Els dies i les dones

Ahir va quedar vist per sentència el litigi que enfrontava la immobiliaria del senyor Núñez i la Sala Beckett. Després que el constructor, ex-president del Barça, presentés una demanda de desallotjament al mes de maig, els de la Beckett es defensaren al·legant que amb l’anterior propietari de l’immoble, s’havia firmat un contracte indefinit. Mandangues legals a banda, no hi ha cap mena de dubte que el litigi constitueix l’assalt de la banda del ciment a no tenir-ne prou en canviar la fesomia de les nostres costes, sinó a voler practicar la cirugia estètica a cops de formigó, també a la nostra cultura.

La Sala Beckett és un dels pocs llocs que existeixen on a nivell teatral es fan coses, vull dir, que no només la gent s’hi va asseure i a picar de mans en acabar la funció. El cursos i tallers que s’hi imparteixen, són un referent pel que fa a la creació teatral. El reconeixement de la crítica i els nombrosos premis guanyats, avalen una proposta del tot necessària en tot els àmbits de l’art, com és oferir una cuina per experimentar, per fer emergir nous autors i noves propostes.  

Desconec com aniran les coses, no sóc entès en aquests percals, ara bé, si pel que sigui la sentència és desfavorable als de la Beckett, n’hi haurà per plegar. El silenci administratiu davant el projecte d’ampliació -necessari- presentat ara fa un any, posa de manifest quina és la posició dels qui remenen les cireres. "Si la justícia dicta que s’ha de plegar veles, qui som nosaltres per dir res?", podria ser una bona resposta. Com quan la mateixa Justícia il·legalitza partits o deté gent per cremar fotografies.