Un retrat familiar

Retrat

Amb aquest epígraf, el passat dia 19 de setembre, la companyia de teatre reusenca La Gata Borda estrenava el seu darrer espectacle al teatre Bartrina de Reus. A partir de textos de diversos autors, en la seva majoria anglosaxons, la proposta, més que un retrat familiar convencional, fou una inspiradíssima dissecció de les relacions entre mares i fills. Allunyant-se dels tòpics que poden venir al cap davant un anunciat com aquest, l’obra era una delicada i intensa mostra de les diferents interaccions que es poden donar entre progenitores i els seus plançons; mares que en la majoria dels casos, assumien el seu rol, potser, des d’una certa culpabilitat per no haver estat a l’altura de les circumstàncies maternals i una salvatge lluita per arrapar-se, abans de res, a la seva condició de dones, de persones, per damunt de tot. Una dialèctica impossible que sempre desbordava tots dos interlocutors sense demanar a l’espectador que prengués partit per cap de les parts. Les relacions mostrades, sempre ambigües, sempre amb una gran dosi de subtext, més que mares i filles o mares i fills, mostraven persones que havien estat mares i persones que havien esdevingut fills. Els conflictes inherents entre totes dues incapacitats per desprendre’s d’aquests papers atorgats, desembocava en un agredolç relat que defugia la complaença o el judici de valor. Calia aplaudir la proposta d’avançada: el risc era evident. I era obligatori aplaudir una vegada acabada de veure-la per haver-se’n sortit amb nota. Una bastida que oferia dos espais superposats dalt de l’escenari i l’aprofitament de les zones de davant del pati de butaques, donaven volada escenogràfica a partir d’una economia de recursos que emfatitzava el text i l’actuació sempre menada per una direcció convincent. Un colossal treball interpretatiu reblà la nit. Molt més si tenim en compte que al tractar-se d’escenes aïllades, els actors no podien emparar-se en el flux normal de l’acció que permet fer créixer els personatges, sinó que havien de mostrar les emocions puntuals “in medias res” amb la dificultat que això comporta. Ambició i rigor dalt de l’escenari d’una companyia que després de set anys de trajectòria assoleixen una maduresa incontestable i que ens agradaria veure en espectacles que tinguessin un recorregut més llarg. Reus, ciutat teatral com és, no és pot permetre menystenir-los. Una vetllada teatral sublim.

(Publicat a la Revista NW el 20/10/2015)

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *