Fer visible allò que no és invisible

txetxenia

Plou a Sabadell. Restes d’una llevantada. Encara ha de venir el fred de veritat. A l’Alliance Française s’hi celebra un comiat que més que un comiat, és un fins ara: hi ha compromisos que una vegada adquirits, no es poden deixar així com així. Ens convoca a aquest adéu de sí però no, la Lliga dels Drets dels Pobles. Més de trenta anys de lluita per mostrar realitats que tenim al davant dels ulls però que no podem o no volem reconèixer que hi són.

El programa “Conflictes oblidats: Caucas Nord i Grans Llacs”, començat fa 4 anys, arriba a la seva fi. La crisi, com en tantes altres coses, ha causat també aquí els seus estralls. La unificació de tots dos conflictes, malgrat tot, imaginem que obeïa a una necessitat d’unificar recursos. Del Caucas, des de Sabadell, fa molts més anys que se’ns en parla. La Marta Ter, la seva coordinadora, agraint a tants voluntaris que hi col·laboren i que hi han col·laborat, ens ho explica. És molta i molt bona, però, la feina que han fet. El seu interès per preocupar-se d’aquest conflicte s’ha vist merescudament recompensat amb el triomf de ser considerats una veu a tenir en compte per contrastar qualsevol informació que vingui de la zona. A Catalunya i a Espanya. “Txetxènia trenquem el silenci”, es deia inicialment la campanya i és precisament això el que s’ha aconseguit: esberlar el fet que tothom callés i mirés cap a una altra banda. La tensió que existeix entre l’endèmica violència repressora de Rússia i la del jihadisme de la zona, marca totes les regles del joc, ahir i avui.

El programa s’ha acabat tal com el coneixíem però ja se’ns avisa que és molt possible que tot torni una mica a començar amb un altre punt de vista, aquesta vegada, més centrat en la situació de la dona al Caucas. I és precisament el paper de la dona la que ens lliga a l’altra branca del programa. Els preliminars d’un reportatge fet per membres de la Lliga al Congo, entrevistes a dones embarassades o que ja havien infantat, violades pels seus captors –no precisament en accions de guerra, moltes també per civils- ens acosta a la terrible situació d’aquesta país que, malgrat no estar oficialment en guerra, pateix encara la miserable ombra d’una postguerra implacable que la pobresa extrema en què es viu ablama més del que caldria. I tot pel Coltan.

Sobre la necessitat que aquestes realitats aflorin a la superfície, ens en parla el Marc Marginedas, periodista convidat que coneix molt bé el Caucas i també Síria. Precisament de Síria se’ns diu que és una d’aquelles guerres de les quals avui en dia se’n parla ben poc. Considerant que es calcula que són més de 9 milions els desplaçats i prop de 300.000 persones les que hi han deixat la vida en una confrontació que, segons l’ONU és la pitjor després de la Segona Guerra Mundial, cal aturar-se i escoltar.

El règim d’Al-assad bombardeja sistemàticament i indiscriminadament els territoris rebels. La proclama és directa i clara: tot aquell que visqui en aquests territoris col·labora amb “l’enemic”, per tant, ha de ser castigat. Diàriament els morts es compten per centenars, però això ja no surt als diaris ni a la televisió.

Ara, ens diu Marginedas, els focus són damunt l’Estat Islàmic. Les seves execucions televisades de presoners, han sabut captar tota l’atenció. El fet que moltes de les ONG que treballaven a Síria hagin hagut d’abandonar el país per falta de recursos econòmics o les vides escapçades diàriament a ciutats com Aleph, han desaparegut dels titulars. La macabra invisibilitat que cau com una llosa davant aquells que criden però que ningú ja no els escolta.

Ara com ara, a Síria, és gairebé impossible accedir als territoris rebels. Tota la informació que se’n rep és un relat manipulat pel règim de Damasc. D’aquesta manera, encara es fa més difícil poder donar una informació objectiva. És per això que, per acabar-ho d’adobar, les poques informacions que ens arriben, són ben poc creïbles.

Marginedas aboga per la necessitat que es parli dels conflictes que hi ha al món; no fer-ho, insisteix, provoca la invisibilitat i atia la impunitat per cometre tota mena d’abusos. Moltes vegades el fet que es denunciï una desaparició, per exemple, si hi ha la pressió de la premsa al darrere, pot esclarir-se. Si davant cada atrocitat comesa només hi ha silenci, les víctimes innocents que tota confrontació fabrica, no poden fer altra cosa que empassar-se la impotència sense saber que la digestió, en aquests casos, no arriba mai. L’Anna Politkòvskaia ens ho va deixar dit en centenars d’articles.

Va ser precisament després de l’assassinat de l’Anna que aquest cronista circumstancial va començar a interessar-se pel Caucas. Des del Comitè d’Escriptors Perseguits del PEN Català, que havia apadrinat el cas de la Politkòvskaia, vam col·laborar amb la Lliga en l’edició del llibre La consciència moral de Rússia, un recull d’articles de la periodista russa, el 2007. Des de llavors, de les moltes bestialitats que han ocorregut al Caucas: des de l’assassinat de l’activista Natàlia Estemírova o la mascarada dels Jocs d’Hivern de Sotxi fa uns mesos, sempre he trobat en la gent de la Lliga la informació necessària per no vessar-la i sobretot el compromís per no callar.

Encara plou a Sabadell i la passada nit (l’acte fou dijous dia 4 de desembre) com una macabra premonició, hi ha hagut un atac a Grozni. Com sempre, el twitter de la Campanya, ha anat desgranant informació. Com sempre s’ha buscat la informació veraç. Com sempre, s’ha decidit informar, parlar, denunciar; en definitiva, no callar per fer visible allò que no és invisible. Esperem que d’una manera o altra, això, pugui passar per molt de temps encara.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *