Els dies i les dones

David Figueres

Publicat el 10 de juny de 2013

QUAN L’AMOR ÉS L’EXILI

No se’ns avisa quan accedim a la sala. Hauríem d’haver portat bisturí i escalpel. Guants de plàstic. Un manual de dissecció, potser. I és curiós, però així que es fa el silenci, així que s’aixeca el teló que no hi és, ens ho trobem tot posat a la mirada. Això si em fet els deures com cal. Samuel Beckett era un home de cabells grisos. De paraules grises. Els seus diàlegs quequegen. Els seus mots omplen silencis que si es poguessin empassar produirien indigestions colossals. Un irlandès amb molta mala llet. Se’n serveix Pere Arquillué. Se’l trobem estirat i lívid. Una llum rectangular damunt seu. Blanca. Inert. La veu fa el primer tall. No hi raja gens de sang. Espereu-vos, tot arriba.

Fa vint-i-cinc anys, José Sanchís Sinisterra, n’havia fet una versió teatral d’un text de l’oncle Samuel. No pas un text dramàtic sinó novel•lístic. Els innombrables. Tocs autobiogràfics. La mort del pare. L’abandó de l’aimada. És que potser hi ha res més? Ara és Miquel Gorriz i Àlex Ollé que hi tornen partint d’aquella aventura. Eficaç la traducció d’Anna Soler. De fet el formol ja es va poder olorar al Grec del 2010. Pels qui llavors no vam tenir temps d’estirar els calaixos niquelats, ara tenim una nova oportunitat. Primer amor. A la Sala Villarroel de Barcelona. I a fe de món que val la pena de ser-hi en aquest primer enamorament.

Tornem a la veu. Aquesta veu que Arquillué ha deixat, per exemple, a Gabriel Ferrater. Per què no es diu més poesia als nostres escenaris si tenim veus i tenim versos a cabassos? Ho deixem dit. La veu, però. Un jardí de tombes. Els derelictes de marbre amb les seves inscripcions. Els epitafis. La tranquil•litat dels qui només parlen amb records i silencis. Li plau passejar-hi entre els morts a aquest home de cabells llepadíssims i d’ulls bovins. James Joyce, un altre irlandès encara amb més mala bava, s’hi frega les mans. Son pare, en morir, el va fer fora de la seva habitació, el seu petit reialme. Sense saber on anar, decideix buscar aixopluc en un banc, prop del canal. Brut, desarrelat, el paisatge. Es va vestint l’home mentre es despulla. Una samarreta. Uns pantalons. Unes xancletes i l’amor. El primer de tots. El darrer de tots.

Ella es diu Lulú. Ell detesta la seva companyia. Li demana que no vingui. Que el deixi amb la seva història. La que va construint. La que es feta d’esgarips i deixalles. De cinismes amargs i de somriures corrosius. Un lluita monòtona i constant contra tot intent que el Technicolor es pugui veure mai sigui sota la porta. No, ho hem de dir, Beckett no és això. Riem. Riem molt amb el que aquest desgraciat ens conta. Riem perquè és a l’única cosa a què ens podem agafar. Perquè l’home que no vol saber què és l’amor, acaba escrivint el nom d’aquesta Lulú en una tifa de vaca seca. S’adona que no pot viure sense ella. Sense ella, ell no és.

L’amor acaba malament. Ella se’l emporta a la seves dues habitacions amb cuina. Ell vol retrobar el seu imperi en un trist sofà. Té una olla per fer la seves necessitats. La veurà sense roba, només amb unes tristes mitges. L’amor acaba malament. L’home que pot explicar-nos la seva història des d’una barra de bar de carretera, en un jardí d’un frenopàtic o quan l’alba s’escapa de la nit en un parc amb arbusts perfumats amb pixats de gats i gossos. L’amor acaba malament. L’home ho és tot menys un galant. Ella és una prostituta que no fa res per amortir el soroll de tots els amors que li deixen entre les cames. I malgrat tot, ell no se’n pot desfer. I malgrat tot, ens ho ha d’explicar encara que nosaltres no li ho haguem demanat. L’amor acaba malament.”L’amor és l’exili”, diu en un moment donat el protagonista.

Mentrestant, la llum d’abans, la que oferia tot d’oportunitats per traçar-hi no sabem si ferides o cicatrius damunt aquella pell morta, ara és una calidesa que un brivall, amb una politja, fa pujar perquè tot sigui una mica menys fosc. Pertorbador i molest però amb més llum. I és que a Pere Arquillué no li cal gaire més. Ell tot sol ho omple tot. Destacable i subratlladíssima la tensió que sotmet el seu cos durant l’hora i cinc minuts que ens fa feliços. Estimable treball de la ballarina i actriu reusenca Eva Roig. Cos i veu, a una, ple d’inflexions, de ressorts mofetes, patètics, hilarants, mai sense caure ni en el tic simplista ni en el divisme adotzenat. Sense donar mai res per fet o sabut, Arquillué construeix síl•laba a síl•laba, un monstruós decadent humà que no pot defugir, encara que vulgui, la seva condició vulnerable a la seva pròpia essència. Interpel•lant al text o directament al públic –bonísssims els “salut” als espectadors constipats i els “Passi-ho-bé” als vaixells que abandonaven les rates- ens brinda un treball admirable, immaculat, grandiós; com el tall precís d’un bisturí damunt la bellesa podrida del que som, bellesa al cap i a la fi.

(Article publicat a Núvol el 12/6/13)  



Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.

Aquesta entrada s'ha publicat dins de L'ombra de Yorick per dfigueres | Deixa un comentari. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent