Els dies i les dones

David Figueres

Publicat el 26 de maig de 2014

ENTRE VINYES I CAVA, VERSOS

Al maig, les vinyes, tenen aquell punt de verd elèctric i rutilant. Com arracades, els sarments, en van curulls de confits a trenc de rodonesa, que a mesura que els mesos vagin empassant-se fulls de calendari, aniran engrandint el seu ventre per ser collits quan toqui.

És aquesta la postal que escric des del tren, amb el sol ajocant-se i Montserrat al fons, ennegrida per l’ombra del dia que ja plega veles, immensa, esguradant els camps arrenglerats de grapes adormides folrades de pàmpols oberts i de borrissol de raïm.

La meva destinació, Sant Sadurní d’Anoia. Avui hi diem versos. Versos a les caves.

Com que l’estació queda una mica allunyada de la població, ja hem quedat amb el Santi que em passarà a recollir amb el seu cotxe. Ens vol concentrats al Vibop per sopar una mica abans del recital, que no serà fins a dos quarts de deu. Fa una colla d’anys, vaig tenir l’honor de participar en la Kinzena Poètika de Vilafranca del Penedès i que el Santi coorganitzava conjuntament amb la Sílvia Amigó i el Jordi Boldú. Llegir al costat del Pere Rovira va ser tot un plaer. En vaig escriure la crònica corresponent. En guardo un grandiós record.

Des de fa vuit anys (aviat està dit!) el Santi Borrell, poeta de vers escairat, infatigable com ell sol, organitza al seu poble el Festival de Poesia a les Caves. En aquesta edició hi tindré el goig, novament, d’arrelar aquesta terra de turons absents, amb la poesia.

Al bar, saludo els altres dos poetes que m’acompanyaran aquesta nit: la Nati Soler i el Carlos Vitale. Per vergonya meva he de dir que no els coneixia de res. I serà un grat descobriment, quan en llegeixi amb més calma els seus llibres (del Carlos em faig amb Unidad de lugar i de la Nati amb Les dents de la pluja), copsant la bella riquesa dels seus versos. Del Carlos, la capacitat de sintetitzar en versos mínims, la grandesa del silenci amb Itàlia i el mediterrani de fons. De la Nati, els versos que sorgeixen de la terra, treballats amb aixada i arpiot per acabar molt endins de nosaltres. Sopem i fem tertúlia. També hi són els amics de l’editorial Candaya.

Quan són quarts de deu, enfilem cap a les Caves Recaredo, el lloc on direm els nostres poemes. Els propietaris ens reben amb cordialitat. A dins, a les caves, entre tines gegantines, molta gent, copa plena en mà, la fa petar esperant que sigui l’hora per seure a les cadires i escoltar-nos. Acostumats a què les lectures poètiques amb quinze persones siguin un èxit aclaparador, trobar-se amb aquesta gentada, emociona i imposa.

Pujant unes escales, ens trobem a la sala on direm el que som. Encara més emoció. Les cadires encara són buides i sempre es tem que no s’omplin del tot. Però el pessimisme va decandint a mesura que es fa l’hora de començar i les localitats, salpebrades amb tauletes on s’hi pot picar alguna cosa, van omplint-se lentament. Aparaulem que farem quatre rondes i que en cada ronda, direm quatre o cinc poemes. Es fa fosc. El Santi fa les presentacions oportunes. Es fa el silenci. S’alça el teló.

Començo dient poemes més breus. Vull deixar els més llargs i narratius, per més endavant. Escolto els meus companys, tot i que no puc copsar-ne tot el sentit. Caldrà reblar, més tard, la grandesa intuïda dels versos dits, amb la lectura atenta i tranquil·la dels seus llibres.

La sala s’ha omplert fins a la bandera. Hi ha una energia especial entre el públic, com sempre que aquest és receptiu al que dius. A vegades, entremaliat, surto una mica del dir i observo les cares immòbils, expectants, atents. És un espectacle impressionant: saber-te com un director d’orquestra (ja em disculpareu la immodèstia) llençant el poema a la gent i recollint-ne l’emoció infringida. La poesia s’ha de dir i quan es fa en les millors condicions possibles, el plaer adquireix emoció i l’emoció gairebé orgasme. Quedarem astorats quan una vegada acabades les rondes, el públic es nega a marxar i ens exigeix que els oferim més poemes. El que deia, orgasme!

Després, una vegada acabats, sí que serem nosaltres els qui tastarem el cava de Can Recaredo i encara atendrem als lectors que voldran emportar-se’ns a casa en forma de llibre. Signo uns quants exemplars de Derelictes. Com sempre és la part on em sento menys a gust; noblesse oblige, que diuen.

L’èxit de propostes com aquesta desmenteix tot allò que no són bons temps per a la lírica (si és que mai hi hagut temps propicis) simplement cal una proposta senzilla, la implicació de tots els agents cridats a col·laborar-hi, tenir cura dels detalls i procurar que el Festival arreli de manera natural en el dia a dia d’una comunitat. La recepta és senzilla, superar tots els milers d’entrebancs imprevistos, no tant. No és el cas del Festival de Poesia a les Caves. Gratament reeixit. Felicitats, Santi!

El Carlos i la seva muller tindran la gentilesa d’acompanyar-me cap a casa. Ells també van cap a Barcelona. Una lluna gegantina ens guiarà durant tot el trajecte. Veurem, sense veure’ls, les fileres de ceps tocats d’argent. No dormiré gens aquella nit. Me la passaré, portadora a l’esquena, veremant fins a l’èxtasi, gotims d’immensa felicitat.

 

 



Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.

Aquesta entrada s'ha publicat dins de Derelictes per dfigueres | Deixa un comentari. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent