Se’ns omple el cap de compromisos, d’afers, d’urgències. Se’ns barregen els documents, les carpetes. I quan ens en donem compte, en sec, els dies s’han posat damunt les experiències volent-les desterrar a la república dels oblits. De vegades, baixar del tren de les obligacions, és necessari. Defugir la pressa. Fer recompte de coses que ens hem deixat. Deixar-nos estirar les orelles pel que no em dit i calia.
Perquè fou un divendres, un dia 1 de febrer, que em vaig deixar de dir una cosa.
La Montserrat feia 90 anys i uns quants li vam voler llegir els seus poemes. Els hem llegit moltes, moltíssimes vegades. Són les paraules d’una Dona, d’una Mare, d’una Amiga. Són les paraules d’una Poeta. El seu somriure va deixar-se veure, ample, discret, acollidor, per primera vegada en aquella cambra atapeïda de llibres i memòria. Un aprenent que llibreta en mà, va arraconar una mica de la seva timidesa per deixar-se omplir de la saviesa amable de qui ha viscut molt i amb intensitat. No pas feta d’aventures extraordinàries ni de gestes insòlites. La intensitat de la vida viscuda segon a segon. I l’esmerç de la mà per deixar-ne constància damunt el paper.
Ens ho va dir, a tots els qui llegírem i després li diguérem per molts anys: la nostra amistat li és un bé necessari, la seva amistat ens és un tresor desmesurat. No hi valen gestos de quedar bé amb la Montserrat, la seva vellesa és la pròpia dels seus anys i no hi ha res més, ni t’atreveixis a caure en el plany: amb un somriure et desarmarà i et dirà que ja té el nou llibre de poemes a punt i que el bastó el porta per fer bonic.
Per molts anys Monsterrat: pels teus poemes que ens fan voler ser millors, pel teu compromís complet amb la vida, perquè només és així com val la pena de comprometre-s’hi. Felicitats, sí.