RAPALA

A la riba del riu, veient passar la llenca verdosa de l’aigua, el pescador està a l’aguait. Va guarnit amb una gorra, unes botes. Molta paciència. La canya és una llança grega. Els mites són a la moca de les truites. El so del fil, desenrotllant-se al rodet, trenca el fred silenci de l’aigua fregant les pedres, el llim, les ombres… Ara és un cop sec: un doll de fil que s’endinsa en l’aigua. Busca, busca, busca… Tot el que no veiem, hi és. Al final de l’ham, el peix de joguina neda sense llibertat. Atrau els incauts, els perdedors, els solitaris. Un retrat diferent de la postal misteriosa que podem veure. Ja ho hem dit que el que no hi és, existeix.

Un arbre contra el cel, radiant
com cent televisors apagats.

Ara al paper, el pescador, ja té la ferrada plena de truites. Busca en el record del matí resplendent, de la tarda decandida, els meandres precisos del riu. Els copia amb la tinta. El paper recull les braçades del plomí que s’ha deixat de creacions i l’hi dóna l’exactitud del record de la jornada, no pas la calmada mecànica de l’art de fer sortir truites del riu. La lenta perserverança de l’escomesa és una excusa per altres coses. Per descriure, per viure i sentir, sol; esperant tot el que de bo ens porta el riu. Deixant anar tot el que ens pesa, corrent avall. "Una rapala no és més que un excel·lent, preciós esquer: un art de pesca, segons Jaume Subirana.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *


*