Vaig assentir, vermell com un pigot.

Vaig empassar-me’l aquella mateixa nit. Jo ja no tornaria a ser el mateix. Ferrater m’acompanyaria la resta de la meva vida.

D’ençà d’aquella feta, vaig prometre’m que si mai tenia l’oportunitat de tenir un lloc fixe on opinar, on deixar anar allò que em passava pel cap en forma de text, el titularia precisament Els dies i les dones. Més que res perquè no crec (i després la vida m’ho ha demostrat a bastament) que hi hagi millor manera d’aprendre que equivocant-te. Com més vegades millor.

David Figueres

 

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *