El blau no és un color perillós

11054347_10204628995179543_8917728488632745520_n

Sembla que els fonamentalistes al·lèrgics a la llibertat d’expressió tornen a atacar les vinyetes. No sé com es reparteixen la feina, aquesta gent. Vull dir que no sé si s’ho miren tot uns mateixos, o es divideixen la feina per gèneres literaris. Tot podria ser: tu agafes la poesia, tu la novel·la, tu el còmic i jo l’assaig. I vinga a llegir i a prohibir. Que es tracta d’això: preservar no se sap gaire bé qui, de no se sap gaire bé què, en nom d’algú que potser només és dins els seus caps. No ens hi encantarem. No hem pas vingut per a això.

Sigui com sigui, després de la tragèdia de Charlie Hebdo, el món del còmic, ancestralment sempre una mica bandejat, com un gènere menor, ha aconseguit d’obtenir un estatus de normalitat fins i tot per aquests depravats subjectes. S’han adonat que la combinació d’un guió i un dibuix podien ser igualment perillosos, segons la seva estreta visió de les coses. Ara hi han tornat.

El març del 2010, l’editorial Glénat publicava la novel·la gràfica de Julie Maroh ‘Le bleu est une couleur chaude’ (en espanyol Dibbuks la va traduir com ‘El azul es un color cálido’). El llibre explica la relació entre dues noies adolescents i el seu desvetllament de la sexualitat lèsbica. Va rebre uns quants premis; fins i tot el públic del prestigiós Festival Internacional de Còmic d’Angulema va reconèixer-la com la millor obra d’aquell any; i s’ha traduït a més d’una dotzena de llengües. El volum va prendre volada el 2013 quan el director de cinema Abdellatif Kechi va decidir de fer-ne un film basant-s’hi: ‘La vie d’Adèle’, guardonada amb la Palma d’Or en el Festival de cinema de Canes d’aquell mateix any.

La nostra història comença quan la poetessa, periodista i traductora iraniana Sepideh Jodeyri decideix que la història mereix ser traduïda a la seva llengua materna, el farsi. Sap de sobres que una obra com aquesta, que explica l’amor entre dues dones, serà impossible de publicar al seu país, on d’ençà de la revolució del 1979 l’homosexualitat és un delicte més. És per això que la traducció en farsi de la novel·la apareix a l’editorial Naakojaa, de França, que publica en aquesta llengua, des de l’exili. Malauradament, a l’Iran només es pot comprar en format digital.

Sepideh Jodeyri, que ha traduït José Luis Borges i Edgar Allan Poe, ja sap el pa que s’hi dóna al seu país. Autora de diversos llibres de poemes i col·laboradora habitual a la premsa iraniana, el juny del 2009 va participar activament en l’anomenada Revolució Verda, un moviment de protesta que va sorgir com a reacció a la tupinada electoral que havia portat a Mahmud Ahmadineiad al poder.

El dia 28 de gener proppassat s’havia organitzat un acte de la col·lecció de poesia que dirigeix ‘And Etc’ en un museu de Teheran. L’acte no es va arribar a fer. L’editor va telefonar-li per donar-li la notícia. Quan Jodeyri va demanar-li’n explicacions, l’editor la va remetre a tot de pàgines webs en què es demanava que no es prestessin llocs públics per a difondre obres d’algú que havia participat en la traducció d’una obra de temàtica homosexual quan tothom sap que ‘l’homosexualitat és una plaga d’occident’ (Aviny Film). El director del museu va ser destituït i a l’editor pot ser que li retirin la llicència per a publicar. Molts crítics han estat amenaçats en cas de ressenyar cap obra de Jodeyri. I fins i tot mitjans no tan conservadors han suspès entrevistes amb ella que ja tenien emparaulades, per por de les represàlies dels fonamentalistes. Sepideh Jodeyri ha estat declarada persona ‘non grata’ a l’Iran. Els seus llibres no hi podran ser publicats ni distribuïts.

Les reaccions a tot el món no han trigat a arribar. Julie Maroh mateix, al seu bloc, va donar notícia d’aquest acte de censura. Ha anat arreplegant tot d’articles que parlen d’aquest ignominiós doble atemptat: contra la llibertat d’expressió i contra el col·lectiu homosexual iranià, ja prou castigat per una política de repressió sistemàtica. Una parella d’homes homosexuals que sigui enxampada, segons el codi penal, rebrà una pena desigual. La part activa, s’emportarà cent fuetades; la part passiva, directament la mort. Amb les lesbianes tot queda més repartit: cent fuetades a cadascuna.

Afortunadament, Sepideh Jodeyri viu exiliada a Praga. No cal ni dubtar que si visqués a l’Iran, a hores d’ara, estaria tancada a la presó. Malauradament, aquest fet només és un motiu d’alleujament relatiu. Sabem que, ara com ara, ser lluny del país on es posa a prova la imbecil·litat del pensament retrògrad i fonamentalista no és garantia de res. Difonent aquests casos, però, ens preservem contra els qui creuen que poden decidir què pot llegir la gent i què no. La llibertat d’elegir allò que vols llegir, com la llibertat d’escollir qui vols estimar, no pot ser mai reprimida. Ho va dir un poeta, que els misteris de l’amor són de l’ànima, però un cos és el llibre on es llegeixen. Sigui blau, negre o verd.

(Article publicat a Vilaweb el 06/03/2015)

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *