Pas curt, vista llarga
L’any 2011 vaig tenir el privilegi de participar en l’organització de la Consulta per la Independència que es va fer a Barcelona el dia 10 d’abril d’aquell mateix any. Concretament al districte de l’Eixample. Les primeres assemblees per tal d’anar formant els diferents equips de treball van començar un any abans. Va ser un procés ple d’intensitat i d’il·lusió. Cada districte, cada barri, a partir de trobades setmanals, va anar confegint, d’acord amb les directrius que anaven arribant, els seus grups per cobrir totes les necessitats que havia de tenir la consulta.
La situació social i política del moment no era ni de bon tros favorable al Dret a Decidir. Molt menys a la Independència. Costa d’entendre, perquè encara no han passat ni cinc anys d’allò, però la realitat era aquesta. A l’Ajuntament del Cap i Casal encara cuejava un Jordi Hereu que es negava a deixar que pengéssim banderoles als “seus” fanals, monsenyor Martínez Sistach escrivia cartes a les parròquies demanant que no es col·laborés amb el 10A i els balcons, ni de bon tros, eren plens d’estelades com ara.
Si aquell gloriós dia 10 d’abril m’haguessin dit que només tres anys després estaríem on som ara, haguera titllat al missatger de foll en amunt. Malgrat tot, aquella experiència em va demostrar una cosa: que si els catalans ens organitzàvem i lluitàvem per un objectiu comú i concret, érem imparables. Aquella immensa marea humana que va treballar sense descans era la manifestació palmària que molta de la gent que fins llavors s’ho mirava tot des de la barrera, havia decidit arromengar-se i participar activament. Treure’s la son de les orelles.
Va ser per això que vaig titular, la crònica d’aquell dia històric, Avui comença tot, perquè estava convençut, i encara ho estic ara, que el tsunami humà desplegat actuaria com un immens despertador de consciències en el sentit de fer baixar molta, moltíssima més gent al carrer.
L’aparició de l’ANC i la seva magnífica tasca al costat d’Òmnium Cultural no hauria estat possible sense la voluntat de tots aquells que van creure que s’havia guanyat la batalla de la consulta popular però que calia continuar lluitant: primer, per una consulta organitzada pel govern, després, sempre com a objectiu final, per tenir el nostre propi estat i poder començar de nou.
Tots els que vam participar en aquella ingent tasca, sabíem que senzillament recollíem el testimoni de tants altres que abans havien fet el mateix amb la mateixa energia, humilitat i compromís. Som un país de gent valenta que per circumstàncies de la història, moltes vegades, ha hagut de sacrificar alguna cosa personal per guanyar-ne alguna de col·lectiva. És així que s’aconsegueixen les coses. És així com hem aconseguit les coses.
Immersos de ple com estem en el procés que ens portarà cap a la llibertat del nostre país –no em puc imaginar que això no passi, ara no; com, ja és una altra història- no podem desanimar-nos ni començar a etzibar a tord i a dret després de tot el que ha passat.
Vençuda la necessitat perenne de catarsi col·lectiva que sembla que tots necessitàvem experimentar amb el 9N, seria un error pensar que perquè CiU finalment hagi decidit seguir el fil del tactisme, el procès hagi sucumbit. Ni de bon tros. És molt difícil que es tornin a donar les circumstàncies favorables que hi ha ara per reeixir, finalment, en un nou intent. Ara o mai. Ara o mai. Ni els que venien abans de nosaltres, ni els que vindran després de nosaltres, no ens ho perdonarien.
Sí, és veritat, molts anirem a votar el 9N (en cas que s’arribi a votar) amb el cor una mica compungit, sabent que fins a cert punt, servirem d’anunci electoral de CiU. Però si veritablement estem compromesos amb el procés, si veritablement sabem què és el millor per aconseguir allò que tenim a tocar, hi hem de participar. Ha de ser una demostració de democràcia absoluta. Esclatant. Apoteòsica. Hem de fer veure al món quina és la nostra voluntat. La voluntat democràtica. La voluntat de no tornar a perdre.
Fa uns anys, en una conferència d’Alfons López Tena, quan tot just el Tribunal Constitucional havia impugnat el nou Estatut, vaig sentir dir-li que els catalans havíem de fer-nos nostra aquella divisa de la Guàrdia Civil que diu: “Pas curt, vista llarga i molta mala llet”.
Sapiguem, doncs, mirar més enllà del moment actual, mostrem-nos ferms -ara més que mai- en el nostre determini de saber que vivim un moment històric el desenllaç del qual no pot ser altre que tenir un estat propi i que ho aconseguirem transformant la mala bava que gasten a Madrid, en un poderosíssim exercici de democràcia participativa. Ara és el que tenim. Demà seguirem avançant.